18

Baixa, perfectament integrada a les línies del relleu, amb les parets construïdes amb pedres apilonades, les mateixes que abundaven als camps, als camins, a les tanques, la borda, dissimulada per un grupet d’arbres esprimatxats, era impossible de veure fora que hi anessis a petar per casualitat. Estava habilitada rudimentàriament. Una post, posada sobre dues pedrotes, feia de taula. Ni llit ni matalàs, tan sols un jaç de palla. A fora es van sentir passos, després el soroll d’unes botes que picaven la llosa. Es va obrir la porta, va entrar Méchain. La dona que endreçava les coses en la penombra es va girar, encara amb una camisa a la mà.

—Thérèse!

Va deixar la camisa i ja era als seus braços. Ell volia estrènyer-la i apartar-la alhora. La va estrènyer, i després la va apartar i es va posar a donar voltes per l’estança com si tingués tantes coses a dir que les paraules es ventessin empentes i no sabés per on començar:

—¿Per què, per què no m’has avisat? —va preguntar-li Méchain—. Hauria pogut no ser-hi, haver marxat a la muntanya durant setmanes.

—Però ets aquí! ¿No has rebut la carta? —va dir ella càndidament—. Realment… aquests correus! ¿Et deixes créixer barba? —Va allargar la mà, va tocar els pèls—. No és desagradable…

Barba i cabells només eren un embolic. Méchain havia acabat assemblant-se a l’ermità que havia vist mentre pujava a Montserrat.

Amb un petit gest de coqueteria, es va arreglar el mocador i Méchain el va reconèixer; era el mocador català que li havia enviat al començament del viatge.

—¿Encara el tens? Perpinyà… És tan lluny, tot just havíem començat l’expedició! Encara podia passar qualsevol cosa —i de cop—: ¿Com m’has trobat? ¿Com has arribat fins aquí?

—Amb la diligència, com tothom.

—Sí, però, ¿fins aquí?

—Et coneixen pel llop blanc, estimat Pierre. Només ha calgut que preguntés. Un que li deien Albert, ¿saps qui vull dir? Un home ben plantat…

—Un poca-solta, vols dir, un alcohòlic acabat.

—Ha estat encantador i m’ha acompanyat fins aquí.

Méchain la va mirar intensament.

—No has canviat gens —va acabar dient.

Com li hauria agradat poder-li dir el mateix! Però segurament hauria estat mentir.

—Tu… —va adoptar un to jovial—, tu t’has aprimat un xic.

Amb la punta del dit li va acariciar la cicatriu que li marcava el front. Durant un moment es va pensar que es deixaria fer, però se’n va apartar.

—¿Per què has vingut? —va engegar, gairebé agressiu.

—¿I aquesta pregunta? ¿Potser heu oblidat, senyor Méchain, que estem casats? Ja que vós no us heu dignat a venir-me a visitar a París…

Deixant la frase en suspens, va recollir maquinalment la camisa i va començar a arreglar el jaç de palla. Méchain va fer un bot:

—¿Què fas?

—Ja ho veus, faig el llit.

—Estàs boja! No et pots instal·lar aquí. Te n’has d’anar.

Ella es va girar, blanca, i se li va plantar al davant. Això no obstant, va fer un esforç per somriure i parlar amb calma:

—No et deus pas pensar que he fet un viatge tan llarg per tornar a marxar de seguida! Ni tampoc per anar a dormir no sé on, en un hostal, a deu llegües d’aquí.

Va canviar bruscament de to:

—T’he portat roba nova.

Li va ensenyar la camisa: blanca, fina, de seda.

—Una camisa de seda! ¿De què em servirà? És drap, drap del gruixut, que necessito —va dir, alegre tot d’una.

—Doncs, mira, aquesta serà per al diumenge.

—Si que és bonica!

Ella va començar a picar el jaç com es bat un matalàs i aixecava un núvol de palla i de pols que els va fer estossegar. Ell va obrir la porta, la va tornar a tancar. Ella es va deixar caure sobre el llit.

—Dormiré aquí. T’acompanyaré a les caminades, t’he portat unes bones sabates. Menjaré llet, formatge…

—Però si no t’ha agradat mai!

—Es canvia, en sis anys!

—No tindràs prou comoditats.

—Amb tu, estaré bé a tot arreu.

Ell es va acostar, ella el va abraçar; aquest cop es va deixar fer, vençut i consentidor.

La porta es va obrir. Com es podria descriure l’estupor d’Agoustenc en descobrir el sever Méchain en braços d’una dona, d’una dona amb la roba plena de palla! Va aconseguir balbucejar alguna excusa incomprensible i va tornar a tancar la porta, brandant el cap com per dir: «No m’ho hauria imaginat mai d’ell!». Méchain va córrer a atrapar-lo:

—Agoustenc, torneu! És la meva dona… la senyora Méchain —després, adreçant-se a Thérèse—: et presento Agoustenc, m’ajuda en tots els treballs.

Agoustenc va desaparèixer. Sorpresa de no veure Tranchot, Thérèse va preguntar on era. L’única resposta que va obtenir fou la cara sorruda del seu marit.

Al cap d’uns quants dies, cada cop més intrigada per l’absència de Tranchot, Thérèse va tornar a l’atac. Va veure que Méchain empal·lidia:

—Ah, no me’n parlis, d’aquest caragirat! Pertot arreu on passa s’esplaia amb difamacions, dient que ja no sóc capaç de res.

Méchain, ja sense dominar-se, va buidar-se de tot el que el corsecava. Va explicar la discussió amb l’ajudant, o més ben dit, l’exajudant, i com aquest se n’havia anat a París.

—Que m’hagi deixat, encara passa —cridava—, però que sigui per anar a trobar Delambre a Melun, per secundar-lo, com si amb Bellet no n’hi hagués prou! I ara, és el súmmum! ¿Què m’acaben de comunicar? —Va treure’s una carta tota arrugada de la butxaca—: Que Tranchot ha de participar a la base de Perpinyà! A la meva base! Quan resulta que sóc jo, jo tot sol, qui la va localitzar, qui en va dibuixar el traçat. No tan sols me’n desposseeixen, oh!, oficialment no, és clar, sinó que a més em sostreuen l’ajudant. Com si no n’hi hagués prou que m’han amputat d’una part de la feina! Com si, ara, tot s’hagués de fer sense mi. M’he convertit en la nosa, el que impedeix que l’expedició s’acabi.

Va aturar-se en sec. La frase se li havia escapat, va ressonar en el silenci; el va eixordar, amb tot el temps del món per percebre’n el significat. En sorprendre la mirada de Thérèse va poder-hi llegir: «És veritat que impedeixes que l’expedició s’acabi».

Va asseure’s, ensorrat. Ella se li va acostar, li va acariciar els cabells. Va sentir que, d’una manera sorda, deia:

—Malgrat tot el que em costa, estava disposat a anar a Perpinyà, a treballar en col·laboració amb Delambre, però ara, ja no és possible.

¿Com podia no donar-li la raó? Si haguessin volgut fer-lo enrabiar no ho haurien fet altrament!, va admetre ella. Méchain sentia aquest encadenament de fets com una traïció doble, la del seu ajudant, la del seu col·lega, la de la Comissió. Thérèse ho va entendre.

—Ningú no et pot desposseir de l’obra que has fet —va assegurar, tan suaument com podia—. Uns altres poden mesurar la base, però sàpigues que ningú no es creurà que han preferit un Tranchot a un Méchain. Això només poden empassar-s’ho les criades de fonda!

Va aixecar el cap, amb els ulls lluents d’agraïment:

—¿Oi que sí, hi estàs d’acord? —va preguntar, pidolant-ne l’aprovació—. Si em queda una unça de dignitat, ara ja no puc anar-hi! Si hi anés, hi fes el que hi fes, em considerarien com si estigués sota les ordres de Delambre, o almenys sota la seva vigilància. Ningú no podrà considerar la base de Perpinyà com la meva. I Delambre haurà fet dues bases i jo cap! I el més terrible és que he de callar. De tot això, no els en puc dir res, ni fer-ho valer amb Delambre ni amb l’Institut.

La nit va caure de pressa; de seguida van tenir el sopar enllestit. Thérèse i Méchain se’n van anar al llit aviat. Immòbil, amb els ulls oberts en la fosca, Thérèse rumiava tot el que ell li havia dit i tot el que ella no havia dit. Va sentir la veu d’Agoustenc que tornava del poble cantant. En el silenci de la nit, la veu arribava lluny: va parar l’orella. Era La marsellesa però amb una lletra diferent.

Agoustenc bramava:

Agoustenc va repetir dos cops l’estrofa. Després Thérèse ja no l’escoltava. Méchain acabava de posar-li la mà sobre el pit:

—¿Dorms?

—No —respongué. Va sentir que li deia, amb calma:

—Demà te n’aniràs amb la diligència: ho has de fer.

Va notar que ella es posava tensa. Thérèse s’havia pensat… Però no va dir res, ell va esperar-se; quan va deixar d’estremir-se, li va preguntar, tot i que era més aviat una afirmació:

—¿Són els de la Comissió, oi, que t’han enviat? Es pensen que estic acabat, ¿oi?

Ella plorava, sense cap sanglot, res, tan sols les llàgrimes que s’escapaven, sense soroll. Era la primera vegada que la veia plorar, li va trencar el cor.

—Tenen raó, m’he deixat vèncer. Ja no tinc força per continuar, ni ganes, tampoc. Plego.

Thérèse es va redreçar:

—Pierre, però, ¿què t’ha passat? —Va esperar inútilment una resposta. No n’hi va haver. Va incorporar-se—: Tu, ¿renunciar? És impossible! Després de tants anys de treball! He vingut a ajudar-te. Et cuidaré. ¿I el braç?

Va bellugar el braç, maquinalment, responent a la pregunta sense adonar-se’n.

—Et trobaràs millor i tot serà com abans. Pierre, mira’m, aquesta feina és una de tantes, et queden moltes coses per fer! I l’astronomia, ¿que ja no hi penses?

Hi va haver una estona de silenci. Després el va sentir murmurar, com en un somni:

—Em queden tres estacions.

L’endemà al matí, Thérèse va marxar de la borda. Méchain, amb l’energia de la desesperació, es va llançar a la feina. No havia perdut capacitats. ¿No era un dels millors, si no el millor observador de l’època? Si Tranchot hi hagués estat, hauria admirat, com sis anys abans al Montseny, el domini perfecte de l’astrònom, n’hauria admirat la precisió, l’eficàcia i la rapidesa. Méchain va treballar, mortificat, només amb l’ajuda d’Agoustenc, que va resultar un ajudant de gran qualitat. ¿Méchain li va deixar prendre les mesures d’angles?

Així que va arribar a París, Thérèse va sol·licitar una entrevista amb Borda. Va presentar-se a la seu de la Comissió i va tenir la sorpresa de trobar-hi Delambre; hi havia anat a acomiadar-se abans de baixar cap a Perpinyà. Encara hi havia el mapa de la meridiana penjat al mateix lloc. Ara una ratlla gairebé contínua unia Dunkerque i Barcelona. Just al sud de Rodés encara hi havia un buit petit: les tres estacions de Méchain.

Quan Thérèse va arribar, Delambre explicava les aventures que li havien passat a Bort.

—Hi vaig passar poc després que n’haguéssiu marxat —va comentar Thérèse—. Encara en parlaven com d’uns bruixots. Quina ingenuïtat! Però, ¿què en penseu, del que m’ha explicat el meu marit? Un dels homes encarregats d’instal·lar els senyals s’esplaiava amb els pagesos dient-los que eren més guillotines. El poca-solta es pensava que feia una broma divertida!

—Aquesta encara no l’havíem trobat mai! —va dir Delambre.

Amb un canvi brusc de to, Thérèse va encetar el tema que l’havia dut allà.

—L’objectiu del meu viatge ha estat un fracàs total —va confessar sense embuts—. Vaig voler imposar-me, declarant-li que no el deixaria fins que no hagués acabat els triangles i no s’hagués trobat amb vós —va abaixar el cap—. Em va ordenar que me n’anés.

I, avançant-se a la pregunta que tenien a la punta de la llengua, va anunciar, amb còlera continguda:

—No, no anirà a Perpinyà! ¿Per què heu triat el ciutadà Tranchot per a la base? Coneixíeu l’antagonisme que l’oposa a Pierre. Ha estat un error.

En adonar-se de l’espifiada, van proposar:

—Si l’escrivíssim…

Ella els va interrompre:

—Ha estat inflexible i ha afirmat que no faria el paper d’assistent, que abans preferiria la mort.

—¿Assistent de qui? —va exclamar Delambre.

—De vós!

Es va fer un silenci. Thérèse va afegir sordament:

—No he estat prou forta per poder-lo convèncer, però perdoneu-me, no em veig amb cor de parlar més estona d’aquest tema que em mata.

—Ja ho veureu, tot anirà bé —va intentar tranquil·litzaria Delambre—. Quan haurem acabat, i presentarem el patró al cos legislatiu, s’oblidarà tot. Serà el moment més bonic de la nostra vida. Digueu-me, ¿com es troba?

—Físicament, no es troba pas malament; més bé que no em pensava. Tanmateix hi ha alguna cosa que el rosega, no sé què és. Però insisteixo que no té les capacitats alterades, les conserva igual. Creieu-me, és més desgraciat que no pas culpable. Només té el cor greument ferit. L’he vist cobert de glòria i, vós ho heu dit, ciutadà, aquest moment, que hauria de ser el més bonic de la seva vida, em temo que serà el que potser ens conduirà tots al buit.

Quinze dies més tard s’iniciava l’últim treball: la mesura de la segona base, la de Perpinyà. S’estenia paral·lelament al mar, entre el Vernet i Salses. Allà no hi havia cap problema de moviment de terres: el terreny era pla i desèrtic al màxim. Però aquests avantatges, de tan exagerats, es van transformar en obstacles. Hi havia massa de tot, massa sol de dia, massa humitat de nit, i massa sorra sempre. I ni un sol arbre per protegir-se! Però els homes eren aguerrits. Llevat de Laplace, tot l’equip de Melun va fer el viatge: Bellet, Étienne, l’acanador, i el jove Leblanc-Pommard. Tal com s’havia previst, Tranchot hi era. Étienne, en saber que Méchain no hi seria, estava consternat. Méchain li havia proposat en persona d’anar a Perpinyà i era ell que hi faltava!

L’alineació sola va durar set dies, la mesura, quaranta-un, sense comptar tres dies d’un vent terrible que aixecava tempestes de sorra i sotmetia els homes i els instruments a una prova ben dura. Un cop tornada la calma, amb el mar tranquil i el vent quiet, l’acanador, convertit en un dels millors especialistes en «mesura de bases», va perseguir el granet més petit amagat a la ranura més secreta perquè no encallés els mecanismes subtils.

Cada vespre, mentre els uns endreçaven els instruments a les caixes per dipositar-los en un lloc segur, els altres marcaven directament a terra el lloc on havia quedat interromput l’amidament.

En descobrir aquesta construcció interminable, uns pescadors que passaven per mar obert van atansar-se. Durant tota l’operació, tres cops per setmana, l’equip va fruir d’un peix suculent.

La zona estava infestada d’aiguamolls i els insectes es rellevaven al voltant dels homes. Un matí, Bellet es va despertar botit, vermell i granellut, com si hagués enxampat alguna malaltia horrible. Era simplement la feina nocturna d’una família de mosquits. De tot l’equip, Bellet fou el qui va manifestar més alegria quan Delambre va col·locar el regle que feia tres mil trenta-vuit i va assenyalar el final de la mesura. Exactament la mateixa quantitat que a Melun! ¿Coincidència? ¿Precisió sorprenent? A una distància de cent seixanta llegües, pràcticament la meitat de la «llargada» de França, les dues bases diferien de menys d’onze polzades!

Calia deixar constància dels extrems, que almenys es conservés algun rastre de l’expedició. A cada punta de la base es podrien aixecar dues petites piràmides de granit. En deixar aquell lloc, Delambre va fer aquesta reflexió: en ciències, les bases constitueixen el punt de partida de la feina, mentre que aquí és el contrari, n’han assenyalat el terme.

A Carcassona, Delambre va trobar-se una bona fonda. S’hi va quedar quaranta dies. Un matí, Méchain era allà, sense afaitar. Amb els cabells llargs, els pantalons plens de forats, la camisa nova de seda que li havia regalat Thérèse convertida en un parrac.

Tots dos es van mirar com si els costés reconèixer-se. Méchain s’havia aprimat increïblement, i s’havia fet vell: el patiment li havia deixat senyals profunds a la cara. Era un individu ben diferent del que Delambre havia vist per última vegada al pati de les Tulleries, un bon matí del mes de juny del 92. Delambre féu un pas, amb la mà allargada, Méchain va oferir-li la seva tímidament. Es van llançar l’un en braços de l’altre.

Bruscament, com si en primer lloc li calgués alliberar-se d’aquest pes, Méchain va deixar anar una frase, només una:

—He decidit no tornar a París —i va callar.

—Sabeu —va replicar Delambre— que sóc aquí, esperant-vos, des de fa quaranta dies. I voldríeu que ho hagués fet per res!

—Justament, ja us he fet perdre prou temps.

—Vam marxar junts. Tornarem junts. I a més ens esperen.

—Us esperen. ¿Per què hauria d’anar a exposar-me al súmmum de la humiliació? Només hi hauré d’aguantar retrets, desdeny, menyspreu. Poseu-vos per un moment al meu lloc, per molt horrorós que ho trobeu. Jutgeu de bona fe si tindríeu la cara de tornar a l’Institut, de reunir-vos amb la Comissió i de presentar-vos als savis estrangers. No, no ho faríeu! Necessito uns quants mesos de retir solitari, tornaré a la primavera. Us escriuré sovint, us demanaré l’opinió i m’hi conformaré. La meva vergonya ja és pública a Perpinyà, igual que a París.

—¿Però de què parleu? ¿De quina vergonya, de quin desdeny, de quin menyspreu i de qui podria venir, déus del cel?

Méchain hauria volgut parlar, però una força terrible li tenallava els llavis. Un boter, en un taller del costat, ventava grans cops de maça per clavar el cul d’una bóta.

Obligat a aixecar el to per fer-se sentir, Méchain cridava que volia tornar a Espanya. Repetia:

—Ho he de fer, Delambre, ho he de fer; ho necessito; em tornaria la confiança. —Després, persuasiu—: Ara sé el que cal fer per allunyar totes les causes d’error. Tranquil·litzeu-vos, no demanaré més diners; em conformaré amb els meus i ho aprofitaré per allargar la mesura fins a Mallorca.

—Bruscament trist, va afegir per a ell mateix: —¿De què serveix somiar? La Comissió no aprovarà mai aquest viatge…

—Aquest projecte és bo, i vós el sabreu defensar davant de la Comissió, n’estic segur, però primer acabem el que vam començar junts.

—¿Junts? Sou vós qui ho ha fet quasi tot. Heu mesurat més de dos terços dels triangles, i pel que fa a les bases, en sóc completament foraster. Ho veieu, Delambre, en la meva posició més val saber-se mantenir a distància.

Van mirar la pluja que regalimava pel vidre, silenciosos, llunyans, sobtadament estranys l’un per l’altre. Méchain va acabar girant-se cap al seu col·lega:

—En tot això, us prego que no us prengueu res personalment —mentre parlava li havia agafat el braç però, en adonar-se d’aquesta familiaritat, es va arraconar bruscament—. Si poguéssiu llegir-me el cor, si el coneguéssiu més, només hi veuríeu sentiments d’agraïment sincer i el remordiment més amarg per haver-vos secundat tan malament.

No eren expressions de compliment. La sinceritat amb què ho deia era punyent. Delambre, emocionat i incòmode per aquesta mena de falta de pudor, va intentar somriure. La pluja no parava.

—Si ho sabéssiu, amic meu! He passat tant de temps amb l’ansietat més cruel.

En confiar això, Méchain tenia els ulls perduts, aspirats per les muntanyes.

—Em vaig deixar aclaparar pel desengany; les poques facultats que tenia van quedar anorreades. He oscil·lat constantment entre l’esperança de poder recuperar les regnes i la por d’ensorrar-me. Ja no tenia el cap en el que havia de fer. El present m’era insuportable, tota l’estona em retreia el passat i tremolava pel futur.

Delambre va treure’s dues cartes de la butxaca i les va donar a Méchain, que, en adonar-se que provenien una de Borda i l’altra de la Comissió, es va afanyar a llegir-les. Va descobrir-hi que estaven impacients de veure’l reprendre els treballs d’astronomia i que li oferien… no, no podia ser… Va tornar-ho a llegir: li oferien la direcció de l’Observatori! «Vol dir que encara confien en mi!». Fou la primera cosa que va pensar, després la incredulitat va cedir el lloc a l’alegria. Va interrogar el seu col·lega amb la mirada, esperant una confirmació. Delambre va inclinar lleugerament el cap. O sigui que era veritat. La primera bona notícia, la primera alegria, des de feia anys.

El cotxer es va ajustar la capa. El cotxe correu de París portava el rètol de complet. Al darrere, a prop de la finestra, hi havia un lloc buit. L’ansietat de Delambre augmentava a mesura que s’acostava l’hora de sortir. Just quan anava a demanar que esperessin abans d’engegar, Méchain va entrar corrent al pati de la posta.

S’havia passat el dia acomiadant-se d’Agoustenc i de Fabre. Després havia pujat a la torre de Sant Vicent per trobar el vell que donava corda al rellotge. Sobre la plataforma encara hi havia el senyal dret. En marxar, Méchain va regalar tota la fusta de la construcció al seu amic. Era una fortuna, en aquell hivern glaçat!

La diligència va engegar. Ràpidament, les altes muralles de la ciutat van desaparèixer. Els dos astrònoms van tenir cinc dies sencers per explicar-se sis anys. D’aquesta manera, en aquell hivern del 98, al territori francès hi va haver una desena de ciutadans privilegiats, els viatgers del cotxe correu Carcassona-París, que van assabentar-se de tot, o de quasi tot, en relació amb la mesura de la meridiana, i que, privilegi històric, ho van saber de la mateixa boca dels qui n’havien estat els actors principals.

El cotxe passava pel cor del Massís Central. Delambre, citant diferents mesures que havia pres durant l’expedició, parlava de la forma de la Terra, i Méchain, en un to falsament docte, va declarar:

—Veieu, estimat col·lega, sembla que la Terra no ha volgut conformar la seva figura a les formes analítiques dels geòmetres, que estaven entossudits que fos un esferoide de revolució, d’una densitat homogènia. Les vostres observacions, i les meves, malauradament han demostrat que el globus és pràcticament circular fins a París, després el·líptic fins a Evaux, encara més fins a Carcassona i que continua igual fins a Barcelona. Em preocupa una qüestió: ¿per què el qui es va divertir modelant aquest globus amb els dits no va fixar-se que posava terra flonja entre Dunkerque i París, a continuació una mica de pedres fins a Evaux, i de cop unes masses immenses de roques fins a Barcelona?

Delambre se l’escoltava, encantat.

—Això passa per no entendre’s —va continuar Méchain, animat per la cara que feia el seu col·lega—. El resultat és que, per les lleis del moviment, de la pesantor i de l’atracció, lleis que el creador potser va fer abans que la resta, el resultat, deia, és que la Terra, mal construïda com és, s’ha trobat forçada a adquirir una forma irregular. I ja no hi ha remei! Fora que… tot tornés a començar des de zero.

Méchain, dret entre els seients, feia mímica imitant la Terra malgirbada i el Déu rondinaire i a cada sotrac estava a punt de caure. Delambre reia tant que li saltaven les llàgrimes. En veure aquests dos savis, que havien conversat tan seriosament des del començament del viatge, rient com criatures, els viatgers tampoc no van poder aguantar-se. Durant uns quants minuts tot eren riallades, cops a les cuixes, singlots i bon humor. Gelós, el cotxer va picar la paret enrabiat; i les rialles van reprendre encara més fortes.

Primer de tot hi va haver la retrobada amb Thérèse, després el «descobriment» dels fills, la noia i Augustin, perquè Isaac, el gran, encara era a Egipte, amb Bonaparte. Després, vestit amb una gran camisa ampla, va haver-se d’acostumar a dormir sobre un matalàs tou, amb llençols suaus; i també a l’aigua calenta a dojo, a la navalla d’afaitar esmolada i al sabó perfumat.

Des que va arribar, Méchain fou cobert d’honors. D’acord amb la promesa feta, el van nomenar director de l’Observatori, del qual abans havia estat «capità-conserge». Quin regal! Tenir a l’abast de la mà, nit i dia, el gran quadrant de Bird, una meravella tècnica amb la qual París s’havia enriquit mentre ell n’estava absent.

S’havia d’oferir un sopar al Luxemburg en honor dels savis estrangers, que començaven a impacientar-se. La recepció s’havia ajornat fins que arribessin els dos astrònoms: imagineu-vos si n’eren, d’esperats! Sobretot Méchain, sobre el qual planava el misteri.

Era un «emigrat» que no havia emigrat, un membre de l’Institut que no havia assistit ni a una sola sessió de la digna assemblea, un astrònom que no havia publicat res des de feia set anys, excepte l’observació d’un cometa a Barcelona…

Méchain ja s’imaginava aquesta curiositat i encara li repugnava més haver-se d’enfrontar amb aquella gentada, haver-ne de respondre les preguntes, ¿i parlar de què? ¿Encara pertanyia a aquella comunitat? ¿Hi havia compartit alguna cosa essencial durant aquells set anys?

En una situació similar a la dels soldats que tornen al seu país, impotents per explicar el que han viscut, Méchain no deia res. Una part del seu ésser s’havia quedat allà baix, a les muntanyes del sud, al costat d’Agoustenc, a la vora del vell guarda de la torre de Carcassona, de la Mestressa i de Fabre, a qui tot d’una tingué moltes ganes d’escriure: «Estimat amic, com us trobo a faltar! Finalment he tornat a casa. ¿Podré sostenir la consideració amb què em volen honorar i complir, tal com desitgen i esperen, els deures que se m’imposen? Sabeu, amic meu, en sóc ben conscient, els primers dies són els més bonics, són dies de festa. Els que vénen a continuació són dies de pèrdua. Vull fer-vos una invitació, teniu tot l’hivern per preparar-vos. Veniu amb mi, us ho prego, a veure Mercuri sota el sol de maig. El vostre amic, Méchain».

No es veia amb cor de suportar tot el soroll i la insignificança que l’esperaven al sopar, ho va confessar a Thérèse mentre ella l’arrossegava cap a un guarda-roba immens on tots els seus vestits havien quedat protegits de les arnes des que se n’havia anat. Ella s’hi va empipar. Méchain desapareixia dins d’una camisa que se li havia fet gran. Ficava el cap per una màniga i s’embolicava. Thérèse, mig submergida dins del guarda-roba, remenava buscant un parell de sabates. Es va cordar els pantalons mentre ella li donava la jaqueta.

—Un sopar on s’espera tot París i el senyor voldria que me’l perdés, amb l’excusa que el senyor s’ha tornat un salvatge…

Ell es va girar a mirar-la. La frase es va quedar penjada. Thérèse va esclafir el riure: el tall del vestit, l’estil, el color, la forma de les sabates, tot havia envellit tant que semblava un gravat d’abans dels memorials de greuges. Va entrar la minyona:

—Un senyor demana pel senyor —va anunciar.

—Que entri! —digué Méchain, rialler.

Fent com si no s’adonés de la pinta de Méchain, un home vestit amb un frac de cotxer s’estava dret al pas de la porta i, sense més ni més, va declarar que venia a buscar el que li devien:

—És una quantitat respectable! Redéu, dues lliures al dia durant quaranta mesos, se’n va a parar a…

Era el conductor de Marsella que Tranchot havia oblidat de desemparaular quan havien tornat d’Itàlia. Van transigir sobre l’import del deute.

Thérèse va confiar el seu marit a un sastre del bulevard Saint-Germain. Quan Méchain hi va anar, a la botiga hi havia una gentada. Un diputat s’hi havia desplaçat especialment per a l’última sessió d’emprova del vestit nou dels membres del cos legislatiu. Amb agulles de cap a les mànigues, feia el fatxenda enmig d’un núvol de sastres. Un trio de periodistes informava de l’esdeveniment. El primer dibuixava uns croquis i els pintava a corre-cuita, el segon ho descrivia en veu alta i d tercer escrivia al dictat. «Gràcies a un favor especial, ens han admès per veure els últims retocs. Sobre un redingot blau fosc hi va lligat un cinturó tricolor, guarnit amb tires i cordons d’or de vuit o nou polzades de llargada. A sobre hi va un abric escarlata enrivetat de blau fosc i que arriba a terra. Es corda amb un botó daurat a l’espatlla dreta de manera que el braç dret queda totalment lliure. El cap va cobert amb un barret de vellut violeta, guarnit amb una faixa de tafetà de color de foc que aguanta una ploma tricolor corbada enrere».

El periodista va recular un pas i va aclucar els ulls com si fes un dia molt assolellat:

—S’ha d’admetre —va continuar— que aquesta abundor de vermell cansa la vista.

—Enlluernar no és encegar —va rectificar el diputat, orgullós de la rèplica.

—¿Per què s’ha volgut un vestit específic, diferent del dels ciutadans simples? —va preguntar el periodista.

—La bellesa es compon de regularitat. Als legisladors els correspon inspirar respecte —va enunciar el diputat—, i aquest vestit ens donarà la dignitat i la noblesa necessàries per inspirar respecte.

Méchain, dret a l’emprovador contigu, ho sentia tot i no veia res.

Quan Méchain es va presentar a l’entrada del gran saló, el passat féu irrupció al palau del Luxemburg. Les converses van vacil·lar. L’última vegada que l’havien vist… No feia ni deu anys! La República no havia estat proclamada, les Tulleries no havien cremat, el rei Lluís encara tenia cap, Robespierre només era un diputat i encara ni es pronunciava l’expressió «salvació pública». Els prussians i els austríacs eren els més forts, amenaçaven d’exterminar París, on el poble marcava la llei, l’exèrcit estava format per civils… Si semblava lluny tot això. La Revolució semblava tan llunyana com la monarquia. Tant l’una com l’altra eren coses d’un altre món. A final d’any, alliberat d’aquests pesos, s’havia d’iniciar un segle nou, un segle finalment MODERN. Sí, Méchain era un fantasma, una mena de meteorit, fet de minerals que ja no existien.

Tot això ho va notar, es va imaginar que l’instant següent es trobaria clavat al nucli d’un silenci total: va voler fugir.

Thérèse caminava dignament sobre la catifa gruixuda de bracet del seu marit. Va entendre el que estava en joc, va sentir físicament els conflictes que el travessaven i va empresonar-li el braç, el va estrènyer sota l’aixella fins a fer-li mal, fins a fer-se mal. Sota aquesta pressió, el colze de Méchain es va enfonsar brutalment a la cintura de Thérèse. No se la va veure parpellejar. No podien recular.

Borda els va salvar: just quan l’últim soroll estava a punt d’apagar-se, el vell mariner es va precipitar cap al seu amic. El va arrossegar cap a un grupet de gent que l’astrònom no coneixia i va desaparèixer entre ells. Les converses es van reprendre.

Es comentava que Borda estava malalt; se’l veia trempat, elegant com de costum. Això no obstant, es podia endevinar l’esforç imperceptible del vell mariner per no deixar aparèixer cap senyal de la malaltia que el destruïa. Delambre va veure Thérèse. Borda va sorprendre aquesta mirada: la complicitat que els havia unit un dia va rebrotar, intacta, i instantàniament tots tres van formar un triangle efímer al voltant de Méchain, que es va relaxar.

Al seu voltant planava un halo de misteri i de secret. Atreia i inquietava. ¿Què devia haver fet durant tants anys en aquelles muntanyes perdudes? A la gent li hauria agradat saber-ho tot. Encara va ser més reservat que de costum. Com que feia el mut sobre el passat, el van interrogar sobre els projectes que tenia. No en va dir gaire cosa més. Un vell membre de l’Institut, acostumat a cloure els banquets, va xiuxiuejar-li a l’orella que desitjava veure’l ocupar un lloc a «la llista poc nombrosa dels observadors que tenen el destí de fixar, en el seu segle, l’estat del segle». Méchain ho prometé.

Talleyrand s’havia sortit amb la seva; set nacions, ni una menys, havien enviat els millors savis que tenien a París. Espanyols, toscans, lígurs, helvètics, bataus, sards i danesos. Però ni un anglès i ni un sol representant de les províncies unides d’Amèrica. Els segons s’incloïen entre els aliats de França, però els primers s’enorgullien de ser-ne els enemics més perseverants. Però al seu territori hi havia l’observatori de Greenwich i només hauria hagut de comptar això, pensava Méchain. Quant a Delambre, va anunciar el desig que aquesta absència no tingués conseqüències nefastes i que aquestes dues nacions no quedessin excloses pel futur dels avantatges del sistema mètric.

Les mesures noves seran universals! Era ben natural que fos una comissió internacional la que n’assumís la paternitat. Després de verificar el conjunt de l’operació i de fer-se’n avaladora, la comissió internacional s’havia d’encarregar de proclamar els resultats definitius, per tal de consagrar als ulls del món la unitat fonamental del sistema de mesures.

Després dels salons de recepcions del Luxemburg van venir les sales de reunions del Louvre. L’endemà del famós sopar va tenir lloc la primera sessió de treball.

Es va presentar cada instrument, se’n va exposar el funcionament: fins i tot es va arribar a reproduir a la mateixa sala alguna de les experiències a les quals s’havien sotmès els regles plans i no es va dubtar a efectuar un simulacre de la mesura d’una base i d’alguna observació d’angles horitzontals. Després els comissaris es van dividir en grupets més petits per examinar amb més detall cada observació i refer tots els càlculs. Van començar per comprovar la latitud de Dunkerque, després es van posar a dissecar els registres de Delambre. Quan va arribar el moment d’examinar els de Méchain, van començar les dificultats… Com si volgués allargar el moment de comunicar-los, va faltar a una reunió, després a dues, i a tres. Talleyrand s’impacientava, el president del cos legislatiu va enviar un emissari per accelerar les coses. La comissió va prendre la decisió de traslladar-se a l’apartament de Méchain, a l’Observatori. Allà ho van trobar tot en l’ordre més perfecte. Sobretot van admirar la precisió i l’acord total de tots els angles i de tots els càlculs. I no van entendre gens el perquè de les lentituds i dels retards.

Les comprovacions van continuar. Delambre en féu un resum al seu quadern: «Tots els càlculs foren fets separadament per quatre persones diferents, els senyors Tralles, Van Swinden, Legendre i jo. Cadascun presentava els resultats que obtenia i els comparàvem. Durant aquesta feina, Méchain i jo vam determinar, cadascun amb mil vuit-centes observacions, l’altura del pol. Totes les latituds van coincidir amb una aproximació inferior a una sisena part de segon!».

Un treball minuciós, monòton, extenuant, que va sotmetre els ulls de Delambre a una prova ben dura, però que va permetre que la senyora Leblanc-Pommard li demostrés fins a quin punt l’apreciava. Quantes vegades li va pregar que es cuidés! Commogut per tota aquesta insistència, responia:

—Més tard, més tard —mentre li premia la mà amb delicadesa.

—Una operació com aquesta no havia estat mai sotmesa a una prova d’aquestes característiques! —va exclamar amb orgull el ciutadà batau Van Swinden, president de la comissió internacional, dirigint-se a les dotzenes de savis reunits a la sala de l’Institut—. La comissió té el deure i el plaer de comunicar a l’Institut que els ciutadans Méchain i Delambre, avançant-se als desitjós dels comissaris en tots els punts, s’han afanyat a posar-los sota els ulls fins als detalls més petits dels registres originals. Ho han fet amb la franquesa noble que caracteritza els observadors exactes, que, lluny de témer un examen seriós, ben al contrari, el demanen, segurs que és la millor manera de publicar la veritat amb tota l’esplendor.

Tots els ulls es van girar cap als dos astrònoms, Delambre, humil; Méchain, pàl·lid.

—Calien dos homes d’aquesta talla per dur a bon terme l’operació geodèsica més gran de tots els temps —va continuar Van Swinden. Méchain ja només escoltava intermitentment—. Consideraven feliç el dia passat amb dificultats, inquietuds i cansament si acabava amb una bona observació… —Delambre, somiador, ja no sentia res—. Una paciència sense límits. A la paciència, s’hi ha hagut d’afegir la destresa, i a la destresa, l’esperit brillant… —Delambre i Méchain es van mirar, es van fer un somriure i van tornar a escoltar—. Mentre França era atacada per fora i sacsejada per dins, tan aviat els va caldre prudència per prevenir o evitar els perills, com fermesa per suportar-los amb tranquil·litat… pau a l’ànima… tranquil·litat de l’esperit… empesos pel desig de ser útils a la pàtria.

Totes les mirades es van girar cap als dos astrònoms; Delambre, humil; Méchain, pàl·lid. Però la humilitat ja no aconseguia amagar l’alegria i darrere la pal·lidesa despuntava l’assossegament.

Els esdeveniments es van precipitar. L’endemà, tots dos astrònoms van anar a visitar la sala on havia de tenir lloc la cerimònia. Es pensaven que estava buida, pràcticament ho estava, fora d’un diputat dret a la tribuna i algun altre de perdut pels bancs deserts. Hi havia sessió de l’Assemblea.

Amb el braç esquerre en cabestrell i el dret venjatiu, al diputat se’l veia furiós. A Méchain li va semblar entendre que parlava dels cabriolés que anaven a tot drap pels carrers de París.

—Què! S’han enderrocat obradors miserables, magre refugi de pobres pares de família, i respectem aquests carros brillants dels nou-rics amb tots els mitjans que tenen de fer mal! Jo pregunto: ¿és normal que en un Estat on figura que regna la igualtat estigui permès tenir més vehicles que els necessaris per al servei públic? —No es va sentir ni piu; el diputat va continuar—: Proposo que l’Assemblea decreti que pels carrers de París no pugui circular cap vehicle si no és al pas.

Una proposta assenyada, va concloure Méchain quan, en sortir de l’edifici amb Delambre, van trobar-se de cara amb un cabriolé que va estar a punt d’esclafar-los.

Mentre s’estaven eixugant la roba esquitxada, un home que sortia de l’Assemblea els va atrapar.

—Descombérousse, diputat de l’Isère al Consell dels ancians —va presentar-se, i va declarar-se admirador fervent del sistema mètric. Va informar els astrònoms que al seu departament, per exemple, es trobava amb una oposició molt forta—. La gent s’arrapa a les mesures antigues com als ritus antics del fanatisme religiós; està naixent una religió nova: el mercantilisme. La majoria de comerciants a la menuda formen una mena de secta que ha consagrat les mesures que es fan servir. N’hi ha que defensen l’alna i el quarta com n’hi ha que defensen la creu i l’aigua beneita —va declarar gairebé sense prendre alè—. Heu de saber que em mantindré al vostre costat, ciutadans! —i els va saludar.

Van Swinden i Aeneae, els dos bataus, obrien la marxa, després venien Balbo, el sard; Bugge, el danès; Ciscar i Pedrayes, la parella d’espanyols; Fabbroni, el toscà, i Franchini, el romà; Mascheroni, el cisalpí; Multedo, el lígur, i finalment Tralles, l’helvètic. A continuació els francesos: Laplace, Legendre, Lagrange i Lefevre-Gineau, i tots els altres comissaris de l’Institut. Monge i Berthollet, sempre enganxats a Bonaparte, eren a Egipte. Bellet i Tranchot anaven tot darrere. Borda no hi era: la mort se l’havia endut just abans de la consagració d’aquesta expedició que li ho devia tot. Dels tres homes que el 25 de juny del 1792 havien assistit a la partida de les dues berlines al pati de les Tulleries, no n’hi havia cap que hagués arribat al terme del viatge. Ni Condorcet, ni Lavoisier, ni Borda.

La sala de l’Assemblea estava decorada sumptuosament, hi havia el ple del cos legislatiu, els bancs estaven de gom a gom: la gentada dels dies grans. El decret de Pradal que prohibia l’entrada a la sala a les dones no acompanyades havia estat suavitzat per a la circumstància. Thérèse i la seva filla anaven acompanyades d’Augustin, que gairebé s’havia convertit en un ciutadà en edat de votar. Les vídues Lavoisier i Condorcet, tornades a casar, hi havien anat amb els marits. Aquella joveneta amb els cabells arrissats era Eliza. La senyora Vernet estrenyia el braç de Sarret. La senyora Leblanc-Pommard anava amb el seu fill. Étienne, l’acanador, també hi era; se’l podia veure gesticulant amb exageració per explicar al seu veí com funcionava el cercle repetidor.

Quan el seguici va arribar a la tribuna, els comissaris es van alinear en dues files. La veu clara d’un uixer va anunciar:

—Els ciutadans Delambre i Méchain, de l’Institut!

Van entrar, emocionats, desmanegats, enlluernats. N’hi havia per estar-ho, de tant que dominava el vermell a través dels set centenars de vestits nous de trinca dels diputats. Méchain duia la roba que li havia cosit el sastre de Saint-Germain.

Una mica apartat, Talleyrand acariciava l’escena amb una mirada satisfeta. La música va començar, un baix enorme va fer retrunyir les parets amb veu poderosa, els diputats es van posar drets. L’esclat de les trompetes va accentuar el caràcter sagrat del moment. Tothom estava tan absorbit pels músics que ningú no va veure entrar dos homes. Però ràpidament totes les mirades s’hi van fixar. Amb els braços estirats, el primer aguantava un coixí porpra de vellut, el segon, un altre coixí malva de puntes. Sobre el primer hi brillava, com un Greal lluent dels temps moderns, una barra de platí; sobre l’altre, fos en el mateix metall, un cilindre dens i lluminós.

Avançant amb pas solemne per sobre la catifa gruixuda que els conduïa fins a una tarima drapada amb els tres colors, els dos oficiants van pujar els graons. Després, alhora, es van girar cap a la sala i es van quedar immòbils. El silenci era total. Lentament, molt lentament, el primer home va aixecar el coixí i, amb un llarg moviment circular que seguia la forma de l’hemicicle, va presentar la barra de metall a la gentada.

—Ciutadans, representants del poble, heus aquí el veritable metre, el metre patró! —va anunciar el president del cos legislatiu.

Quina ovació. Els colls s’allargaven, la gent s’empenyia, tothom es posava de puntetes. A la primera fila, Delambre hi va reconèixer el diputat Descombérousse, que aplaudia sorollosament. El silenci es va instal·lar de nou. I com en un ballet perfectament sincronitzat, el segon home va alçar el coixí cobert de puntes malva i va presentar el cilindre.

—Ciutadans, representants del poble, heus aquí el quilogram de la natura, el quilogram patró!

A dalt de tot, als últims bancs, dos vells, Alfred i Alexandre, els dos filòlegs, que havien defensat encaridament els llocs, prosseguien la interminable polèmica.

—Gutural o no, «quilogram», escrit així, és una infàmia lingüística! —va argumentar Alfred.

—Plegueu de fer la guitza, estimat Alfred, acabareu fent-me cabrejar.

Es va sentir un crit escandalitzat que immediatament va quedar sepultat per una allau de «Xxxt!». A la tribuna, algú deia:

—Ciutadans, puc anunciar-vos que la llargada del metre és de 3 PEUS, 11 LÍNIES i 296 MIL·LÈSIMES de la toesa del Perú!

En sentir el valor exacte del metre, proclamat oficialment, Delambre no es va poder estar de dir:

—Cinc anys només per guanyar 145 mil·lèsimes de línia sobre el metre provisional!, quina misèria!

Als bancs, un noi jove va separar les mans del seu avi cec per indicar-li la mida de la barra. Al costat d’Étienne, un home gras i remugaire, poc favorable a les mides noves, va rondinar:

—Només parlen del metre! I el quilo què, ¿quant pesa? Això no ens ho diuen!

L’acanador es va vinclar i li va xiuxiuejar a l’orella, com un secret:

—Pesa dues lliures, cinc dracmes i trenta-cinc grans.

L’altre se’l va mirar, atònit. Étienne s’hi va tornar a acostar:

—O si ho preferiu: 18.827 grans antics de marc.

La cerimònia continuava. Un diputat va anar fins a la tribuna, amb un paper a la mà:

—Finalment, ja la tenim aquí, la unitat de mesura basada en el cos més gran i més invariable que l’home pot mesurar: el globus terraqüi mateix! —Després va plegar el paper, va deixar que un somriure li il·luminés la cara i en un to confidencial va dir—: Quin plaer tindrà, a partir d’ara, un pare de família quan pugui dir: el camp que alimenta els meus fills és una certa part del globus. Doncs jo sóc, en aquesta mateixa proporció, copropietari del món!

L’última frase va ressonar a la sala silenciosa. Ara la cerimònia ja havia arribat al final. Les mesures noves, llançades pels homes del 89 en nom de la universalitat, de la unitat i de l’eternitat, es posaven al servei de la propietat. Deu anys, feia! I havien calgut dos segles per passar d’«amo i senyor de la natura» a «copropietari del món»…

¿Els estralls del temps? Justament per poder-los resistir els patrons s’havien fet amb platí. Protegits dins d’un estoig folrat de vellut, tancat amb clau, havien de servir de testimoni per als segles futurs i legitimar totes les mesures de les coses.

El veritable metre i el quilogram de la naturalesa van ser confiats a la custòdia dels Arxius de la República. A Méchain i a Delambre els van concedir l’honor de tancar les portes del doble armari de ferro on quedaven guardats per sempre més els dos patrons.

Mentre giraven conjuntament les quatre claus als panys complicats, Méchain i Delambre van tenir cadascun un pensament. El primer va pensar: «Això que reposa aquí és un tros de meridià». «Si acabés desapareixent i només en quedés el nom, sempre el podrien reconstruir amb una precisió similar», va pensar el segon. Sense adonar-se’n, havia parlat en veu alta. Laplace, que era darrere seu, va afegir:

—Encara que els elements hi prenguessin part, que un terratrèmol se’ls empassés o que un llamp espantós fes fondre el platí, no podria pas resultar-ne…

Una mica apartat, Méchain llegia per sobre l’espatlla del secretari l’acta que redactava amb ploma àgil: «Any set de la República Francesa, una i indivisible, el quatre de Messidor, a les tres de la tarda…».

Per celebrar l’esdeveniment, es va encunyar una medalla on es van gravar, en una cara, les paraules de Condorcet: «A TOTS ELS TEMPS, A TOTS ELS POBLES», i a l’altra s’hi veia un compàs obert entre l’equador i el pol encamellant el globus terraqüi, tot plegat dominat per l’Óssa Menor. El nord, sempre el nord!, va pensar Méchain en veure les proves. Un matí de Brumari, quan la medalla encara no estava fosa, el general Bonaparte, acompanyat per uns quants soldats entre els quals hi havia Gustave, el canoner, va aterrar a l’Assemblea. El vestit elegant dels diputats no va aconseguir imposar el respecte esperat. Els diputats foren expulsats de la sala i, durant una estona, es van veure dos o tres centenars de vestits vermells fugint pels jardins, perseguits per grapats d’uniformes blaus, els dels soldats d’un general membre de l’Institut. La medalla no es va fer fondre: la República s’havia acabat.

L’amic Fabre no havia pujat a París per veure Mercuri sota el sol de maig. Afortunadament, el 7 d’agost, després d’una llarga nit d’espera al «seu» observatori, Méchain va descobrir el vuitantè cometa de la història; era petit, sense cua, però clar. Posteriorment, a dos quarts de sis del matí, l’endemà de Nadal, a Serpentari, en va veure un altre.

L’últim cometa: cinc dies més tard, arribava el 1800. Al final d’un segle interminable, de recorregut inèdit, França, després d’haver-se desfet de la indumentària reial, després d’haver fundat una República i proclamat alguns drets imprescriptibles de la persona humana, ara es trobava prenyada d’un Cònsol.

Curiosament, aquest segle, en el qual la llum havia brillat més que de costum, es trobava emmarcat per un rei omnipotent i un general que només somiava ser-ne. El primer s’havia extingit sobre el tron l’any 1715, ¿què se’n faria, del poder del segon, cent anys més tard?