9

La berlina de Méchain havia emprès de nou el camí dels Pirineus. Al lateral dret, al costat de la porta, la pintura s’escrostonava i en alguns trossos es veia la fusta de sota. L’astrònom s’havia acomiadat de la Maria, del doctor Salvà i de la infatigable bomba hidràulica i havia deixat enrere la propietat catalana on havia estat tan a prop de la mort. Sis mesos inactiu, ara bullia d’impaciència! Recomençar els amidaments era l’única manera de vèncer l’angoixa que l’ofegava constantment. ¿Tenia prou força per dur l’expedició fins al final? Era urgent demostrar-ho als membres de la Comissió.

Per això, en ple estiu del 93, es podia presenciar una escena sorprenent: a dos passos de la frontera, emmarcada per una parella de muls de bast, una cadira falcada a la roca. A la cadira, protegit per un barret d’ala ampla, un home, amb el braç embenat i inclinat davant d’un aparell igualment falcat a la roca, mantenia l’ull enganxat a una ullera que manipulava un altre home segons les indicacions que li donava.

Aquesta escena campestre hauria pogut estar impregnada de la pau i el silenci de les altures; però transcorria sota l’estrèpit de la metralla que esclatava més avall. La guerra! Els combats estaven concentrats a Bellegarde, que les tropes espanyoles, dirigides per Don Ricardos, atacaven amb força. Les relacions excel·lents que aquest militar mantenia amb Méchain havien fet possible que l’astrònom i el seu ajudant entressin en una zona prohibida a tots els altres.

És cert que Méchain havia recuperat una part de la seva força, però tot i la quantitat de banys presos a Caldes, una estació termal propera, encara tenia el braç dret paralitzat. Els cims eren molt alts; els pendents, molt abruptes, i els camins, molt perillosos… Tranchot hauria pogut prendre les mesures sense l’ajut de l’astrònom, era prou competent, i Méchain, provisionalment, hauria pogut delegar la seva feina en l’ajudant. Però Méchain era el cap de l’expedició, cosa que significava, segons ell, que n’era el responsable absolut i encara que la seva presència endarrerís les operacions no s’havia de fer res sense ell. Una nau no es fa a la mar en absència del comandant; González, el marí, ho hauria entès. González, que segurament combatia molt a prop d’on eren. Això que, segons Méchain, el capità hauria entès, al geògraf li va costar més d’acceptar. En realitat el va ofendre que Méchain no li tingués confiança.

Amb confiança o sense, hi havia dies que Méchain s’havia de quedar a port per força. Malgrat la valentia —i l’entossudiment— no sempre tenia prou força per encavallar la mula que l’havia de dur fins al lloc d’observació. Aquells dies, amb el cap tenallat per una migranya horrorosa, s’encauava, pàl·lid, desconegut, atacat per un dolor que se’l menjava. Però l’endemà estava a punt de marxa.

Al cap de poc ja només els quedaven per prendre les últimes mesures, que unien les estacions espanyoles amb les franceses. Una feina de poques setmanes, però que exigia passar amb freqüència a França. Van marxar cap a la muntanya; pel camí, un cavaller que duia un missatge va atrapar la berlina: Ricardos els prohibia que travessessin la frontera. I ja em teniu els dos francesos bloquejats a Espanya!

Méchain va precipitar-se al quarter general on Ricardos el va tranquil·litzar. La prohibició havia de durar poc, li va assegurar: el setge de Perpinyà estava previst per a la setmana següent i els Pirineus ja no farien de frontera.

Tot depenia de Bellegarde. Si el fort queia, Perpinyà estava acabada. Situada directament sota el foc dels canons espanyols, la ciutat no tenia mitjans per resistir. Ricardos ho sabia i els generals francesos també. El primer va llançar totes les tropes que tenia contra el fort; els segons hi van enviar tots els homes de què disposaven: el batalló de nantesos, enviat a Perpinyà amb la bandera nova que els havia regalat la Convenció. Bellegarde es va convertir en un símbol. A pesar dels assalts continuats i del metrallament incessant de les bateries espanyoles, la fortalesa va resistir.

Un matí, Méchain s’havia quedat al campament de la vall, esgotat, víctima d’una de les crisis de migranya que l’estassaven sovint. Havia observat amb amargor la partida del seu ajudant tot sol cap a la frontera «infranquejable». ¿Per on passava, exactament, aquesta frontera? Feia de mal dir, fins i tot per a un geògraf excel·lent com Tranchot. I, a més, Tranchot esperava aprofitar-se d’aquesta pretesa ignorància. Diguem que, arrossegat per les mesures, un pic empenyia l’altre i va passar la línia simbòlica sense adonar-se’n.

Tot i la dificultat del terreny avançava molt de pressa, de tant en tant s’aturava, estudiava els cims, se situava sobre el mapa, prenia unes quantes notes i tornava a arrencar. Mentre s’esforçava per un pendent costerut, va sentir ressonar una ordre darrere seu. Al límit del bosc, dissimulats rere els arbres, uns homes li apuntaven. Li van relliscar els binocles, va intentar entomar-los però un crit el va immobilitzar de cop. ¿Espanyols o francesos? Impossible saber-ho. Es van acostar, vestits amb roba mig civil, mig militar; parlaven català. Tranchot volia explicar-se. Amb la primera paraula n’hi va haver prou: s’havien pensat que era espanyol, resultava que era francès. «Traïdor malparit!», «Fill de puta emigrat», van exclamar mentre se li tiraven a sobre. Garrotat i emmordassat, se’l van endur sense cap mirament.

Era un grup de miquelets, cos de franctiradors que Carnot havia creat feia poc, quan havia passat per la regió.

Muntanyencs experts, tots de la zona, republicans convençuts que solcaven la muntanya per hostilitzar els espanyols i perseguir els emigrats.

El so de la metralla no s’havia interromput en tot el dia, retrunyia a través de les valls, multiplicat per l’eco, barrejant el furor dels homes i la violència de la naturalesa; semblava una tempesta terrible mantinguda a distància, com una amenaça suspesa que feia tremolar els miquelets. Cap al vespre hi hagué una recrudescència de metralla; els homes es van quedar immòbils, inquiets. Un va apoderar-se dels binocles de Tranchot i els va apuntar cap a Bellegarde.

Els murs havien sofert terriblement; però en alguns llocs oferien una resistència invencible. Ferit com un animal rodejat per la gossada, malmenat de front i de costat, amb els contraforts minats pels artificiers, l’edifici estava a les últimes. Però feia el valent i resistia.

Darrere els murs, per omplir aquesta resistència, només hi havia un grapat d’homes. Feia una hora, Ricardos els havia ofert la rendició amb tots els honors. Els oficials i els soldats havien votat: van rebutjar l’oferta.

En un sortint de la fortificació s’hi embosquen quatre voluntaris, amb els cossos enganxats a la muralla. Quatre fusells darrere una cresta de pedres triturades per la metralla! L’artilleria espanyola ja està preparada. Regna un silenci terrible. A baix, s’hi endevina la massa dels assaltants arrupida contra les roques. Una mica més enllà hi ha el cementiri del fort. A l’uníson, els voluntaris es posen a disparar.

En l’estrèpit de la batalla, el caporal, un gegant, interpel·la els homes.

—Eh, nois, segons vosaltres, ¿què ens fa més falta?

—Reforços! —crida l’un.

—Menjar i municions! —brama l’altre.

—Ee… —balboteja el tercer.

—Afanya’t! —s’impacienta el caporal.

—Dones!

—No ho encerteu, nois. El que ens falta són cantants professionals! —engega el caporal amb un esclat de riure superb.

Els homes se’l miren, incrèduls, somriuen i, de sobte, també esclaten a riure. Durant un instant, a sobre la muralla, es poden veure ballar els quatre pals mortífers sobre la pedra i, el temps d’una ràfega, les armes són inofensives. El riure de l’un es transforma en el principi de la tornada i el segon la pesca al vol; canten a plens pulmons. Es podria creure que són posseïts, criden la tonada d’una cançó de taverna; els envaeix una mena de felicitat tràgica. Cadascun assaja una veu: l’un intenta fer de soprano; l’altre, de baix; el tercer, de baríton; el caporal fa de tenor. És l’assalt!

—Estem cardats —crida el que trobava a faltar les dones.

—Fica’t la llengua a la butxaca i canta! —rugeix el caporal.

—Si me l’hi poso no puc cantar.

—Merda! Canta, dispara, canta! —brama el caporal dret per sobre dels seus homes.

Un llamp, el caporal s’ensorra, una bala se li ha cruspit l’última paraula. El cant s’atura. Els tres voluntaris miren el seu cap, enfonsat sobre la muralla, d’esquena al cel. Després un d’ells, indecís, amb la veu marcada per l’emoció, reprèn fluixet la cançó. El segon s’hi afegeix. Finalment, el tercer.

Els miquelets no s’havien bellugat. El que mirava amb els binocles ho havia explicat tot als altres. Tranchot, deixat a terra, amb els peus travats, ho havia sentit tot. Un núvol de fum, que embrutava el cel blau, es va aixecar per sobre del fort i va semblar que donava el senyal a un ronc continu que va baixar per la vall com una allau. Després tot va quedar en silenci, un silenci encara més terrible. Els miquelets van abaixar el cap. Per desfogar-se, un d’ells va llançar-se contra els ronyons del «traïdor». Tranchot es va rebel·lar, va rebre una altra tanda de cops i no va piular més.

El grup va reprendre la marxa. A l’altra banda del pic començava el Vallespir, vall temible per on pul·lulaven els reialistes i els capellans refractaris, impossibles de foragitar.

El cap va imposar silenci, els miquelets van doblar la vigilància. Al final van aparèixer els llums de la ciutat.

A Perpinyà hi regnava un ambient feixuc. Reunida a la plaça, la població esperava. La gent hi havia anat espontàniament, sense cap convocatòria. Abans que Llucià obrís la boca, tothom va saber el que anava a comunicar: Bellegarde havia caigut! Trenta-un dies! El fort havia resistit més temps del que ningú no s’esperava. Llucià va sentir com la massa fosca dels seus conciutadans s’unia. Sense poder distingir cap cara, sabia que hi eren tots, n’endevinava la presència en la nit, els d’Estagell i de Cornellà, els de Vernet també.

Les famílies se’n tornaven a casa, esmunyint-se en silenci. L’ajuntament va quedar buit; el gran edifici s’adormia. Llucià va tornar al seu despatx. Un llarg murmuri entrava per la finestra. Precioses nits catalanes! A la plaça hi havia homes ajaguts al ras; uns quants dormien, d’altres parlaven fluixet, civils i militars barrejats. Abans de l’alba havien de marxar cap a les ribes de la Tet, on quedaria decidit el destí de la ciutat i, més enllà, el del Rosselló.

A la ciutat no hi havia hagut mai tant de silenci. En aquell moment Llucià va esdevenir conscient que la muntanya tornava a ser muda, amb Bellegarde emmordassat. Va pensar en tots aquells voluntaris, la majoria de Nantes, que havien arribat feia cinc setmanes i que ara eren morts, ferits o presoners. Els havia acollit en aquell mateix lloc; quina festa més bonica! Li van venir llàgrimes als ulls, de tristesa, de revolta. La República encara no havia fet l’any i ja estava a punt de naufragar! Nantes estava assetjada i els de Vendée havien conquerit Saumur; els reialistes ocupaven Angers i Toló; el bloqueig anglès asfixiava el país perquè congelava els ports; Toló, oferta per certs «francesos» a la corona anglesa, i Valenciennes havien capitulat; el Calvados i el Bordelès es rebel·laven contra París. I el pitjor de tot, el disgust més gros, era la guerra civil entre republicans! Tot i que se sentia proper als girondins, Llucià havia fet tots els possibles perquè no passés el mateix a la ciutat. Va asseure’s entristit i agafà un full amb capçalera de Perpinyà.

Entre els càrrecs electes nous que, de cap a cap del país, començaven a establir l’autoritat de la República, sorgia una solidaritat completament nova. Les assemblees de districte, dels departaments, de les ciutats i les administracions intercanviaven correspondència directament. Es comunicaven transversalment, prescindint de París, que estava desbordat, es transmetien directament les informacions i, si calia, se socorrien. Però sobretot s’escrivien perquè sentien una necessitat terrible de saber que estaven units i d’experimentar que actuaven pel mateix ideal.

Llucià va escriure:

Al passadís se sentí un gran soroll: duien un grup de presoners. Un d’aquests, més vehement que els altres, bramava que es cometia un error i exigia de parlar amb l’alcalde. Llucià, furiós, va obrir la porta del despatx. El presoner, aguantat per dos miquelets, es debatia com un dimoni. Llucià s’hi va acostar i immediatament reconegué Tranchot.

L’endemà al matí, Llucià va proporcionar a Tranchot els mitjans necessaris per tornar a Espanya a trobar-se amb Méchain.

Perpinyà no va caure i Don Ricardos es va quedar sense la victòria que havia donat per descomptada. La guerra es va instal·lar.

La situació dels savis francesos es va tornar difícil. Els van prohibir un cop més que tornessin a França, sempre per les mateixes raons: els coneixements topogràfics que havien adquirit durant els trajectes a través dels Pirineus podien utilitzar-se contra Espanya. Tot i això, els van deixar la llibertat de triar on volien instal·lar-se. Méchain va optar per Barcelona, amb la intenció d’acostar-se al fort de Montjuïc, on l’any anterior havia pres les mesures de latitud de la ciutat.

El fort s’havia convertit en un dels llocs més inaccessibles i més vigilats de Catalunya. Era impensable que Méchain pogués penetrar-hi. «Em persegueix la malastrugança», declarava a tothom que volia escoltar-lo.

¿Què podia fer en aquells dies tan llargs? Tranchot va localitzar un petit hostal al centre de la ciutat, La Fontana d’Or. No tenia res que el fes gaire atractiu, ni el llit ni el cobert, però, oh, fortuna!, estava cobert per un terrat espaiós des d’on la vista era sorprenentment extensa! Méchain es va afanyar a instal·lar-hi els aparells.

L’estiu del 93 fou un dels més tòrrids del segle. Hem deixat Delambre en la clemència del mes de juny i el tornem a trobar en la canícula de l’agost. En aquest lapse curt França s’havia procurat una Constitució i un metre provisional.

Delambre encara era a la rodalia d’Amiens, entre els rius Somme i Oise. A cada poble hi havia reunions. Delambre i Bellet eren rebuts calorosament, sobretot quan la gent s’assabentava que treballaven per a la grandesa de la República. Els van reconèixer més d’una vegada. En aquests mateixos pobles feia uns quants mesos els havien detingut, i de vegades havien estat les mateixes persones. Saludaven la berlina i continuaven estranyant-se del bagul estrany del darrere.

A tot arreu es feien preparatius per a la gran Festa de la Federació. Una piràmide immensa s’havia format de cap a cap del país. De Mailly a Bayonvillers, de Vignacourt a Sourdon, del poblet més humil de l’Oise a la capital del departament, es reunien assemblees per designar els qui havien de tenir l’honor de representar-los. I això que era l’estació en què no s’hauria hagut de manllevar ni un braç ni una hora a la feina del camp. Amb l’alegria, es va trobar la manera de robar temps i braços a la terra. Perquè tothom esperava ser un dels escollits per anar a París a celebrar «la unió, la unitat i la indivisibilitat de França».

La festa s’havia de celebrar el dia de l’aniversari de la presa de les Tulleries, el 10 d’agost. «Ja fa un any!», va pensar Delambre. «I érem a Dammartin, a vint llegües d’aquí i tot just acabàvem de començar!». Ni ell ni Bellet no van anar a París, però van saber tot el que hi havia passat. Al Vexin i al Beauvaisis es va parlar durant molt de temps dels vuitanta-sis delegats dels departaments caminant units, amb un ram fet d’espigues de blat barrejades amb fruita. Que orgullosos que estaven els pagesos quan van saber que davant del seguici hi anava una simple arada amb un vell camperol i la seva dona asseguts! «Això és bo per als que treballem la terra», havia llançat un jornaler, amb la cara caramel·litzada pel sol d’agost.

Uns quants dies més tard, entre Englemont i Mailly, Delambre va rebre una carta de Lavoisier amb l’anunci que totes les acadèmies havien estat suprimides! Delambre ja s’ho venia a venir. ¿Com podia subsistir una institució com aquella, si tot canviava al seu voltant?

Durant els primers dies de la Revolució, Mirabeau ja desconfiava de l’afecció dels acadèmics per les idees noves. Deia: «Estic disposat a creure que, en aquests moments de crisi, les Acadèmies demostren molt de patriotisme, però no compteu que aquesta actitud benaurada duri gaire, potser vindrà un dia que veurem, a la mateixa Acadèmia, com algun filòsof penedit escriu o parla amb indecència contra la Revolució!». Marat encara era menys indecís. «Pel bé de les ciències i de les lletres, és important que a França ja no hi hagi cossos acadèmics, però és indispensable encoratjar els qui cultiven les lletres i les ciències». Quant a mossèn Grégoire, membre del Comitè d’instrucció, l’atacava sense miraments: proclamava que s’havien d’engegar a dida els escons d’aquesta institució paràsita!

Delambre havia estat escollit el mes de febrer del 92 i, com que després seu ja no se n’havia escollit cap més, no va poder estar-se de pensar en el títol que li quedaria per sempre més: l’últim acadèmic. A correu seguit va respondre a Lavoisier que li semblava impossible que la Convenció volgués destruir sense remei una institució que havia honorat tant França. «Sens dubte —precisava— deuen haver volgut regenerar-la i potser les ciències i els savis acabaran alabant els canvis que volen fer. Sigui com sigui, aquest fet, en comptes de refredar-me el zel, encara em fa treballar més».

En tancar la carta, Delambre va recordar sobtadament la cara del sans-culotte de Lagny que li havia engegat: «Cadèmia, cadèmia, ja no n’hi ha, de cadèmia!».

Tal com Delambre ho havia escrit a Lavoisier, la supressió de les acadèmies no s’havia fet amb l’objectiu d’arraconar els savis considerats subversius per a l’ordre nou, ni tampoc havia tingut l’efecte d’encallar el treball del pensament. Al contrari, hi havia una bulímia de saber, tant si era el que duia la pàtina dels segles, com el dels coneixements acabats d’adquirir: el telègraf dels germans Chappe, els globus dels germans Montgolfier, la química de Lavoisier, etc. Rousseau, Voltaire, l’abat Condillac i Flobbes, l’antiguitat grega i romana, els primers pensadors de la democràcia…

I no era tan sols una pura forma literària ni una simple figura d’estil! Mai, per crear coses noves, ningú no s’havia alimentat tant de la intel·ligència dels homes del passat. I si algú reivindicava el fet de ser el primer a «realitzar», igualment assumia amb orgull la filiació en la llarga pista de la història. Eren els fundadors, però tenien pares. Als ulls dels qui tenien la responsabilitat de França, el saber era una cosa preciosa. Per quedar convençut, només calia comptabilitzar les sessions innombrables que les assemblees successives havien dedicat a elaborar un sistema nou d’ensenyament. S’apreciava la raó, era la veu del progrés.

De les ciències, especialment, no se’n desconfiava. Cal recordar que, entre els convencionals, hi havia Fourcroy, un químic; Monge, un geòmetra; Romme, un matemàtic. Sense comptar els no graduats, com aquell diputat del Mont Blanc, Marcoz, professor de matemàtiques a Chambéry. Certa gent, que coneixia les mancances que patia el país en matèria tècnica, demanava als savis que treballessin per a la República.

L’entrada al Comitè de Salvació Pública, a mitjan agost, de Carnot i de Prieur de la Côte-d’Or, dues personalitats muntanyenques boges per la ciència, només podia anar en aquesta direcció. Oficial d’enginyers, igual que Carnot, Prieur de la Côte-d’Or s’havia apassionat, des del principi de la Revolució, pel problema de les mesures i havia multiplicat les intervencions sobre aquest tema. Per això va entrar, lògicament, a la Comissió temporal acabada de crear.

¿I el «metre provisional»? S’havien afanyat tant que havien fallat el cop! En el decret que establia les característiques de la unitat nova, s’hi havien comès errors a dojo. Faltes tipogràfiques o, cosa més greu, inexactituds en els càlculs. Els redactors del decret, usuaris novençans del sistema decimal, s’havien fet un embolic en la col·locació de les comes. Venint dels qui volien fixar una mesura nova, presentada com el súmmum de la precisió, feia més aviat mal efecte! Centenars d’exemplars del decret, que ja havien estat enviats a tota la República, van haver de ser retornats urgentment i destruïts. Quin mal començament! La història recordarà que el primer metre no tan sols fou provisional sinó també erroni. Quan Delambre va conèixer les desventures d’aquesta mesura precipitada, va assaborir en silenci una venjança que ell mateix va considerar una mica mesquina.

Després dels decrets, els models. Un cop més es va recórrer al talent organitzatiu de Lavoisier. Ja feia mesos que intentava apoderar-se de tot el platí que trobava. Així que algú li n’assenyalava unes quantes unces, hi enviava algun col·laborador, fora que hi anés ell mateix per negociar la compra al preu més baix. Amb paciència, havia acabat aplegant una bona quantitat d’aquest metall tan preciós que provenia d’Amèrica. Ara, Lavoisier es podia vanagloriar de tenir una reserva suficient per fondre els patrons principals, el del metre i el del quilogram.

Quant a les dotzenes d’exemplars d’aquestes unitats provisionals que s’havien de trametre sense demora als departaments, calia trobar els homes capaços de donar-los forma: fusters, mecànics i fonedors, tots gent amb ofici. Era el moment pitjor! El reclutament en massa, decretat feia uns quants dies, xuclava tots els ciutadans vàlids cap a les fronteres. Més d’un milió d’homes! Lavoisier s’havia de barallar per conservar els escassos artesans que aconseguia localitzar: l’exèrcit els volia tots.

Es necessitava coure; ¿on es podia anar a buscar si els arsenals estaven buits i no n’hi havia ni per fondre les armes? Entre canons i patrons de mesures, la competició es presentava difícil. Evidentment, volien que totes dues coses es fessin alhora; evidentment, es desitjava que les armes de la guerra i les de la pau no es fessin la competència. Evidentment, volien desconjuntar els enemics de la llibertat i a la vegada conjuminar els estris que en garantissin la perennitat. Es volia TOT!

Activitat insaciable, per destruir i per construir; ubiqüitat increïble d’aquesta Convenció que volia lluitar a tots els fronts. Com si sentís que era un accident de la història, un parèntesi del curs normal de les coses, i s’esverés amb la urgència i la infinitat del món que calia fundar. Mantenir apartades les mandíbules que la volien aixafar i, en l’espai sostret a la venjança de les forces velles, instaurar, instituir, inventar. Crear, crear tant que, per gran que fos la ràbia dels restauradors futurs, anorrear-ho tot fos impossible per a les seves forces. Cada cop que es declarava un altre enemic, que s’obria un altre front, calia que la Convenció, immediatament, es creés un braç nou, i que fos, immediatament, prou vigorós per oposar-se a la invasió. Mantenir l’enemic a distància; guanyar temps, LLIBERTAT O MORT!

Una Convenció amb dues cares: el comitè d’instrucció i el de la guerra, ebris de feina, un donava forma al present, l’altre elaborava el futur. Junts, es van dirigir als artesans reunits per a la confecció dels patrons nous:

«Mentre el valor fa ressonar el ferro i el bronze a la cadena de la victòria, els metalls i la fusta, dòcils als esforços del vostre ofici als tallers, aprendran de les vostres mans la manera de contribuir d’una altra manera a l’esplendor del nom de França».

¿On es podia trobar coure? Aquest coure que entrava en una proporció de més del noranta per cent en la composició del metall amb què es feia l’armament pesant. ¿On es podia trobar coure? A Anglaterra, a Rússia, o a Suècia; és a dir, a dos països enemics i en un altre amb el qual estaven interrompudes totes les comunicacions a conseqüència del bloqueig.

¿On es podia trobar salnitre? A l’índia! L’assumpte estava clos. La ràbia els va fer alçar els ulls al cel; la desesperació els va fer abaixar a terra. I van trobar la solució. A dalt hi havia el coure; a baix, el salnitre. Les campanes estaven plenes d’un, els cellers vessaven de l’altre.

Malauradament, les campanes estaven fetes amb un aliatge de coure i estany, en unes proporcions diferents de les que entraven en la composició dels canons. Fourcroy, el químic, va trobar la manera de separar-los. En parlar d’aquesta proesa tècnica, un dels seus ajudants havia exclamat: «Mireu Fourcroy, ha separat el que l’Església havia unit!».

Un matí, Delambre, instal·lat de manera estable al campanar de Bayonvillers, va rebre la visita imprevista de dos obrers carregats amb cordes que es van posar sense preàmbuls a muntar politges i cadafals. Hi havien anat per les campanes. Després d’haver apuntalat sòlidament l’àrea on volien treballar, un d’ells es va introduir sota la faldilla de bronze i va deslligar la tira de cuir que mantenia el batall lligat a l’argolla. La campana, que s’havia tornat muda, es va deixar encordar. La primera corda passava entre les anses i el jou; la segona encloïa el coll i mantenia la campana com qui diu a pes de braços; la tercera, lligada a l’argolla interior, passava al llarg de la panxa i es nuava a les dues anses. Quan Delambre va veure aquella massa silenciosa tan grossa passant suaument per l’obertura del campanar, va tenir, malgrat tot, una sensació ben estranya.

A la porta de l’església hi havia un rètol clavat: un decret de la Convenció nacional anunciant «que només es deixarà una campana a cada parròquia». Envoltada per tres companyes, la campana reposava sobre un carro tirat per dos parells de bous. Un dels obrers explicava a Bellet que, tan sols en aquell districte, les campanes desmuntades ja havien subministrat trenta mil lliures de metall! «Prou per fondre dues bateries de 18… o bé una de 24 i dues de 4.» Una dona va apostrofar l’obrer:

—¿Per què ens agafeu les campanes? No hi teniu cap dret!

—Si no les traiem avui per fer-nos armes —va respondre—, demà tocaran a morts per nosaltres!

El carro va emprendre la marxa.

I el salnitre. A Bayonvillers es van posar a rascar tots els llocs humits, a netejar les quadres, els estables i els casalots vells. A més, s’acabava de descobrir que l’aigua de la bugada en contenia una gran quantitat. Aleshores tots els safaretjos es van guarnir amb una crida a les bugaderes: «Ciutadanes, vosaltres també contribuireu a la fabricació del salnitre amb l’oferiment a la llibertat de la cendra de la vostra bugada. Recolliu amb compte l’aigua de la bugada i feu-la transportar als tallers patriòtics situats a la capital del districte».

Bellet, que es disposava a deixar la roba en un d’aquests safaretjos, va rebre aquesta rèplica d’una formosa bugadera:

—Vinga, deixa-la, ja veus que rento per la República!

El silenci s’havia estès insidiosament pel camp; Delambre només se’n va adonar progressivament. En desertar dels campanars, Cécile, Jézabel, Bernadette i Maraine —perquè cada campana duia el seu nom ben visible, tatuat al metall, arran de la vora— havien deixat un buit estrany.

A còpia de treballar constantment entre el cel i la terra, a Delambre se li havia aguditzat la sensibilitat pels sorolls del camp, per la densitat de l’aire, per la puresa de l’atmosfera. Ara, a les acaballes de la tardor, el diàleg ancestral entre els pobles circumdants s’havia interromput. Delambre efectuava els amidaments amb l’esperit involuntàriament tens, a l’espera d’alguna fissura del silenci. Ja no se sentia cap repic que donés profunditat al paisatge. Ell que les havia vilipendiat tant, vet aquí que ara començava a trobar-les a faltar! Un vespre gairebé es va sentir alleujat en sentir l’única campana supervivent tocar a sometent. Més d’un va trobar que, aquella nit, el toc d’alarma estava tenyit de nostàlgia.

El silenci del camp contrastava força amb el xivarri de les sessions de la Comissió temporal de pesos i mesures, que normalment es reunia a can Lavoisier, al bulevard de la Madeleine. Clavat a la paret hi havia un mapa de França, travessat verticalment per una ratlla que representava la meridiana. S’assemblava al que Bellet havia desplegat davant la multitud de Saint-Denis i, traçat amb una ploma, s’hi veia el recorregut de Delambre al nord, des de Dunkerque fins a Montlhéry, i el de Méchain al sud, des de Barcelona fins a Bellegarde. Des que Prieur de la Côte-d’Or havia estat nomenat a la Comissió, els debats s’havien animat. Era perquè ja no s’hi parlava únicament de metres i de miriàmetres, d’àrees i de centiàrees: la política hi havia entrat fent molt de soroll. Prieur era un muntanyenc fervent, els altres membres no ho eren ni de bon tros. Prieur tan sols era un petit capità d’enginyers, els altres es comptaven entre els savis més grans de l’època. Tots es coneixien de temps. N’hi havia que estaven units pels lligams reals d’una amistat nascuda a les incessants reunions de treball al si de grups «d’experts» nomenats per l’Acadèmia per jutjar aquest descobriment, o aquell altre, i formaven una «aristocràcia» de la qual Prieur es va sentir exclòs immediatament. Tampoc no van fer cap esforç per acollir-lo a la colla, especialment perquè representava l’Autoritat: era membre del molt poderós Comitè de Salvació Pública, cada dia es reunia amb Robespierre, Saint-Just, Couthon, Carnot i els altres; era un dels deu homes que governaven França.

Les enganxades es van multiplicar, principalment amb Lavoisier, que en un to una mica altiu es divertia maliciosament provocant-lo. Prieur, que no apreciava gaire aquell home poderós de l’antic règim, s’hi tornava amb escreix. Malgrat tot això, i malgrat les absències de certs membres, la Comissió encarregada de fer efectives les mesures provisionals va enllestir una quantitat considerable de feina.

Cassini estava absent per reialista, Condorcet per «girondisme», i Méchain, ¿per què? Després de l’anunci prematur de la defunció, esperaven que es restablís per considerar el futur de l’expedició. Quant a Delambre, que ja havia completat tots els triangles al nord de París, acabava d’arribar a Chapelle-l’Egalité, on, l’any anterior, l’hivern havia interromput els amidaments.

La regió estava coberta d’arbres. Tothom sap que els boscos foscos són un formiguer de misteris; submergits en la boira i recoberts de neu, per força s’hi tramen els complots més infames. Els veïns n’estaven convençuts, especialment els de La Cour-Dieu, cosa que provocà que Delambre passés per unes quantes peripècies que va córrer a explicar a Lavoisier, gran amant de les aventures. Va escriure-li una carta: «Els recorreguts pel bosc ens han fet sospitosos. Hem estat denunciats al comitè revolucionari de Boiscommun. Els van dir que s’havien vist tres o quatre-cents bandits a La Cour-Dieu que feien construir cadafals i foradaven el campanar. Estaven segurs que anaven a reconèixer el terreny de cara a una nova Vendée. En conseqüència, van demanar cinc o sis-cents homes per reduir-nos». Mentre explicava la història, Delambre encara reia recordant el desengany de la tropa enviada per foragitar-los. Lavoisier ho havia de trobar divertit.

Lavoisier no es va divertir. Quan la carta de Delambre va arribar al bulevard de la Madeleine, feia cinc dies que estava empresonat a Port-Libre, exPort-Royal, transformat en presó. S’havia pres la decisió de dur a terme un gran procés col·lectiu als perceptors generals que, a l’època monàrquica, eren els encarregats de recaptar els impostos. Els volien a tots, però només en van agafar vint-i-dos, entre ells Lavoisier.

Immediatament Borda va enviar missatgers als membres de la Comissió. ¿Com podien fer alliberar Lavoisier? La Convenció tenia interès en l’establiment ràpid de la unificació de les mesures. Calia demostrar-li que amb l’empresonament de Lavoisier es corria el perill d’endarrerir considerablement les operacions. Borda proposava que escrivissin una carta neutra, objectiva, tècnica i, sobretot, que no exterioritzés cap mena de solidaritat política, que podria tenir efectes contraproduents.

Borda va escriure: «A conseqüència de la gran quantitat de comprovacions de patrons de totes les espècies de pesos i mesures, la presència del ciutadà Lavoisier, un dels membres d’aquesta Comissió, es fa necessària a causa del talent particular que posseeix per a tot el que exigeix precisió». Coulomb proposà que subratllessin que, en el camp dels pesos, Lavoisier era insubstituïble. Borda va afegir: «Els treballs que ha dedicat a la determinació dels pesos es troben interromputs per aquesta absència, un comissari nou hauria de tornar a començar de cap i de nou. Podem afirmar que seria molt difícil substituir el ciutadà Lavoisier en aquesta funció». Va acabar afirmant «la urgència de retornar aquest ciutadà a les operacions tan importants interrompudes per la seva absència».

Borda va llegir la carta en veu alta i la signà. Abans d’oferir la ploma als seus col·legues, va recordar-los el risc a què s’exposaven amb la signatura. La ploma va passar de mà en mà.

La carta que va rebre el Comitè de Salvació Pública duia sis firmes: Borda, Brisson, Coulomb, Delambre, Haüy i Laplace.