14

«Divuit de Messidor, any III. Després de disset mesos i mig d’interrupció, vaig marxar cap a Bourges per aprofitar els dies bons per observar-hi els azimuts». Instal·lat a la plataforma de la torratxa de la catedral, Delambre escrivia al seu quadern de viatge. Quina felicitat fullejar-lo! Hi sortia Saint-Denis, més enllà, Dunkerque, i més avall Boiscommun. Després va fixar-se en l’última frase, escrita, ho recordava, una tarda sinistra d’hivern, al carrer del Paradís: «¿Qui sap quan tornarà a tirar endavant l’expedició? I ni tan sols si tirarà endavant!».

Delambre va continuar escrivint: «L’interval entre el Loira i Bourges és molt difícil; sobretot des de l’incendi del campanar de Salbris, l’agulla del qual s’elevava considerablement per sobre de l’església. Actualment només en queda una torre esclafada. ¿Amb què la podem substituir?».

Els muntants de l’escala de fusta van picar contra la paret d’obra. Delambre va tancar el quadern; al cap d’un instant, del forat fosc on es perdia l’escala, en sorgiria el seu ajudant, esbufegant, enlluernat, esmaperdut com un capbussador que surt a la superfície. El costum exigia que es deixés recuperar l’alè al grimpador abans d’adreçar-li la paraula.

Immediatament, Bellet —perquè era ell!— va anunciar que acabava de trobar un lot de fusta per fer bigues a un preu acceptable. Bellet! Quina alegria que havia tingut en tornar-lo a veure! Quan Delambre havia sabut que les operacions recomençaven, li havia enviat immediatament un avís urgent, tement que el seu ajudant estigués enfeinat amb d’altres tasques. Pel primer correu Bellet havia respost: «Com un mariner tip de fer la volta al món, estic disponible per recomençar el gran viatge amb vós». Havia arribat la vigília.

Per a Méchain tenir Tranchot, i per a Delambre disposar de Bellet! Enmig de tants disgustos, els astrònoms havien tingut, almenys, aquesta sort, trobar-se dos col·laboradors amb tant de tremp.

En tot cas és el que pensava Delambre, assegut a la barana, a uns quants passos del pelicà de ferro, el penell clavat a la punta de la torratxa de la catedral, que ell havia escollit com a senyal. L’alta mar! Amb el cel i els ocells com a únic paisatge, i bressolat pel xerric del pelicà, l’astrònom s’hauria pogut pensar que era al pont d’una nau.

A uns quants centenars de llegües, Méchain era realment sobre el pont d’una nau. Navegava amb el veler que el tornava a França, després d’haver passat més d’un any a Itàlia. Tranchot l’acompanyava.

Irritat pel grinyol continu de l’ormeig, tement el retorn que havia ajornat tant com havia pogut, Méchain, finalment, havia cedit a les injuncions repetides de la Comissió, l’última carta de la qual estava redactada com un veritable requeriment: «El ciutadà Méchain es presentarà prèviament a París i l’Assemblea no prendrà cap decisió definitiva fins després d’haver-s’hi entrevistat». Impossible de fugir-ne.

Així que van desembarcar a Marsella, es van preparar per marxar cap a París. Tranchot es va posar a buscar un vehicle; cap casa no va acceptar de separar-se d’un cotxe per a un trajecte tan llarg. Després de regirar totes les tavernes freqüentades per cotxers independents, en va arreplegar un de disposat a intentar el viatge. Mentrestant, Méchain va aprofitar que es trobava en terra ferma, a recés del balanceig, per fer una mica de correspondència.

¿On havia d’adreçar la carta? A hores d’ara, segur que Delambre ja havia començat la campanya. «I ara ves, ja em porta avantatge», va pensar Méchain. «I a més he de pujar fins a París abans de continuar els amidaments. Quina pèrdua de temps! I Tranchot que no torna! Déu vulgui que no li hagi passat res». A Méchain no li havien agradat mai les ciutats grans, i París menys que les altres. ¿No deien que al començament de Pradal encara hi havia hagut una insurrecció?

Méchain es va aixecar bruscament.

Cinc lliures per dia. A la taverna, el cotxer, que havia flairat un bon negoci, s’entossudia a no baixar el preu. Tranchot va fer cara d’acceptar i va donar l’adreça de l’hostal i els noms i detalls de Méchain. Després va canviar d’opinió. Finalment, després d’unes quantes pintes, xoca-la, ni tu ni jo: entesos a quatre lliures per dia! Ens posem en marxa demà al matí.

De cap manera. Méchain havia decidit una altra cosa. Havia tornat a agafar la carta adreçada a Delambre i hi havia afegit: «Envieu-me la resposta a Perpinyà, a la llista de correus». Aquell mateix vespre l’astrònom i el seu ajudant van embarcar-se en un petit vaixell cap a Portvendres. Quan desembarcaven, tot d’una Tranchot hi va pensar:

—¿I el cotxer? No vam pensar a avisar-lo!

—Ja devia trobar altres clients —va tranquil·litzar-lo Méchain—, i a més, era massa car.

Sense perdre ni un minut més van tirar cap a la muntanya.

De seguida fou terrible. Pic de Bugarac: la muntanya és aterridora, res no en pot vèncer la violència. Deien que hi havien mort milers de persones. La petita caravana anava fent. El cap de la fila, un muntanyenc jove anomenat Agoustenc, coneixia bé el pic; avançava, seguit per quatre camàlics, caminadors valents, aixafats sota les caixes del cercle i sota les peces de fusta. Al darrere, ajudant-se amb una vara, Méchain. En algun moment, el corriol desapareixia, esborrat per la roca. Era el moment de fer una pausa. Agoustenc anava a fer un cop d’ull. Quan localitzava el rastre del camí una mica més enllà, una mica més amunt, alçava la mà i la caravana es tornava a posar en marxa.

El vent va començar a bufar, el pas es va fer tan estret i el marge tan escarpat, que van haver de posar-se de quatre grapes i agafar-se per força al boix i a les puntes de les roques, i de vegades fins i tot es van haver d’arrossegar. Escorrancada per les pluges, la terra se’ls esllavissava sota els peus i provocava ensulsiades inquietants. Un pas en fals, el segon camàlic rellisca, intenta recuperar l’equilibri, el pes l’arrossega. L’accident. Méchain no té temps de moure’s: davant seu, el camàlic acaba de desaparèixer. A través dels xiulets del vent, el soroll de la caiguda s’amplifica, repetit per l’eco.

L’home esclafat al fons del còrrec, la caixa estellada, el cercle repetidor desfigurat, els membres torts, les ulleres cegues, els vidres polvoritzats, les alidades fetes miques, els mecanismes de precisió trencats. Petrificat al límit del precipici, Méchain s’ha imaginat l’escena en un instant. Després tot està en silenci. L’astrònom s’aboca, regira el buit amb la mirada. Uns quants passos més avall, una taca: com en un bressol, l’home està estirat, reposa sobre un teixit de branques; atònit d’estar viu, mira fixament Méchain, que també l’ha vist. En veure’s, tan estupefacte l’un com l’altre, esclaten a riure. Una mica més avall troben la caixa del cercle, frenada per un arbust de la mateixa manera. Si fos creient, Méchain diria… però no ho és, la bona estrella, només la bona estrella.

Ni l’home ni l’instrument no havien pres mal. Abans de continuar, el camàlic del miracle es va girar i es va senyar. Els homes van reprendre la marxa, no sense haver jurat que no hi hauria cap autoritat que els obligués a tornar a fer un viatge com aquell.

La caravana va arribar al cim força tard. Dues sorpreses esperaven Méchain, una de bona i una de dolenta. El paisatge s’estenia fins a on arribava la vista, a dotzenes de llegües; aquesta era la bona. A l’oest, la cadena dels Pirineus, interminable; a l’est, les muntanyes de les Corberes, la muntanya Negra, i al sud, el mar. La mala notícia fou l’estretor increïble de la plataforma. Plantar-hi la tenda era impossible, hi havia el lloc just per aixecar-hi el senyal.

Va venir l’hora de tornar a baixar. Cap camàlic no va acceptar de quedar-se. Les caixes foren recobertes amb la tela de la tenda i a sobre hi van col·locar pedres grosses. Méchain estava desesperat; el cercle, l’únic cercle que tenia, sense el qual no es podia fer res, el deixava en plena muntanya, sense vigilància…’Encara no havia gosat mai fer una imprudència tan gran. ¿Què podia fer, si no? ¿Tornar a baixar les caixes aquell vespre i tornar-les a pujar l’endemà? Els camàlics s’hi negarien. Doncs, quedar-se, passar la nit allà. S’ho va plantejar. Sol, sense la protecció d’una tenda, amb el fred i el vent, a cinc mil peus d’altitud, era pura bogeria; no sobreviuria. Un capità que abandonés la nau a la tempesta hauria tingut als ulls la mateixa mena d’angoixa que omplia els de Méchain quan va decidir de baixar. Agoustenc va sorprendre l’ansietat de l’astrònom i, amicalment, li va dir:

—S’hauria d’estar ben tocat del bolet per enfilar-se fins aquí en plena nit per robar això!

Els camàlics es van posar a riure:

—I tant, molt i molt boig —van exclamar.

I va venir la baixada, igual de perillosa.

No hi va voler passar la nit mai ningú, ni tan sols quedar-s’hi sol durant el dia. Cada vespre, abandonant els instruments a la gràcia de Déu, com els agradava dir, els dos guardes tornaven a baixar a la vall.

Méchain i els que l’ajudaven van establir el quarter a la masoveria dels Pastors, ben bé al peu del roc. Tot i que era un dels masos més alts de la regió, calien dues hores bones per accedir al senyal, cosa que no era res comparada amb el pic del Canigó, que implicava nou hores d’ascensió. Tranchot féu aquesta ascensió esgotadora.

Tranchot! ¿Que no havia tornat a París? La raó evocada per la Comissió per recuperar-lo es basava en el fet que, com a ajudant de Méchain, estava subempleat; a un geògraf competent com ell se’l podia afectar més útilment en d’altres tasques, especialment perquè a París no havia caigut gens bé l’acte de desobediència de Méchain en reprendre els amidaments sense haver-se entrevistat amb la Comissió.

Però l’astrònom havia insistit a conservar l’ajudant i Borda havia intercedit a favor seu. L’incident havia estat oblidat i Tranchot s’havia quedat. De moment, havia anat a reconèixer les estacions de les muntanyes de la banda de Bellegarde.

—¿No em coneixes, ciutadà?

Tranchot, sorprès, va mirar a totes bandes. Davant seu, en un bosquet, un home va avançar:

—¿Segur, no m’has vist mai? —va insistir l’home, i es va plantar al davant de Tranchot—: Això és que no tens la rancúnia fàcil. Jo sí que et recordo, amb els teus binocles. Sóc un dels que et van agafar a la muntanya, ¿em coneixes ara?

Tranchot el va reconèixer: era un dels miquelets que l’havien lligat, no gaire lluny d’allà, i dut a Perpinyà. Amb un gest ampli de la mà, abraçant tot el paisatge, digué en un to una mica melancòlic:

—Està més tranquil que aleshores, ¿eh? Si més no, et dec un traguinyol.

I se’l va endur a casa seva, fora del poblet. Tranchot s’hi va quedar dos dies, el temps de reconèixer el senyal de Cameles, el mateix que no havia pogut acabar feia dos anys per culpa del seu amfitrió.

Tal com els passa de vegades als muntanyencs quan fan una excepció a la solitud, l’home va parlar pràcticament sense parar durant tot l’àpat. Va parlar dels animals que tenia, de la seva muntanya, i de la seva guerra. No va dir res dels combats, però es va aixecar i d’un bagul vell en va treure un cartell plegat curosament, que va estendre sobre la taula. Era un decret de Don Ricardos, publicat a l’època en què els espanyols ocupaven la zona. Hi deia: «Les baralles dels governants es resolen mitjançant les tropes, però no ha estat mai permès que els particulars fessin ús de les armes en aquestes circumstàncies. En conseqüència, tot habitant que, amb l’excusa de servir com a miquelet, sigui sorprès amb les armes a la mà, serà detingut i penjat immediatament».

—Dues vegades me’n vaig escapar! —mentre ho deia, sense adonar-se’n, l’antic miquelet es fregava el coll—. Després em vaig estar quiet fins que vam atacar Bellegarde, vull dir Migdia-lliure. No aconsegueixo acostumar-m’hi! —s’enrabiava—. Quan vam atacar el fort i el vam reconquerir, jo em vaig encarregar d’acomboiar els presoners fins a Perpinyà. Entre ells hi havia un sometent; no pas cap espanyol, ni cap emigrat, un que vivia a l’altra banda de la muntanya. Tres llegües més avall, era el país i Ens vam fer com amics; un dia em va explicar com havia anat quan havien pres el fort als francesos. Sembla que el seu cap, el Ricardos, el que volia penjar els miquelets, va reunir tots els soldats. «Cal respectar la desgràcia —els va engegar—. Prohibeixo que s’insultin els presoners o que se’ls pegui; si algú desobeeix rebrà una bastonada, sis cops pel cap baix!». Després havia dit que si amb l’honor no n’hi havia prou, calia que els soldats recordessin que la guerra també podia girar-se i que ells també podrien acabar trobant-se presoners.

A fora la tanca picava, l’antic miquelet es va aixecar, es va llançar una manta a les espatlles i va sortir murmurant:

—És ben veritat que s’ha de respectar la desgràcia.

Noranta-vuit per cent! El curs del paper moneda havia arribat tan avall. I fins i tot en aquest tipus infamant el refusaven! Si encara hagués anat més baix, també l’haurien menyspreat. Tots els fons —sous i fons propis de l’expedició— destinats a Méchain i Tranchot, igual que a Delambre i Bellet, eren enviats en «paper parrac», com l’anomenaven a les muntanyes. Sense espècies metàl·liques, no hi ha provisions, no hi ha sostre. Tot en efectiu, i si no, ni un got d’aigua! Afortunadament, l’astrònom havia conservat alguna moneda: una resta d’estalvi de la quantitat que Prieur havia desbloquejat per ajudar-lo, quan encara era presoner a Espanya. De seguida es va acabar.

Un sol jornal d’un guarda costava cent francs; i encara si l’astrònom se’l podia procurar era per força. I amb els animals i els cotxes passava el mateix! Ningú no en volia llogar. Havien de recórrer a la requisició. Per a l’exèrcit encara passi, murmurava la gent; però ves per on ara hem d’alimentar els savis que mesuren no sé què!… Com més temps passava, amb menys equipatge s’embolicava Méchain; el cercle, unes quantes eines, un reflector, una tenda: el que era estrictament necessari. L’experiència de Bugarac havia estat útil. Méchain havia fet construir dues caixetes entre les quals es van repartir totes les peces del cercle. De vegades al llom d’una mula, més sovint a coll d’algú, eren carretejades pels camins més abruptes que duien als cims més inaccessibles.

I en arribar a dalt, ¿què hi trobaven? Els núvols! Els núvols que embolicaven una de les estacions i s’hi quedaven enganxats durant tot el dia; i al final, quan aquesta estació quedava descoberta, era la del davant que s’hi enfonsava i l’enrabiada era de no dir!

Una nit que Méchain dormia a la masoveria, es va despertar sobresaltat. Tenia la sensació que el teulat se n’aniria volant, que les parets estaven a punt d’ensorrar-se.

—Déu meu, la tempesta!

El mas, sota l’embat de l’huracà, semblava a punt d’anar a pic, i això que estava realment arrecerat en un fondal, al peu de la muntanya. ¿Com devia ser a dalt? Méchain es va quedar despert, vigilant l’alba.

«El que em temia ha succeït, la tempesta s’ha endut el senyal. ¿Com podria no estar desanimat?», escrivia l’endemà Méchain a Delambre.

»D’altra banda, ignoro per quina fatalitat la majoria de cartes de la meva esposa no m’arriben. Això m’aboca a la preocupació més intensa. Des de fa quatre anys, he passat cada dia en una ansietat més cruel que si hagués estat al mig dels horrors que s’han comès a la nostra pàtria, de manera que no us puc descriure el meu estat. Les jeremiades no fan la feina, però no sé pas com tirarem endavant».

Començada a la masoveria dels Pastors, l’endemà de la tempesta, Méchain va continuar la carta destinada a Delambre a Estagell, a casa del seu amic Aragó. Allí va rebre una nota de Delambre que deia: «Podeu estar convençut, estimat col·lega, que sempre serà un plaer comunicar-vos tot el que faig, però permeteu-me que també us demani opinions i d’extreure lliçons de la vostra feina». Méchain va desplegar febrilment els manuscrits; hi era tot: agençament i relació de les observacions, presentació dels càlculs en els registres, etc., tot perfectament clar, explicat detalladament i amb croquis exemplificatius.

«Tan sols si us ho hagués demanat més aviat! —es va lamentar Méchain—. Hauré de tornar-ho a començar tot. Les informacions que m’heu donat són, per mi, lliçons molt instructives i intentaré treure’n profit —va respondre al seu col·lega—. És cert que l’única cosa que m’ha de doldre és que les circumstàncies, i la meva poca intel·ligència, no m’hagin fet possible dur a terme un treball tan ben organitzat com el vostre. Però ara, amb aquesta guia, intentaré agafar un ritme més segur».

Es va obrir la porta; va entrar un nen amb un bol de llet. Deu anys, viu, amb els cabells esbullats.

—¿Com et dius?

—François-Augustin.

Méchain va sentir una esgarrifança. Augustin! Com el seu fill petit. Feia quatre anys que no el veia! ¿Imaginar-se’l? És tan difícil imaginar una criatura quan passa a l’adolescència! Segurament es devia haver convertit en un noi ben plantat; si més no, era el que Thérèse li deia en l’única carta que n’havia rebut. «Reservat i tímid», precisava. No pas com aquest, que amb l’excusa d’ordenar la taula per deixar-hi el bol ja s’havia posat a tafanejar.

Amb la intenció de desfer-se’n més ràpidament, Méchain va obrir la caixa del cercle. Quina imprudència! El vailet, meravellat, contemplava les peces. Es moria de ganes de tocar-les, però tot i així no va ni intentar-ho. Era tan evident, que Méchain, engrescat, va treure les peces mentre explicava breument per a què servien i després les deixava sobre el llit d’una en una. Va fer anar uns quants mecanismes per fer-ho més real. I ràpidament tot el cercle repetidor jeia desmuntat sobre el cobrellit. El noiet va mirar Méchain com si li volgués demanar que el muntés. Aquest, inflexible, s’hi va negar.

—Jo no he demanat res! —va replicar el nen.

—Va, va, va, ¿et penses que no t’he entès?

Tot d’una François va assenyalar el cobrellit amb el dit; tenia la seva venjança: dues taques de greix caigut de l’instrument.

—No diré res a la mare.

Després de picar-li l’ullet amb complicitat, es va posar a interrogar Méchain. De seguida el va arrossegar amb un torrent de preguntes; cadascuna obria la porta a tota una altra sèrie. El nen demostrava una exigència tan gran que, aquest cop, el seu interlocutor li va respondre seriosament. Pobre d’ell si no ho hagués fet així!

L’endemà, el nen va tornar; Méchain ja l’havia sentit des del peu de l’escala recitant una mena de cantarella que va continuar en entrar a l’habitació. Però recitava tan de pressa que era impossible entendre’n ni una paraula. François va afluixar el ritme i Méchain va sentir la llista dels vuitanta-sis departaments, amb les capitals, una llista que tots els alumnes s’havien d’aprendre de memòria. Quan el nen va acabar, va posar un dibuix incomprensible de coloraines sota el nas de l’astrònom. Méchain va arraconar el paper i, igual que quan ens allunyem d’un vitrall, el dibuix va adquirir significat. Cada peça, pintada d’un color diferent, representava un departament. Al peu de la plana, dins el blau del mar, una escriptura infantil deia: la República, Una i Indivisible. Méchain va tornar el paper i el nen va reprendre la lletania. Que enfadós!

Es van fer bons amics. Cada dia, en sortir de l’escola, el nen anava a visitar l’astrònom. François tenia dos objectes preferits, la ploma i la fona. La primera la feia servir amb desimboltura i la segona la manejava amb destresa, sobretot des que pràcticament havia estabornit un sometent en una incursió de les tropes espanyoles. Era durant la guerra, els atacs espanyols se succeïen. La colla de vailets del poble acabava d’assenyalar uns quants soldats, allunyats del gruix de la tropa. Sense avisar ningú, els nens van atacar, i van ferir dos soldats. En tornar al poble els nens van ser tractats com a herois, després d^haver rebut un càstig sever.

Això pel que fa a la fona. Quant a la ploma, era menys heroic però més durador. A François li agradava molt l’escola. El llegir i l’escriure s’havien convertit en una passió.

L’escola! El que la Legislativa i la Convenció anterior a Termidor havien fet, ara, de mica en mica, ho estaven desfent. Aquella llei de la instrucció que feia l’escola gratuïta i obligatòria cada cop era més maltractada. A cada municipi de França s’hi havia d’obrir una «escola primària», l’escola dels petits. Només se’n va obrir una per cada tres o quatre pobles! L’Estat havia de remunerar els mestres; va plegar de fer-ho. Va tocar pagar als pares, en tot cas als ajuntaments! I l’escola, que estava prevista per ser gratuïta i avinent, es va posar fora de l’abast, pel lloc i pel preu. Ja no hi havia prou places per a tots els nens, especialment per a les nenes.

Com que l’escola d’Estagell no havia admès una de les seves companyes, François havia decidit ensenyar-li personalment a llegir i a escriure. Una hora cada dia, i a consciència, el vailet es transformava en mestre escoltat… i eficaç.

El pare Aragó no parava de renegar contra aquesta manera de recular. Més muntanyenc que girondí, havia vist sense recança el final del Terror del Comitè de Salvació Pública, i per això ara encara li feia més ràbia veure com augmentaven els abusos dels revenjaires. Un vespre, va tornar a casa calmat, amb un llibre gruixut a la mà. Era l’Esbós d’un quadre històric dels progressos de l’esperit humà, de Condorcet. Durant el sopar, va explicar a Méchain la manera com li havia arribat el llibre: l’havia rebut gràcies a Romme. Unes quantes setmanes abans d’haver estat exclòs de la Convenció i condemnat a mort, Romme havia fet votar la tramesa a tots els departaments de l’última obra de Condorcet. L’Assemblea, amb el concurs de totes les tendències alhora, havia aplaudit la proposta. Tres mil exemplars expedits a tot el territori, als batlles, als mestres d’escola, als magistrats, als caps de batalló!

Aquell vespre, qui sap, reunits al voltant d’un foc, perquè a tot arreu gelava, a Dunkerque i a Marsella, a Brest i a Rodés, homes i dones escoltaven les mateixes frases pronunciades amb accent bretó o amb el del nord, amb l’accent de Marsella o bé amb el de l’Alvèrnia: «Aquest és l’objectiu de l’obra que he emprès i que tindrà com a resultat demostrar, amb el raonament i amb els fets, que la natura no ha marcat cap terme al perfeccionament de les facultats humanes, que la perfectibilitat de l’home és realment indefinida, que els progressos d’aquesta perfectibilitat, independents per sempre més de tota potència que volgués aturar-los, no tenen més terme que la durada del globus on la natura ens ha llançat».

Allà, a Estagell, a la gran cuina dels Aragó, les criatures s’havien adormit, llevat de François, el gran, que lluitava contra la son i escoltava tant com podia aquelles frases de les quals no entenia ben bé el sentit, però que, per com les pronunciava el seu pare, li van semblar de molta importància. És cert que, a la boca d’Aragó, condimentades per la manera que tenia de dir les paraules, agafaven un gust que les feia promesa de felicitat.

La força de convicció d’aquell text, l’esperança intransigent que l’animava, aquella veu pregonant que la perfectibilitat de l’home no tenia límits… Méchain estava emocionat. Encara ho estava més perquè, partidari com era d’una mena de deure de reserva dels savis, en el seu moment s’havia alarmat de la manera en què Condorcet s’havia llançat amb cos i ànima als assumptes de l’època.

Van anar-se’n cap al llit. Méchain se sentia tan a gust amb aquella família! En adormir-se, va sentir unes ganes boges de trobar-se entre els seus.

Méchain es preparava per marxar d’Estagell i anar a trobar Tranchot a les muntanyes. En aquell moment, per última vegada, François va entrar a l’habitació de l’astrònom. Divina sorpresa! Al mig de la cambra hi havia el cercle repetidor completament muntat, a punt per funcionar!

Méchain va acabar la llarga carta començada ja feia unes quantes setmanes, a Bugarac, d’aquesta manera: «M’heu de perdonar el desordre que notareu a la carta; és excessivament llarga en comparació del que hi trobareu d’interessant. Tenia com a objectiu principal la intenció de reprendre la correspondència amb vós, estimat col·lega. Només em pot ser útil a mi. Almenys voldria que us fos agradable. Desitjo ferventment que accepteu de perdre-hi alguna estona».

Així va iniciar-se una correspondència continuada entre tots dos astrònoms. Més d’un centenar de cartes de cada banda. Però quines dificultats tenien per trobar-se! Semblaven dos cecs entossudits a voler atrapar-se a través de les tenebres. Quan una missiva arribava a Evaux el seu destinatari ja no hi era, perquè havia marxat cap a Dun; l’enviaven cap a Dun i hi arribava just quan ja n’era fora. O bé un sobre tornava, uns quants mesos més tard, al punt de partida: retorn al remitent. ¿On havien de dirigir la carta? Depèn: «Podeu escriure’m a París, al carrer del Paradís, o a Bruyères, passant per Arpajon, departament del Seine-et-Oise, o a Bourges, a la llista de correus, serà més ràpid i més segur». ¿Qui podia trobar estrany que una carta així es perdés per sempre? ¿O que una altra, tot i ser perseverant, perseguís el destinatari sense aconseguir mai d’atrapar-lo? Sense parlar d’aquella altra que s’havia fet vella sola i abandonada perquè havia corregut més que el destinatari, i, en prendre’n possessió, uns quants mesos més tard, ja només li oferia notícies velles.

La ploma tremolosa de Méchain, sucada en una tinta gairebé gelada, anunciava: «Heus aquí un altre cop el vostre astrònom importú, les cartes i les preguntes del qual són més freqüents que les aparicions dels cometes. Diumenge, uns quants pams de neu. Si el temps no es recupera, aviat cediré el terreny al gel, a la borrufa i als llops, que cada cop són menys escassos, sense comptar els óssos, un dels quals, a prop d’aquí, s’ha menjat quatre o cinc xais».

Delambre, amb els peus en remull dins d’una bacina d’aigua bullent i amb l’escriptori sobre els genolls, responia: «Vós teniu muntanyes massa altes, i les nostres no ho són prou! Però he de dir-vos que nosaltres sempre hem estat sobre un llit de roses si ens comparem amb la vostra situació». I es llançava a descriure l’última estació: «Hi tenia feina per a sis hores i m’hi vaig estar deu dies. Vaig optar per anar a dormir a una vaqueria pròxima. Dic pròxima perquè només es triga una hora i mitja de camí. Durant els deu dies que va durar la feina no vaig poder treure’m la roba; dormia sobre la palla i menjava el que podia arreplegar. En aquest lloc, em va cremar el sol, el vent em va refredar i la pluja em va deixar xop, una cosa darrere l’altra. A propòsit, i d’aquell cruel accident, ¿ja no us en sentiu?».

«¿Notícies del meu braç? Va molt millor —responia Méchain al cap d’un mes—. Falta que se’m guareixi el cap, ja m’hi esforço. Sí, estimat col·lega, si algú troba que tinc la misantropia de Rousseau, potser no s’equivoca gens. Malauradament només m’hi assemblo per aquest costat. He d’intentar deslliurar-me d’aquesta malaltia».

«És absolutament necessari que canviï d’aires, que torni a estar amb la família», Delambre n’estava convençut i va agafar immediatament un full de paper: «He pensat que després d’una absència de quatre anys i mig, us serà més agradable observar a París, rodejat per la vostra família, que no pas en aquesta ciutat de província que no té res d’agradable». Méchain s’hi negava i Delambre va insistir: «Jo estic sol, vós teniu una situació familiar diferent. Se us deuen totes les preferències per tota mena de raons, sense parlar de la vostra edat i de les feines que heu fet». A peu de pàgina, una nota curta ho revifava tot i tornava a encendre la metxa dins del cap de Méchain: «¿Teniu l’esperança d’arribar a Rodés aquest any? ¿Quins projectes teniu? Això és el que tinc més ganes de saber de vós».

Encara els faltava un bon tros per arribar! Però, com criatures, jugaven: vós fareu això i jo, allò; i anirà així i anirà d’aquella altra manera; i vós vindreu fins a un dels dos campanars que són més avall de Rodés, mentre jo aniré… Aquest és el pla que us proposo, feu les modificacions que us convinguin. Méchain realitzava algun canvi i Delambre…

Aviat l’intercanvi es va enriquir. La nova distribució epistolar fou triangular. Un costat idèntic, però mòbil: Delambre-Méchain; un punt fix a París, però amb un ocupant canviant. Un cop era Borda; un altre, Thérèse; un altre, Lalande. El trio que garantia la permanència a París, doncs, s’havia transformat: Condorcet i Lavoisier havien estat substituïts per Lalande i Thérèse. Perquè Thérèse feia cada cop més sovint de lligam entre el seu marit i la Comissió.

Méchain havia recuperat l’embranzida d’antany. Marxava durant uns quants dies i tornava capolat, amb l’equip de camàlics. La mestressa els havia esperat; els homes encara no s’havien desfet de la roba i ja els abocava la sopa en plats fondos fets directament a la fusta de la taula. Menjaven sense dir ni piu. Després passava un drap moll, rascava la fusta; els plats ja estaven a punt per a l’àpat següent.

Amb la taula seca, Méchain es va instal·lar. Els camàlics es van quedar fossilitzats al voltant de la llar. La mestressa va estendre la roba en un fil tes per sobre dels caps i després, interrompent-se, va donar un cop d’ull sobre el conjunt de la sala, homes i coses alhora. Satisfeta, va acostar-se a l’astrònom i va empènyer un llum cap al full que aquest havia començat a escriure: «Estimat Delambre, estic desesperat per haver ajornat fins ara enviar-vos les mesures que vaig prendre a Barcelona. Només tinc l’excusa de la preocupació i de la inquietud devoradora que em turmenta des de fa temps pel que fa a aquestes mesures. Adéu, estimat col·lega, conserveu-me la vostra amistat».

La berlina de reflexos verds corria bosc a través; de fet, se n’endevinava el color més que no pas se’l veia. Bellet conduïa; Delambre, instal·lat a l’interior, rellegia la carta de Méchain: el preocupava. «Les mesures que vau prendre a Barcelona, les considero les més exactes i més perfectes que es poden esperar. No m’hauria pogut enorgullir mai d’haver-ho fet millor, ni tan sols igual de bé». Vet aquí el que li havia de respondre, aquell vespre mateix.

El vehicle estava aturat al mig d’un prat, Delambre preparava un foc. El cavall pasturava dòcilment. De pelatge gris blanquinós, la crinera i la punta de les potes de caoba; pentinat i raspallat, semblava que dugués un vestit de nit. Robust, no pas massa nerviós i mai capriciós: un animal resistent. Bellet li va fer plegar la pota i se’l va veure preocupat per l’estat de la peülla.

Delambre es va instal·lar per escriure: «Goso convidar-vos, estimat col·lega, a estar tranquil en relació amb les observacions que heu fet. No us ho dic tan sols a vós. Durant l’última estada que vaig fer a París, ho vaig repetir més d’un cop a la Comissió i a l’oficina de Llargades». Com que coneixia la set insaciable d’absolut del seu col·lega, va intentar tranquil·litzar-lo: «Els qui tinguin una petita idea de les dificultats que hem suportat apreciaran el grau d’exactitud que hem aconseguit i no ens buscaran les puces per algun petit error que les circumstàncies no ens han permès d’evitar». El cavall va renillar suaument, Delambre va aixecar el cap; la mirada li va anar a la berlina. «Segurament el cotxe no ens aguantarà fins a Rodés. Sembla que està a punt d’expirar. Els senyals que hem fet s’eleven des de Dunkerque fins a Morlac. ¿Quan podran unir-se amb els vostres? Aquest dia serà una data important en la vida de tots dos».

A Dun, Bellet va portar el cavall a cal ferrador. L’home era alt i sec, amb un bigoti abundant de puntes socarrimades, duia una gorra de llana sobre uns cabells amb grenyes llargues que li baixaven pel coll, i s’anomenava Amourette. El nom li venia de la manera especial amb què parlava als cavalls. Mentre preparava els instruments, l’Amourette havia dit unes quantes paraules a l’animal per fer coneixença. Després de deixar les ferradures al foc, es va posar a explicar-li:

—Això són unes tenalles; això, una ronyera, i això, una maça. Ara et tallaré lés ungles. ¿T’empipen, eh que sí, aquestes ungles? Després et calçaré. No tinguis por, Amourette, només és banya, no sentiràs res.

En el moment en què va agafar el metall al roig viu amb uns molls i el va acostar a la peülla, va multiplicar les paraules. Se li havia fet la veu més dolça, més amanyagadora. Envoltat per l’escalfor i l’olor de cremat, va ajustar la ferradura ben estampida i només va callar durant un instant quan es va posar un grapat de claus a la boca per fixar la ferradura. Quan va tenir l’últim clau clavat, va alabar el cavall.

—Ho veus, Amourette, que no t’ha fet mal! Sí, ¿una mica? Però has estat valent, i ara, ¿qui galoparà com un esbojarrat? —cantava mentre ficava un terrós de sucre a la boca del cavall.

Quan van marxar de Dun feia un temps magnífic. Havien pres les mesures sense entrebancs. Amb la peülla arreglada, el cavall gris trotava. Una mica massa de pressa, pensava Delambre, que anava al seient de davant, al costat de Bellet. Tots dos cantaven com esperitats amb la tonada de les Visitadores:

Tot d’una es va sentir un espetec sinistre, la berlina va trontollar.

Una mica més tard, asseguts al marge del camí, l’astrònom i el seu ajudant miraven tristament la berlina trabucada a la cuneta.