13

Heus aquí un home, un savi, un exacadèmic, que havien considerat emigrat i que, retingut a l’estranger contra la seva voluntat, demanava per tornar al país, a terra republicana! Imagineu-vos l’orgull del Comitè de Salvació Pública quan va sentir campanes dels esforços de Méchain per tornar a França! Ells pensaven: França. Ell pensava: la meridiana.

En sortir de la presó, Thérèse havia emprès quantitat de gestions. Havia anat a veure el personal de l’Agència temporal, no hi havia gaire ningú, l’agència estava adormida. Però Thérèse havia mantingut una entrevista amb Prieur. I Prieur de la Côte-d’Or, que s’havia mostrat tan actiu per destituir Delambre, va demostrar la mateixa activitat per fer alliberar Méchain!

Es van desbloquejar seixanta mil lliures —una bona picossada en aquells temps de penúria!— en favor de l’astrònom. L’exèrcit dels Pirineus Orientals fou l’encarregat de fer-les-hi arribar. Dugommier, que n’era el general en cap, va pensar que bescanviaria Méchain i Tranchot pels nombrosos presoners espanyols que posseïa. No va caldre, perquè les tropes espanyoles, vençudes, ja no estaven en situació d’imposar condicions. Reculaven cap a l’altre costat dels Pirineus i només conservaven una plaça en territori francès: Bellegarde, que resistia tots els assalts de les forces republicanes.

Aragó, convertit en president del directori del departament, havia comminat els espanyols perquè tornessin l’astrònom i el seu ajudant i els esperava d’un dia a l’altre. En va. Méchain i Tranchot ja no eren a Espanya: navegaven cap a Itàlia! Per raons desconegudes, les autoritats espanyoles, en comptes d’enviar els dos homes a França, havien decidit embarcar-los en una nau que salpava cap a Liorna, que estava en mans dels anglesos.

D’aquesta manera Méchain i Tranchot es van trobar al bell mig del Mediterrani. Assetjada contínuament pels pirates, la nau, de velam superb, fins aleshores havia aconseguit escapar-se’n. Però, ¿aquell vaixell que els perseguia des de feia uns quants dies no era…? A Méchain li semblava que reconeixia el pirata que, al peu del fort de Montjuïc, feia dos anys, havia enfonsat la goleta carregada d’or provinent d’Amèrica. Cada cop que aquelles veles fosques apareixien, Méchain es precipitava a la bodega i, protegit de les mirades indiscretes, inspeccionava atentament les seves caixes, per assegurar-se que ho tenia tot a lloc. A continuació, treia d’un bagul el sobre que contenia els manuscrits i se’l lligava al pit amb una tira llarga de roba. Després de cordar-se la camisa i posar-se bé la roba, tornava a pujar al pont, s’instal·lava a la popa, enfocava la ullera de llarga vista cap al pirata i en seguia el trajecte amb obstinació, fins que la nit li sostreia dels ulls les veles brunes i la fusta de caoba foses en el capvespre.

Després tot anava molt de pressa. El capità s’apoderava de la barra, canviava bruscament el rumb i, amb una sèrie de moviments aleatoris, conduïa la nau cap a llocs impossibles de preveure. Dissort per al qui fes un crit o encengués una espelma: el vaixell silenciós i cec avançava en la nit, deslliurat de la persecució barbaresca. Esgotat, Méchain s’adormia sobre el pont. A l’alba, Tranchot l’hi trobava. El tapava amb una pellissa i esperava que es despertés per anunciar-li, sempre amb les mateixes paraules, que aquest cop tampoc no acabarien ell d’eunuc del sultà i Méchain d’astròleg titular del califa.

Méchain i Tranchot es van instal·lar a Liorna, i més endavant a Gènova. Després d’haver practicat el català, es van embrancar amb el tosca. Durant mesos no es va saber res d’ells. Ni Thérèse a París, ni Delambre a Bruyères-le-Châtel, on s’havia instal·lat després de deixar la capital, no en van tenir notícies.

El protector de Delambre, el bon senyor d’Assy, a la seva època havia equipat una casa amb un petit observatori. La residència era senzilla, còmoda i, comparada amb els hostals infames que havia freqüentat durant dos anys, Delambre se la mirava com un veritable palau. El funcionament de la casa era competència exclusiva d’una criada vella, Julie, xerraire i activa, més activa com més xerraire i més xerraire com més activa. De vegades, l’astrònom es veia obligat a imposar-li un oci absolut amb l’únic objectiu de fer-la callar. Aquells dies, abandonava la ploma, les ulleres i l’escriptori, i es posava a fer la feina domèstica sota la mirada carregada de retrets d’una Julie que bullia d’impaciència, però que finalment callava.

Arpajon a una llegua, París a deu. Tanmateix el poble, al qual s’accedia per la carretereta de Vaugrigneuse, semblava lluny de tot. Situat fora dels grans eixos de circulació i de les línies de força que marcaven la regió, el remolí que ho aspirava tot cap a la capital l’havia estalviat, cosa que no li havia impedit maquillar-se el nom i baratar el «châtel» per un «llibertat»: des d’aleshores s’anomenava Bruyères-Libre. Tant li fa la denominació, un s’hi sentia oblidat, i això era exactament el que anhelava Delambre.

Al cap d’una temporada passada entre les estrelles, les matemàtiques i Julie, Delambre tingué ganes de moure’s. L’atzar havia situat Bruyères entre Blois, on s’havien retirat Coulomb i Borda, i Melun, on Laplace residia des que havia estat destituït. Com que Melun estava més a prop, va decidir anar a visitar Laplace.

Quan arribava als afores de Melun, el cotxe va haver d’afluixar la marxa. La gent acudia des dels pobles de la rodalia. Delambre es va informar.

—Fan passar gana al poble! —va llançar un home assegut al seu costat—. Falta blat, la farina és abjecta i el pa ni tan sols és comestible!

Va explicar als viatgers que la multitud estava encesa contra els acaparadors i que també sospitava dels flequers, i que ara es dirigia a l’ajuntament on les dones havien de comunicar el veredicte.

L’home que acabava de parlar duia una barba espessa i negra i tenia el front clapejat per la verola.

—El pa és l’or dels pobres! —va remugar. Va treure’s un paper de la cartera i el va allargar a Delambre—: Sóc de la societat popular —va pregonar.

«Els presidents i secretaris de la Societat dels jacobins sans-culottes amb seu a Melun, certifiquen als seus germans i amics de totes les societats populars de la República que el ciutadà Jacques Clareau, de trenta-sis anys, etc.». Després venia una descripció que acabava dient: «barba negra, front baix tacat per la verola». Delambre, amb un reflex una mica estúpid, va aixecar els ulls per comprovar que la descripció era justa. L’escrit deia: «Abans de la revolució, el ciutadà Clareau era teixidor, encara ho és». Delambre va tornar el document, era el primer d’aquesta mena que tenia l’oportunitat d’examinar.

Quan el cotxe enfilava un carrer ample, l’home va assenyalar una casa amb el dit:

—El carrer Nou: aquí van detenir Bailly.

Un viatger se’l va mirar, sorprès.

—Sí, sí, Bailly, l’astrònom, el que va fer disparar sobre la gent al Camp de Mart.

Sense ometre cap detall, Clareau va explicar de quina manera Bailly, reconegut per uns federats que estaven de pas, havia estat dut a la casa de la vila, després a l’antic monestir de la Visitació i finalment enviat a la capital, on havia estat executat.

El ciutadà Clareau va explicar fil per randa la terrible història: just abans que l’executessin, el botxí havia dit: «¿Que tremoles, Bailly?». «Sí, amic, és de fred», havia respost el condemnat.

Delambre va recordar que Bailly havia estat capturat després de marxar de Nantes, on havia estat refugiat durant mesos llargs sense que l’amoïnessin. ¿Per què, si estava en lloc segur, havia fet com Condorcet i havia deixat el refugi?

Havia corregut el rumor que Bailly havia sortit del seu retir per anar a veure Laplace, a Melun. Interrogat, Laplace no va confirmar el rumor. Bailly era un dels astrònoms més grans de l’època. Des que la Revolució havia esclatat, ho havia abandonat tot per llançar-se a l’acció. Un dia algú li havia preguntat:

—I de les estrelles, els planetes, els cometes, ¿què en fas, ara?

Bailly s’havia mirat l’interlocutor i amb aire absent havia respost:

—M’ha passat un tro pel cap i se m’ha endut totes les idees sobre la ciència. A dir veritat, amb prou feines puc recordar que algun cop havia estat astrònom.

Cada vegada que Delambre tornava a pensar en aquesta frase, sentia un malestar profund i una mena d’afecció per aquell col·lega que no havia tingut mai per amic. Delambre va confessar-se que no havia sentit mai per la Revolució la mateixa passió que havia inflamat Bailly, la mateixa que havia empès Condorcet a la batalla. Ni llamps ni trons; interès i benevolència, però passió, gens ni mica.

En arribar a prop de l’ajuntament, el cotxe es va haver d’aturar. Delambre baixà i el ciutadà Clareau el va acompanyar a la plaça. Les dones delegades per la multitud per assistir a la fabricació del pa acabaven d’arribar de les diverses fleques on havien passat la nit. Enfilada sobre una caixa, una bona mestressa de casa, enèrgica i tranquil·la, amb una còfia crua, retia comptes de la missió. Acompanyades pels oficials municipals, s’havien presentat a un obrador rere l’altre i havien presenciat el treball dels flequers i dels mossos. Una part del blat, sens dubte rentat prèviament i mal eixut, rude a la mà, reblanit a la boca, era de força mala qualitat, però tanmateix comestible. Una altra, amb abundància de gra negrós, brut de corc i tocat pel rovell, s’havia de llençar. Però la gran majoria era sana, la farina mediocre, però passadora, el llevat prou agre i el temps de cocció respectat.

D’un sarró, la dona en va treure dos pans que va aixecar davant de la multitud; algú li va allargar un ganivet. El pa fou tallat en llesques que tot seguit es van distribuir entre la gent: va ser tastat, un murmuri va travessar la plaça. El pa era bo! Davant del forn, uns quants flequers van respirar.

A Delambre se li havia fet tard; quan va arribar a can Laplace, aquest era fora. L’esperava una carta: «Sóc a cal farmacèutic. Per fer temps, vulgueu prendre-us la molèstia de donar un cop d’ull a aquest manuscrit». Deixat sobre un vetllador on regnava un ram de roses, el manuscrit duia per títol: Sistema del món. En un altre temps el seu amic ja li havia parlat d’aquest projecte, el més ampli que s’havia realitzat mai per presentar tots els fenòmens celestes coneguts, des del punt de vista de la gravitació general de Newton.

Deia: «Si durant una nit clara seguim amb atenció l’espectacle del cel, el veiem canviar a cada instant. Les estrelles s’aixequen o es ponen; n’hi ha que comencen a ser visibles cap a orient, d’altres desapareixen cap a occident. Més d’una, com l’estrella polar i les estrelles del Carro gran, no ateny mai l’horitzó en aquests climes.

»En aquest punt ja es plantegen unes quantes qüestions. ¿Què se’n fa, durant el dia, dels astres que veiem de nit? ¿D’on vénen els que comencen a sortir?

»La curvatura del globus terraqüi és sensible a la superfície del mar. El navegant, en apropar-se a la costa, percep en primer lloc els punts més alts, i a continuació veu les parts inferiors que li sostreia la convexitat de la terra. També és a causa d’aquesta curvatura que el sol, quan es lleva, daura el cim de les muntanyes abans d’il·luminar les planes».

En fullejar el manuscrit, Delambre se sorprengué de no trobar-hi cap fórmula matemàtica. Pàgines i pàgines sense figures ni càlculs. Quins esforços devia haver costat eliminar qualsevol rastre de les matemàtiques! Desconcertant, venint de Laplace, l’obra del qual havia consistit, fins aleshores, a reduir el conjunt de la mecànica i de l’astronomia a pura àlgebra! La idea d’utilitzar l’anàlisi matemàtica per a un tractament rigorós del sistema del món havia seduït immediatament Delambre.

Va fer memòria: a l’abril del 1787, era oient assidu al Col·legi de França. Aquell dia, en arribar, la sessió tot just havia començat. Simon Laplace exposava la seva teoria nova de trinca sobre les grans desigualtats entre Saturn i Júpiter. Havia determinat, a la pissarra, les equacions seculars i havia calculat amb la precisió màxima el període: 877 anys. La puresa de les equacions i el rigor dels resultats foren una revelació. Tot semblava més segur, més uniforme, més fàcil. Per tant, només amb l’ajut de les matemàtiques, era possible explicar allò que fins aleshores havia confós els esperits més fins. Assegut en aquell amfiteatre, Delambre, enlluernat, havia decidit fer-se astrònom. Així que la lliçó va arribar a terme, va precipitar-se a la seva habitació. Amb un full en blanc i les taules d’observació més recents s’havia posat a treballar, en resposta al repte que s’acabava de marcar: recalcular totes les observacions conegudes d’aquests dos planetes. Una tasca considerable, que va convertir-se en la primera obra que escrivia, la que el va consagrar com a astrònom.

Després, l’havia envaït una mena de fal·lera per la feina: s’havia posat a comprovar les taules del Sol, després a observar-ne el primer eclipsi. A continuació van venir les taules d’Urà, de Saturn, de Júpiter i dels satèl·lits d’aquest. S’havia convertit en el més expert en la deducció dels càlculs astronòmics de les fórmules analítiques de la complexitat que fos.

Va sentir veus al jardí. Laplace tornava amb la seva jove esposa i els dos fills; el més gran saltava davant dels pares, el segon, que no tenia gaire més d’un parell d’anys, es divertia a frenar la marxa de la família. També hi havia el farmacèutic, que havia insistit a acompanyar-los.

—Una cullerada de sopa cada cinc hores —va anunciar abans d’anar-se’n.

—Però no el despertarem pas a mitjanit per donar-li aquest xarop que teòricament l’ha de fer dormir!

—Si coneixeu altres maneres d’atacar la tos… Una última pregunta: he reflexionat molt sobre tot el que m’heu explicat. Si us pregunten com heu aconseguit copsar el sistema del món sense recórrer a la Providència, ¿què respondreu?

Va haver-hi un silenci i Delambre, que havia seguit la conversa sense voler, va sentir la veu de Laplace que declarava:

—Respondré que aquesta hipòtesi no m’ha estat necessària! —Després, amb una gran rialla, va continuar—: Tal com deia Newton, tot el que no és necessari és superflu!

—Però Newton també afirmava que igual que el cec no té ni idea dels colors, nosaltres tampoc no tenim ni idea de com Déu totpoderós ho sent i ho entén tot…

—Hem d’admetre que avui dia som menys cecs que aleshores.

Delambre va estar a punt de fer caure el vetllador sobre el qual hi havia les roses. L’aigua s’havia vessat i, mentre eixugava el tapet, va sentir que el farmacèutic preguntava:

—¿Voleu dir que sou ateu, ciutadà Laplace?

—No tinc prou temps.

—Robespierre mateix creu en un Esperit Suprem —va estar a punt d’ennuegar-se el farmacèutic.

—Però Robespierre no és matemàtic.

El farmacèutic va marxar i Delambre es va trobar sol amb els seus amics. Feia molt de temps que no passava una vetllada com aquella. Les dues criatures havien estat perfectes, res a veure amb les que l’havien fet fugir de l’hostal de Châtillon. El sopar va resultar suculent i de pa, un pa blanc meravellós, no en faltava.

Els dos homes no s’havien vist des de feia mesos, tenien mil coses per explicar-se, xafarderies, notícies de Borda i de Coulomb. Van burlar-se una mica de Lalande, que havia presidit la Festa de la Raó; van parlar de totes les institucions noves que la Convenció estava creant.

—Aviat els faltaran professors, ja ho veureu, Delambre, no els quedarà altre remei que cridar-nos.

Després es van posar a parlar del Sistema del món. ¿De què si no? L’un passava els dies treballant-hi i l’altre sabia que l’obra contenia respostes a les preguntes essencials que es plantejava.

—Hem de considerar que l’estat present de l’univers és l’efecte del seu passat i la causa del seu futur —va enunciar tranquil·lament Laplace.

—¿Sosteniu que tot és predeterminat?

—No, predeterminat no, determinat. Amb les equacions diferencials, disposem d’una arma d’un poder inigualat. Per primer cop en la història del coneixement, som capaços de conèixer els estats presents i futurs del sistema del món.

Era una revolució! Tots dos van quedar-se en silenci. Laplace s’aixecà i agafà l’ampolla de xarop: feia cinc hores que el petit n’havia pres l’última cullerada. Delambre, tot sol, va fixar-se que l’aigua del tapet s’havia eixugat. Laplace tornà, content.

—S’ho ha begut tot sense despertar-se.

—Tanmateix, és estranya, aquesta discussió que tenim —va exclamar Delambre—. Parlem de reduir les «desigualtats dels planetes»; de demostrar l’estabilitat del món, de conèixer el futur de l’univers, i tots dos som aquí, destituïts, incapaços de saber què ens portarà el dia de demà. ¿Qui, fa cinc anys, podia preveure tot el que ha passat? Hi havia un rei, ara som una República. La Fayette, Mirabeau i Bailly eren adulats. La Fayette s’ha passat als austríacs, Mirabeau es va vendre al rei i Bailly ha estat guillotinat pel poble de París. Després hi ha hagut Marat i Danton: Marat ha estat assassinat i Danton, condemnat a mort. Ara hi ha Robespierre. ¿Qui pot dir quant de temps hi serà i què passarà, encara que només sigui d’aquí a l’estiu?

—I d’aquí a sis anys, el final del segle! —va concloure Laplace.

L’endemà van anar a reconèixer l’emplaçament de la «base». Entre Melun i Lieusaint, van descobrir l’indret ideal: aproximadament sis mil toeses en línia recta, a través del bosc, en un terreny poc turmentat. Algun bony per planejar, algun arbre per abatre i ja es podrien posar a treballar! ¿Quan? Es va posar a ploure.

Amb el mal temps, la casa de Bruyères acabava fent-se trista. A la cuina, a un pas de la llar de foc, enfonsat en una butaca, Delambre llegia. Julie, encamellada en un tamboret, feia mitja al seu costat. Al final de cada passada, una estrebada seca al fil de llana i, a la panera, la troca rebotava. A fora se sentia la pluja.

Ja feia unes quantes setmanes que Delambre s’apassionava per una sèrie d’articles de Parmentier, apareguts a la Feuille du Cultivateur. Amb el seu eclecticisme infinit, aquesta vegada el «pare de les patates» tractava «d’ànecs i de com educar-los». Julie va preguntar a Delambre què llegia. Ell va tancar el diari, el va deixar a la taula i es va posar a recitar:

—«De la gran varietat d’ànecs escampats pel globus, als nostres corrals només n’hi ha de dues menes: l’ànec xipollejador o comú, i l’ànec de Berberia o crioll. Al primer se l’anomena xipollejador perquè, efectivament, sembla que té una gran tendència a rebolcar-se a les basses enllotades on enfonsa el bec per trobar aliment. Només es barreja amb els de la seva mateixa espècie. Els de Berberia, en canvi, s’avenen molt fàcilment amb les ànegues ordinàries i d’aquest encreuament en resulten els ànecs mestissos o bords. Un sol ànec basta per a deu ànegues. A un ànec corredor n’hi calen menys, i els petits són d’educació més difícil, tot i que no són menys voraços. El senyor Dambourney, estimable savi, creu haver notat que fins que no s’han encreuat, els aneguets d’una covada no es barregen, ni a l’aigua ni a terra; cadascun s’aïlla, va al seu racó, però sense barallar-se ni odiar-se…».

—Quina memòria —exclamà Julie—, a la vostra edat!

—Què vol dir, a la meva edat! ¿Saps, Julie, per què tinc tan bona memòria?… —Delambre callà, no li agradava gaire parlar d’ell mateix.

—Ah, no! —va protestar Julie—. Heu començat i continueu!

—Quan era jove vaig estar a punt de tornar-me cec —va confessar Delambre—. M’havien assegurat que a vint anys ja no hi veuria. Aleshores, tot el que llegia, tot el que veia, intentava recordar-ho. Volia imprimir-ho tot a la memòria, m’ho aprenia tot de cor, gairebé feia por. Volia saber-ho tot, emmagatzemar-ho tot, fer provisions!

En explicar aquest episodi de la infància, Delambre encara tremolava!

—Per això us vau fer astrònom, per veure el cel! —va apuntar Julie, que s’havia posat greu com només saben posar-se les pageses quan s’aborda el que és essencial.

—Déu meu, no! En aquella època ni tan sols podia suportar la llum del dia!

Tanmateix el comentari de Julie havia encertat el blanc: Delambre no havia relacionat mai els dos esdeveniments, la ceguesa prevista i la passió per l’astronomia.

—El coll es gasta! Les mànigues s’esfilagarsen! Els colzes es foraden! —va pregonar Julie estirant la màniga de Delambre i comprovant-ne l’estat a l’altura del colze—. S’haurà de reforçar aquí, i allà i allà també. —Després, bruscament, com si renasqués una vella rancúnia—: ¿Per què no l’heu anat a fer a cals salvatges, aquesta expedició? Bé hi deu fer més calor, a «l’ecador», no m’hauria hagut de fer malbé la vista per sargir-vos els parracs.

—Ja t’ho he dit cent vegades, Julie. De meridians n’hi ha molts, però d’equador només n’hi ha un.

—Precisament! —Fent un esforç visible de reflexió, va rondinar—: Encara no he entès per què! Si és una bola, és ben rodona! Doncs d’«ecadors» també n’hi deu haver pertot!

Delambre començava a impacientar-se, per desfer-se’n va engegar:

—És una bola… que no és ben bé rodona.

Quina una n’havia dit!

—Una bola que no és rodona no és cap bola! ¿Per qui em prens, tu?

—Si n’és, de tossuda!

—Ah, no crideu!

La troca de llana va fer un bot tan gran que va estar a punt de caure fora de la panera. Delambre la va agafar i la va aixafar entre les mans. Julie, burleta, el mirava fer:

—És exactament el que jo deia, ja no és una bola!

Ignorant ostensiblement el comentari, va clavar l’agulla de fer mitja de banda a banda de la troca i la va fer pivotar:

—Això són els pols; n’hi ha dos. Aquí hi ha l’equador; només n’hi ha un, com un cinturó que estreny la cintura. Aquí, aquí, aquí, van els meridians, n’hi ha un piló. Ho entens, ara, per què no me’n vaig anar a veure els salvatges!

Va retirar l’agulla amb tanta violència que es va desfer tota una passada de mitja.

—I ara em destrossa la feina! —va lamentar-se Julie, i li va prendre l’agulla de les mans amb la mateixa violència. La troca va caure a terra, va rodolar per sobre els rajols i es va descabdellar, deixant tot per darrere una llarga serpentina de llana.

—Pobra Julie, ¿quan pararàs de cloquejar com una oca?

—¿Cloquejar com una oca? —va preguntar amb ironia.

—Ja ho sé, clacar com una oca i escatainar com una gallina i cloquejar com… ja que en saps tant, de corrals, ¿a veure si em dius quina diferència hi ha entre els ànecs xipollejadors i els de Berberia?

Ella se’l va mirar com es mira un malalt greu i es va afanyar a girar cua, enduent-se la coixinera de la mitja.

Aquell matí feia calor. Delambre s’havia instal·lat a l’observatori de la casa de Bruyères ja de matinada. Més aviat hauria preferit estar-se al celler que no pas a les golfes; però a veure com es fa per observar els astres des del celler… La cúpula de vidre feia d’hivernacle. A mesura que el Sol anava pujant, Delambre se sentia com una planta jove creixent alegrement sota els seus raigs. Havia acabat traient-se la roba i s’esforçava, a pit descobert, a impedir que la suor entelés el visor de la ullera. Només duia uns calçotets llargs sobre la pell, i Julie cada dia els escurçava una mica més. La sala era un forn. Termidor, el mes no havia robat el nom!

La porta d’entrada va petar. Prou tranquil·litat! Li va arribar la veu de la Julie. Ves per on, ara parla sola! El soroll es va multiplicar, es van sentir d’altres veus. «No està sola» va pensar Delambre, i es va aixecar per fer-los callar. Ja li agradaria anar-li a estirar les orelles, a aquesta cotorra! Però guindat així… Va abocar-se per l’ull de l’escala:

—Julie!

Cap resposta. Està sorda!

—Julie! Julie! ¿Què és tant de soroll?

—Senyor, senyor, és que…

—¿Què passa?

—És Robespierre…

Delambre, atònit, va buscar els pantalons i els va arreplegar:

—¿I doncs?

—L’han guillotinat!

Delambre va deixar els pantalons.

Els canvis ocorreguts a França no van tenir cap repercussió en Méchain. Semblava que es volia incrustar a Itàlia. ¿Per què s’havia de molestar a tornar a França, si la guerra encara continuava als Pirineus?

Si hagués llegit el número del Moniteur Universel de data 3 de Vendemiari, hauria sabut que: «Bellegarde ha estat entregat a la República! França ja no té cap enemic dins del territori!». Fourcroy, en nom del Comitè de Salvació Pública, havia anunciat la notícia davant els set-cents diputats de la Convenció, plens de joia. El fort havia estat l’últim lloc ocupat; un cop alliberat, els milions de ciutadans podien afirmar que ja no quedava ni una parcel·la de sòl francès en mans de l’enemic. La República havia triomfat davant de l’Europa coalitzada! Ah, les amenaces fanfarrones de Brunswick!

Amb la carta del representant delegat als Pirineus Orientals a la mà, Fourcroy va llegir l’última frase:

—«Heu donat a la plaça forta de Condé el nom de Nord-lliure, nosaltres hem batejat Bellegarde amb el de Migdia-lliure, a l’espera, naturalment, que estatuïu sobre aquesta denominació nova».

Els diputats i els bancs, drets, van dedicar-li una ovació. Després Fourcroy va reprendre la paraula:

—El fort de Bellegarde, a partir d’ara, durà el nom de Sud-lliure. S’enviarà la notícia de la rendició a tots els exèrcits. El telègraf la portarà immediatament a l’exèrcit del nord.

Per quina raó l’Assemblea va preferir «Sud» a «Migdia» no ho va saber mai ningú! Fora que la precisió no fos tan lingüística com semblava i tingués la funció de fer entendre als representants delegats que la Convenció era l’única que tenia poder per decidir fins i tot en el nom que es donava a les coses.

Hi havia una altra qüestió: ¿per què la notícia de la rendició només s’havia d’enviar «immediatament» a l’exèrcit del nord, i prou? La resposta era fàcil: en tot el territori només hi havia una línia del telègraf del senyor Chappe, la que unia París a l’illa, on estava establert l’exèrcit del nord.

Com que Méchain no estava al corrent de res, no va trobar cap raó per tornar a França, al revés que Delambre, que en tenia mil per deixar Bruyères i retornar a París.

Deixar Bruyères, però amb totes les precaucions. Mort Robespierre, certs emigrats intentaven tornar i, per no córrer el risc que l’empipessin en arribar a París, Delambre es va procurar un munt de documents que demostraven que durant tot aquell temps no havia estat ni emigrat, ni presoner per activitats contrarevolucionàries.

Fou l’època dels certificats. En un temps extremament breu, va caldre, a cadascun dels trenta-sis mil municipis de França, localitzar un home i un edifici, un batlle i un ajuntament. A Bruyères, el batlle era Ernest Briard.

Aquell matí, justament, el batlle era a l’ajuntament. Briard, que s’enorgullia de posseir una cal·ligrafia que molts del poble li envejaven, seia davant d’una taula rudimentària. S’aplicava: «Jo, Ernest Briard, batlle de Bruyères, certifico que el ciutadà Jean-Baptiste Delambre, domiciliat en aquest municipi des de fa un any, no és cap emigrat, ni ha estat detingut per activitats contrarevolucionàries. Identificació…». Va aixecar la mirada cap al ciutadà que s’estava dret davant seu i el va estudiar, com un expert.

—… cabells i celles? —va murmurar—: Castanys —va escriure: castanys—. ¿Ulls? Blaus —va escriure: blaus—. ¿Nas? Gros —Delambre va fer una ganyota. Va escriure: gros—. ¿Boca? —Delambre va estrènyer els llavis; se li va empetitir la boca. Briard va escriure: mitjana—. ¿Barbeta? Rodona —va escriure: rodona—. ¿Alçada? —va murmurar—: Cinc peus i tres polzades.

Delambre es va redreçar i va rectificar:

—Cinc peus i cinc polzades!

Briard va escriure: «cinc peus i quatre polzades».

—Com pot ser això! Tres anys després de la caiguda de la monarquia, els republicans continuen mesurant l’alçada i avaluant els camps amb una toesa, un peu i una polzada del rei, tot i que han destinat a l’execració tota tirania! —va exclamar Prieur de la Côte-d’Or, plantat a la tarima de l’Assemblea, en actitud de combat…

—La tirania dels sans-culottes —va cridar una veu procedent dels bancs, corejada immediatament per dotzenes d’altres veus.

Prieur no es va deixar impressionar. A la Convenció, en dos anys s’havien acostumat als crits i a les invectives. Des del principi de l’estiu, des de Termidor, hi havia hagut uns quants canvis: els cridaners ja no eren els mateixos. La roba, l’origen geogràfic, el físic, res no era igual. L’est de París havia deixat lloc a l’oest, els barris obrers havien estat substituïts pels barris benestants; les bates, pels colls durs.

Els joves que ara vociferaven i s’agitaven sota el nom suau de muscadins eren més bufons i polits que els anteriors. Amb mans pulcres, manejaven amb art bastons elegants admirablement treballats. A Prieur li tenien posat el dit a l’ull: ¿que no era, junt amb Carnot, l’únic membre dels antics comitès de l’any II —Comitè de Salvació Pública, de vigilància, etc.— que no havia estat destituït? Tots els altres havien estat detinguts.

—Mort als sans-culottes!

Impertorbable enmig de la tempesta, Prieur continuà:

—Ciutadans, la introducció del sistema decimal revolucionarà el càlcul i la simplificació serà tan gran que tothom s’afanyarà a estudiar aritmètica.

—Maleïts siguin els qui cansen els ciutadans pacífics i treballadors amb canvis sense cap finalitat! —va cridar un diputat del costat dret de l’hemicicle.

—Però maleïts també els qui s’aprofiten del cansament del poble per fer-li rebutjar les millores necessàries! —va replicar immediatament un altre diputat del costat esquerre. A Prieur li va semblar reconèixer la veu de Romme.

Prieur va deixar que l’intercanvi s’acabés i va esperar abans de continuar:

—Les mesures noves es diran «republicanes».

Van ploure les aclamacions, barrejades instantàniament amb els xiulets provinents dels bancs. A l’hemicicle, en canvi, gairebé tots els diputats aplaudien. Encoratjat per aquest suport, Prieur va continuar la tirada:

—Les denominacions encara han de portar més lluny el caràcter d’universalitat que va presidir-ne l’establiment.

Va marcar un silenci que sorprengué a tothom. Després, solemnement, va dir:

—La unitat de llargada s’anomenarà Metre, del grec metron: mesura. Després vénen el Litre, el Gram, l’Àrea i el Franc. Les subdivisions seran llatines: deci, centi. Els múltiples seran grecs: deca, hecto, quilo.

En escoltar aquests noms, la sala es va convertir en un galliner. A les grades, dos vells amb ulleres es van posar com dos galls de panses.

—Quilo! Apa aquí, apa! «Qui» no: «chi»! Ha de ser «chi» —afirmà el de menys edat.

—«Qui» —va assegurar l’altre—. No «chi»! Ha d’anar amb «kappa».

Una mica més enllà, un home vituperava:

—Són termes tècnics i abstrusos que el poble no farà servir.

—El poble! El poble! ¿Què en saps, tu, del poble? —va llançar un artesà dels barris populars.

—I «aristòcrata»! Abans de la revolució, el poble no se la sabia, aquesta paraula; no ens va costar gaire acostumar-nos-hi, ¿eh, noi? —va dir al seu company abans de començar a cantar—: Ah, ça ira, ça ira, les aristòcrates…

A baix de tot, Prieur continuava:

—De les mesures noves, la més corrent serà sens dubte el doble decímetre, que es podrà dur a sobre, sense frontisses ni armadura a les extremitats i que pot executar-se amb poques despeses. Finalment —digué, acompanyant la paraula amb el gest—, el metre pot oferir una mesura molt agradable als ciutadans, si donen aquesta llargada als bastons que solen portar.

Als bancs, els bastons alçats dels muscadins van aterrar sobre el crani dels homes dels barris populars. Les camises es van tacar de sang, els protagonistes foren evacuats, la batalla, desigual, va continuar a fora. I es va interrompre la sessió.

La sala es va buidar ràpidament. A les grades desertes només hi van quedar, tancats a la seva bombolla lingüística, el parell de vells.

—El «chi» grec, que els llatins representaven per «ch», ja es pronunciava entre ells de manera gutural.

—Vinga, ¿com podeu afirmar això, Alexandre? Si no hi éreu!

—No era a Marignan, Alfred, i en canvi sé…

—¿Què sabeu, Alexandre? ¿Pronunciar quilòmetre i quilogram com quiromància i quiropràxia?

—¿Què sé, Alfred? ¿Que vós voleu pronunciar cilòmetre i cilogram com cirurgia?

Al carrer, les interjeccions s’havien transformat en crits de dolor; la baralla no es feia al terreny de la filologia ni al de la fonètica. Mesures noves, costums nous! Durant les «passejades cíviques», com ells mateixos solien anomenaries, els polits muscadins es dedicaven a la caça deliciosa dels bruts sans-culottes. Tutejar esdevenia sospitós, la gorra vermella encara més; quant a la carmanyola… Al terror inèdit dels últims dos anys, va succeir-lo un altre terror, que hi havia qui trobava menys revoltant perquè era més tradicional. Pescava les víctimes als vivers habituals de les capes populars. Al capdavall, s’adeia molt més amb l’ordre normal.

Les paraules que en francès comencen per «chi» sovint acaben ben malament. Justament per prevenir aquesta pronunciació defectuosa es va preferir el «quilo» gal al «cili» hel·lè. O sigui que no fou un acte d’ignorància comès per republicans incultes, sinó una decisió assenyada presa amb coneixement de causa; més valia arriscar-se al retret de barbarisme que al de vulgaritat. L’art de governar, en qualsevol circumstància, ¿no és triar el mal més petit?

Delambre va avalar l’elecció. Com a hel·lenista consumat, en el decurs de la primera reunió de la nova comissió va citar Homer —la Ilíada, cant V, hexàmetre 860— davant dels seus col·legues encantats. Perquè hi havia una comissió nova. Davant la insistència de Prieur, acabava de ser nomenada, i també qualificada de «temporal» —no se sap mai! Estrany, tanmateix, aquest entossudiment a marcar amb el segell de la fugacitat una comissió encarregada d’establir una mesura destinada a l’eternitat!

En penetrar a la sala, Delambre estava radiant: retrobava l’escalfor de les bones reunions dels vells temps. Després de passar un any de solitud a Bruyères, era agradable tornar a veure aquelles cares conegudes: Berthollet, Monge, Vandermonde; i mossèn Haüy, i Legendre, i Prony, i tots els «destituïts»: Coulomb, Brisson, Borda… La Convenció ho havia fet ben fet: no havia oblidat ningú. ¿I Méchain? ¿On és, aquest etern absent? És a Itàlia. Encara!, exclamava tothom, ¿què espera per tornar? ¿Potser és l’accident? No, d’aquest costat sembla que tot va bé.

En adonar-se de l’absència de Méchain, Delambre no va amagar que se sentia decebut; li feia il·lusió tornar-lo a veure. Tenia tantes coses per explicar-li, tantes preguntes per fer-li…

—No esperem ningú més; la sessió pot començar —va anunciar el president de la sessió fent un senyal a Prieur perquè comencés a llegir l’informe que s’havia de proposar l’endemà al vot de la Convenció.

Delambre no escoltava. Li havia fugit l’alegria. «No esperem ningú més!». En aquell moment va ser quan realment va adquirir consciència de la desaparició de Condorcet i de Lavoisier.

Prieur parlava del metall que s’havia de triar per construir els patrons. Volien que els prototips fossin «tan exactes, tan duradors i tan inalterables com al poder de l’home li fos possible», els havien de fer de platí. ¿Quin altre metall podia satisfer aquella ambició? El platí era molt car, i no n’hi havia gaire. Afortunadament, es podia comptar amb les reserves aplegades per Lavoisier.

Els patrons de les capitals de departament havien de ser de coure.

—Naturalment —va admetre Prieur—, aquest metall no té, ni de bon tros, els avantatges del platí. A dir veritat, al principi experimenta certes alteracions amb el contacte de l’aire, però adquireix força de pressa un estat de permanència —va suavitzar.

De coure, tampoc no n’hi havia gaire. De manera que els patrons de les capitals de districte només es podien confeccionar amb fosa de ferro dolç o amb estany. «Jerarquia dels llocs, jerarquia de metalls», va pensar Delambre, que ja escoltava.

Canviant el salnitre i els canons de l’any II pel platí i els patrons de l’any III, el trio cèlebre de «metal·lurgs», Berthollet, Monge i Vandermonde, va rebre l’encàrrec de confeccionar totes aquelles peces.

La unitat dels pesos! Quan van atacar aquesta qüestió, les mirades van centrar-se en Haüy. El mossèn es va aixecar, i es féu un silenci:

—Pràcticament havíem acabat la feina. Només faltava determinar les variacions de volum i de pesantor que sofria l’aigua segons els diferents graus de temperatura… Després, no vam tenir temps d’acabar… va ser uns quants dies abans que el detinguessin… —Haüy va explicar que els documents s’havien quedat a l’apartament del bulevard de la Madeleine i que, després de mort Lavoisier, els havia buscat sense descans—. Ara ja els podem donar per perduts.

El mossèn va seure. De l’última obra de Lavoisier, doncs, no en quedava res, ni un full.

La comissió va proposar a Haüy que reprengués el treball.

—Ja tinc prou feina amb els meus cristalls i els meus rombòedres —va respondre, amb la veu escanyada.

Els patrons, bé, el platí, bé, les bases, bé… A dir veritat, Delambre només esperava una cosa: ¿què pensaven decidir sobre la meridiana? Pensaven reprendre l’expedició, sí o no?

Prieur va declarar que les operacions relatives a la determinació de la unitat de les mesures s’havien de continuar fins a la compleció total. ¿I la meridiana?, s’impacientava Delambre. Finalment l’orador va anunciar:

—El ciutadà Delambre marxarà tan aviat com sigui possible cap al Migdia. El ciutadà Méchain farà les mateixes operacions a partir dels Pirineus i en direcció al punt de trobada amb el ciutadà Delambre.

Delambre exultava.

—Això no obstant —va continuar Prieur—, el ciutadà Méchain s’haurà de presentar a París prèviament, i fins després d’haver mantingut una conversa amb ell l’Assemblea no prendrà una decisió definitiva sobre la durada probable de les operacions i dels detalls més convenients perquè siguin perfectes.

En deixar la reunió, es va trobar immers en les onades d’una manifestació que venia de Saint-Marceau. Una manifestació pacífica però tensa, amb una majoria de dones i nens. Una sola frase, corejada sense parar:

—Pa i Constitució!

Delambre va dirigir-se cap a l’Assemblea.

Així que va entrar a la sala va sentir el següent:

—Heu de garantir la propietat del ric —deia amb calma un diputat anomenat Boissy d’Anglas, dret a la tribuna.

«Decididament, les coses han canviat molt», va pensar Delambre.

—Ens han de governar els millors —continuava el diputat—. Els millors són els més instruïts i els més interessats en el manteniment de les lleis. I, amb poques excepcions, només trobareu homes d’aquesta mena entre els qui posseeixen una propietat i per tant se senten lligats al país que la conté. Un país governat pels propietaris està dins de l’ordre social, un de governat pels no-propietaris està en estat de natura.

Com si volguessin fer eco a aquestes paraules, uns rugits veritables van ressonar al costat esquerre de l’hemicicle, demostrant clarament l’estat de natura dels qui els emetien. Era «la Cresta de la Muntanya», un grupet de diputats purs, que rebutjaven els excessos del Terror i que volien continuar la Revolució sense els abusos mortals que l’havien desfigurada.

En el diputat que es va posar dret, Delambre va reconèixer Gilbert Romme, terriblement amagrit.

—Les nostres institucions han de tendir a procurar almenys el que és necessari, i aleshores, només aleshores, podrem tolerar el que és superflu.

—A l’home sense propietat li cal un esforç constant de virtut per preocupar-se per un ordre que no li conserva res —va replicar amb calma Boissy d’Anglas.

—En rebre la vida, tots els homes reben el mateix dret a conservar-la.

—La igualtat absoluta és tan sols una quimera! —va llançar Boissy amb una bella veu vibrant.

El que Romme pregonava a l’Assemblea, es murmurava als barris populars. Després es va dir en veu alta, i al final cridant. La superfluïtat, que durant una temporada s’havia tornat discreta, havia tornat a aparèixer, ostensible, manifesta, gairebé obscena en aquelles hores de fretura. Per als qui la vivien, la misèria encara es va fer més insuportable.

Bons cotxes de cavalls transportaven grapats de joves burgesos que granejaven. Les «elegants» alegraven els carrers amb el fru-fru que feien en passar. ¿Aquells vestits preciosos no eren més afavoridors i suaus al tacte que els dels sans-culottes, i l’esclafit de les rodes de les carrosses sobre l’empedrat no era més harmoniós que el de la guillotina sobre el coll dels condemnats? Eren alegres, eren guapos, eren rics; la Igualtat era una quimera. Amb la Llibertat finalment retrobada, el pa va poder tornar a encarir-se.

El poble de París, un cop més, va emprendre el camí de l’Assemblea. ¿Així, tot tornava a començar? Es va enviar la tropa contra els manifestants. Les dones, ajupides al reguerot, omplien xeringues que buidaven cap als ulls dels soldats.

Van envair la Convenció. Boissy d’Anglas presidia. La multitud va atacar un diputat, i uns quants energumens li van tallar el cap allà mateix. Els altres diputats van deixar la sala sense que els molestessin. Un grapat es va quedar: els de la Cresta de la Muntanya, és clar. Donant suport als barris obrers, també volien, amb la seva presència, mantenir una aparença de legalitat per tal que la revolta no es convertís en insurrecció.

—Pa i Constitució!

Un dels diputats es va aixecar: Romme, o el seu amic Goujon, o potser Soubrany…

—Un govern ha de considerar-se dolent al màxim quan a la mateixa terra i a l’ombra de les mateixes lleis s’hi veuen persones que necessiten les atencions més indispensables i d’altres que tenen una taula i una casa que no suporten el pes del que és superflu.

Es va enviar la Guàrdia nacional amb ordre de disparar. Les seccions provenien dels barris pobres de la capital, particularment de Saint-Marceau. Els canoners van fer causa comuna amb la multitud i van negar-se a disparar. Fou un bon dia de Pradal. Preciós mes de maig… Tot i que els arbres de les Tulleries eren molt verds i que el cel de París era molt blau, no es va parlar de felicitat: ara ja no s’hi creia.

Van conformar-se parlant de justícia i exigint l’alliberament dels patriotes que es podrien a les presons des de Termidor. Es va ordenar que el pa fos idèntic per a tothom i es va prohibir als pastissers… que fabriquessin pastissos. Pa, només pa!

Endut per l’entusiasme, un diputat de la Cresta es va aixecar:

—Ciutadans, perquè aquesta diada s’acabi d’una manera inoblidable, proposo que s’aboleixi definitivament la pena de mort.

—No, no! —va cridar la multitud.

La proposta fou rebutjada.

Van tornar a enviar la Guàrdia nacional, però aquest cop les seccions provenien dels barris bons. Els canoners de l’oest de la capital no van tenir gens d’escrúpols a disparar contra la multitud obrera. La insurrecció es va acabar.

Uns quants dies més tard, Delambre, que tornava a l’Assemblea, va rebre una empenta d’una dona elegant que s’allunyava força empipada. La causa d’aquest mal humor era un cartell enganxat a l’entrada de la sala. «La Convenció Nacional decreta que, fins que es restableixi la calma pels carrers de París, no serà admesa cap dona a les sales on es duen a terme les sessions. També decreta que, en el futur, les dones només hi seran admeses si van acompanyades d’un ciutadà, que tindrà l’obligació de presentar el carnet».

Ahir Robespierre prohibia als estrangers que seguessin a l’hemicicle; avui els seus enemics prohibien a les dones que seguessin a les grades. Continuïtat…

Els canoners de Saint-Marceau foren guillotinats i a la primera plana del Moniteur Universel del 30 de Pradal hi havia aquesta notícia:

«La Comissió militar ha acabat aquest matí el procés que instruïa des de fa uns quants dies contra els diputats que li havien estat conduïts. La sentència dictada condemna a mort Goujon, Romme, Duroy, Duquesnoy, Bourbotte i Soubrany. Després de pronunciada la sentència, els sis condemnats s’han colpit amb punyals que tenien amagats».

Delambre va intentar saber-ne més coses. Després de pronunciada la sentència, Goujon, mentre baixava les escales, va treure un ganivet i se’l va clavar al pit. Bourbotte va cridar: «Ara veureu com saben morir els homes de cor!».

En adonar-se que Goujon encara respirava, Romme el va agafar a pes de braços, el va recalcar contra un graó, li va agafar el ganivet de les mans i se’l va plantar dues vegades. Va caure al mateix graó. Al peu de les escales, l’un al costat de l’altre, Duquesnoy i Bourbotte, en veure expirar els seus amics, es van colpir, l’un amb la punta d’un cisell, l’altre amb la fulla d’un ganivet. Duquesnoy va caure com una massa, Bourbotte vacil·là. Soubrany s’hi va precipitar i el va estirar a terra. Bourbotte li va oferir l’arma, Soubrany se la va clavar. Duroy, el sisè, només es va poder ferir: els gendarmes li arrencaren l’arma. Tot plegat només va durar uns quants segons. Al primer pis, a la sala del tribunal d’excepció, els jutges militars es felicitaven per la sentència exemplar. A les escales hi havia tres morts: Romme, Goujon i Duquesnoy, un agonitzant, Soubrany, i dos ferits.

El carro s’endugué els tres últims. En arribar, Soubrany era mort. El botxí, aquell dia, només va tenir dos ferits per rematar.

Aquell suïcidi col·lectiu va impressionar Delambre. No va ser l’únic: entre el poble ja es murmurava que els «màrtirs de Pradal» no eren morts i que aviat tornarien per revifar la flama de la Revolució.

A la berlina de reflexos verds, que li havien tornat, Delambre va recordar les paraules de mossèn Grégoire: «Romme, que vols fer-nos decretar l’eternitat!».