2

Contràriament al que Méchain i Tranchot havien afirmat a l’oficial d’Essonne, la berlina verda no havia anat directament a Dunkerque. A la primera parada, a Dammartin-en-Goële, Delambre havia sentit que un particular acabava de comprar la col·legiata del poble i que pensava destruir-la abans de l’hivern. Però el campanar de la col·legiata era justament un dels senyals principals que tenia a la regió de París, i per tant era irreemplaçable. Amb un canvi immediat de plans, va decidir començar les operacions per la rodalia de París. Així podria aprofitar algun dels instruments que encara no estaven acabats: el quart cercle de repetició que Lenoir, l’artesà encarregat de fabricar-lo, estava acabant d’enllestir, un reflector i uns miralls parabòlics. Bellet els esperava amb impaciència: era l’encarregat del manteniment i la reparació dels instruments d’astronomia i de rellotgeria.

Amb Dunkerque ajornat per a més endavant, l’astrònom i l’ajudant es van posar a recórrer la regió de París de nord a sud. A Montmartre, en comptes del campanar obert de tots cantons que s’esperaven, només hi van trobar una torre ensorrada des d’on era impossible fer cap observació. La de Montlhéry, en canvi, estava estranyament ben conservada, però era massa ampla i massa irregular per constituir un bon senyal. Delambre en va fer construir un, amb la forma i les mides que desitjava. El mateix dia fou destruït. L’endemà, el representant del municipi el va fer reconstruir a càrrec de l’autor del delicte, però això no va impedir que uns quants dies més tard tornés a ser enderrocat i destrossat, aquest cop per una mà anònima.

Al nord de París, el campanar de Saint Martin du Tertre, tot i que havia estat reconstruït feia cinquanta anys, amenaçava ruïna fins a tal punt que n’havien despenjat les campanes, excepte una, que quan sonava feia tremolar l’embigat i les parets. L’estiu anava avançant. A Jonquières, Delambre i Bellet van celebrar l’aniversari de la presa de la Bastilla. Durant la cerimònia, un vilatà es va acostar a l’astrònom i li va xiuxiuejar que coneixia un testimoni encara viu de l’expedició precedent, la de Cassini de Thury. Delambre, excitat, el va fer anar a buscar immediatament. El vell va arribar i es va posar a parlar. Havia passat feia cinquanta anys. Inesgotable, no ometia cap precisió, cap detall. Temps feliços en què podia portar tot sol troncs grossos fins a dalt del molí que servia de senyal! El molí s’havia ensorrat, només quedava un piló de pedres. Mig segle! Delambre, que havia llegit el relat escrit en aquell temps, escoltava encantat. Però aquelles paraules només van produir una part de l’efecte desitjat sobre la gent aplegada al seu voltant. Començaven a murmurar. Sense fer-ne cas, l’astrònom i l’ajudant van posar-se a treballar. Va arribar l’ajuntament en pes: el batlle, parlant amb sobrietat, va comunicar-los les preocupacions dels habitants en relació amb l’activitat que feien i els va pregar que suspenguessin les operacions fins que l’administració del departament donés l’acord.

Delambre va marxar immediatament cap a Beauvais, on el mateix dia el va rebre el president del departament de l’Oise que, afortunadament, havia estat membre de l’Assemblea nacional i fins i tot n’era el president quan s’havia dictat un dels decrets relatius a la mesura de la meridiana. Com que entrava amb una recomanació calorosa de les autoritats del departament, l’astrònom fou ben acollit i, a Jonquières, va fer-hi una de les estades més agradables i profitoses. Semblava que tot s’anava arreglant, sobretot perquè el problema que plantejava l’estació de París acabava de trobar solució. Després d’inspeccionar la cúpula dels Invàlids, en segon lloc la del Panteó i un altre cop el cim del turó de Montmartre, Delambre havia acabat trobant en aquest últim un mirador que podia servir.

Borda i Delambre anaven per la vora del Sena cap al moll Conti. El primer explicava al segon una endevinalla que Mlle de Lespinasse solia dir als que l’acompanyaven.

—Pel que fa a l’esperit, se li podria posar un atribut que només es concedeix a Déu: és infinit i present, si no a tot arreu, almenys en tot. Just i subtil, fort i fi, clar i precís, té la facultat i la gràcia de l’esperit de Voltaire, el pebre del de Fontenelle, la sal del de Pascal, la profunditat del de Newton. ¿De qui es tracta?

—De Condorcet!

—Exacte. ¿Com ho heu sabut?

—És fàcil: igual que Voltaire, és un filòsof que no té pèls a la llengua i, igual que ell…, s’ha fet un munt sòlid d’enemics. Igual que Fontenelle, és acadèmic i, a més, secretari perpetu d’aquesta digna institució. Igual que d’Alembert, va participar a l’Enciclopèdia, i en va reescriure totes les matemàtiques.

—Sembla una rúbrica necrològica —va observar Borda.

—El logogrif l’heu dit vós! ¿Sabeu quants articles de matemàtiques hi ha a l’Enciclopèdia?

—No!

—Jo tampoc. Continuem! Igual que Pascal, és matemàtic, però… intenta aplicar més la teoria de les probabilitats als testimonis, als vots, a les diferents decisions humanes.

—Digueu-me, la juguesca de Pascal, ¿no era també una mena de càlcul de probabilitats?

—Déu no juga a daus! Ni Newton tampoc; si no ho recordo malament era l’última peça del logogrif.

Ja havien arribat a l’hotel de les Monedes on vivia Condorcet.

—Amb el pretext d’amidar uns quants graus de meridià, aquests acadèmics han aconseguit que el ministre els concedís cent mil escuts per a despeses de l’operació; un pastís que es repartiran entre germans!

—Us n’adoneu, no tothom està d’acord amb l’expedició —va exclamar Condorcet, encantat—. Més val així; la unanimitat sempre amaga la tirania.

Quan Delambre, acompanyat de Borda, havia entrat al saló dels Condorcet, una dona bonica llegia un article de Marat publicat a l’ami du peuple. Amb la fogositat habitual, l’autor també hi denunciava «la mania dels sistemes que porta els físics a atribuir a un agent únic tots els fenòmens de la natura».

—No és gens estrany —va dir un home amb accent prussià—, Marat no ha estat mai a favor de la unitat. És coherent, s’hi oposa fins i tot parlant de física.

—Marat està contra la unitat; Condorcet, contra la unanimitat! I jo, contra la uniformitat —va deixar anar un jove amb un accent americà meravellós.

Era Thomas Payne, l’heroi de la guerra de la Independència; el prussià era un baró ric que ho havia abandonat tot, incloent-hi el nom, per llançar-se a la Revolució.

—Ara es fa anomenar Anacharsis —va precisar Borda a Delambre, que era el primer cop que venia—. I la guapa és l’amfitriona, Sophie.

Condorcet estava a prop d’ella i duia a coll una nena preciosa, Eliza, que va enviar un petó col·lectiu abans que el seu pare se l’endugués rient. Delambre se’ls mirava mentre sortien, divertit d’haver sorprès el seu col·lega fent de pare i de marit.

Tota la intel·ligència i l’art d’Europa es trobaven al saló de Sophie Condorcet: l’economista anglès Adam Smith, el contista alemany Jacob Grimm, el poeta francès André Chénier, el monarca erudit de Dinamarca, gran deixeble de Rousseau, el metge Cabanis i el seu col·lega Pinel, que s’ocupava dels bojos. I molts més.

Condorcet va trigar una estona a adonar-se de la presència de Delambre: les coses es feien sense compliments i ningú no presentava els convidats quan entraven. El filòsof va demanar silenci per presentar l’astrònom a tots els assistents. Immediatament fou objecte de quantitat de preguntes: ¿Per què havien triat un meridià? ¿Per què aquest i no un altre? ¿Per què Dunkerque i per què Barcelona? Una senyora petitona va preguntar: ¿Per quina raó una quaranta milionèsima part i no, què sé jo, la tres mil quatre-cents dotzena part, per exemple?

Delambre va fer un gest amb les mans per contenir l’allau. Buscava Borda amb desesperació i el va descobrir apartat, visiblement divertit amb l’escena. Va demanar-li ajut amb la mirada, però el seu company es va dirigir ostensiblement cap al bufet amb un somriure maliciós.

En conseqüència Delambre va haver de respondre les preguntes sense el socors de Borda. Va explicar que havien triat aquest meridià perquè era el que passava per París i que, per aquesta raó, ja havia estat objecte d’uns quants mesuraments. L’últim en el temps, de feia mig segle, havia estat efectuat per Cassini de Thury.

—Comptem inspirar-nos molt en aquell treball i utilitzar-ne els resultats —va precisar Delambre—. Tot i que, al poble de Jonquières, ja hem trobat un molí que ell havia fet servir de senyal i que és inutilitzable per als nostres amidaments. Pel que fa a Dunkerque i a Barcelona, s’han triat aquestes ciutats perquè toquen el meridià i totes dues estan al nivell del mar, cosa que facilitarà tots els càlculs.

Sophie va portar-li un got de vi dolç; Delambre es va aixecar amb l’esperança de poder-lo assaborir tranquil·lament. Però algú li va recordar la pregunta sobre la quaranta milionèsima part.

—A l’antiguitat adoraven els jocs, fins al punt que, cap a Assuan, a la vora del Nil, la unitat de llargada es deia «estadi». Eratòstenes va mesurar la distància entre Assuan i Alexandria i, a partir d’aquí, va deduir la llargada de la circumferència terrestre: dos-cents cinquanta mil estadis, cosa que més o menys equival a quaranta milions de mitges toeses del Perú! —va deixar anar Delambre just abans de buidar el got d’un sol glop.

—Voleu que la unitat de mesura nova sigui universal però la decidiu sense la participació dels altres països; sembla ben contradictori! —va observar algú altre.

Condorcet va intervenir:

—França ho ha provat tot per aconseguir que d’altres nacions s’hi afegissin. L’Assemblea Constituent va dictar un decret segons el qual «se suplicava al rei que escrivís a sa majestat britànica» perquè algun savi de la Societat reial de Londres acompanyés els seus homòlegs francesos. Lluís XVI va escriure, els anglesos van fer el sord. Des de la presa de la Bastilla, Londres, Berlín, Viena i Moscou tracten París com si fos empestada. Però Europa no pot impedir que França realitzi els seus somnis. I com que els governs no són els pobles, hem decidit prescindir-ne.

De memòria, Condorcet es va posar a citar el decret de l’Assemblea:

—«No hem considerat que fos necessari esperar la participació de les altres nacions, ni per decidir sobre l’elecció de la unitat de mesura, ni per començar les operacions. Efectivament, en haver exclòs de l’elecció tota determinació arbitrària i haver admès únicament elements que pertanyen igualment a totes les nacions, no hi ha res que pugui oferir cap pretext per retreure que s’hagi volgut afirmar alguna mena de preeminència.

»En una paraula, si la memòria d’aquests treballs acabés desapareixent, si només se’n conservessin els resultats, no hi hauria res que pogués servir per identificar la nació que n’havia concebut la idea, la nació que l’hagués executat.

Cloots, que havia suprimit les fronteres fins i tot a dins seu, se sentia al súmmum de la felicitat; va abraçar Condorcet. Delambre va sortir al balcó; a sota lliscava el Sena. De sobte Borda va aparèixer al seu costat:

—Ja ho tinc!

Delambre se’l va mirar, sorprès.

—Metre, li direm METRE.

I va desaparèixer, igualment, de sobte. Que Borda hagués triat un nom d’origen llatí el va estranyar; tots dos eren apassionats de la llengua grega, però hi havia una cosa que els separava: Borda preferia la Ilíada i Delambre, l’Odissea. Els llums de les Tulleries ballaven sobre l’aigua tranquil·la del Sena. L’endemà havia de marxar de París cap a Dammartin-en-Goële.