19

En deixar parís el 26 d’abril del 1803, acompanyat per Augustin, el fill petit, Méchain havia acabat vencent les forces que s’oposaven al fet que marxés. Estava convençut que amb un any, a tot estirar, n’hi havia d’haver prou per allargar la meridiana. I assegurava a tothom que el volia escoltar que a París no tindrien temps d’adonar-se de la seva absència. En arribar a Espanya, no va trobar res a punt.

Havien afectat un vaixell al seu servei per conduir-lo a les illes. En veure’l al port de Cartagena, Méchain va reconèixer la nau que Don Ricardos havia posat a la seva disposició feia deu anys. El capità era un altre; el nou, singularment escrupolós, va negar-se a embarcar fins que no hagués rebut una ordre explícita de la cort. Van esperar-la. L’ordre va arribar.

Així que van ser en mar, es va declarar una epidèmia de febre groga. Els homes de la tripulació es van posar malalts, l’un darrere l’altre; se’n van morir una vintena. Per miracle, ni Méchain ni Augustin no es van encomanar. A la rada de Menorca, la nau estigmatitzada fou sotmesa a una quarantena severa; quan es va acabar, els van autoritzar a baixar-ne. L’astrònom i el seu seguici van embarcar-se en un bergantí. Tot d’una es va alçar una tempesta. La nau, arrossegada cap als esculls, fou empesa cap a una costa que al principi creien deserta. Però no ho era; la població estava congregada a la platja. Gent armada impedia que desembarqués ningú; assabentats vés a saber com de l’epidèmia, temien que s’escampés per l’illa i van arribar a negar l’aigua i el menjar als viatgers, per tal d’impedir qualsevol contacte amb la nau.

Méchain va proposar que s’enviés un missatge al governador; també s’hi van negar: la carta també podia estar contaminada. Només van acceptar que un pagès portador d’un missatge oral per al governador marxés immediatament. L’endemà, el missatger havia tornat; va comunicar la resposta cridant: el governador autoritzava Méchain a escriure una nota. Segon viatge del missatger, segona resposta del governador: finalment s’autoritzava Méchain a desembarcar, però sol i sense instruments.

Per anar al palau, va travessar l’illa al llom d’una mula per un caminoi de mala mort on les roques escarpades succeïen als pendents abruptes i relliscosos. Davant del governador, encuriosit i que feia veure que li sabia molt de greu el que passava, Méchain va declarar simplement:

—No estic acostumat a trobar-me afavorit en aquesta expedició.

La tornada encara fou més penible que l’anada. La mula va relliscar. Méchain va estar a punt de trencar-se la crisma, però només va rebre unes quantes contusions a la cara i una revinclada al canell. Aquest cop, no van carregar-se la responsabilitat ni Salvà ni la bomba hidràulica, simplement el destí! Tot i que l’accident fou menys greu que l’altra vegada, Méchain n’estava molt afectat. Tenia el braç dret danyat de nou! La terrible sensació d’un malson que es repetia.

En arribar a la costa després de dos dies de calvari sotraguejant sobre la mula, no va trobar res: el mar estava desert, el bergantí ja no hi era! La gent del poble van informar l’astrònom que s’havia declarat una altra tempesta després que ell se n’anés i que la nau havia hagut de prendre vela per força per no ser arrossegada cap als esculls. Navegava cap a Mallorca, i Méchain l’anà a trobar allà.

Era el pic de l’estiu, feia una calor sufocant. Méchain tenia gairebé seixanta anys. Que esgotadores trobava aquelles caminades a través dels camps àrids! Afortunadament Augustin descarregava el seu pare de les tasques més dures, però encara era massa.

Allà al davant s’estenia un terreny ample prou pla i llarg per decidir desplegar-hi la base. Un riu partia la planada pel mig i Méchain s’hi va aventurar; avançava lentament dins l’aigua, de cop va sentir que el fons desapareixia i fou arrossegat. El gual era més amunt, el guia s’havia equivocat. Un jove ajudant mallorquí es va capbussar i va pescar l’astrònom mig ofegat. Méchain, així que estigué eixut, va continuar.

Aquesta concatenació d’incidents hauria hagut de tenir l’efecte d’un avís. Però de cap manera: com més s’acarnissava el destí, més s’acarnissava Méchain a no renunciar; com més s’ajuntava tot perquè renunciés, més perseverava. Augustin presenciava els esforços del pare. Igual que Thérèse feia anys, quan volia fer-lo avançar cap a Rodés, el fill fou impotent per fer-lo aturar.

L’astrònom estava avisat que normalment, al final de l’estiu, la costa on treballava estava infectada d’una mala febre. La malaltia va atacar tres vegades. Es va endur un criat en pocs dies, els dos oficials espanyols que dormien a la mateixa tenda també la van patir, tot i que no tan greument. Van suplicar a Méchain que interrompés les mesures i que no les continués fins que arribés el fred. Va negar-s’hi. Va decidir fer-ho tot sense l’ajut de ningú, la mesura dels angles i la de la base, s’estava despert nits senceres vigilant la lluentor palpitant dels reflectors que senyalaven les estacions. Ni febre, ni clima, ni ajudant, res, aquesta vegada no hi havia d’haver res que li impedís arribar a terme.

S’extenuava. Un matí, es va despertar tremolant, bullint de febre. Va resistir un, dos, tres dies… Estava tot sol. Si almenys hagués tingut Augustin a prop! Però el seu fill havia anat a fer un reconeixement. L’endemà no va aconseguir llevar-se.

Tot i això, abans d’aturar-se, havia tingut temps de prolongar la mesura de la meridiana de noranta mil toeses i d’afegir-hi cinc triangles nous, algun dels quals, indiferent a la distància, s’encamellava amb orgull pràcticament sobre la meitat del Mediterrani.

Com una muralla vella a la qual es retira el suport de les pilastres, Méchain es va ensorrar. A la fonda de Castelló de la Plana, on va arribar bullint de febre, el van allitar, mig inconscient. Ni els extractes de quinina ni els altres remeis no van provocar cap millora. Va començar a desvariejar; demanava els manuscrits sense parar, cridant, insistint, incorporant-se al llit i tornant a caure, esgotat, inconscient. Els manuscrits no es trobaven. Van enviar un correu a la recerca d’Augustin.

Espanya, terra catòlica. L’hostaler va fer venir un capellà, que va oferir la confessió, però l’astrònom la va rebutjar, afirmant que no estava prou malalt.

—¿Que tinc temps de gandulejar al llit? D’aquí a pocs dies —assegurava—, m’aixecaré.

Després de dos dies de deliri va recuperar la consciència. Augustin era al cap del llit. Va tornar a demanar els manuscrits. Augustin va acabar per trobar-los, amagats en una cartera al fons d’un bagul. Méchain se’n va apoderar i, com si volgués amagar-los dins seu, se’ls va enganxar al cos, els va estrènyer i es va adormir. La malaltia es va estancar.

Quan faltava poc per mitjanit es va obrir la porta. Van entrar dues persones, amb la roba coberta de pols del camí. L’home es va anar a asseure a la vora del malalt. Méchain va obrir els ulls, un somriure infantil li va il·luminar la cara. Va voler redreçar-se:

—Ah, Salvà, amic meu, heu vingut! Un cop, ¿ho recordeu?, em vau salvar. Heu de témer que la feina us serà menys fàcil aquesta vegada. No arribaré al terme del viatge! —Va recuperar l’alè abans de deixar anar amb un crit—: Aquesta mesura maleïda, no la podré acabar mai! —A continuació va repetir aquella frase que ja havia dit al governador de l’illa—: No estic acostumat a ser afavorit en aquesta expedició.

Es va interrompre, a l’aguait, amb la mirada dirigida a la porta.

Tot i furtiu, amb el rumor d’un pas n’hi va haver prou; els ulls de Méchain es van fer brillants. L’havia sentit tan sovint durant la convalescència, que va reconèixer immediatament aquella manera silenciosa de desplaçar-se: hi havia la Maria! Malgrat la febre, la va veure, radiant i tranquil·la, il·luminada com la verge negra de Montserrat. La pau. També va adonar-se que estava trista.

—Trista, Maria?

—Sí, perquè no ens vau venir a veure quan vau tornar a Espanya; ens vau oblidar.

Com si es volgués excusar, va alçar el braç dret, el va moure feblement per ensenyar-li que funcionava normalment.

—Ho veieu, les vostres lliçons van ser útils.

Després va callar i va mirar per la finestra; tot i el gebre va distingir, a través del vidre glaçat, el cercle irisat de la lluna plena.

—Quina nit més bonica. ¿Recordeu, en una nit com aquesta, l’eclipsi? Ja no podré veure el proper… Serà el…

Va enfonsar-se, esgotat. Salvà no pogué estar-se de precisar:

—Serà el dia 5 de gener.

Maria el va renyar amb la mirada. Méchain, sense força per obrir els ulls, va deixar escapar un moviment agraït amb la mà: solidaritat d’astrònoms.

Es va endormiscar. Tot d’una, pocs minuts abans de l’alba, es va incorporar, com si hagués recuperat les facultats: els manuscrits, volia els manuscrits! Va recordar que se’ls havia posat al costat i va palpar el llit per trobar-los. Va posar-hi la mà a sobre, amb prou feines els podia aixecar. Els va allargar a Augustin.

—Porta’ls a Delambre! Però no els donis a ningú més. Digues-li…

No, era massa difícil d’explicar; ja no s’hi veia amb cor.

Aleshores va fer un gest amb la mà per fer entendre que ja no era assumpte seu. Suaument, va relliscar sota les flassades.

Acompanyat de Thérèse, Augustin va portar els manuscrits de son pare a Delambre. Thérèse i Delambre no s’havien tornat a veure des de la presentació del metre al cos legislatiu. Ella duia un dol discret, però sentia una emoció profunda. L’entrevista fou breu, solemne, continguda.

Així que els va haver acomiadat, Delambre va ordenar al seu secretari que li anul·lés totes les cites.

Els manuscrits estaven ordenats sobre la taula; hi havia tots els registres, els quaderns, el conjunt de totes les notes del seu col·lega. Delambre s’hi va capbussar com si fos una aigua de contacte desitjat i temut; el corrent el va arrossegar de seguida. Amb Méchain, va anar a l’ermita de Sant Jeroni, a Montserrat; va pujar amb ell al Bugarac, i va arribar al cim quan la tempesta s’enduia els senyals; es va trobar submergit per la palla amuntegada a l’església de Sant Vicent; va observar el cometa del 93, i l’eclipsi de lluna, i la taca del sol el Pluviós de l’any 6; va dibuixar, amb la seva ploma, el plànol del sòcol hexagonal de la tenda senyal, es va llançar en una descripció detallada de l’estació del Matagalls i del seu estrany pic geminat de nom lúgubre, l’Home Mort. I allà mateix, en aquella plana arrugada, va apuntar-hi les cent quatre observacions de la polar, al dors d’una vella notificació dirigida al directori del departament dels Pirineus Orientals. Va somriure en desxifrar-ne el contingut: «Deteniu qualsevol persona que vulgui sortir del reialme. Impediu qualsevol sortida d’efectes, armes, municions, espècies, or i plata, cavalls, vehicles…». La tinta s’havia descolorit sobre el paper rosegat pel temps.

De cop tot va trontollar, com en un naufragi quan el món es capgira. Era tard, Delambre compulsava un dels quaderns més vells de Méchain, un dels de l’hivern del 93, i, en girar una plana, va descobrir unes línies estupefaents. Impossible! Era impossible creure’s el que llegia. I tanmateix era ben bé la lletra de Méchain. Hi mencionava, sense cap mena de dubte, la prova que s’havia comès un error.

¿De què es tractava? Méchain havia pres dues mesures de la latitud de Barcelona, amb un any d’interval. En comptes de coincidir, eren contradictòries: tres segons, estava escrit de la seva mà, diferien de tres segons! Com que ja havia fet pública la primera mesura, la del fort de Montjuïc, havia conservat en secret la segona, la que havia pres al terrat de l’hostal «la Fontana d’Or», i no havia comunicat a ningú aquesta diferència inexplicable. Un secret vell de deu anys que Méchain havia conservat fins a la mort. Fins aquell moment, tothom havia ignorat l’error.

De totes dues mesures, una, almenys, era falsa! ¿Quina?

Tots els càlculs, tots els resultats, tot s’havia muntat sobre la base de les mesures de Montjuïc; l’edifici sencer era solidari; si una peça, una de sola, fallava… Bruscament, com si l’acabés de colpir un cop ventat des de l’interior, Delambre va sentir-se vacil·lar. Un abisme se li va obrir al davant. Aquest error, per les conseqüències que podia tenir, l’arrossegava cap a l’espadat. Va voler rebutjar la idea horrible que li acabava de passar pel cap, volia desfer-se’n, neutralitzaria, negar-la. No podia. Per un instant, només un instant, va bloquejar la seva ment. Immediatament després tenia l’evidència clarament formulada, tràgicament formulada: si les observacions de Montjuïc resultaven errònies, el metre patró que dormia als Arxius de la República era fals!

Tot, tot, tot era fals! Oh, per no gaire, per un pèl: tres segons d’angle en relació amb mil cent quilòmetres entre París i Barcelona. Va adonar-se que havia fet servir la paraula «quilòmetres», aquest terme, precisament, que ja no tenia dret d’utilitzar si la mesura era falsa, ni tampoc «quilogram», ni «àrea». Com una catedral que s’ensorra de cop, minada per l’explosió d’una càrrega miraculosament ben col·locada, tot l’edifici es va enfonsar.

Set anys perduts!

No valia la pena haver triat dues dotzenes de savis europeus, entre els més eminents, haver-los convocat i reunit durant mesos, per dissecar els registres, llegir-los, rellegir-los, comprovar tots els càlculs, per acabar així! I les precaucions incessants que havien pres sobre el terreny, i totes les sèries de controls, i la confrontació sistemàtica dels resultats, i el rebuig de les mesures dubtoses, i les dobles signatures estampades a totes les pàgines dels registres! Tot plegat no hauria servit de res!

«Una operació com aquesta no havia estat mai sotmesa a una prova d’aquestes característiques», eren les paraules exactes de la comissió internacional, «… té el deure i el plaer de fer saber que els ciutadans Méchain i Delambre s’han afanyat a posar-los sota els ulls fins als detalls més petits dels registres originals… amb la franquesa noble que caracteritza els observadors exactes… publicar la veritat amb tota l’esplendor…». Les frases de l’informe de la comissió es precipitaven, en una allau que esclafava Méchain! No hi havia hagut mai cap text tan explícit com aquell sobre les precaucions preses, sobre les comprovacions efectuades. Per primera vegada, una comissió internacional garantia els resultats d’un treball científic… i deixava passar un error d’efectes tan catastròfics! Encara pitjor, l’avalava. I la conseqüència era així de grotesca: aquella expedició que s’enorgullia d’haver pres la mesura geodèsica més important que s’havia dut mai a terme donava a llum un resultat fals!

Una perspectiva inadmissible. Era tan gros i les conseqüències eren tan terribles que Delambre es va convèncer que no podia ser veritat; no s’havia vist mai una cosa així, va afirmar dins seu una veueta. Ràpidament coberta per una altra veu, encara més categòrica: bé hi ha d’haver una primera vegada. Potser no s’havia sentit mai tan ofès i indignat. L’assumpte l’afectava de ple. No pensava gaire en el fet que s’hi jugava la reputació, com tampoc no pensava en l’escàndol probable que comportaria; en aquest tema, podien confiar en la quantitat d’opositors del sistema mètric. Per Delambre, l’escàndol era sobretot íntim. Com que havia participat, avalat i garantit els resultats, havia d’encaixar la responsabilitat del que eren: erronis! Vet aquí que em trobo còmplice d’una falsificació, va concloure. Hauré de dimitir demà mateix…

Tot per culpa de Méchain i del seu error; un error que qualsevol altre hauria confessat! No, ell havia hagut de callar! Per què? Tant li fa el perquè, va exasperar-se Delambre, només compta que ho va fer. Les coses s’aclarien. Vet aquí la raó per la qual durant anys s’havia negat a tornar a París, amb l’excusa d’un Terror que no l’havia molestat mai; vet aquí per què no s’havia presentat a les reunions de la comissió, ignorant totes les cites; també per què s’havia quedat enclaustrat a la Muntanya Negra, fent el bot. I les tergiversacions, les negatives, els retrocessos, el desassossec, el torbament, la vergonya, l’esverament que sentia quan pensava en el fet de presentar-se davant dels col·legues, «davant dels jutges», havia escrit. ¿I aquella història amb Tranchot? Un subterfugi per no mesurar la base. D’aquí venia que les anomenés «les desafortunades mesures de Barcelona…». Delambre va dubtar un instant, sobtat per aquest record.

És clar, era difícil negar que Méchain, més d’un cop, havia mencionat aquelles mesures, i havia declarat un munt de vegades —oh, quantes! S’havia arribat a fer pesat— que no li convenien. ¿Era un avís? No!, va rebel·lar-se Delambre. Unes frases tan boiroses no es podien prendre per advertiments. I això que… Delambre va tornar a vacil·lar. ¿Havia volgut sentir, almenys, el que li cridava el seu company, certament d’una manera dissimulada, però molt eloqüent per a algú que hagués volgut donar-hi un sentit? ¿Quants missatges angoixats com ara aquell havia enviat Méchain, a Borda, a Lalande, a ell mateix? I això que havia insistit molt, suplicat, que se l’autoritzés a tornar a Espanya per tornar a prendre «aquelles desafortunades mesures»!

Delambre feia espolsar aquesta objecció, perquè no es volia qüestionar la raó que els havia empès tots tres a assegurar a Méchain que tot anava bé i a mantenir-se sords als seus crits d’auxili, negant-se amb obstinació a sentir els «advertiments» que els dirigia, i preferint veure-hi obsessions produïdes per una ment cansada, traumatitzada per un accident terrible. Paraules de boig! I tanmateix a les cartes hi havia una angoixa ben evident. ¿Com podia ser que no l’haguessin notat? ¿Per què no l’havien notat?

Si haguessin tingut en compte les sol·licituds carregoses de Méchain, haurien hagut d’acceptar de tornar-lo a enviar a Espanya i, per tant, conformar-se a perdre uns quants mesos llargs, quan ja anaven molt endarrerits, en gran part per culpa seva, d’altra banda. Per tant tot contribuïa al fet que no en sentissin les confessions disfressades.

Era un calculador precís fins a l’exageració, conegut com un dels millors observadors de l’època, i tothom n’apreciava l’afany d’exactitud. Però en aquelles circumstàncies, quan la cadena de triangles no estava ni tan sols acabada i s’estava eternitzant, ¿convenia prendre tantes precaucions? Tothom havia vist aquell comportament com un luxe, com un caprici fora de lloc, una dèria de savi vell que repapieja.

Segons Delambre era ben senzill: hauria trobat més honrat i adequat a l’ètica de la ciència, en una paraula, més sa, confessar obertament l’error, més que no pas disfressar-lo. Indiscutiblement, s’havia comès una falta. A sobre, una mena de sentiment d’haver estat traït li rosegava el cor. Estava furiós.

Aquesta tempesta, Delambre la va viure sense moure’s, assegut davant de la taula de treball. No es va aixecar, no va caminar amunt i avall pel despatx, no va deixar anar ni un mot. La crisi era tan profunda que no havia pogut pujar fins a la superfície. De sobte va prendre consciència que havia optat per la hipòtesi més desfavorable, que el seu pensament havia extrapolat, va admetre que el mal no era segur, que no s’havia demostrat res!

Prou conjectures, probables i possibles: calia imperiosament saber el què! ¿Quina de les dues mesures era la bona? Que no sortís el sol abans de saber-ho!

Amb frenesí, Delambre es va abocar al càlcul; hi va passar tot: la latitud de Dunkerque, la d’Evaux i la de Carcassona, i els azimuts, i els angles i tots els altres resultats.

Entrada la matinada d’un dia miop, esgotat, amb els ulls que li cremaven, Delambre va deixar la ploma. Els últims testimonis numèrics havien quedat establerts, la darrera prova feta, aixecada l’última sospita, la darrera comprovació acabava de pronunciar el veredicte: era Montjuïc! Quina nit de bojos!

Delambre no va sentir ni tan sols una mica d’alegria. Havia allunyat el que era inversemblant, i rebutjat el que era impossible! Tot tornava a ser com abans, com al començament de la nit, quan, amb tota la confiança, s’havia capbussat en la lectura dels manuscrits. El cercle tornava a tancar-se. Podria semblar que era una tornada al punt de partida. Però hi havia hagut el dubte, l’angoixa i el renegament; s’havia imaginat i havia cregut el que era inacceptable. Com els cavallers de l’edat mitjana, sotmesos a la «prova de Déu», la barra de platí, sotmesa a la prova del dubte i de la verificació, sortia regenerada d’aquella nit apassionada. A la matinada, el metre-Greal era, als ulls de Delambre, encara més cert que no ho havia estat abans de la posta de sol.

Tot d’una, Delambre va pensar que Méchain, com que no posseïa el conjunt dels resultats, no podia saber-ho! Amb l’objecte sa i estalvi, Delambre, amb l’esperit alliberat, va poder pensar en l’home, en Pierre Méchain, l’home que tenia el nom associat al seu, indefectiblement, pels segles dels segles. Ja és aquí, el procés que temia tant, i jo, el seu col·lega, en sóc el jutge solitari.

Deshonor pòstum. Igual que la punta d’un punyal que balla sobre la galta d’una criatura deixa una marca imperceptible, de Méchain en quedaria, per a la posteritat, la imatge d’un savi contumaç salvat per la mort, un astrònom falsificador al qual només l’atzar havia estalviat l’última vergonya. Quina memòria més esgarrifosa! Delambre va decidir no permetre-ho.

Una emoció estranya el va envair; li van venir les llàgrimes als ulls. Tot es va tornar borrós; la vista li començava a fluixejar: Déu meu, que no em torni la ceguesa de la joventut! Va recordar una frase de Condorcet, trobada als seus escrits pòstums: «Tots els humans necessiten clemència!». Malaguanyat Méchain! Quina pena que una falta tan fútil, que tothom hauria perdonat si hagués estat confessada a temps, li hagués enverinat els últims anys i li hagués precipitat la mort.

De sobte tot va esdevenir flagrant. Delambre va veure desfilar davant seu la successió de fets que, no feia gaire estona, l’havien encès de furor, i que ara veia d’una manera ben diferent. El pànic de Méchain quan algú li parlava de tornar a París, el terror que li feia haver-se de presentar davant dels seus homòlegs, la pèrdua de confiança en les seves facultats, les crides constants a ser tranquil·litzat… Tots els càrrecs es van convertir en arguments de la defensa i les coses incomprensibles van aparèixer abrusadores d’evidència.

Aleshores, només aleshores, Delambre va entendre la tràgica passió del seu col·lega. Un dia del 93, per raons incomprensibles, totalment contràries a la moral que l’impregnava fins en aquell moment, Méchain havia tingut una feblesa. Amb una setmana n’hauria tingut prou per esborrar-la. Però havia callat i amb els mesos la feblesa havia cristal·litzat, s’havia convertit en una falta; encadenaments ineluctables i, al capdavall, l’ensulsiada. El que Méchain no havia pogut o no havia volgut dir «en sec», se li havia tornat impronunciable per sempre més. A mesura que passava el temps, cada paraula pesava una tona. El silenci portava al silenci i cada cop el feia més espès, ¿com podia trobar prou força per cridar el que havia callat? Solitud terrible. ¿A qui es podia confiar? ¿Qui ho podia entendre? Entre ell i la resta del món hi havia aquell secret. Tres segons d’angle! ¿Es pot remuntar el curs de la irreversibilitat?

Totes les crides que s’havien quedat sense resposta van ressonar en la matinada com crits muts adreçats a sords. A uns sords innocents, perquè Borda, Lalande i Delambre mateix, com que precisament només tenien les mesures de Montjuïc —les que eren correctes—, no podien entendre què cridava Méchain des de les muntanyes llunyanes. Per a la seva defensa i la dels seus col·legues, amb el cor nafrat, Delambre se’n va intentar convèncer.

Tan sols Thérèse havia endevinat, no pas l’error, però sí el drama que succeïa entre els bastidors d’aquella ànima: «És més desgraciat que culpable», havia confiat en tornar d’aquell trist viatge. Ella potser hauria pogut dir que l’error terrible de Montjuïc no podia explicar tot sol l’enfonsament del seu marit. Hauria pogut dir que Méchain formava part d’un món que s’havia ensorrat amb les muralles de la Bastilla i que el deixava orfe d’una certa visió del món i d’una certa manera de viure’l; que Méchain se sentia lligat a aquella societat com un pagès a la terra, sense haver-la triat, però sense discussió. Un fet evident que es viu sense fer-ne propaganda, en el silenci i la reserva, de manera tossuda, profunda, bestial.

No havia estat ni brillant com Cassini, ni fundador de coneixements immensos com Lavoisier, ni una intel·ligència universal com Condorcet, ni un analista admirable com Laplace, ni un gran organitzador com Borda, ni un jove prodigi com Lalande, ni un home polifacètic com Bailly, ni hel·lenista, versat en anglística, matemàtic, afable i estimat per tothom com Delambre. Ell només era, veritablement i profundament, un astrònom. Un solitari, que rebutjava les il·luminacions brutals; feliç tan sols amb la doble activitat del dit i de l’ull: càlculs i observacions, paciència i minúcia. La infinitat del cel aparellada amb les columnes minúscules de xifres, les unes domesticant l’altra i adornant-la amb les belleses matemàtiques. Al capdavall era un descobridor de cometes.

Amb un gest de la mà, Delambre va empènyer els manuscrits. Al davant encara li va quedar una pàgina oberta, la que ho havia provocat tot. Va posar-hi suaument la mà a sobre, com aquell que tanca els ulls a algú que ja ha viscut, va aixecar-se, es va acostar a la finestra i va arraconar la cortina. El sol començava a aparèixer amb dificultat a través de la boira de gener.

Delambre va dirigir-se al secreter i en va treure el seu quadern de viatge. Va obrir-lo per l’última pàgina, assenyalada per un estilet, el va posar sobre la taula de treball i, igual que si agafés una gran glopada d’aire abans de capbussar-se per última vegada, es va instal·lar. Autònoma a la mà cansada de l’astrònom, la ploma va emprendre el camí.

«Una febre epidèmica i el cansament extrem que Méchain va suportar amb una constància que no podem estar-nos de deplorar tot i admirar-la, el van aturar durant el trajecte i se’l van endur el tercer dia complementari de l’any 12, a Castelló de la Plana, al regne de València.

»És impossible emetre cap sospita en relació amb el gran resultat de l’operació en què Méchain i jo mateix vam prendre part. Les proves d’aquestes afirmacions es conservaran a l’Observatori, igual que tots els seus manuscrits. Certifico que l’error de Méchain no va tenir cap efecte sobre el resultat definitiu de la mesura: EL METRE ÉS CORRECTE.

»Malauradament, Méchain, amic per sobre de tot de l’exactitud, però alhora molt curós amb la seva reputació, s’havia convençut que el cercle repetidor havia de garantir que les operacions tinguessin una coincidència i una precisió realment impossibles.

»Unes observacions que presentaven alguna discordança inevitable, però que ell encara no havia trobat mai en cap altra circumstància, en comptes de desenganyar-lo, el van portar a desconfiar de la seva aptitud. Va arribar a creure que ja no era capaç de fer res bé.

»Aquesta opinió injusta que va adquirir d’ell mateix li va fer témer de sobreviure a la seva reputació. D’aquí van venir les reticències, i totes les conseqüències, tan deplorables. Però, ho certifico, no va deixar de ser, i no ha deixat de ser, un astrònom absolutament recomanable».