11

A la Borgonya i al Bordelais, al turó de Montmartre, a Clamart-le-Vignoble i als vessants catalans, era el pic de la verema. Quan el Sol va sortir, era el 5 d’octubre del 1793 i, quan es va pondre, era el 14 Vendemiari de l’any II.

Aquesta substitució es va produir a la Convenció i aquesta petita revolució era deguda a un jove professor de matemàtiques, Gilbert Romme, diputat muntanyenc. Havia avançat lentament cap a la tribuna, com tenia per costum, i havia declarat als seus col·legues, una mica sorpresos:

—Heu iniciat una de les operacions més importants per al progrés de les arts i de l’esperit humà: fer desaparèixer la diversitat, la incoherència i l’inexactitud dels pesos i de les mesures.

»Les arts i la història, per a les quals el temps és un element i un instrument necessari, us demanen igualment unes mesures noves de la durada, alliberades també dels errors de la credulitat, de la rutina i de la superstició.

Aquestes paraules posaven fi, a la terra de França, a una determinada manera de comptabilitzar el temps.

Unes quantes setmanes abans, en aquest mateix lloc, el diputat Barère havia exclamat:

—La Convenció nacional ha de considerar-se encarregada de la felicitat del món!

¿Aquesta era nova podia estar senyalitzada amb les mateixes fites que havien estat utilitzades durant segles d’opressió? Així doncs, agafant-se seriosament la voluntat de reiniciar el món, la Convenció acabava d’erigir un nou començament dels Temps. En fer-ho, notificava als homes que vivien a la Terra en aquell moment que eren contemporanis d’una fundació. Feina de gegants. Reconsiderar-ho tot! Reinterpretar-ho tot! Remesurar-ho tot! La Constituent s’havia encarregat de l’espai; la Convenció es va encarregar del temps. A Delambre i Méchain els havia tocat mesurar les llargades i el metre; a Romme, mesurar el temps i fer el calendari nou.

Una ambició com aquesta no podia desagradar a Delambre, a qui no va sorprendre aquest esdeveniment; Romme i Lalande ja s’hi havien posat en contacte per efectuar càlculs astronomies llargs i penosos per tal de precisar uns certs punts del calendari nou.

Romme es va recolzar en dos puntals: el sistema decimal i la naturalesa. La naturalesa com a legitimitat, el sistema decimal com a efectivitat. La mesura de l’espai es basava en la Terra mateixa, la mesura de la durada s’havia d’enclavar en el curs de la naturalesa. I el sistema decimal, que en quantificava un, havia de comptabilitzar l’altre. En un metre hi havia cent centímetres, doncs volien encabir cent minuts en una hora. Per fer-ho, hauria estat necessari refondre tots els rellotges, enuclear totes les torres i campanars! Impossible.

S’ha parlat molt de la guerra entre monàrquics i republicans, de les lluites entre girondins i muntanyencs, però no s’ha dit ni un mot del combat sord que, en aquells temps agitats, va oposar els partidaris del deu als del dotze (o, per dir-ho d’una altra manera, els adeptes del cent als fidels del seixanta). Si volguéssim personificar aquests dos clans, proposaríem Laplace com a sectari del cent i Condorcet com a zelador del seixanta; per tal d’equilibrar la balança, les hores van conservar els seixanta minuts, però les setmanes es van allargar a deu dies.

Volien donar als dies els noms dels grans homes de la llibertat. La proposta fou rebutjada per temor de fer-ne uns ídols. Delambre, present a la sessió, va recordar durant molt de temps un intercanvi que l’havia delectat. Romme, solter empedreït, havia afirmat davant l’Assemblea que el primer de l’any seria «el dia dels esposos», i el diputat Albitte, des del seu lloc, li havia llançat: «Cada dia és el dia dels esposos».

Calia parlar del temps etern, del temps de les estacions i de la naturalesa. Van adreçar-se a un poeta: ¿qui podia batejar els mesos més bé que Fabre d’Eglantine, l’autor de Il pleut, il pleut bergère? Per als mesos de tardor, un so greu i una mesura mitjana: Vendemiari, Brumari i Frimari; per a l’hivern, un so pesat i una mesura llarga: Nivós, Pluviós i Ventós; un so alegre i una mesura breu per a la primavera: Germinal, Floreal i Pradal; finalment, per a l’estiu, un so sonor i una mesura ampla: Messidor, Termidor i Fructidor.

«Dia novè, 14 Nivós, any III de la República». La sorpresa de Méchain fou total en descobrir aquesta data impresa a la capçalera del diari que acabava de rebre, després de mesos de retard! Només faltava això! Encara passi que a París li haguessin donat dos cercles repetidors graduats en unitats diferents, un en graus sexagesimals i l’altre en graus centesimals —cosa que exigia transcripcions constants—, ara calia desplaçar-se amb un diccionari per traduir les dates velles a les noves. El súmmum era que això comportava efectuar tots aquests canvis retroactivament als quaderns d’observacions.

—Sense comptar la desaparició dels diumenges —va somicar Tranchot, que no havia anat a missa des que havia fet la primera comunió.

Salvà va dir-hi l’última en subratllar que, fos quin fos el nom que li posessin, ja només hi hauria un dia de descans cada deu, cosa que significava un dia de descans menys cada mes.

—És ben estrany, tanmateix, que un govern revolucionari encara faci treballar més el poble!

Méchain i el seu ajudant no tenien cap diumenge, perquè des de feia poc s’havien llançat a una operació d’envergadura. ¿Els prohibien el nord? Doncs se n’anaven cap al sud! ¿Els impedien que mesuressin els triangles de més amunt dels Pirineus, en territori francès? Doncs es posaven a mesurar els de més avall de Barcelona, en territori espanyol! Ara tenien l’oportunitat de posar en pràctica la prolongació de la mesura del meridià fins a les illes Balears, que Méchain havia acariciat secretament fins aleshores.

L’operació presentava l’interès de mesurar per primera vegada un meridià independentment de l’aplatament de la terra: aprofitant la regularitat de la superfície del mar, finalment es podria conèixer íntegrament un meridià. Aquesta part de la mesura havia de ser la més brillant i la més nova de l’operació… si París acceptava ampliar l’expedició.

Les autoritats espanyoles van armar una corbeta. La nau era a Cartagena, a punt de fer-se a la vela, per conduir els francesos fins a Mallorca. Méchain va despatxar els preparatius i va llançar-se a l’aventura. Ho va fer en el pitjor moment, al pic de l’hivern, que fins i tot en aquesta regió es va mostrar poc favorable a les observacions. Si queia una sola volva de neu en tota la regió, aterrava al cim més alt, precisament al lloc on l’astrònom estava instal·lant els senyals. Méchain hi va renunciar. Afectada a d’altres transports, la corbeta va deixar Cartagena.

Méchain es va tornar a trobar a Barcelona, encara amb la prohibició de tornar a França. Va aprofitar el descans forçat per passar en net les observacions recollides des del començament. A mesura que avançava en la feina, s’imaginava l’efecte que produirien els documents quan la Comissió els veiés. La totalitat dels triangles espanyols, amb tots els càlculs fets, cabia en els seus quaderns! ¿Quantes vegades havia tornat a fer cada càlcul? Havia de mantenir una reputació doble: la d’observador perfecte i la de calculador infatigablement minuciós.

No li era fàcil escriure. Sinartrosi. Sobretot tenia l’espatlla afectada: el xoc l’havia deixat petrificada, inútil com un llisquet que ja no té joc. D’allà venia la rigidesa que es propagava per tot el braç i que, en passar, immobilitzava totes les articulacions.

Al començament de l’estiu, quan havia tornat a emprendre les observacions, tenia l’extremitat de marbre, des de l’omòplat fins a la punta dels dits.

—Una i indivisible —havia engegat Tranchot per animar-lo; però Méchain no va apreciar la broma. Després el sol, l’aire lliure, l’estiu en una paraula, li havien fet profit, però l’única cosa determinant foren els esforços constants que es va imposar, s’obligava a fer petits moviments incessants per tal d’impedir la mandra mortal de la paràlisi al membre.

Amb els quaderns a punt, Méchain va preparar un paquet amb tots els documents. Destinatari: Comissió de pesos i mesures, París.

L’endemà, van convocar el savi a la ciutadella. En va sortir veient visions, furiós i preocupat. L’acabaven d’avisar que si insistia a comunicar aquesta mena d’informació, li confiscarien el correu i ell mateix quedaria retingut com a sospitós a causa de les xifres i les quantitats numèriques que figuraven als quaderns, assimilades a secrets militars codificats!

Amb el paquet a la mà, Méchain va tornar tristament a l’habitació de l’Hostal de la Fontana d’Or. Va afanyar-se a avisar la comissió: «Si obtenim la llibertat d’abandonar el territori espanyol durant el mes de març, i suposant que ens acceptin a França, arribarem fins a Bourges al juliol i aquesta gran operació quedarà acabada en dos anys, després de tots els meus endarreriments i accidents». Assegut davant d’una tauleta coixa, es veia travessant els Pirineus, empassant-se les llegües, esborrant les dificultats, remuntant el curs de la meridiana i aconseguint arribar a Rodés. I després, aprofitant l’embranzida, s’imaginava continuant més enllà de la cita per acabar rosegant la part reservada a Delambre. En quatre mesos! Méchain va acabar la carta amb aquestes paraules: «Però malauradament, ¿on sóc? Parlo com si fos un home lliure de dedicar-se a l’ardor del seu zel».

Va aplicar aquest zel desenfeinat al servei d’un petit treball astronòmic: l’obliqüitat de l’eclíptica, és a dir, la inclinació del gran cercle del sol amb l’equador, de la qual depèn la diferència de les estacions. Instal·lat al terrat de la Fontana d’Or, Méchain acumulava resultats. Tranchot havia tingut raó de triar aquest hostal!

Aquest treball exigia el coneixement de la latitud de Barcelona: en comptes de fer servir les mesures que havia pres l’any anterior a Montjuïc, cosa que li hauria fet guanyar temps, Méchain va preferir tornar-les a prendre, sens dubte perquè devia considerar que era una manera de comprovar la feina feta.

Revelació dramàtica: la comparació revelava una diferència anormal. Tres segons d’angle! Era poca cosa, però era enorme per a un home que tenia la religió de l’exactitud i de la perfecció. Tres segons impossibles d’explicar.

Que trist que va ser el segon hivern a Barcelona! Les rècules d’emigrats que rondaven per la capital catalana s’entretenien fent circular rumors alarmants sobre les orgies que empastifaven «la infame Babilònia». Babilònia era París, és clar. Méchain multiplicava les gestions per obtenir notícies de la família. Ni una paraula més de Thérèse, ni una carta més de la Comissió: els ponts, aquest cop, estaven realment tallats. No n’hi havia prou, van embargar-li els fons com a propietat enemiga, no tan sols els fons oficials de l’expedició, sinó també els propis. Aviat li van faltar diners.

Les visites freqüents del doctor Salvà i de la Maria no van aconseguir canviar-li l’humor; aquests amics li proposaven que anés a reposar a la propietat, però no ho va acceptar: tenia massa records dolents relacionats amb aquell lloc.

Sovint, quan Tranchot tornava de les passejades que feia pel barri, es trobava Méchain fent gargots, esborrant, amb la cara abocada a un munt de papers. L’astrònom aixecava el cap, adreçava un senyal imperceptible a l’ajudant, amb la punta del dit allisava la cicatriu que li marcava la part alta del front i després, concentrat en els càlculs, es capbussava als fulls, la majoria dels quals acabaven arrugats als seus peus.

Un vespre, força tard, Tranchot, que llegia tranquil·lament a l’habitació, va sentir uns passos precipitats pel passadís. La porta es va obrir bruscament i Méchain va entrar com un esperitat. Es va plantar davant del llit i va preguntar sobtadament si havia enviat les mesures de latitud de Montjuïc a la Comissió. Sorprès i irritat, Tranchot va trigar una mica a entendre què li preguntaven. Naturalment que les havia enviades i, segons el costum, la tramesa havia estat efectuada així que Méchain havia comunicat els resultats a l’ajudant!

—Però si ja fa un any! —va exclamar Tranchot—. Si alguna cosa no rutlla, si s’ha escapat algun error, ja rectificarem demà —va afegir.

Méchain va fer un bot:

—¿Qui parla d’errors? ¿Qui parla d’errors? —va cridar, agitant-se davant del llit.

—Ho sento, tinc ganes de dormir —va dir amb sequedat Tranchot.

El furor de Méchain va amainar de cop.

—Perdoneu-me, estic una mica cansat. He de descansar —va murmurar. Terriblement extenuat tot d’una, va adormir-se a l’habitació de Tranchot, en una cadira.

Des de l’accident, Méchain estava nerviós amb més freqüència que abans; després d’aquesta nit a la Fontana d’Or, es va tornar més taciturn i inquiet que anteriorment.

Adormir-se en una cadira! Això també li passava a Delambre quan, al seu pis glacial del carrer del Paradís, queia extenuat sobre els registres. A Barcelona, Méchain es trobava amb la impossibilitat d’enviar els quaderns a la Comissió; a París, Delambre es trobava constret a entregar els seus «immediatament», tal com estipulava el decret que el destituïa.

Es va llançar a la feina amb ràbia i obstinació, una mica com aquell qui, comminat a deixar una casa que aprecia apassionadament, es força a deixar-la ben de pressa, però deixant-ho tot net, pulcre i irreprotxable.

Trenta-cinc estacions, des de Dunkerque fins a Orleans, una massa ingent d’informacions, de mesures, de càlculs. Delambre va atacar la feina amb una aplicació infinita, sense ometre cap detall, cap precisió, de manera que la persona que hagués de continuar els quaderns disposés de la totalitat de les dades.

No va sortir gaire del carrer del Paradís, de manera que gairebé va oblidar el que passava a la capital. Només el preocupava una cosa: no tenia cap notícia de Condorcet. ¿On devia ser? ¿Encara residia a París? No en sabia res ningú. Potser aquest silenci era bon senyal, pensava per tranquil·litzar-se. La policia del Comitè de seguretat general, notòriament ineficaç, només aconseguia atrapar els individus buscats si els rumors li indicaven l’amagatall on havien d’actuar. En conseqüència, hi havia alguna esperança que Condorcet se’ls escapés.

Pel que feia a Lavoisier passava el contrari: tothom sabia que estava empresonat a Fort-Libre. Delambre va assabentar-se que en el mateix moment que treien els precintes de casa seva, també els retiraven de can Lavoisier, al bulevard de la Madeleine, per procedir a una perquisició «dirigida a extreure els papers, les màquines i les quantitats relacionades amb les operacions dels pesos i les mesures». Es va fer en presència del savi. El rumor sostenia que Romme i Fourcroy també hi havien estat presents en qualitat de membres del Comitè d’instrucció.

Es comentava que havien tingut una gran sorpresa quan, compulsant els papers del químic, havien trobat uns textos que duien títols tan estranys com aquests: Comunicació sobre una pedra pretesament caiguda del cel durant una tempesta o Sobre una cadira per a ús dels malalts o Sobre un raspador per a tabac, Sobre la sensació de fred a les muntanyes, Comunicació sobre una manera d’encendre simultàniament una gran quantitat de fanals i, finalment, aquest que els havia deixat bocabadats: Comunicació sobre la vareta endevinatòria… Era evident que això no tenia cap relació amb el sistema mètric!

Quan els dos homes havien sortit del pis, el petit cilindre de metall encara surava a la banyera, que continuava plena d’aigua de riu filtrada per un llit de sorra.

Cada matí Lavoisier anava a una sala del Comitè dels bitllets i les monedes, acompanyat per dos gendarmes que cada matí es presentaven a la presó a buscar-lo. Allà s’ocupava de la nova moneda de cinc dècims. Imagineu-vos un pobre sans-culotte pagant un pa força dolent, que ja trobava prou car pel seu gust, amb una moneda que duia l’efígie d’uns caps que la guillotina acabava de fer caure a les serradures! Aquestes escenes encara es reproduïen un any després de la mort del rei! Afortunadament, ja no havia de passar més: prou de «lluïsos», visca el «franc»! Es fonia una moneda nova.

El decret que establia les mesures noves de longitud, de pes i de capacitat, també definia una unitat de moneda nova: el franc. Unificació de les mesures, unificació de les monedes, sistema decimal per a unes i altres. Per tant calia començar a fer les monedes noves.

La moneda de cinc dècims ja plantejava problemes: era tan petita que calia, per pesar-la, fondre uns pesos nous de fabricació especialment delicada; i Lavoisier era el millor «pesador» de la República…

Passaven els dies, Lavoisier pesava i encara no l’alliberaven. Delambre es tranquil·litzava: ¿qui el podia tocar? Era el savi més gran de França, tot Europa n’estava gelosa. Segur que al cap de poc el pensaven alliberar i tornaria a treballar amb el quilogram… I Delambre tornava a fer càlculs.

De vegades, els ulls debilitats per les llargues vetlles sota la llum incerta d’una espelma no li permetien continuar fent càlculs i sortia. Començava a la vora del riu, a l’altura del bastió de l’Arsenal, travessava les obres de la Bastilla, passava per davant de l’hospital de Sant Lluís, arribava als primers camps, a l’altra banda de la porta, i després feia marxa enrere, sempre pel futur recorregut del canal Saint-Martin.

El dia que va endreçar els quaderns en una cartera li va fer un salt el cor. Dos anys de feina. Aquelles quantitats inscrites de pròpia mà, angles, azimuts, etc., representaven molt més que xifres. Eren nombres de carn, de paciència i de passió. Per arribar a determinar-les, quants graons pujats, trams davallats i cadafals muntats! I l’espera, la calor i el fred, la pluja i el gel, la neu i el cel cobert, els núvols i les clarianes sobtades, inesperades, alegres; el cor que fa un bot quan apareix el senyal brillant com el primer dia. Li fou difícil separar-se dels quaderns, que no podia estar-se de considerar un bé propi.

Però aquella feina era un encàrrec. Li havien encomanat que la dugués a terme i l’havia acomplert. Ja no el consideraven digne de realitzar-la i la hi retiraven. Havia estat pagat per aquesta feina i havia d’entregar-ne la còpia. Malgrat tots els esforços, no va aconseguir quedar satisfet amb aquest cinisme. Tanmateix veia clara una cosa: aquells documents no li pertanyien ni li havien pertangut mai, igual que la casa no pertany a l’arquitecte que en dibuixa els plànols, ni al paleta que en construeix les parets.

Delambre va enfilar-se per última vegada a la berlina de reflexos verds per anar a la seu de la Comissió i allà va lliurar quaderns, instruments, càlculs, notes i memòries.

Una pàgina girada! Es va obligar a vagarejar pels carrers de la capital, fent el despreocupat, però l’obsessionava una qüestió: ¿qui podia substituir-lo en la mesura de la meridiana? Quan va arribar al barri del Marais, passava d’un carrer a l’altre i d’un nom a l’altre, els dels successors possibles. ¿Si fos un astrònom? Podria ser… ¿Lalande? Massa vell i li agradava massa París. Bailly, astrònom cèlebre, antic batlle de París, feia poc temps que l’havien guillotinat. ¿Cassini? Destituït de tots els càrrecs, l’astrònom aristòcrata acabava de ser desallotjat de l’Observatori. Era la primera vegada, des de feia més d’un segle, que no hi havia cap Cassini entre aquelles parets! Doncs un matemàtic, ¿Legendre? Ja havia participat en un amidament similar entre Greenwich i París amb Méchain, ¿no? Méchain! És clar! ¿Com podia haver-lo oblidat? Ell ocuparia el seu lloc. Li encarregarien que acabés el projecte sol. En comptes d’aturar-se a Rodés, li demanarien que continués amidant fins a Orleans. Era la solució més senzilla! ¿Ho acceptaria, Méchain? Delambre no podia preveure la reacció del seu col·lega. ¿Què en sabia, quina personalitat tenia, quines reaccions? ¿Quantes cartes havien intercanviat des del principi? Dues o tres, a tot estirar. Almenys, ¿estava al corrent de la destitució, Méchain?

No, Méchain no el substituiria, havia quedat massa afeblit per l’accident. Bé temien que no pogués donar l’abast amb la part sud, ¿no? I, a més, corria un rumor: Méchain havia emigrat! Delambre no s’ho creia i no parava de repetir: Méchain és un tossut; no emigrarà mai; en tot cas no pas abans d’arribar a Rodés!

Thérèse no li havia amagat que estava preocupada, no pas a causa dels rumors, sinó del Comitè de vigilància, que semblava que se’ls creia. Fins al punt que, actualment, estava empresonada a Port-Libre, com a dona d’emigrat.

En tornar al carrer del Paradís sense haver trobat encara el nom del possible substitut, Delambre va endreçar amb precaució una carpeta plena. Contenia totes les còpies, efectuades escrupolosament, de cada pàgina dels quaderns entregats a la Comissió. Aleshores, i únicament aleshores, es va sentir descarregat d’un gran pes. Prou metre, prou meridià, prou cercle repetidor; podia tornar als treballs d’astronomia interromputs des de feia dos anys; podia tornar a ser astrònom i matemàtic. Li quedava una última cosa a fer. Va treure el quadern de viatge, agafà la ploma i va escriure: «¿Qui sap quan tornarà a tirar endavant l’expedició? ¿Ni si tirarà endavant?».

L’endemà, Delambre va presentar-se al Comitè d’instrucció a sol·licitud de Romme. Havia descobert que, segons el calendari republicà, d’aquí a tres mil sis-cents anys l’any no havia de ser bixest. Immediatament, Romme havia presentat un projecte de llei al Comitè per decidir que d’aquí a tres mil sis-cents anys…

—¿Que vols fer-nos legislar l’eternitat? —va interrompre’l mossèn Grégoire, que no estava a favor del calendari nou. I, de la mateixa arrencada, va demanar que s’ajornés el projecte fins al cap de tres mil sis-cents anys. L’ajornament fou aprovat a l’acte.

L’eternitat! A Méchain, retingut a Espanya des de feia uns quants mesos, cada setmana li semblava una eternitat que no havia de cessar fins al final de la guerra, ara ja n’estava segur. Guanyés qui guanyés!

Perpinyà encara no havia caigut. Després de la caiguda de Bellegarde, els espanyols estaven a punt de guanyar. El Tech i la Tet, dos rius dels Aspres, van capgirar la situació. Els habitants dels pobles pròxims a la frontera van mobilitzar-se. Els de Cornellà van llançar una crida als d’Estagell:

—Els espanyols vénen sens falta a apoderar-se de nosaltres; si el vostre zel ens secunda, us tornarem la recíproca quan us trobeu en perill.

Estagell va anar-hi, amb Aragó al davant. Tothom s’hi va arromangar, fins i tot les criatures, que tiraven pedres amb les fones.

A Don Ricardos, al capdavall un bon professional de la guerra, li va passar el mateix que, al nord i a l’est, ja els havia passat als austríacs i als prussians. Brunswick, que acabava de patir-ho, n’hauria pogut descriure el descabdellament. Al principi, la impressió que en pocs dies derrotarien l’enemic; una sèrie d’èxits successius havien confirmat l’opinió. Després, quan es pensaven que reeixien, es trobaven enfangats en territori francès, com si a mesura que passava el temps l’enemic adquirís consistència i força, sense perdre fluïditat ni rapidesa. I enfront d’ells sentien que es tornaven pesats i maldestres. Don Ricardos sentia exactament això: s’empantanegava al departament dels Pirineus Orientals.

Malgrat totes les preocupacions, el general continuava rebent Méchain. Després d’informar-lo que la berlina «de reflexos caoba» estava guardada en un lloc segur, li va dir:

—Parlem, si voleu, de la situació. França perdrà la guerra. M’ha semblat entendre que no teniu el cor amb el govern del vostre país. No crec que sigueu un sans-culotte ferotge, com diuen allà. La vostra acadèmia ja fa gairebé un any que ha estat suprimida, allà ja no hi teniu lloc. Quedeu-vos a Espanya! Necessitem savis de la vostra talla.

—Emigrar! ¿Em demaneu que emigri? —Sorprenentment, Méchain no hi havia pensat mai. Certament que el cloqueig dels galliners d’emigrats que s’havia trobat per Catalunya l’havia afartat. Després de mesurar el meridià i amb la família en lloc segur, potser… Però abans no. No digué res del que pensava i va preguntar bruscament al general—: ¿Coneixeu cap savi francès que hagi emigrat?

Ricardos no en va poder citar ni un.

La guerra no semblava que es volgués acabar. Méchain va enviar una sèrie de cartes al Comitè de Salvació Pública, a la Comissió temporal, a Llucià, informant-los que estava retingut contra la seva voluntat a Espanya. Llucià no va rebre la carta: sospitós de ser partidari dels girondins, havia estat destituït de les seves funcions sense escarafalls i substituït per Aragó.

Bruscament el curs de la guerra canvià. El «mal francès» no havia estat vençut i les defenses espanyoles foren ensorrades pels soldats de l’any II, que es van llançar a l’assalt dels Pirineus i van reconquerir Mont-Lluís i Portvendres. De tristesa, de vergonya, o simplement d’un atac de cor, Don Ricardos sucumbí. A Barcelona, els «herois de la rereguarda», com de costum, van posar-se a l’obra després de la batalla i valerosament van massacrar uns quants civils francesos, encara que no tots fossin republicans. Méchain i Tranchot se’n van salvar per miracle. Van trobar un substitut a Don Ricardos. Per protegir l’astrònom i el seu ajudant, però també per estar segurs del que feien, els van mantenir en un «lloc protegit».

La ciutadella de Barcelona, construcció pesada clavada al cor de la ciutat, eriçada de canons, estava ben protegida. Aquesta finestra de la façana sud era la de l’habitació on s’estava Méchain. Apilonades en un racó, les caixes d’instruments; en un altre, ordenat com si hagués de marxar immediatament, l’equipatge personal. Tanmateix, l’astrònom sabia que no marxaria de pressa d’aquell lloc.

Sumit en els seus pensaments, abocat a la finestra de cara al mar, Méchain tenia la mirada fixa en la torre que li plantava cara sota el sol: Montjuïc, el fort obstinadament prohibit.

La porta s’obrí, Méchain no es va moure. Va entrar un guàrdia que anuncià:

—El señor Gobernador.

Era el governador nou.

—Bon dia, Méchain. ¿Esteu gaire ressentit amb mi? No tenia elecció. A fora estàveu en perill. Encara aquest matí dos compatriotes vostres han estat assassinats; no hi hem pogut fer res; la multitud, ja sabeu com va…

Méchain, sorrut, no va respondre. Després es va girar lentament:

—La millor manera, excel·lència, que no em passi res, no és tenir-me presoner…

—No sou presoner, no permetré que ningú s’ho pensi; només esteu retingut, per al vostre bé.

—Diguem-ho així. L’única manera, deia, que no em passi res, és que pugui sortir d’aquest país i tornar a França.

—Voleu dir! ¿Sabeu què li ha passat a Lavoisier?

—…

—No responeu, ja us ho imagineu: l’acaben de guillotinar, com diuen a França!

Méchain va rebre la notícia impertèrrit. Va dirigir-se a la finestra i es va quedar de cara al mar, immòbil, perdut. Les illes, Cabrera, Mallorca; marxar, lluny… El governador va respectar aquest silenci.

—He d’acabar els meus triangles —digué Méchain en veu baixa, sense girar-se—. És absolutament necessari que vagi fins a Rodés. Permeteu-me que torni a França, us ho prego.

—Les mesures que heu pres a la frontera us han subministrat informació militar. No puc deixar-vos tornar a França.

—Ja que estic condemnat a quedar-me aquí, almenys autoritzeu-me a reprendre les mesures de latitud a Montjuïc.

—És impossible, ja ho sabeu, Méchain. El fort és un edifici militar, vós sou francès i estem en guerra amb França. Caldrà esperar fins al final de la guerra.

—La guerra, la guerra! —bramà Méchain—. Cadascú té la seva feina, deixeu-me fer la meva. No n’he de fer res, de la guerra! Jo sóc astrònom.

—No cal parlar-ne més —va replicar secament el governador.

Méchain no es va aguantar més:

—Sembla que us poseu d’acord contra mi, vós i el govern francès! Com que sóc a Espanya i no sóc un emigrat, se m’empresona a Barcelona, per tant no puc tornar a França. I com que no torno a França, allà em consideren emigrat. Per tant, empresonen la meva dona a París. És lògic, ¿no?