17

Amb la roba gastada i les sabates deformades, barbes de presidiari i gorres de llana que els protegien a mitges del fred, Delambre i Bellet, sotragats per una tartana rudimentària, avançaven per un camí costerut que els duia a la pròxima estació.

«A tot estirar podem arribar a pagar un carro enganxat a un cavall per conduir-nos a les diferents estacions, nosaltres i tot el que necessitem de manera indispensable», havia escrit Delambre al quadern de viatge.

»A Soesme ens van refusar un jaç, però va ser perquè ens coneixien i sabien que només teníem paper moneda. Sense l’ajuntament, que va prometre que donaria blat als qui ens proveïssin de pa, no hauríem obtingut res. Tot i aquesta garantia, unes quantes vegades es van negar a vendre’ns-en.

»Més d’un cop ens ha passat, com a Filopemen, que hem pagat l’interès de la mala cara que fèiem. Els qui tenien més bona opinió de nosaltres ens prenien per presoners de guerra transportats d’un hospital a un altre. D’altres, en veure les caixes dels cercles, ens prenien per xarlatans de poble que no tenien per pagar, i es negaven a allotjar-nos. Això és el que ens va passar a Vouzon.

»Només es viatja d’aquesta manera en temps de revolucions i quan s’ha pres la decisió irrevocable de tirar endavant».

—El coll es gasta; les mànigues s’esfilagarsen; els colzes es foraden! —cantussejava Delambre, aguantant les regnes amb les mans nues. En sortir d’un sotrac més profund que els anteriors, en el qual la tartana va estar a punt de quedar embarrancada definitivament, va remugar—: Un sucre d’ordi per cent lliures de paper moneda!

Al darrere, assegut sobre les caixes del cercle, Bellet, amb les seves mitenes, comptava impertorbablement un feix de bitllets:

—Amb els sous que hem rebut —va dir—, aquest mes ens podrem oferir… —féu un càlcul ràpid—, oferir… tretze sucres d’ordi i mig, entre tots dos!

En arribar al poble, Delambre va anar-se’n, i va deixar Bellet lliurat a la curiositat de la població que començava a aglomerar-se al voltant de la tartana.

—¿Que vens alguna cosa? —va engegar un pagès.

Bellet va quedar desconcertat, el pagès el va apostrofar:

—¿Ets beneit o què? —Es va girar cap als altres—: No sap ni si ven alguna cosa! Va, anem! —va dir a la dona, estirant-la per la màniga.

Ella es va deslliurar i es va plantar gairebé sota el nas de Bellet per mirar-se’l més bé:

—¿No eres a Sermur, fa uns quants dies, amb un altre? —Sense esperar resposta, va confiar al seu home—: S’estaven tot el dia ficats al campanar remenant no sé què. Sembla que són uns savis de París.

Una ganyota grollera va desfigurar la cara del pagès, que va assenyalar Bellet amb fàstic:

—Si la instrucció porta aquí, retiro immediatament el marrec de l’escola.

Mentrestant, Delambre anava pel quart estable. L’home que buscava estava assegut sobre una soca i munyia una vaca prima de mamelles desmesurades. Era Antoine, el batlle. Delambre li va ensenyar l’ordre de la missió, unida a una ordre de requisició. L’altre les va agafar de mala gana; després d’haver-les desxifrat amb una lentitud insuportable, va continuar munyint, després de tornar-se a eixugar les mans. Finalment va preguntar:

—¿On és el ciutadà Delambre?

—Sóc jo!

Com un maquinyó preuant una bèstia, el batlle va inspeccionar aquella mena de pòtol que pretenia ser astrònom. Delambre li va aguantar la mirada. «Encara gràcies que no m’ausculta les dents!».

—Hi ha tants xarlatans que recorren la regió… Les requisicions no rutllen gaire bé. L’última vegada, van venir a endur-se’n el vuitè garrí de cada ventrada. Ordre de requisició, repetien. La temporada següent, les truges només parien ventrades de set garrins, aneu a saber per què! Bé, doncs, ¿què voleu?

—Menjar, lloc per dormir, per a dos; sí, vine amb el meu ajudant. I a més palla per al cavall, fusta per al cadafal, un fuster, obrers…

El batlle, desconcertat, va murmurar:

—¿I prou?

—Sí… de moment —va puntualitzar Delambre.

—A París decideixen que prengueu la mida del… —buscava la paraula, però no la va trobar—, decideixen que prengueu la mida i ens toca a nosaltres, a Ermenc, cuidar-vos com si fóssim la mare dels fills!

De la galleda, mig plena, travada entre les cames del batlle, en sortia un halo d’escalforeta. El batlle va sorprendre la mirada adelerada de Delambre i va dir:

—Endavant, beveu!

Ah, l’escuma tèbia de la llet! Amb el bigoti blanc sobre la barba negra, Delambre es va eixugar els llavis:

—Heu de saber que tenim diners per pagar. Però ja no hi ha ningú que accepti el paper moneda.

—Oi —digué el batlle—, sabeu quan val…

—Sí, ja ho sé —va interrompre’l Delambre—, un sucre d’ordi val cent lliures.

—¿Això sabeu? ¿Que en mengeu?

—Cada dia! Només mengem d’això. La resta és massa car.

Al cap d’uns quants dies, Delambre i Bellet travessaven un poblet no gaire lluny d’Ermenc, un d’aquests poblets tan bonics on el fang, el pixum i els fems encatifen el terra amb una capa tan tova que un s’hi enfonsa més del que és decent. Mentre accelerava la marxa per sortir disparat de la zona perillosa, Bellet va girar-se per veure com anava el seu company. Se sorprengué en veure’l un bon tros endarrere, plantat al mig del camí, amb els ulls clavats en alguna cosa que des d’allà no es distingia. Va tornar enrere i sentí que Delambre murmurava:

—Sis… set —mentre amb el dit seguia unes cosetes roses que es desplaçaven indolentment pel fangar: una truja i els seus garrins rebolcats a la cort.

—¿Us interesseu pels porquets, ara?

—¿Què dèieu? —va preguntar Delambre, distretament.

—Deia que el campanar d’Ermenc no destaca prou —va repetir Bellet, nerviós—. La millor manera seria treballar a la nit, amb l’auxili d’un reflector.

—Ah, no! —va saltar Delambre—. ¿No trobeu que ja hem tingut prou maldecaps? Ho torno a dir: no alarmem la població, fem-nos acceptar, passem desapercebuts! No oblideu que encara us considero responsable de l’incendi de les Tulleries.

—Ja ha prescrit! —va cridar Bellet, que es va allunyar corrent quan la truja es va acostar amb una pinta voraç.

L’església d’Ermenc. El gran drap blanc va oscil·lar i es va descargolar majestuosament al llarg del campanar. Abocats per sobre del buit, Delambre i Bellet aguantaven les puntes de la roba i la van lligar als cabirons del cadafal. Visiblement satisfets, van ordenar els instruments sense pressa. Bellet es va interrompre i va anar a donar un cop d’ull per l’obertura. A la plaça es congregaven uns quants vilatans. En veure el cap de Bellet retallar-se a l’obertura, es van posar a cridar. ¿Aclamacions o insults? El cap de Delambre va aparèixer al costat del de l’ajudant i els crits van augmentar. Uns quants punys es van alçar cap a ells.

—Sembla que estiguin empipats amb nosaltres —va barbotejar ingènuament Delambre.

Al cap d’un moment, esbufegant com un bou, Antoine, el batlle, es va abatre sobre el cadafal, fent-lo vibrar amb tot el seu pes.

—¿Però què cony feu amb aquesta bandera? No sé pas què fan, ara, a París, merda santa, però aquí encara som a la República. Traieu-me-la ara mateix, aquesta bandera monàrquica!

—¿Bandera monàrquica? —va quequejar Delambre.

Bellet, més ràpid, va fer una gran riallada. A causa del color, havien pres el drap per un emblema monàrquic!

—No alarmem la població! Ens n’hem sortit! —va engegar, burleta, dirigint-se a Delambre, abans de córrer escales avall—: Ara torno!

Delambre va explicar al batlle que aquell maleït campanar era massa fosc i que en projectar-se sobre les muntanyes, que també eren fosques, era impossible distingir-lo des de Meimac.

—Per això l’hem embolicat amb un drap blanc, i si el fons hagués estat clar, n’hauríem triat un de negre! Aleshores segur que ens hauríeu pres per pirates!

A la plaça, allà sota, la gentada s’anava avalotant; brandaven forques i fusells en direcció al campanar. La gent s’escalfava.

—Són els senyors que tornen!

—No els deixarem pas sortir-se amb la seva, aquest cop! La terra és nostra… que vinguin a buscar-la!

—Què esperem per anar a fer-los fora!

—L’Antoine ha pujat a parlamentar.

—¿Se sap qui són?

—Són els savis —va informar Mariette, la que havia abordat Bellet quan arribava.

El seu marit, prenent-la com a testimoni, va dir:

—Jo ja ho notava que eren poc clars, ¿t’ho havia dit, eh, Mariette? I l’altre beneit que deia que no venien res! Imagina’t, ens volia vendre el rei!

La gent cridava, estava decidida, però a les cares hi havia una certa crispació que indicava que la por no hi faltava. Apartats sota l’ombra d’un porxo, una parella de vellets, vestits amb dignitat, es menjaven el campanar amb els ulls. Segons ells no quedava cap dubte: els senyors havien tornat i aquells dos, allà dalt, n’eren l’avantguarda.

—¿Què els passarà? —va preguntar la vella, preocupada, abaixant la veu perquè no la sentissin.

—No et facis mala sang —va tranquil·litzar-la el marit, estrenyent-li la mà amb tendresa—. Si han actuat en ple dia és perquè no van tots sols.

Un clam immens va inflamar la plaça; la gentada exultava i picava de mans com si fos festa. Tots els caps estaven ben drets, totes les mirades clavades a l’església. Dues peces de roba, una de blava i una de roja, es descargolaven simultàniament i emmarcaven el drap blanc formant una curiosa bandera tricolor que va embolicar majestuosament el campanar.

El vell va deixar anar la mà de la vella. Va abaixar el cap i va dir-li:

—Au, vinga, anem-nos-en.

Els caps dels dos «republicans» van aparèixer arran de la bandera; el d’Antoine va col·locar-se entremig. Tots tres foren aplaudits una bona estona. Mariette no parava d’agitar el davantal en aquella direcció i dirigint-se a l’entorn, explotant d’orgull:

—Són uns amics! Uns savis de París!

«Com que no estic gens segur que respectin gaire temps aquest senyal tricolor on el blanc domina massa, acabo de sol·licitar a l’administració departamental del Puei Domat que posi el senyal sota la protecció de les autoritats», va apuntar Delambre al quadern de viatge, mentre observava que una història així només li podia passar a un fill de draper com ell.

Bellet no va voler revelar mai d’on havia tret les teles.

Conformant-se amb suposicions, Delambre va haver de tornar a pensar en el fet que el seu ajudant tenia una «coneixença» que vivia en una caseta, darrere mateix de l’església…

Ja no estaven gaire lluny de l’objectiu, ho notaven. Ni un diumenge per setmana, ni un dia de repòs cada deu; cap dia de descans per a l’astrònom ni el seu ajudant, llançats cap a Rodés a bord de la tartana que, tot i el ritme limitat que duia, circulava bé. El dia 11 són a Meimac; els acompanyen a una muntanya dient-los que és la més alta de la zona. La pluja els impedeix veure res. El 12 hi tornen. El 13 se’n van a Bort-les-Orgues. El 14, pluja tot el dia. El 15, s’enfilen a la muntanya de Bort fins al penya-segat que domina el poble. El 16, Mauriac, plou tot el dia. El 17, de Mauriac a Peaux. Bellet encarrega el senyal.

Delambre escrigué: «El 19, veig un moment el Puy Violent que es cobreix de neu, mentre Bellet fa el viatge per anar-lo a visitar. El 20, vaig a veure les autoritats del departament, que em donen una carta per al batlle de Montsalví. El 21, anem a Montsalví. El 22, visitem la capella de Saint-Pierre. Ja no té porta i del campanar només en queda mig. Només és un nínxol obert per dos cantons. Durant tota la durada del viatge, caminem per dintre del núvol. Espero trobar Méchain a Montsalví. La vida errant que portem tots dos fa que la correspondència sigui molt lenta. El 23, tornem a Montsalví. Méchain no hi és!

»El metge de Fontange, a Aubazines, em puntualitza que l’ortografia del puig on he emplaçat el senyal no és “violent”, com havia escrit més amunt, sinó “violant”. A propòsit, unes paraules sobre el senyal de Bort: sovint ha estat atacat, i sense el zel i l’atenció de l’administració municipal, no hauria durat gaire».

El dia que Delambre i Bellet estaven acabant de construir-lo, una tempesta espantosa va devastar els encontorns. Una torrentada de terra, fang i pedres va baixar de la muntanya i va desembocar als carrers del poble, omplint-los fins a tres peus d’altura. Es temia que no s’endugués el pont de la Dordonya. A pocs passos del penya-segat, enmig de les trombes d’aigua, l’astrònom i el seu ajudant, agafats l’un a l’altre, intentaven no deixar-se endur per les ràfegues de vent que els empenyien cap al buit.

Darrere seu, el senyal s’alçava a la cresta de la muntanya; envestit per la pluja i assetjat pels llampecs que, amb la resplendor, l’immobilitzaven en postures impressionants, adquiria l’aspecte inquietant d’un gran cos desarticulat i monstruós, un Crist de fusta martiritzat pels elements. Se’n van allunyar tan de pressa com van poder. A l’entrada del poble, una multitud hostil els esperava! Calia que algú fos responsable de la violència incomprensible dels elements. El senyal era percebut com la causa del desastre. Se li atribuïen les pluges contínues que, durant gairebé dos mesos, havien suspès tot cultiu a les muntanyes.

—Mort als bruixots! —cridava la multitud.

Tot plegat feia pensar en Saint-Denis, amb l’altitud i la pluja a més a més. Aquí, com allà, fou el batlle qui els va salvar enduent-se’ls a casa.

Tremolant, xops fins al moll de l’os, els dos «bruixots» estaven en un estat deplorable. Excepcionalment, semblava que Bellet no havia agafat fred, cosa que no era el cas de Delambre, que esternudava fins a quedar-se sense aire. Així que pogué recuperar l’alè es va posar a rugir:

—Espies, aristòcrates, partidaris de la Vendée, xarlatans, emigrats i ara bruixots! Ja començo a estar-ne ben tip, tip, tip!

Quan Delambre va caure sobre el llit, Bellet, com un follet que tragués del sarró l’ungüent per a tots els mals, va extreure de sota la camisa una luxosa ampolla d’aiguardent.

Una hora més tard, a través dels vidres atacats per la tempesta, el batlle va distingir Delambre amb una tovallola al voltant del coll, les cames ben calentes en uns calçotets de cotó sec, i cantant a plens pulmons:

Va afegir amb veu rasposa:

—Parlem-ne, de voluptats!

«Digues, ¿què hauràs guanyaaaaat?».

Va acabar adormint-se i no es va despertar fins l’endemà a la tarda, amb el cap espès i l’estómac una mica regirat.

¿De què serviria mencionar aquests detalls al quadern de viatge?, va observar hipòcritament. Per als cronistes del futur que volguessin relatar l’operació, ¿quina utilitat podrien tenir unes informacions com aquelles, quan n’hi havia d’altres que els havien de ser molt més profitoses? I es va posar a escriure: «El 6 de Fructidor, a la Gaste, trobo un senyal de Méchain. El 7, pel camí de Riupeirós a Rodés, em trobo amb Tranchot per la més gran de les casualitats: tot just ha acabat la missió que li havia encarregat Méchain».

Tranchot es va enfonsar suaument al cubell. L’aigua era tan calenta com podia desitjar i el cubell prou ample per contenir-lo sencer. Hi va gandulejar durant ben bé una hora. Quan començava a fer-se la barba, va sentir soroll: Méchain tornava. Tranchot es va precipitar per fer-li saber la notícia: Delambre estava a punt d’arribar a Rodés! Fins i tot potser ja hi havia arribat. Méchain no va piular. Allò que temia havia passat! Tot i que estava encarregat de la part més important de l’operació, Delambre acabava el primer!

Méchain es va allunyar, cap cot. Tranchot, que sabia el que la notícia li representava, el va atrapar:

—He estat rumiant. Delambre hi arribarà abans que nosaltres, no hi podem fer res. Però si continuem al mateix ritme, no acabarem ni abans de l’hivern, i haurem de començar una altra campanya. Només veig una manera d’accelerar les coses: prenguem les mesures junts!

Méchain es va girar amb violència:

—Digueu directament que no sóc capaç de prendre-les jo sol.

—En absolut! Només dic que si les prenguéssim junts tindríem més possibilitats d’acabar almenys durant aquest any. Vós podríeu prendre la ullera superior i jo l’altra, i aniríem el doble de ràpid.

—No cal ni parlar-ne.

Tranchot se’l va mirar com si no entengués el que Méchain li acabava de dir:

—Treballem junts des de fa sis anys; ja fa sis anys que us acompanyo a tot arreu. Em vaig quedar amb vós quan vau tenir l’accident. Us vaig transportar per les muntanyes, vaig aguantar la ullera quan vós estàveu tolit, us vaig seguir a Itàlia. No he tornat a casa, ni un cop!

—Jo tampoc.

—Vós us negàveu a tornar a París. Delambre us ho va proposar més d’una vegada. Vós no vau voler mai. Jo, si m’he quedat, és perquè no concebia deixar-vos si l’expedició no s’havia acabat.

—No us ho he exigit mai.

—Però sou vós qui vau demanar a la comissió que em quedés.

—¿Que no ho volíeu?

—No he dit això. Però des de llavors heu canviat, heu canviat moltíssim. I a més, hi ha una cosa que no aguanto més. No m’heu deixat prendre mai ni una sola mesura d’angle, no he pogut fer servir el cercle ni un cop.

—¿I què hi trobeu d’estrany? Jo sóc l’únic responsable de les mesures d’angles. Ningú, a part de mi, no farà servir el cercle per prendre-les.

Aleshores Tranchot ja no es va retenir més; espolsant-se l’escuma de sabó que li emblanquinava la cara, es va eixugar convulsivament la mà a la camisa:

—M’heu utilitzat com un empleat amb prou feines bo per aixecar els senyals, reconèixer els cims, anar-se’n durant dies per la muntanya. I el treball científic, sempre us l’heu reservat. No em van contractar per a això; us recordo que sóc geògraf, enginyer geògraf. Ja en tinc prou, em sentiu, Méchain, ja en tinc prou, d’aquesta tirania. I a més, ho feu tot per fer anar la feina a poc a poc. Com si tinguéssiu por que tot això s’acabés…

Méchain es va quedar immòbil, petrificat. Els dos homes estaven l’un davant de l’altre. A la cara de Tranchot hi quedava algun rastre de sabó.

—¿Què dieu? —va murmurar Méchain com un somnàmbul.

—Dic que estem aturats des de fa mesos, que ja no tirem endavant. Dic que ja no entenc res del que feu i que no voleu arribar a Rodés.

—Doncs vinga, aneu a Rodés! No us ho impedeixo, jo. Aneu a trobar Delambre, aneu a mesurar la base amb ell, us en moriu de ganes, aneu, aneu!

A través de les Causses ermes, una tartana avançava lentament, aixafada per una calor africana. Una construcció improvisada feta de tela dominava el pescant. Només al cavall gris se’l veia despert.

Els dos humans que l’animal acomboiava ja feia temps que no estaven en condicions de reaccionar als sotracs que minaven el camí. Sense camisa, regalimant de suor, amb els pantalons tallats a l’alçada del genoll, cosa que permetia seguir el rastre dels regalims sobre unes cames grises de pols, amb la cara travessada per estranys reflexos virolats, vermells i blaus, provinents de la roba que duien a sobre el cap, es podia pensar que estaven morts o adormits.

Una hora més tard, tot havia canviat. Al marge de la carretera hi creixien dos arbres grans que oferien als viatgers i a l’animal una ombra deliciosa. Però especialment, des de l’ombra d’aquesta ombra es podia veure amb tota comoditat, dreta al cim d’un turó, una torre alta: Rodés!

Reien i reien, Delambre i Bellet s’abraçaven com dues criatures i simulaven, al voltant del cavall gris que no hi entenia res, una dansa boja dels hurons. Sis anys, de Dunkerque a Rodés!

«A veure quan s’ajuntaran, els nostres senyals amb els vostres —havia escrit a Méchain—. Serà un dia assenyalat a la vida de tots dos». Esperança folla! Potser Méchain ja hi era… Delambre va tenir el reflex d’apuntar la ullera: llevat d’una verge de pedra que dominava la ciutat, la plataforma de la torre estava deserta.

Intentant amagar la decepció, Delambre va amanyagar el cavall gris:

—Aquest vespre, civada i de la bona, senyor Bellet, ració doble!

El cavall va renillar de content.

—Hi havia el cavall blanc d’Enric IV —va començar Bellet, excitat—, i ara hi haurà el gris de la meridiana. I gràcies a ell tindrem el metre patró!

Delambre va encetar la pàgina del quadern escrivint: «torre de Rodés, 397 graons. Al zenit de la verge de pedra que ens ha servit de punt de mira…».

Delambre no va trigar gens a avisar la Comissió que havia arribat a Rodés. Aquell mateix vespre va sortir una carta per a Borda.

—Ja en tenim un a lloc! —va felicitar-se en llegir-la—. Ara falta l’altre!

La part més dura encara estava per fer, n’era conscient. Havia esgotat tots els mitjans de què disposava per accelerar la marxa de Méchain i reconeixia que era impotent. No podien fer altra cosa que esperar.

Fou aleshores que Thérèse es va decidir a actuar. Unes quantes vegades Borda, Lalande i d’altres membres de la Comissió li havien suggerit que intervingués davant del seu marit, per mantenir-lo en una actitud millor per a la feina. Sempre s’hi havia negat; «no és el meu paper», responia invariablement. Passava el temps, les criatures creixien. Isaac, el gran, astrònom com son pare, havia marxat cap a Egipte amb el general Bonaparte.

Ella sentia que es feia vella, instal·lada en una existència feta d’absència, dona de mariner. El que aguantava era pràcticament una mena de viduïtat! I Méchain que continuava sense tornar… Els capitans més importants ¿havien dedicat més temps a fer la volta al món? ¿Colom, per anar a Amèrica, Magalhaes o Vasco da Gama? El sentia perdut i molt desgraciat. «Sembla que s’hagi quedat embarrancat a les muntanyes del sud. L’hem de desenganxar», va pensar.

Tot d’una va prendre la decisió. Va reunir els seus fills, la noia, tan discreta, i Augustin, que ja tenia edat d’entendre-ho. Posats al corrent del projecte de la mare, van acceptar-lo. L’endemà Thérèse estava a punt. Va presentar-se a la Comissió i va tenir la sort de trobar-hi Borda.

—He vingut a comunicar-vos que me’n vaig ara mateix a trobar el meu marit.

—De cap manera, és perillós i massa penible! —va aconseguir pronunciar al cap d’un instant.

—Ja li he enviat un avís —va prosseguir, escombrant l’observació—. Emprenc el viatge sense esperar-ne resposta, per tal que no pugui frenar-me un altre cop. Vaig directament a la Muntanya Negra.

—¿I si ja no hi és?

—El buscaré.

Borda somrigué, vençut. Però li feia por el viatge: Thérèse ja no era gens jove. Va fer un últim intent:

—Senyora Méchain, heu pensat…

Ella va fer un bot:

—¿Què, que li faré perdre el temps, és això? Al contrari, hi vaig per contribuir a accelerar els triangles. Ningú no té tant d’interès com jo perquè s’acabi aquesta expedició.

Amb el dubte de no haver estat prou convincent, va inflamar-se:

—Li he escrit que no faci la bogeria de tornar a la ciutat per donar-me comoditats, que no vull destorbar-lo ni un quart, perquè no té temps per perdre, que ja el veuré a les muntanyes, que dormiré a la tenda o en un estable, que viuré de formatge i de llet, que amb ell em trobaré bé a tot arreu, que de dia treballarem junts i les nits bastaran per a les nostres coses…

Thérèse va abaixar bruscament el cap, vermella perquè s’havia deixat endur i havia mostrat, nua, la seva passió. Amb un gest sec va arreglar-se el vestit, però les mans encara li tremolaven.

—Sí, em sembla que el puc ajudar, però sobretot no us imagineu que ara no està fent res. El meu marit m’ha dit que després de les observacions que va fer de l’estrella polar, n’ha deduït la declinació amb una aproximació de 0,7″ respecte a la que el ciutadà Delambre havia calculat a Evaux. També m’ha dit que havia efectuat dues-centes observacions per aconseguir determinar amb un segon d’aproximació la inclinació d’un costat d’un dels triangles. Però a l’última carta em diu que no té prou temps lliure per posar-ho tot en ordre i enviar-vos-ho. També m’ha donat els resultats de l’eclipsi del 6 de Messidor.

Ho va deixar anar tot d’una tirada. Borda, estupefacte, es preguntava si s’ho havia après de memòria, o bé si, a còpia de rellegir la carta del seu marit, n’havia quedat impregnada. Suaument, va afegir:

—Sabeu, ciutadà Borda… —va dubtar—: ¿Sou solter?

Sorprès, va balbucejar:

—Sí, efectivament. ¿Però això impedeix entendre certes coses?

Es va tornar a posar vermella i no va voler anar més lluny. Ell la va animar a continuar.

—No volia ser indiscreta —va barbotejar—. Sóc la seva dona i les dones tenen un cert poder. Tinc esperança en l’estima i la confiança total que em té. Compto que li esbandiré les idees inconvenients que el roseguen i que el desvien de l’objectiu a pesar seu. Potser entre tots tres, vós, el ciutadà Delambre i jo, aconseguirem regenerar-lo. Malauradament, això és tot el que puc fer.

Un somriure trist, gairebé una ganyota infantil, se li va dibuixar a la cara. De cop se la veia cansada: anar-se’n, ara mateix… De totes maneres la diligència estava a punt de sortir. Quan ja havia obert la porta, es va girar:

—Us prego instantment que això quedi entre nosaltres. Per a tothom, me’n vaig al camp. Cal que s’ignori l’objectiu d’aquest viatge per no provocar que es digui: ha hagut d’anar a buscar el seu marit.

Borda no tingué temps de respondre, Thérèse ja era fora.

Thérèse baixava cap a les muntanyes del sud mentre Delambre, un cop conclosa l’estació de Rodés, s’afanyava a tornar a pujar cap al nord, justament cap a Melun, on l’esperava Laplace.

La base. A partir de la base havien de mesurar els costats dels triangles i, per projecció, la llargada de la meridiana! Era realment el principi del final de l’operació! Les obres no havien avançat gens des de l’última inspecció. Va caldre reorganitzar els equips amb urgència: llenyataires, terrellons, fusters. Bellet els anava a buscar una mica per tota la regió; semblava un sergent reclutador, visitant els hostals a la recerca d’obrers per llogar. Foren pràcticament batallons, que es van presentar a l’indret. Els homes arribaven amb un trosset de paper que duia el gargot de Bellet; i per rebre’ls hi havia Étienne, l’acanador. Havia aterrat un bon matí, amb el farcell a l’espatlla; venia a peu des de Dun, el seu poble. Fidel a la promesa feta, Delambre el va contractar immediatament.

Melun a un cap, Lieusaint a l’altre. Amb els dos extrems fixats, teòricament ho tenien tot. Només faltava construir-ho. Però eren al mig del bosc, és a dir, al mig dels arbres!

Els llenyataires van entrar en acció; van abatre tot el que hi havia pel camí. Mentre ells tallaven, serraven, talaven i esporgaven, els terrellons, més avall, aplanaven el terreny, arranant bonys i protuberàncies, omplint solcs, fossats i clots. La terra que extreien d’aquí els servia per emplenar allà. Es tractava d’anivellar i l’acanador, equipat amb un nivell, comprovava regularment l’horitzontalitat del pla de treball. Dotzenes de carros i de bolquets, transportant carretades de material, anaven i venien en una ronda infernal i aixecaven núvols de pols.

Cada dia la vista arribava més lluny i l’esvoranc, tan salvatge que era al principi, es transformava en una avinguda impecable, tallada «a la francesa». Els fusters es preparaven per a l’obra important: la confecció d’una carcassa de fusta, una mena de cofre muntat sobre puntals. Se’ls sentia ribotejar, clavar claus, clavillar, serrar també. Amb els bancs aguantats per cavallets improvisats, estaven repartits a intervals. Els arbres, ajaguts a les bandes, esperaven per ser trossejats, dividits en taulons, tallats en pilars o treballats com a clavilles. Així, com amb la terra, aquell arbre que feia nosa aquí, era aprofitat més enllà. Per a gran salvació de les finances, es treballava en circuit tancat, amb una veritable autarquia de materials.

La construcció havia de ser prou sòlida per no cedir sota el pes ni tenir joc a causa de la llargada. A mesura que anaven acabant les parts del xassís, les anaven ajuntant, hissant-les sobre els pilars, fixant-les i després ajustant-les. I es tirava endavant.

La construcció ja començava a fer peça. Alta com un home, semblava un pont interminable que travessava el país. El punt de partida, ben assenyalat, estava encastat al senyal de Melun, i el final encara havia d’arribar. Els pagesos, que anaven a veure-ho, feien tots les mateixes preguntes: ¿que és per transportar els troncs talats?, ¿que hi fareu rajar aigua?, ¿que és un aqüeducte? Se’n tornaven a anar arronsant les espatlles i la feina, interrompuda durant un moment, tornava a engegar.

De lluny, intermitentment, i només quan ho permetia la direcció del vent, se sentia l’estrèpit d’un gran arbre que queia i tots intentaven percebre, sota els peus, la batzegada que venia a continuació. Més a prop, se sentia el piconament sord dels terrellons. I constantment els crits, els homes que s’interpel·laven, els xiulets per avisar del descans o de l’hora de dinar tots plegats. També alguna baralla sense gravetat, els cants dels homes, la nit, els focs i els lladrucs dels gossos vinguts qui sap d’on.

Delambre era a tot arreu. El sol·licitaven tothora, no s’escapava d’aquest ambient atrafegat. Els primers dies anava desorientat: aquesta feina era tan diferent de l’anterior! Per parlar amb propietat, era ben bé el contrari. Va ser dur el canvi de la mesura dels angles al càlcul dels costats! Prou d’escales, prou de graons, prou d’esglésies i torres! Tot el dia arran de terra, amb el nas a la pols. S’havien acabat els cims i l’aire de muntanya, el silenci i els espais grans. En aquell bosc, fora que se situés just al mig de l’esvoranc, es trobava constantment rodejat per les coses. Nostàlgia del silenci i del temps mort durant les estones en què era possible sentir-se amo del temps… Quina diferència, realment, entre les línies virtuals llançades pel cel, que s’empassaven la distància entre dos campanars, i aquell traçat pel bosc, tan tangible, ancorat a terra, on cada pas exigia un esforç.

Mentre inspeccionava aquesta obra immensa, Delambre s’hauria pogut sentir com un capità d’obres públiques, un Vauban dels boscos. Si no hagués estat per les seves preferències pacífiques, s’hauria pres per un general en campanya: primer els llenyataires, seguits dels terrellons, després els fusters, i finalment els «homes de la mesura». I aquests últims, ¿qui eren? Laplace, Delambre, Bellet, l’acanador i un jove anomenat Leblanc-Pommard, que havia arribat amb Delambre. Un bon equip! Aparentment incomplet, perquè la vigília del dia del debut, la Comissió va enviar algú per reforçar-lo: Tranchot! Acollit calorosament, es va posar immediatament a la feina. Bellet examinava el seu homòleg dissimuladament i el va trobar fort, sòlid i treballador. O sigui que Delambre tenia dos ajudants. Així que el va veure allà, l’acanador hi va córrer per fer-li un munt de preguntes sobre Méchain, però Tranchot les va respondre evasivament.

Després d’haver-se discutit amb Méchain, Tranchot havia tornat a París. D’acord amb el suggeriment de Delambre, la Comissió li havia proposat participar a la feina de la base. Va acceptar immediatament.

Amb el mateix transport van arribar els regles. Eren de platí, numerats de l’u al quatre. Borda i Lenoir s’havien empescat el sistema següent: a l’extrem de cada regle hi havia incrustada una fulleta de llautó que feia de termòmetre metàl·lic de gran sensibilitat i permetia calcular la dilatació del metall provocada per les fluctuacions eventuals de la temperatura. Perquè l’instrument amb el qual es mesura no ha de fluctuar durant l’amidament! O, si fluctua, s’ha de poder saber fins a quin punt. Finalment tot estava a punt.

Laplace tingué l’honor de col·locar el primer regle. Amb l’ajut de Bellet, el va col·locar ben planer sobre l’estructura, ajustant les graduacions amb el microscopi. I va iniciar-se el ballet, Delambre va posar el segon regle, després fou Tranchot, a continuació Leblanc-Pommard, etc. Més de noranta regles posats l’un darrere l’altre durant el dia, fent cada cop una marca per conservar-ne el rastre.

Étienne va observar el luxe de precaucions: no col·locaven els regles a tocar l’un de l’altre, en contacte! Si ho haguessin fet així, qualsevol xoc accidental amb un regle hauria engendrat un xoc similar amb el següent, que s’hauria desplaçat, i tot se n’hauria anat en orris. Per impedir-ho, havien decidit deixar un interval entre dos regles consecutius i després anar-lo a mesurar amb una llengüeta.

Una altra precaució va ser cobrir l’estructura amb un teuladet que permetés protegir els regles del sol i de la pluja. A la nit els deixaven allà mateix, guardats per sentinelles que vigilaven que no els desplacés ningú.

I tornem-hi, era interminable i monòton. Un vespre, es van trobar més a prop de Lieusaint que de Melun: havien passat de la meitat. Sempre amb la mateixa preocupació lancinant: anar recte, anar planers. El nivell i les mires. Aquestes mires eren unes puntetes metàl·liques clavades al teulat de la carcassa, en fila. Desnonat el cordill d’abans, utilitzat en les expedicions precedents, línia material subjecta a totes les distorsions, se l’havia substituït per la irreprotxable trajectòria visual.

Un dia el vent va bufar tan fort que no van estar segurs de l’exactitud del recompte. L’endemà van tornar a prendre la mesura i van arribar exactament al mateix resultat. Aquesta prova involuntària va omplir d’alegria l’equip i va dissipar la inquietud, tranquil·litzats sobre la qualitat de la feina.

La pluja, tres dies seguits; impossible fer res, després va tornar el sol i va eixugar el terreny, les tendes i els homes.

Al començament, ignorant Lieusaint, només pensaven a allunyar-se de Melun; ara, oblidant Melun, només pensaven a acostar-se a Lieusaint. Cada cop que havien acabat amb un regle i que anaven a col·locar el següent, Bellet o Tranchot o Leblanc-Pommard, seguint un ritu ben establert, anunciava tan fort com podia la xifra que comptabilitzava la quantitat de regles col·locats des del matí. D’aquesta manera, cada set o vuit minuts una veu puntuava el temps. Un veritable rellotge humà que assenyalava la feina feta i el trajecte cruspit. Amb el costum, tothom podia dir l’hora que era segons el nombre pregonat. Si no se sentia durant més de deu minuts, tothom aixecava el cap, intrigat, inquiet. Quan la veu reprenia el recompte, els caps s’abaixaven, l’incident estava tancat.

Un dia que Tranchot i l’acanador feien equip, tot d’una es van mirar amb el mateix pensament al cap: l’home de l’hostal de Tuchan, la partida de quina i els nombres cantats. Ho van recordar tot, el caporal gegant i coix, Méchain, Gustave. Tranchot li’n va demanar notícies. Després d’Itàlia, Gustave havia passat pel poble, just dos dies abans d’embarcar cap a Orient, cap a Egipte. Després, res més.

Era el trenta-vuitè dia. Hi eren tots, fusters, llenyataires, terrellons, Étienne, Tranchot, Laplace, el jove Leblanc-Pommard i la seva senyora mare, vinguda per l’avinentesa. Es féu el silenci, Delambre va avançar i va posar el regle sobre l’estructura. Era el que feia tres mil trenta-vuit. Havien arribat a Lieusaint! Mentre dotzenes de gorres volaven enlaire i obrien ampolles de vi per celebrar la feta, Delambre pensava a començar tot seguit en sentit contrari! Obsessió per l’error, voluntat de comprovació, dèria per la precisió.

El dia fou particularment agradable i l’astrònom va conversar molta estona amb la senyora Leblanc-Pommard.

Van desmuntar la carcassa, van vendre la fusta, els obrers van ser acomiadats. No passaria gaire temps que no quedaria cap senyal del seu pas; l’herba tornaria a créixer, el bosc, amb tot el dret, tornaria a ocupar les vessanes que li havien pres durant una temporada. Llevat que, si es feia servir, el trajecte que s’havia obert es transformés en camí de pas o en avinguda per als cavalls.

Delambre féu el viatge amb Leblanc-Pommard. Un afecte veritable el començava a unir a aquell jove, que es convertia en més que un ajudant, més que un amic, una mena de fill adoptiu. Delambre va pensar en Méchain. Tanmateix era estrany: tots dos quinquagenaris, l’un solter, l’altre separat de la família des de feia sis anys, i cadascun per la seva banda havia sentit, pràcticament alhora, la necessitat de trobar una mena de fill adoptiu.

Per Méchain era Agoustenc, un pagès jove de les Corberes, sòlid, sincer, franc; per Delambre, Leblanc-Pommard, un burgès jove, simpàtic, afectuós i ple d’empenta.

La senyora Leblanc-Pommard, amb qui Delambre havia coincidit unes quantes vegades, era una dona força guapa, refinada sense ser ridícula, elegant sense ser coqueta, reservada sense ser afectada, no pas massa jove i extraordinàriament cultivada. Ho tenia tot per no desagradar al vell solter. No era qüestió de fer-ne una amant, ni ell ni ella ho haurien acceptat. ¿Una esposa, doncs? Hauria calgut que fos vídua. I no n’era! Era prou raó per no estimar, per no esperar, per no desitjar… ¿Podia ser que l’astrònom, com un gos jove, forcés les coses, forcés la dona? Als campanars, havia après a tenir paciència. Per espessos que fossin, els núvols sempre s’havien acabat escampant, deixant el senyal esperat en el cel clar.