15

—Ves per on, ara ja no som iguals! —va exclamar Bellet—. Llàstima, ja començava a acostumar-m’hi!

Delambre va descobrir la causa de la irritació de l’ajudant: l’article primer de la Declaració dels drets de l’home ja no figurava a la nova Constitució.

Just abans de desaparèixer, com una dona que expira a causa del part, la Convenció va trobar la força per parir una Constitució. Durant l’última sessió, va oferir dos regals al país: va desbatejar la «plaça de la Revolució» per anomenaria «plaça de la Concòrdia» i va crear l’Institut, no pas amb una llei simple, que sempre podia ser revocada pels petits canvis polítics, sinó mitjançant un article de la Constitució! Per tant, aquest organisme nou havia de retre comptes dels progressos de les ciències i dels treballs de cadascuna de les seccions davant del cos legislatiu mateix.

«Si deixeu que els savis que componien l’antiga Acadèmia tinguin temps de retirar-se al camp, d’adquirir una altra situació a la societat, de lliurar-se a ocupacions lucratives, l’organització de les ciències quedarà destruïda i amb mig segle no n’hi haurà prou per tornar a formar una generació de savis», havia advertit Lavoisier. Sembla que se l’havien escoltat.

Com que Delambre era l’últim membre nomenat a la difunta Acadèmia, no havia participat en més de tres o quatre sessions. «Pràcticament no he estat acadèmic, seré totalment membre de l’institut», es prometia. Va ser engolit per la gentada. S’havia volgut que aquesta inauguració fos un símbol. Era la primera^manifestació d’aquella importància des del principi de la Revolució. Era ben diferent de les festes multitudinàries i vulgars que monopolitzaven l’escena des de feia anys! Les dones anaven guapes i els vestits eren bonics! Les modistes, les cosidores, les plomalleres, les guarnimenteres, les enformaires tornaven a trobar feina, les puntaires i els perruquers també. En resum, pel que fa a l’agençament, la situació era excel·lent.

La cerimònia va començar. Amb tot, pel cel serè d’aquella bonica inauguració hi van passar dos o tres núvols. Algú, amb comptabilitat sinistra, va observar que la mort de Bailly havia deixat vacants tres llocs, perquè el difunt astrònom havia estat l’únic, amb Fontenelle, que havia estat simultàniament membre de les tres acadèmies! A la secció de ciències morals, hi havien fet entrar els poderosos del moment, que no eren els mateixos d’abans. La continuïtat va triomfar a la secció de ciències. Tots els antics acadèmics van tornar a trobar el seu lloc. Si afegiu uns quants noms nous a la llista, que ja era llarga, tindreu: a botànica, Lamarck i Jussieu; a anatomia, Daubenton, Cuvier i Lacépède; Haüy a mineralogia; Monge i Prony a arts i oficis; Berthollet, Guyton de Morveau i Fourcroy a química; Coulomb a física; Parmentier a economia rural. I a medicina, Cabanis i Pinel, és clar.

¿I Méchain? No l’havien oblidat. Al costat de Cassini i de Lalande, tenia el lloc a la secció d’astronomia, mentre que, a la vora de Lagrange, Laplace, Legendre, Borda i Bossut, Delambre n’ocupava un a la de matemàtiques.

Que el consideressin matemàtic —mentre d’altra banda era evident que ningú no podia negar que era astrònom— va procurar un orgull intens a Delambre. La reina de les ciències!

Li feien preguntes sobre l’expedició i sempre apareixia la mateixa:

—Quan s’acabarà, doncs?

Semblava que els preocupava.

—Ja fa quatre anys que vam començar la feina —respongué Delambre, irritat—, m’hi he dedicat completament, he interromput les altres ocupacions que m’interessaven, ningú no desitja tant com jo el final d’aquesta operació. Sense les tempestes de la Revolució, segur que ja estaria acabada de fa temps… però sense ella —va afegir—, potser no l’hauríem començat mai.

Aquesta última frase va ser acollida per cares tibades i, canviant de tema, van observar que Méchain tornava a no ser-hi. Comatós a Catalunya, empresonat a Espanya, relegat a Itàlia o lligat al cim d’un pic del Llenguadoc, sempre hi havia alguna raó de pes per justificar-ne l’absència! Als ulls de tothom, els dos astrònoms estaven indissolublement lligats per l’obra comuna. Això ja no depenia d’ells; ¿quantes vegades es va sentir pronunciar Méchain-Delambre, Delambre-Méchain, aquell vespre, com si es tractés d’un sol home?

Abans de deixar París, havia de complir una promesa. Delambre va abordar la riba esquerra pel Pont Nou, va enfilar-se a la muntanya de Sainte-Geneviève, va vorejar el Panteó i el va passar de llarg, va tornar enrere, torçant-se el coll per veure si havien construït la llanterna de la qual havia dibuixat els plànols feia dos anys. Des de baix, no va poder veure res. En penetrar a l’edifici no es va poder estar de comprovar els pilars; els va trobar en un estat deplorable. ¿Aguantarien fins a final de segle? Especialment tenint en compte que l’edifici era el centre de nombroses anades i vingudes degudes als freqüents trasllats d’hostes que havien perdut la protecció dels poderosos del moment.

Va tornar a sortir, va enfilar un carreró que començava a la façana sud del Panteó i es va aturar davant d’un edifici amb una placa completament nova rutilant al frontó: Escola normal superior. Un nom ben estrany, va observar, però que tenia l’avantatge de la franquesa: la República, Una i Indivisible, pretenia dotar-se d’una i només d’una manera d’ensenyar, entre aquestes parets s’havia de dispensar la «norma». Calia unir tota la generació amb uns principis comuns i una mateixa voluntat.

Mentre que cada poble havia de posseir una «escola primària», a París hi floririen un grapat d’«escoles superiors»: «Cal donar a tothom, uniformement, la instrucció que es pot estendre a tothom, però no es pot rebutjar a cap ciutadà una instrucció més elevada que no es pot fer compartir a la massa sencera d’individus. Una s’ha d’establir perquè és útil als qui la reben, i l’altra, perquè ho és als mateixos que no la reben», havia escrit Condorcet. Delambre va recordar el sopar de Nadal a l’hostal de Châtillon, on aquell capellanet —¿com es deia? Chambraud, Jean Chambraud— havia parlat tant del filòsof. Aquell record li va fer venir ganes d’aturar-se a Châtillon quan tornés cap al sud.

—Traduir un problema en llenguatge algebraic és formar equacions. L’art d’expressar els problemes en equacions i de triar adequadament les incògnites per arribar a les solucions més elegants depèn de la traça del matemàtic. ¿Com s’han de designar aquestes quantitats desconegudes? Amb lletres de l’alfabet, per exemple: «a», «b», «x», «y».

La classe havia començat; a la part baixa de l’amfiteatre, Laplace, dret davant del faristol, es dirigia a una multitud d’alumnes silenciosos.

Ja no eren adolescents, sinó homes fets. Se’ls notava apassionats i seriosos, ingenus i severs, disposats a meravellar-se. Delambre va endevinar que la majoria eren autèntics autodidactes, procedents de tots els racons del país i que havien exercit tots els oficis; artesans, capellans, escrivents, artistes. Els seus conciutadans els acabaven d’escollir com els més aptes per educar els seus fills i per establir entre tots una igualtat de fet, d’aquesta manera esperaven que la igualtat política reconeguda per la llei esdevingués real. Sobretot perquè la llei ja no garantia gaire aquesta igualtat.

—Una de les relacions més fecundes que s’han produït a les ciències és l’aplicació de l’àlgebra a la teoria de les corbes. D’aquí en va néixer l’anàlisi infinitesimal… —prosseguia Laplace.

Feia una calor humida, se sentia el xerricar de les plomes sobre el paper, el soroll de les pàgines girades, una olor vella, «l’olor del saber». Tot li va tornar com un llampec; Delambre, l’estudiant etern que no havia deixat l’última sala de classes fins ben entrada la trentena. Ah, el plaer d’aprendre, de saber, d’ensenyar! Sempre havia volgut ser professor. A vint anys, matrimoni de conveniència, va pensar que era l’única activitat que la ceguesa probable li permetria. A vint-i-cinc, matrimoni per amor, estava convençut que no hi havia cap ofici més bonic. A trenta, encara opinava el mateix. I tant que li hauria agradat ensenyar en aquests nous establiments de prestigi! No li ho havien proposat. Sens dubte, es deia per estar més tranquil, era a causa de l’expedició. No es pot estar alhora a la carretera i a les sales de classe. L’espai tancat de les escoles, l’ensenyament i el sedentarisme, o el viatge i els espais oberts il·limitadament a tots els vents; s’havia de triar! Tanmateix va envejar Lagrange i Laplace, Haüy i Berthollet, Vandermonde i Daubenton i Monge, aclaparats per les responsabilitats de l’ensenyament.

Quan es dirigia cap a la sortida, Delambre, empès un altre cop per la curiositat, va entreobrir una porta. Pels grans gestos que feia, de seguida va reconèixer Monge fent classe. Bé afirmaven que els èxits que tenia en geometria provenien de la increïble habilitat amb la qual, mitjançant moviments subtils de les mans, sabia representar i posar a l’espai les superfícies i els objectes més complexos de les demostracions.

«N’hi ha que saben parlar millor, però ningú no ensenya tan bé». No tothom compartia aquesta opinió. Feia una temporada que hi havia una campanya de premsa contra Monge: l’home continuava essent partidari de la Muntanya en una època en què valia més oblidar que se n’havia estat, i a més persistia a aplicar uns mètodes pedagògics inqualificables. Fixeu-vos-hi! Feia treballar els alumnes en grupets i, per acabar-ho d’adobar, organitzava sessions de debat entre ells i els professors «per tal que l’ensenyament no sigui el resultat del treball d’un sol intel·lecte, sinó del treball simultani de dotze o quinze centenars d’homes» deia.

Una classe, i a més de matemàtiques, sotmesa a discussió! I això passava mentre a les casernes s’esforçaven a tornar a ensenyar als soldats l’obediència i la disciplina…

Quan tornava cap a l’estació, Delambre es va parar a Châtillon. Va decidir passar la nit a l’hostal. Léonne, la minyona, continuava essent-hi, sempre trescant, i davant de la profunda llar de foc, fossilitzat en una cadira baixa, l’Avi Llibertat semblava endormiscat. Però va reconèixer Delambre instantàniament.

L’astrònom li va demanar notícies de l’arbre, aquella cara vella es va arrugar encara més.

—El van tallar, els malparits! —va rugir—. Ja havia avisat els gendarmes que un dia passaria. Un matí, vaig trobar un rei de diamants…

Davant la cara atònita de Delambre, el vell va insistir:

—Una carta, una carta de la baralla… l’havien clavat al tronc, s’hi aguantava amb un pic de carnisser. L’endemà no hi quedava res, ni tronc, ni arbre!

Léonne va portar l’ampolla d’aiguardent i va dirigir-se al vell:

—Explica-li què va passar a Marchecourt!

—Ah, sí —féu el vell—. La piràmide, ¿us en recordeu? La de la meridiana, que els tipus de la societat popular van destruir per refer el camí. Doncs bé, aquest estiu, el directori del departament els va condemnar a reconstruir-la: tres mil lliures els va costar! Aneu-hi, a Marchecourt, veureu el monument, sembla nou… però el camí està ple de clots. ¿Eh, que sí, Léonne?

La dona ja havia marxat.

L’endemà, Delambre va continuar la ruta; havia de trobar-se amb Bellet a la Creuse. Va tenir la temptació de continuar el viatge i anar, per què no, a visitar Méchain. Alguna cosa el va retenir: Rodés. Com si anar més enllà d’aquesta ciutat fos penetrar a les «terres» que no li pertanyien. França tallada en dues meitats.

Méchain, doncs, estava a les seves terres quan, un bon dia, el van avisar que la berlina l’esperava a Perpinyà. La seva vella berlina encara estava… s’havia de dir així: viva! N’hi havia per no creure-s’ho! Quan es va embarcar cap a Itàlia, havia hagut d’abandonar-la, amb el cor encongit, en mans de les autoritats espanyoles. Després d’haver-la repatriat triomfalment, l’administració del departament acabava d’avisar Méchain. Va córrer cap a Perpinyà.

Com que ja no era on havia estat, i encara no era on li havien assegurat que seria aviat, va resultar que la berlina era inabastable. ¿On era, doncs? A l’església de Saint-Jacques, evidentment! ¿Una berlina en una església? Bé, són coses del temps.

En empènyer el batent, va xocar literalment contra una paret enorme, més aviat una muralla, feta de feixos de palla apilonats de qualsevol manera fins als contraforts més alts. La nau n’estava reblerta: acabaven de transformar l’església en dipòsit de farratge de l’exèrcit dels Pirineus Orientals. Un grup de soldats va empènyer Méchain, palplantat a l’entrada. En veure-li la cara d’estupefacció, un li va engegar:

—¿Què passa, que no t’agrada el pessebre? Ja hi havia la vaca i el nen Jesús, només hi faltava l’ase!

Va allunyar-se, seguit pels riures dels seus companys. Decididament, la palla perseguia l’astrònom. Que se’n fes el jaç als masos més perduts encara passi, però allà, al rovell de la ciutat!

Méchain va trobar la berlina no pas «dins» de l’església, sinó «al costat», coberta amb una lona, en un hangar veí, esperant que algú estigués disposat a tornar-la a fer servir. Tenia dret a ambicionar-ho, tenint en compte el perfecte estat en què es trobava. Rodes, portes, eixos, semblava que tot funcionava a la perfecció. Fins i tot la pintura havia resistit el pas del temps. El color havia adquirit un to pastel, una mica com les teles del seu compatriota Latour. Les autoritats espanyoles no havien quedat malament.

Méchain es va enfilar a l’habitacle i va llançar-se a fer una inspecció afectuosa, va desplegar la taula desmuntable abans de fixar-la a terra, va acariciar el vellut que entapissa-va les parets. Va fer el gest d’espolsar el teixit. Als forats, potser hi havia oblidat… els va remenar l’un darrere l’altre, el del termòmetre, el del pèndol, el de l’higròmetre d’absorció… Estaven buits. A continuació va recordar l’armari dels documents, va alçar la mà, va palpar la cavitat oberta al sostre i va tenir la sorpresa de trobar-hi un mapa, el de Montserrat, que encara duia les anotacions que hi havia fet! Va instal·lar-se al lloc que preferia, el banc de darrere, a la banda dreta.

«De totes maneres aniria molt bé poder disposar d’un lloc propi —va pensar Méchain—, encara que fos l’interior d’una berlina, com els nens que tenen una cabana. I quan l’entorn es tornés massa complicat, podria venir a refugiar-m’hi». Mai la mateixa fonda, mai les mateixes persones, mai el mateix llit; a la llarga n’hi havia per perdre el nord. Méchain va pensar que aquesta necessitat de continuïtat, aquesta set de permanència, les podia oferir la berlina. Va plantejar-se la possibilitat de conservar-la, però…

Afegiu, al preu —exorbitant— de la compra d’un cavall, el del cost de la ració quotidiana de farratge, sense oblidar les dificultats per obtenir-ne i el temps que es necessitava per ocupar-se de l’animal… Decebut, Méchain es va convèncer que era més assenyat separar-se’n.

Va trobar Aragó a la sala gran de l’ajuntament. En explicar-li l’assumpte, no va poder evitar de meravellar-se que amb tots els daltabaixos que havien sacsejat la regió, la berlina li hagués tornat en perfecte estat.

—És l’administració —va respondre-li Aragó—. Constància i perseverança; com que per a ella tot és abstracte, tot, als seus ulls, té la mateixa importància. Sobreviu a tots els règims. ¿Que es decapita un sotscap de servei? Les fulles cauen, les branques es trenquen, les arrels es mantenen.

I va començar a explicar-li la història de la rifa del rei. A l’època de Robespierre, la Comissió de les arts havia desprès una energia increïble per resoldre un problema espinós relatiu a la rifa. Lluís XVI tenia sort amb el joc. Abans que l’empresonessin, havia comprat un número d’una rifa emesa per una institució de beneficència. Va passar el temps, es van sortejar els guanyadors, Lluís en va ser un. Li van enviar els lots, però ja no podia recollir-los. Li va tocar el rebre a la Comissió de les arts. Els va etiquetar i enregistrar adequadament i, com que no sabia a qui fer-los arribar, va decidir conservar-los per si un cas…

—Un cas de restauració! —va bromejar Méchain.

Aragó va proposar-li de guardar la berlina a Estagell, mentrestant. Borda era l’únic que podia decidir la sortida que s’havia de donar a l’assumpte; Méchain va aprofitar la carta que li va dirigir en aquesta ocasió per fer-li d’altres preguntes: ¿què havia de fer amb els instruments que ja no necessitava? ¿Què havia de fer amb els diners italians? Per diners italians, Méchain es referia als de la venda del cercle a uns astrònoms italians durant l’estada a Gènova.

Exactament catorze dies després, el temps d’anar i tornar, va arribar-li la resposta de Borda. Començava dient: «Em sembla que tinc l’obligació de posar-vos una mica al corrent de l’esperit actual de la comissió. Sabeu que abans ens decidíem força de pressa sobre tots els problemes. Ara va diferent. Actuem amb circumspecció, per dir-ho d’alguna manera, o més aviat, som força indecisos. En conseqüència no heu d’esperar decisions per part nostra i no teniu, Delambre i vós, altre camí que escollir el que us sembli millor. D’altra banda, podeu estar segur que defensarem tot el que hàgiu fet.

»Per tant, pel que fa a la berlina, veneu-la o confieu-la al departament, com us sembli. ¿Dieu que no us dono cap opinió? Us en donaré una: reflexioneu durant una hora o un dia sobre el que convé fer: la decisió que prengueu és precisament la que jo us aconsello de prendre. I si després teniu la bondat de fer-me-la saber, aleshores sabré quina opinió us he donat sobre la qüestió.

»Segona pregunta: ¿on heu d’enviar els instruments que ja no necessiteu? Resposta: em sembla que la millor solució seria deixar tot això en un lloc segur, perquè enviar-los us costarà diners. Si un dia en tenim necessitat, ja sabrem trobar-los allà on els haureu deixat.

»Tercera pregunta: ¿A qui heu d’enviar el preu dels instruments que vau cedir als italians? Us responc que de moment no us heu de desprendre d’aquesta quantitat i que cal mirar si no seria possible deixar-vos aquests diners i alhora fer pagar l’instrument al govern, encara que després haguéssim de reduir els diners que se us han d’enviar en el futur.

»Anem al que em dieu de les operacions de Delambre. En aquest punt m’he d’enfadar amb vós de debò. ¿D’on us ve la idea que les seves observacions, tant astronòmiques com terrestres, siguin més bones que les vostres? ¿I per què menyspreeu el vostre treball —o més ben dit, el de la comissió que l’avala— quan tothom el troba bé?

»Continuem amb el reny, no veig per quina raó no voleu fer les observacions d’Evaux amb Delambre.

»Ara ja se m’ha calmat la còlera; us abraço tendrament i us asseguro que el meu cor vell, tot i refredat per l’edat i les malalties, musti per tot el que he vist aquests últims sis anys, us porta molta voluntat. Per acabar, m’excuso per alguna carta vostra que s’ha quedat sense resposta. Sabeu, estimat amic, que tinc el defecte de no escriure. També heu de saber que sóc vell, fins i tot molt més que no ho era quan vau marxar de París, i no puc esperar corregir-me».

«Aparentment a París tenen tants problemes com jo aquí», va concloure Méchain, satisfet del descobriment. Un moment després, Aragó va entrar, acompanyat d’un oficial espanyol. Era González!

—Dios! —va exclamar González, precipitant-se cap a Méchain.

—Déu! —va rectificar Méchain, estrenyent la mà del capità. Aquella mateixa tarda, van marxar a cavall cap al pic de Masamet.

Un cop firmada la pau, González havia estat enviat pel seu govern per estudiar les condicions en què es podia reprendre la cooperació entre tots dos països. En van parlar mentre deixaven la ciutat.

Així que van arribar al camp, Méchain va llançar l’animal al galop. En veure’l tan còmode sobre la muntura, González no pogué amagar la sorpresa. Va quedar estupefacte que no li quedés cap rastre de l’accident (fora de la cicatriu a sobre la parpella). L’última imatge que tenia de Méchain era la d’un invàlid lligat a la butaca al pati dels Salvà.

Van afluixar la marxa per atacar la pujada. Méchain escoltava àvidament les explicacions de González sobre l’accident. Era la primera vegada que en tornava a parlar amb algú. Així va saber que, mentre estava en coma, Don Ricardos havia permès que un metge francès presoner l’anés a visitar i que aquest, per tal de prevenir un grumoll enorme que estava a punt d’obstruir-li el cervell, li havia administrat sagnies a dojo. N’havia resultat una espantosa efusió de sang per l’orella dreta. Deien que era el que l’havia salvat. Méchain no en recordava res. En sentir totes aquestes coses que encara no li havia dit mai ningú, va sentir molt de fred al clatell.

—Just després de l’accident —va explicar González—, tothom estava tan convençut que no podríeu sobreviure que s’havien conformat d’embolicar-vos amb una pell de xai escorxat per mantenir-vos calent.

Méchain va tenir una basca. Va haver d’aturar-se; s’havia imaginat despullat, amb el cos dislocat, amb la sang barrejada amb la de l’animal, i aquella cotna morta que l’havia abrigat durant dies! Es va aguantar per no vomitar. González es va preocupar, li va preguntar si se sentia totalment refet. Méchain va trigar a respondre, després, fluixet, digué:

—Veieu, el temps ho ha fet més bé que l’art.

Esperonant la muntura, va marxar al trot malgrat la pujada.

Un cop a dalt del cim, van aixecar una piràmide petita amb pedra seca com a senyal, van reconèixer el lloc i després van marxar un altre cop. A mitja baixada, van sentir que els cridaven. Uns soldats els adreçaven gestos agressius per comminar-los a aturar-se. ¿Va ser el record de Tranchot lligat pels miquelets, o bé la dificultat evident que tindria per explicar la presència d’un capità espanyol tan lluny de la frontera? Méchain féu un senyal a González i tots dos van marxar al galop. Els soldats, llançats a perseguir-los, van disparar-los uns quants trets. Méchain i González van aconseguir escapar-se’n. Per al capità, l’experiència va ser concloent. Igual que Méchain quatre anys abans, va declarar que volia esperar que els temps «fossin més tranquils». Méchain somrigué.

Fou d’aquesta manera que el pic de Masamet veié escapar-se tristament l’honor de figurar a la llista d’estacions de la meridiana i que la cooperació franco-espanyola per a l’elaboració del metre patró es va interrompre.

Però l’assumpte va tenir conseqüències. Els soldats, que havien localitzat la piràmide de pedra seca, van concloure, amb raó, que era un senyal. ¿A qui anava dirigit? ¿Per avisar-lo de què? Preguntes inquietants. N’hi havia per preocupar-se: els emigrats continuaven agitant-se al Vallespir proper i a tot el sud els monàrquics intentaven fer néixer noves Vendées. L’assumpte va arribar a l’estat major, el servei d’informació s’hi va ficar, els vilatans interrogats van parlar d’un oficial espanyol. Amb Perpinyà alertat, les coses corrien el risc de provocar un incident, fins que Aragó, avisat, va desinflar-ho tot.

La informació s’havia esbombat fins a arribar a un suboficial amb base al peu del pic. Després de dur a terme una investigació pel seu compte, es va convèncer que no anava equivocat i va demanar un permís, que li fou concedit.

Méchain i Tranchot estaven a dispesa en un hostal de Luchon, a les Corberes. Era l’hora de sopar, la sala estava atapeïda. Aquell vespre hi havia una sessió de quina. Acompanyat d’un soldat, el suboficial va empènyer la porta i va avançar entre les taules, escrutant les cares dels clients. Els dos homes del fons, asseguts a prop del pilar, només podien ser ells. Es va treure la gorra i es presentà:

—Étienne Charpy, caporal al tercer batalló. Vós, vós sou el ciutadà Méchain, ¿oi que sí?, i vós, el ciutadà Tranchot.

Era l’acanador, acompanyat del seu amic inseparable, Gustave, el canoner. Étienne va explicar com els havia trobat, però sobretot va explicar amb detall la trobada amb Delambre, a Saint-Denis, la lliçó de geodèsia, el cercle repetidor, la cana d’amidar. Méchain el va interrompre:

—La geodèsia es va desenvolupar a partir dels mètodes dels acanadors, fou ben normal que us trobéssiu. Els acanadors, ¿no són una mica els nostres avantpassats?

Étienne se sentí agraït amb aquest home que li deia el que no li havia dit mai ningú. Méchain li pregà que continués. Étienne va explicar tot el que li havia donat voltes pel cap en relació amb els triangles. Després va parlar de les batalles, sobretot de Valmy. Gustave va prendre la paraula per primer cop:

—Tal com deia al vostre col·lega, jo vaig néixer a Valmy.

Com que Étienne li havia fet un senyal, Gustave va deixar la frase a mitges. Aleshores l’acanador va explicar la sorpresa, el descobriment de la berlina pel camí de Dunkerque.

—Vós teniu la segona, ¿oi? —va interrogar Étienne.

—Sí que la tenia, però ara està venuda, la meva era de color caoba —respongué Méchain.

L’astrònom estava trasbalsat sentint aquell desconegut que li parlava d’aquelles coses que l’afectaven tant. Li va fer mil preguntes sobre Delambre. Aquell soldat era l’únic home que els havia trobat a tots dos, després que haguessin marxat! Un suboficial acanador com a únic lligam viu entre dos civils astrònoms! Méchain va somriure. Étienne va preguntar si la base de Melun havia estat amidada.

—Encara no s’ha amidat cap de les dues bases —va respondre, emocionat per l’alegria que va envair la cara d’Étienne.

—És que vaig prometre al ciutadà Delambre que prendria la mesura de Melun amb ell —va confessar.

—Doncs si ho desitgeu, també podeu venir amb nosaltres a prendre la de Perpinyà, ¿eh que sí, Tranchot?

Tranchot va assentir. Com que l’acanador preguntava on era Delambre, Méchain li va escriure l’adreça en un tros de diari. Van desparar les taules, la partida de quina havia de començar.

Cadascun va comprar un cartró. Un gran barret presidia la taula central; el qui cantava els nombres va enfonsar-hi la mà, va sacsejar el braç amb molts moviments, com si remenés les entranyes d’un ocell. Va retirar la grapa plena d’ossets, en va agafar un i va començar a bramar:

—¿Quant puja? ¿Quant puja? —mentre el llançava enlaire, on va giravoltar d’una manera estranya, abans d’entomar-lo i posar-lo, d’una plantofada, a sobre l’altra mà.

D’un cop d’ull va llegir el nombre gravat a l’osset i, tancant la mà com una vàlvula va imposar silenci instantàniament. La boca se li va arrodonir interminablement com un cucurutxo i bruscament va engegar:

—Dinou, dinou, dinou.

Onades de ah! i oh!, van sacsejar la sala. Els jugadors que posseïen el nombre guanyador van posar una mongeta sobre el «19». El soroll va afluixar, les cares tornaven a estar atentes. El qui cantava els nombres es va posar a fer una pirueta, un pas de dansa i es va immobilitzar davant d’una parella d’ànecs muts, que va assenyalar als assistents. Al costat dels ànecs hi havia uns quants conills, una gàbia on s’apilonaven els coloms, una garrafa de vi i una filera d’altres lots de menys importància. En resum, el luxe i el tiberi en aquell temps de penúria.

Com uns cavallets de fira ben untats, el cicle va tornar a començar, només canviaven les xifres.

—Seixanta-cinc!… Divuit!…

Tranchot, Gustave, Étienne i Méchain s’havien arraconat. Havien comprat cartrons i seguien el desenvolupament del joc mentre continuaven la conversa.

Primer l’est, era al començament de tot, el 92; després el nord, Dunkerque; encara més tard, l’oest, la Vendée i el país dels chouans, ara el sud i els Pirineus.

—Ho hem fet tot —deia Étienne a Tranchot—. Vosaltres també heu viatjat. En certa manera heu travessat França del llarg. Nosaltres, per dir-ho així, hi hem fet la volta. Sí, pràcticament la volta, és curiós, tanmateix.

Es va aturar de cop; després, feliç d’haver trobat el que volia expressar, va llançar:

—Vosaltres el diàmetre, nosaltres la circumferència!

Gustave es va mirar l’amic amb admiració, però Étienne va continuar:

—I ara, sabeu què, volen enviar-nos a Itàlia! Amb això sí que el cercle serà sencer. A Itàlia! ¿A què fer? Els italians no ens han fet res: no m’agrada. Jo, vaig anar-me’n voluntari per defensar la República, no pas per fer conquestes.

—Encara no hi havia la República quan vam marxar —va rectificar Gustave.

—És igual! En tot cas, no era per fer conquestes —Étienne havia pronunciat la paraula amb un furor retingut. Va designar un caporal d’una taula veïna—: Veieu aquell tipus, aquell estava a Bellegarde…

El va interrompre la veu del qui duia el joc:

—Quaranta-dos!

Era un dels que tenia. Va posar una mongeta al cartró violentament.

—Quaranta-dos. Disset!… Vint!…

Méchain ja no escoltava la conversa. Perdut en els pensaments, se n’havia anat molt lluny de l’hostal; els nombres pregonats a intervals regulars, el soroll de la sala oscil·lant entre els crits i el silenci… Va tornar-se a veure a la plataforma del fort de Montjuïc, a baix, el mar invisible i el soroll de les ones. A sobre, un cel de somni, totes les estrelles i les constel·lacions, tan boniques com en un llibre de criatures. A sobre seu mateix, l’estrella polar i el Carro petit, perfectament dibuixat, indicant amb obstinació el nord i amb el Dragó tot al voltant. La veu del qui cantava els nombres es va confondre amb la seva, que anunciava el resultat d’una mesura: 42 graus… 17 minuts… 20 segons. Tot d’una va recordar l’Home Mort, la llegenda que li havia explicat González. Li van venir a la memòria frases senceres: Home Mort, l’home mort d’haver callat… un dels pics representa l’error; l’altre, la veritat, però no se sap quin. Quin! Quin. Al voltant de Méchain cridaven; n’hi havia que picaven de mans, d’altres picaven amb els gots a la taula; el qui duia el joc havia fet caure un os i la majoria de jugadors exigia que s’anul·lés la partida, especialment perquè era l’última. Van tornar-la a començar.

El qui cantava els nombres endreçava les paneres, la sala s’anava buidant a poc a poc. Gustave es va posar dret:

—Ja n’hi ha prou. Hem de tornar, Étienne. Demà hem de recollir el campament, ¿te’n recordes almenys, que marxem?

—¿Què vols anar-hi a fer, a Itàlia? Jo, no hi aniré pas. No hi aniré! Ja no és el mateix, no és la mateixa guerra, ¿ho entens?

El caporal va girar-se. Uns quants clients es van pensar que era un escàndol provocat per un parell de soldats beguts.

—¿Si entenc què? Que mentre combatíem, n’hi va haver que compraven les terres. Ja saps que és veritat. No teníem res, continuem sense tenir res. Doncs torna al poble, si vols. ¿Què hi faràs, allà? Jugar a la quina! Jo, amb el temps que fa que vaig anar-me’n, ja no tinc casa meva. No sóc d’enlloc, ni tan sols de Valmy! —va afegir fent un esforç per somriure. Va ensenyar les mans cremades—: I de totes maneres, canoner és un bon ofici, no veig per què… Els viatges, ja m’agraden, i al capdavall… merda! —va afegir mentre s’allunyava.

Quan va ser fora, Étienne va confiar a Tranchot:

—És el meu amic. Jo dic que si la Revolució ha canviat un tipus com ell, un veritable voluntari, en soldat d’ofici, és que no ha rutllat bé.

Va girar-se de cop, aixafant entre els dits el tros de paper que Méchain li havia donat. L’astrònom ja no hi era. Aleshores Étienne va preguntar a Tranchot:

—¿És ben cert que no han començat la base de Melun?

Méchain havia sentit el que deia Gustave, havia sortit tot darrere, a la vegada. «Per molt diferent de mi que sigui aquest canoner, ens assemblem —va pensar—. Hem deixat els nostres i no volem tornar, no podem tornar. ¿Quin lloc hi trobaríem?».

A la sala de l’hostal el caporal es va aixecar. Era un gegant, no semblava que tingués pressa per deixar aquell lloc. D’una mà li penjava el parell d’ànecs que havia guanyat al joc —el lot gros!—, amb l’altra es recalcava en una crossa enorme per substituir la cama tallada arran de l’engonal.

Al cap d’unes quantes setmanes, Tranchot llegia, com de costum, L’Echo des Pyrenées, i a la primera plana va veure-hi la proclama, reproduïda íntegrament, del general en cap de l’exèrcit d’Itàlia: «Soldats, aneu despullats, mal alimentats, el govern us deu molt i no pot donar-vos res. La paciència que teniu i el valor que demostreu al mig d’aquestes roques són admirables; però no us proporcionen cap glòria; no us arriba cap esplendor. Jo vull conduir-vos a les planes més fèrtils del món. Províncies riques i grans ciutats estaran en el nostre poder; hi trobareu honor, glòria i riqueses». El text anava firmat: Bonaparte. Quarter general. Niça, 7 de Germinal de l’any IV.

Tranchot va pensar en Gustave.