7

París.

«M’he vist obligat a anar-hi sense cap mena de ganes, però, a la vegada, em cal atacar tan aviat com pugui l’estació del Panteó. Els triangles relacionats amb aquesta estació exigeixen dos senyals que no subsistiran gaire temps: el campanar de Dammartin, tal com he escrit més amunt, serà destruït aviat, i la xemeneia de Malvoisine s’haurà d’enderrocar sense tardar gaire».

Tan bon punt van arribar, Delambre va anar al Panteó a comprovar l’estat del senyal. Bellet només desitjava una cosa: divertir-se. Per això es va trobar al Palais-Royal gairebé sense adonar-se’n. Amb revolució o sense, aquests jardins, arcades i cafès estaven a vessar de dones, de jocs i de plaers. Quan Bellet acabava d’enfilar les arcades, un vell molt digne li va oferir un text ben relligat: «Tarifa de les dones del Palais-Royal». Bellet va pagar, va anar a seure en un banc i es va submergir en la lectura.

«Als nostres germans de províncies que les festes patriòtiques han dut a la capital i que l’amor de la llibertat atrau cada dia: volem posar-los en guàrdia contra els abusos de què poden ser víctimes.

»En un moment en què tants ciutadans es distingeixen per la grandesa dels sacrificis que fan i en què cada individu s’immola pel bé general, el públic ha vist indignat com els amos de les dispeses atraquen el patriotisme dels nostres germans de províncies i posen uns lloguers exorbitants sense cap vergonya.

»Doncs bé, això que fan els dispesers, vet aquí que ara també ho fan les senyoretes. Aquestes comerciants de Citera han volgut pujar als preus més elevats aquells favors que abans podíem posseir plàcidament a un preu molt econòmic. Les bosses s’han convertit en l’objecte de la seva voracitat. Per estalviar aquest bé útil oferim a la vista del públic enganyat una tarifa exacta dels preus que les sacerdotesses de Venus posen normalment als seus encants i que no poden augmentar. Donem el nom i el domicili d’aquestes senyoretes, però avisem els lectors que a la nostra tarifa només hi trobaran les que tenen una reputació perfectament establerta i a les quals es poden dirigir amb tota seguretat als preus que s’indiquen a continuació:

»IRÈNE, Palais-Royal, sobre la cava: 6 lliures.

»THÉRÈSE, la bavaresa, carrer Jacob, a cal carnisser: 3 lliures.

»JOUSSE, Galeria de l’Assemblea Nacional. La sopa i la nit: 6,6 lliures.

»LA BARONESSA, carrer de Rohan, enfront dels germans Inère, fondistes: 5 lliures.

»LA NNORA, carrer Montmartre, davant de la claveguera: 5 lliures.

»SOPHIE i SA GERMANA, carrer Bas du Rempart. Per formar un trio a la nit i la sopa: 100 lliures.

»STAINVILLE (anomenada Mariscala), carrer Neuf des Bons Enfants. Ella i totes les pupil·les, fins a sis: 24 lliures.

»VANBOO (ballarina), bulevard de la Comèdia, a cal arcabusser: 30 lliures.

»Sí, observem amb una certa sorpresa que alguna nimfa encantadora que havíem taxat a 12 lliures a força de costum es conforma per pròpia iniciativa a un modest escut. D’altres, cosa increïble, portant més lluny el desinteressament i l’amor al proïsme, dediquen dos dies per setmana als necessitats i els lliuren gratuïtament tots els seus encants des de les vuit del matí fins a mitjanit, excepte l’hora dels àpats!

»Realment podem qualificar aquest comportament d’excés d’amor cívic, però les dones són així, no les trobem mai en un terme mitjà».

Feia massa fred. Bellet es va aixecar i va guardar el prospecte. Buscava el vell amb els ulls i el va veure sota les arcades enfrontat a dos gallimarsots. Però en un banc d’allà a prop una dona s’havia posat dreta, amb la pitrera superbament oferta a la multitud que s’havia arremolinat al seu voltant. Amb veu suau, acostumada a parlar d’amor, va saber fer-se sentir:

—Ningú no ignora com hem contribuït a la Revolució. Estem orgulloses de comptar-nos entre els primers demòcrates, perquè no hem admès mai distincions d’ordre ni de rang. Al contrari que les que eren marqueses i comtesses, al nostre llit hem fet succeir el criat al duc i el modest mossèn al monsenyor botit —va abaixar el to i va marcar un silenci curt com si anés a confiar un secret; la gent va parar l’orella—, i quan la balança del nostre cor s’ha decantat, sempre ha estat a favor d’algun hèrcules plebeu.

Tots els mascles van inflar el tors i es van posar més drets sobre els talons. Bellet es va redreçar una mica i, entrenant-se en la posició de l’hèrcules plebeu, amb la mirada es va menjar l’oradora, que va continuar:

—Des que la nostra estimada llibertat ens ha deslliurat de la tirania, un munt de desvergonyides, de bandarres sense talent, s’ha barrejat al nostre comerç, amb gran disgust dels entesos.

»Ciutadans, faig una petició en nom de les mil noies que treballen al Palais-Royal. Fem venir els aristòcrates expatriats, eren els clients més fidels; i us asseguro, paraula de meuca, que ens encarreguem de donar-los una educació patriòtica.

Una agitació va empènyer Bellet lluny del banc; la noia va desaparèixer, engrapada. Un grup de dones del mercat acabava d’intervenir. Les noies guanyaven. Bellet es va allunyar abans que els gendarmes intervinguessin, tot i que des de l’aventura de Saint-Denis hi tenia una certa simpatia.

Abans d’anar al Panteó, Delambre passà per l’Acadèmia. Hi regnava una gran efervescència: Marat acabava de publicar un dels pamflets incendiaris dels quals tenia el secret. Hi denunciava «el despotisme de les Acadèmies, sempre enfeinades a perseguir els talents distingits que els fan ombra, a eternitzar els errors, a impedir que les veritats noves surtin a la llum i privar del fruit dels descobriments útils…». Més avall, esbroncava Lavoisier durament: «El pare putatiu de tots aquests descobriments canvia de sistema com de camisa. Encara l’he vist, en més poc temps, encapritxar-se pel flogist i a continuació proscriure’l sense pietat. Ha canviat el terme d’àcid pel d’oxigen, el terme flogist pel d’azot, el terme nítric pel de nitrat. Vet aquí els seus títols d’immortalitat». Encara més enllà, se les havia amb el grupet de savis que tenia el poder sobre tot el que es feia en matèria de ciència al país: els «xarlatans moderns».

«Com que els d’Alembert, els Condorcet, els Lalande, els Laplace, els Monge, els Lavoisier i els xarlatans del cos científic volien estar sols al pinacle científic, heu de pensar que van arribar a denigrar els meus descobriments per tot Europa, a aixecar contra meu les societats de savis!». Marat dedicava una pàgina sencera a recordar les persecucions que l’Acadèmia reial de ciències li havia fet suportar —insistia en l’adjectiu «reial»— en relació amb els descobriments que havia fet sobre la llum, descobriments rebutjats perquè eren «contraris a tot allò que es coneix més de l’òptica».

En sortir de l’edifici, Delambre va recordar el títol de l’obra que l’Acadèmia havia rebutjat: «Memòria sobre les veritables causes dels colors que presenten les làmines de vidre, les bombolles de sabó i d’altres matèries diàfanes extremament fines». I mentre anava cap al Panteó es va imaginar Jean-Paul Marat bufant i enviant bombolles de sabó cap al sostre del soterrani per estudiar-ne els colors…

Quan va arribar al Panteó, Delambre es va assabentar que el llanternó escollit com a senyal, el que culminava la cúpula, havia estat destruït. Massa tard!

Una veritable tomba! Les quaranta finestres de la planta baixa havien estat condemnades i l’exesglésia de Sainte-Geneviève, a imitació dels temples antics, estava il·luminada únicament per la llum que venia de dalt. Des que havia estat destinada a acollir les cendres d’aquells a qui la pàtria devia agraïment, no paraven de fer-hi obres. De totes maneres ho necessitava perquè patia d’un vici de construcció fonamental. Els pilars de la planta baixa estaven ressentits. Tot i la poca claror, Delambre va observar les esquerdes que desfiguraven les columnes raconeres. Feia témer que s’enfonsés tot. Les despulles dels herois enterrades dues vegades! Els obrers havien de treballar sense parar per consolidar l’edifici.

Quan la Constituent havia decidit fundar, a imatge dels grecs, un Panteó per als «déus» de l’època, només tenia un difunt important: Mirabeau era l’únic que podia enorgullir-se de ser simultàniament contemporani, mort i popular.

Una cripta immensa i nua, freda i sonora. Quant de lloc inocupat! Tanmateix, no s’havia aixecat un temple com aquest per a un sol cadàver! Per emplenar els buits, van tenir la idea de recórrer a vells morts, amb la condició que fossin recents i populars. Per sort n’hi havia; se’ls va panteonitzar. Delambre ho recordava…

La plaça negra de gent, des del Sena fins a l’Observatori, el barri estudiant envaït per la multitud dels dies grans. A París, en aquest començament del 1791, feia bon temps. Amb quinze dies d’interval, dues comitives havien travessat la capital. La primera, una comitiva moribunda, havia expirat a les portes de les Tulleries acompanyada per un silenci terrible enmig del qual algun crit furiós semblava gairebé un alliberament. La segona, un seguici mortuori, que va travessar tot París i va acabar aterrant als peus de l’edifici, havia desencadenat eufòria, entusiasme i ovacions. Els passatgers respectius d’aquestes dues comitives havien desitjat, cadascun a la seva manera, fugir de la capital. El fet d’haver-ho aconseguit havia dut el segon a viure vuitanta-quatre anys. El fet d’haver fracassat feia, en part, que el primer corrés el risc de no atènyer aquesta edat tan avançada. L’una empresonava, com en un cadafal, un rei viu, Lluís XVI, de retorn forçat de la fugida avortada de Varennes. L’altra, com un seguici nupcial donant tombs entre la multitud, no acabava mai de celebrar les noces d’un filòsof mort amb el poble que aclamava el seu nom: Voltaire.

Delambre va enfilar-se tan de pressa com va poder per l’escala que duia al lloc on hi havia hagut el llanternó. Va arribar al fred, alleujat de sortir del santuari sinistre. Un cop més va quedar esbalaït pel que va descobrir: tota la immensitat de París!

Fins i tot vist des de tan amunt, fins i tot esclafat per l’altura, el que apareixia a la primera mirada era l’ebullició de la ciutat; la multitud, la multiplicitat i l’ocupació. El geni de la ciutat es mostrava en tota l’extensió. Només calia deixar-se anar a la densitat de l’aglomeració i l’extensió que ocupava per entendre per què la política de França es feia allà, per què la resta del país pesava poc comparada amb París, per què Europa tremolava davant d’aquella ciutat i també per què els reialistes més furiosos havien condemnat «la infame Babilònia», tal com ells l’anomenaven, a una destrucció total.

Fins ara, quan Delambre observava el paisatge dels voltants des de dalt dels senyals, només veia la naturalesa sense límits: camps, arbredes i boscúria. I ben bé a sota, arraulides al peu de la torre o soldades a la base de l’església, les cases dels homes, enroscades les unes amb les altres com els gatets acabats de néixer. Aquesta agitació es presentava com el que era: un illot minúscul de vida rodejat de verdor. La diferència era flagrant; aquí, des de dalt del Panteó, fins on abastaven els ulls només veia teulades, terrats i patis, carrers increïblement entortolligats. Un embolic confús però estructurat d’edificis sòlids T solidaris. I la natura allà baix, arraconada.

La vista era extraordinàriament neta, aquell dia. La presència, a dalt del cel, d’una capa de núvols que encerclava la capital excloïa qualsevol vapor. Com si tot el que pogués perjudicar la limpidesa de l’atmosfera —el Sol i la calitja, la humitat difusa— hagués estat foragitat i es trobés fermament contingut a l’exterior d’aquell cinturó. No era un dia fosc; l’aire era clar, sense ser lluminós, i el gris dominava: les pissarres dels teulats, les llambordes dels carrerons, les pedres de les muralles. No hi havia res que difuminés els contorns; tot s’adeia amb el rigor del relleu, amb la precisió de les formes i amb la definició dels detalls. A Delambre li va saber greu no haver portat els instruments. Les condicions eren ideals per a l’observació!

A primer terme, a un cable, pesant com una muntanya i punxeguda com un pic, la massa considerable de Notre-Dame, que s’emmirallava al riu. Aquell matí no hi havia gaire circulació, als grans meandres del Sena. A penes tres o quatre xalanes al port de la Rapée. No gaire lluny de la riba, un buit impressionant forçava a aturar la mirada: la massa de la Bastilla. A còpia de retallar, desbastar i rosegar, de la construcció ja només en quedaven sortints escampats. La depressió era activa i aspirava el formiguer de Saint-Antoine amb totes les forces; la substància viva i inquietant del temible barri es presentava disposada a omplir el forat obscè obert al cos dens de la ciutat.

Delambre es va girar, va fixar la mirada a Saint-Marcel i en va inspeccionar detingudament els carrerons; els assaonadors de Saint-Marcel, els paletes de Saint-Paul, els drapaires del Roule, els ferrers de Chaillot. Quin observatori! Però ni una comitiva: aquell matí París s’obstinava a gandulejar.

Amb una dotzena d’emplaçaments com aquest, vet aquí que la ciutat quedaria totalment quadriculada. Ni un sol moviment de la plebs parisenca podria passar desapercebut de la policia. Encara no hi havia ningú que hagués fet servir aquesta mena de llocs per a aquesta mena de finalitats. Delambre es va alegrar que els astrònoms i els gendarmes no treballessin en garites bessones, els uns vigilant els astres; els altres, els homes…

Més lluny, cap a la perifèria, els atropaments davant del rosari de construccions que encerclaven la ciutat indicaven la situació de les portes. Més enllà s’aixecaven les elevacions que dominaven el centre; per reflex professional va estudiar-ne la topografia: Ménilmontant, Belleville, Montmartre, el turó de Chaillot, el bosc de Sèvres i… cap al sud, ni un lloc que servís.

En vuit mesos, sense haver perdut voluntàriament ni un instant, Delambre només havia pogut acabar catorze estacions. A l’altre cap de la meridiana, Méchain, tot i les muntanyes, en tan sols dos mesos de treball havia liquidat nou estacions.

Delambre desitjava tornar a marxar ràpidament. Però si volia tenir alguna oportunitat d’aconseguir-ho, calia que es procurés un reguitzell de documents difícils d’obtenir.

Per començar, l’assemblea general del municipi va denegar unànimement el passaport que Delambre li sol·licitava des de feia sis setmanes. Després, sense raó aparent, Chaumette, el representant de l’ajuntament, va intervenir favorablement. Els passaports van ser concedits amb la mateixa unanimitat amb què havien estat denegats uns quants dies abans. Delambre i Bellet van marxar immediatament cap a Dunkerque.

«L’obligació de tenir passaports, que s’han d’ensenyar a cada pas, és una de les coses que entrebanquen més la celeritat de les operacions. Fa més difícil la comunicació entre una estació i l’altra i ens obliga a ser més moderats en els desplaçaments, que ja no gosem emprendre llevat que siguin absolutament indispensables; ens atreu desconfiances, ens sotmet a les investigacions dels controls armats i ens obliga a obtenir no tan sols el consentiment dels magistrats o dels ciutadans entre els quals hem d’operar, sinó també el de tots els que trobem pel camí. A més dels passaports, aquesta vegada he agafat una carta de recomanació per al general en cap de l’exèrcit del nord, el general Custine, perquè el teatre de la guerra no és gaire lluny del de les meves operacions.

»Tenim un petit exèrcit al peu del Mont-Cassel. Les posicions avançades dels enemics són a prop de la muntanya dels Gats, on tinc una estació a la qual he de renunciar per força».

—Senyor astrònom! Senyor astrònom!

Va ser quan tornava de la muntanya dels Gats que Delambre va sentir que el cridaven.

—Sóc Étienne Charpy, l’acanador! ¿Recordeu… Saint-Denis? He reconegut el cotxe. No n’hi ha cap d’igual.

—Sí, n’hi ha un altre, però no teniu cap oportunitat de trobar-lo per aquí! —va replicar Delambre.

A Étienne l’acompanyava el seu amic inseparable, Gustave Lantier, l’artiller. Gustave era el voluntari que havia presentat la baioneta a Delambre quan aquest es disposava a fer la lliçó de geodèsia. Tots dos homes es dirigien a Dunkerque amb el seu batalló.

La berlina avançava amb dificultat enmig dels grups de voluntaris. Al costat dels qui caminaven descalços, als altres, tot i el desgast de les sabates que duien, se’ls veia ben guarnits. Hi havia una gran quantitat d’artesans: pintors, que es podien reconèixer per la roba, teixidors. Es deia que al principi hi havia tants pintors que sols ja havien format un batalló. Faltaven uniformes i la majoria d’homes havia conservat la roba de feina, cosa que accentuava el caràcter insòlit d’aquesta tropa. Els exèrcits de la república semblaven el que eren realment: exèrcits de civils. Remodelats contínuament a causa de les pèrdues importants que havien patit a Verdun, a Longwy i sobretot a Valmy, els batallons, reconstruïts mitjançant mescles tràgiques, havien perdut l’especificitat respectiva d’origen.

Una doneta, bonica i maquillada amb insolència, va passar a frec de Bellet raspatllant-lo amb una mirada invitadora. Bellet va adonar-se de la presència de moltes dones, barrejades amb els soldats, les «esposes», les anomenaven amb afecte. Un grup de cavallers va passar al galop i de poc no fan caure Bellet; un voluntari va vociferar:

—Ja et fotran, amb la igualtat. Els cavallers, sempre a cavall i nosaltres, sempre a peu!

—Si la cavalleria anés a peu, seria la infanteria! —va engegar el seu veí.

Sorpresos per la nit, l’astrònom i el seu ajudant van ser convidats a compartir el bivac. Reunits al voltant del foc, els soldats menjaven en silenci, amb cara sorruda i ulls esquerps i tristos. Estaven sota l’impacte de la increïble notícia: Dumouriez, el seu general, el que els havia conduït a la victòria a Valmy, els havia traït.

L’acanador va fer les presentacions. Havien practicat l’amalgama militar, és a dir, els voluntaris i les tropes regulars havien estat barrejats en proporcions iguals. L’acanador va explicar com havia pogut estudiar tots els mapes quan estava de facció a l’estat major i com, a poc a poc, havia reconstruït el traçat de la meridiana.

—El vostre meridià, ¿passa pel Berry? Perquè jo sóc de Dun-le-Roy.

—Jo sóc de Valmy —el va interrompre Gustave.

—No us el cregueu, ell és de la ciutat que hi ha a prop.

—I tant que sóc de Valmy. Des que no m’hi vaig morir, és com si hi hagués nascut.

—El teu Berry no és el centre del món! —va engegar un de la infanteria.

Bellet va observar que si bé el Berry no era el centre del món, sí que era ben bé el centre de França i va confirmar a Étienne que Dun era una de les estacions que tenien previstes.

En acompanyar de nou Delambre a la berlina, l’acanador va insistir a donar-li l’adreça dels seus pares.

—He pensat en la història dels triangles molt sovint. És l’hòstia d’interessant!

Va callar. Els focs dels bivacs espurnejaven en la nit. L’acanador, incòmode, va començar una frase, es va interrompre i després va tornar-hi:

—Escolteu, per a la mesura de la base, ¿no em voldríeu portar amb vós? Quan la guerra s’acabi, és clar.

Dunkerque era una ciutat altiva. S’enorgullia de ser «la palla que fereix l’ull d’Anglaterra». Quan la berlina amb reflexos verds de Delambre i Bellet va travessar-ne les portes, estava al punt màxim d’efervescència. Si un s’abocava des de dalt dels parapets podia veure trenta vaixells anglesos escortats per quatre fragates en posició de batalla, amb els canons apuntant a la ciutat; a l’ultimàtum del comodor anglès, el comandant de la plaça va respondre: «Feu-me l’honor d’atacar, tindré l’honor de respondre».

Es van aprofitar els serveis de tota la població. Els solters enrolats, els homes casats forjant armes i transportant les vitualles, les dones confeccionant tendes i roba, les noies servint als hospitals, els nens fent parracs amb roba vella. I els vells mateixos, a qui s’havia demanat «que es fessin dur a les places públiques per excitar el valor dels guerrers», esperaven que se’ls necessités. Tots, militars i civils, estaven galvanitzats per la presència de Carnot, que la Convenció hi havia enviat per organitzar la resistència. L’atac fou repel·lit.

Un sabre de doble tall penjat d’un baldric de cuir negre posat en bandolera, una faixa a la cintura, al cap un barret rodó coronat amb tres plomes dels colors nacionals, la més alta de color vermell, així anava vestit Carnot com a representant en missió. Era a tot arreu, s’ocupava de tot, ho solucionava tot. Llevat d’un problema que se li resistia: les dones! Les casernes i els acantonaments n’estaven saturats, n’hi havia més que soldats. A Douai, per exemple, quan la guarnició va quedar reduïda a tres-cents cinquanta homes, s’hi van comptar més de tres mil dones. Deu per soldat! I hi havia qui gosava afirmar que la República deixava els soldats desproveïts! Era impossible desfer-se’n, tot i la llei que prescrivia que als acantonaments només s’hi allotgessin les dones dels soldats casats. Si se’ls escoltava, tots ho estaven! Carnot havia agafat la ploma i havia escrit a la Convenció: «Desempallegueu-nos de totes les meuques que segueixen les tropes i tot irà bé. Posen nerviosos els homes i, amb les malalties que els encomanen, destrueixen deu vegades més gent que les armes dels enemics». El comitè de salut pública va decretar que totes les dones que seguien l’exèrcit, fins i tot acceptades com a esposes, fossin despatxades immediatament, excepte les bugaderes i les que duien les provisions. Va haver-hi munts de proveïdores.

Tot i les dones, tot i la guerra, tot i el bloqueig anglès, el treball continuava. A Dunkerque, que era un dels dos extrems de la meridiana, Delambre va procedir a prendre les importantíssimes mides de latitud de la ciutat, ajudat per Bellet, que falcava el nivell. Quan estava a punt d’orientar les ulleres del cercle cap a l’estrella polar li van portar una carta que havia circulat pel seu domicili de París, al carrer del Paradís; procedia de Barcelona. Méchain, per fi! La primera carta que enviava!

Com feia cada vespre, a l’hora del dia que allà anomenaven les tardes, Méchain va instal·lar els instruments a la terrassa del fort. S’hi accedia per unes trapes. Hi havia fet construir una cabaneta de fusta recalcada contra un dels angles de la torre, de manera que havia fixat el pèndol a la paret mateixa de l’edifici. El peu dels cercles reposava sobre les grans lloses de pedra i, quan les finestres de la cabana estaven obertes i les trapes aixecades, es podia veure tot el meridià des de l’horitzó del mar fins a les muntanyes de la costa nord.

L’edifici s’aixecava al cim d’un turó que dominava el port de Barcelona. Per arribar-hi calia travessar un dels barris més perillosos de la ciutat: un laberint de carrerons enganxats al port. El qui s’hi aventurava sense ser ni mariner, ni militar, ni bergant, sabia a què s’arriscava. L’astrònom no hi hauria entrat mai si González —un capità de la marina reial!— no l’hagués acompanyat.

Els posts avançats del fort anaven fins al mar i des de la terrassa es dominava l’aigua com des de dalt de l’arbre d’una nau.

Cap al sud, invisibles, a mig camí de les costes africanes, les illes Balears i encara més lluny, en la mateixa direcció, Alger. Méchain va mirar una bona estona cap al mar infinit. Si pogués sortir-se amb el seu projecte! Efectivament, acariciava el projecte insensat de continuar la mesura de la meridiana fins a les illes Balears. I a continuació fins a l’Àfrica, ¿per què no? El mar infinit fa somiar: i si l’òptica i la tècnica fessin més progressos i si estiguéssim en pau amb el bei d’Alger i si… Quina obra més grandiosa: mesurar la meridiana des de Dunkerque fins a Alger! No en va dir ni una paraula a ningú, per deixar que la idea madurés.

De moment, tot el cridava cap al nord. Cada vespre, mentre endreçava el cercle i mirava a ull nu per centèsima vegada l’alfa de l’Óssa Menor, l’estel polar, es posava a pensar: aquest és el punt fix del firmament, el cavall davanter enganxat al Carro petit que m’indica amb obstinació el nord, Rodés. I l’astrònom acabava identificant la constel·lació del Carro petit amb la seva berlina roja i la berlina de reflexos verds de Delambre amb el Carro gran. Tot al voltant, en el cel pur, rodejant l’estel polar i prohibint-li que fugis cap al sud, el Dragó, amb el cap amenaçador, deixava penjar la cua interminable que l’havia d’empresonar fins al final dels temps. Méchain va sentir una esgarrifança tot i la pellissa gruixuda que duia. Nits fresques de Barcelona: ja era hivern, encara que durant el dia s’acabava oblidant.

Tranchot aguantava un fanalet amb la mà per il·luminar el nivell, mentre Méchain ajustava la mesura. Des de baix de la torre, els transeünts podien veure, lleument il·luminades, dues ombres actives.

A baix de tot, el barri es desfermava. Dels antres i les tavernes, que vessaven de mariners vinguts de tots els racons del món, llevantins, grecs, anglesos, portuguesos, se n’escapaven clamors que travessaven la nit a ratxes interrompudes per picaments excitats de mans. Cançons obscenes i crits roncs de baralles arribaven ofegats, desbrossats de la càrrega de violència, i les complantes llangoroses dels mariners, tan diferents dels cants sentits al cim de Montserrat, inundaven la terrassa on Méchain continuava la feina. Centenars de mesures: alfa del Dragó, beta de Taure i de Pòl·lux…

El sol baixava cap a l’horitzó. Acompanyat de Tranchot i de González, Méchain acabava d’arribar a la terrassa. Quan s’estaven instal·lant van retrunyir unes quantes detonacions que semblava que venien de mar obert.

—Madre de Dios! —va exclamar González, que s’havia apoderat d’una ullera de llarga vista.

Una goleta que duia pavelló espanyol era atacada per un pirata petit que apareixia i desapareixia amb la mobilitat d’un dofí i que semblava temiblement armat. González va orientar la ullera cap al port: ni un vaixell de guerra al moll! Amb la ràbia de la impotència, va deixar els francesos sense dir-los res.

Com un llamp que precedeix el tro, una claror enorme va encendre el mar seguida per l’explosió terrorífica. La goleta va sotsobrar. Les notícies ja arribaven: es tractava d’una goleta de tornada d’Amèrica, carregada, deien, de piastres i de lingots d’or. N’hi havia que pretenien que el pirata era moro, d’altres asseguraven que era francès. Méchain i Tranchot van endreçar ràpidament els instruments i es van eclipsar mirant de no fer-se notar.

De tornada a la fonda, Méchain va decidir escriure a Delambre; li va explicar el que acabava de veure i va acabar la carta d’aquesta manera:

«Des de fa un temps els francesos no hi estan a gust, aquí, i l’estada se’ls fa penosa o si més no desagradable. Jo em proposava tornar a França durant el mes que ve, però han nomenat un comandant general nou i espero amb impaciència que arribi. Segons el que ens digui i el que ens pugui permetre de fer, fixarem la partida. Però ja veieu que és ben incerta.

»Us prego, benvolgut col·lega, que em vulgueu donar algun detall sobre com construïu els senyals i la forma que els doneu; aniria bé per coordinar les nostres maneres d’operar».

Un altre vespre, quan acabava de marxar del fort després d’un dia llarg d’observacions i tornava a la fonda a passos lents, seguint el port, va sentir l’atracció d’alguna cosa que no va poder definir. Aixecà el cap.

Atònits, els soldats de facció davant el fort de Montjuïc van veure que l’astrònom francès pujava a l’observatori tan de pressa com n’havia baixat.

Que bonic! Amb el nucli dibuixat amb tanta precisió, la cua estreta i la cabellera que s’endevinava perfecta a través de la nuvolositat circumdant! Estava a punt de passar més enllà de csi del Dragó. Era el primer cometa que descobria a simple vista, per casualitat.

No podia estar-se de pensar: quins planetes més estranys, els cometes! Se’ns mostren visibles durant un instant i després s’amaguen durant segles sencers! L’endemà, el cel era clar i la cabellera, aparent. El cometa va passar al nord de Cefeu. Després va vorejar la beta de Cassiopea. Tres dies més tard, de la cua ja gairebé només se’n podia veure un rastre pàl·lid que semblava rosegat pel cel, mentre que el nucli, com una bala de metall, dibuixava el trajecte que seguia amb una precisió inquietant per a qualsevol que no fos astrònom. L’endemà, engolit per núvols espessos, havia desaparegut. Méchain no el va trobar fins dos dies més tard, al voltant de gamma d’Àries. Després el cel va tornar a ser serè, però el cometa es mantenia tan a prop de la lluna que se li veia una llum ben feble. Durant un moment, tots dos astres es van moure concertats, després, a mesura que s’allunyaven l’un de l’altre, el cometa va recuperar els colors, sobretot quan va passar a l’entorn de pi dels Peixos.

La claror de la lluna s’anava fent més forta cada vespre i el cometa, en comparació, s’afeblia. Al final, Méchain ja no podia dir gaire res de l’aparença que tenia. S’allunyava: primer va passar per kappa de la Balena, després per sigma d’Orió, després per mi de l’Eridà, després… res més; havia desaparegut, engolit per la distància sideral.

Els seus primers amors!

Méchain es va tornar a sentir astrònom; va apuntar amb tota exactitud les posicions de l’astre. ¿No era el millor observador de cometes? Però en aquest terreny tenia una rival: Miss Caroline.

«Any 1786. El 17 de gener, el senyor Méchain descobreix un cometa a Aquari, mentre que el primer d’agost Miss Caroline Herschel observa un cometa petit al Bover i a Hèrcules. Aquest últim astre no és gens visible a simple vista i sense els ànims i la cura d’aquesta nova observadora se’ns hauria escapat infal·liblement». Des d’aquest dia hi havia una mena d’emulació entre Caroline i Pierre. El 1789, l’anglesa va passar al davant del francès: en va descobrir dos i ell, només un. El 90, la partida va tornar a ser molt disputada: el 7 de gener Caroline en va detectar un a Pegàs; el 9 li va tocar a Méchain descobrir-ne un altre als Peixos, era el vuitè. El 92, just abans que l’expedició marxés, van empatar: tots dos van descobrir tres cometes. Potser algun dia es trobarà amb aquesta anglesa, quan s’acabi la guerra. A Greenwich…

L’endemà, convidat pel doctor Salvà, un astrònom amateur que li havia posat afecte, Méchain va marxar de Barcelona. Tranchot anava amb ell. Era el 25 de febrer, a entrada de fosc s’iniciava l’eclipsi de lluna.

Era una propietat gran, a prop de Montserrat; el doctor i la seva dona, Maria, els van acollir. Ella era una senyora petita i morena, de maneres senzilles, que parlava un francès impecable gairebé sense accent. Méchain li féu besamans; ella va apreciar el gest:

—Veig que a França no s’han perdut les bones maneres. ¿Com ho dieu ara? Citoillens?

—Citoyens —va rectificar Tranchot.

—Citoyen Tranchot, citoyen Méchain; sona molt bé, a fe.

Salvà va voler ensenyar-los immediatament la nova adquisició que havia fet: una bomba hidràulica.

—Deu quarters per hora! Una meravella!

Maria el va dissuadir.

Unes quantes hores més tard, els instruments estaven instal·lats al mig del jardí i Maria s’estava al costat de Méchain. A l’extrem de la propietat, en un colomar habilitat amb aquesta intenció, Salvà efectuava les mateixes observacions amb el seu material. Maria feia moltes preguntes sobre l’astronomia.

—Tot això és precís, regular, matemàtic —va concloure Méchain—. La tasca dels astrònoms és detectar les irregularitats, deduir-ne les trajectòries, calcular les òrbites dels astres observats.

—Per tant és conèixer el futur —va tallar la Maria.

No havia pensat mai en la seva feina d’aquesta manera. Va reflexionar:

—Si no ve cap cataclisme a alterar l’ordre del món, efectivament, és el que intentem: conèixer el futur de l’univers.

El cel es va enfosquir: l’eclipsi havia començat. Hi eren a prop; mentre conversaven en la foscor ella n’imaginava els gestos, ell l’endevinava atenta.

—Si la Terra es troba entre la Lluna i el Sol, fa pantalla i la Lluna es torna invisible; és el que anomenem eclipsi de Lluna. Quan és la Lluna que es troba entre la Terra i el Sol, aquest desapareix de la vista; aleshores és un eclipsi de Sol. Els eclipsis totals de Sol són molt curts, mai duren més de dos minuts. Són molt rars. L’últim va tenir lloc el 1724.

—¿Quan n’hi haurà un altre?

—És la segona vegada que em fan aquesta pregunta! —va exclamar Méchain—. La primera va ser a les Tulleries.

No podia veure els ulls de la Maria. Tot el que venia de França, de París en particular, l’apassionava.

—Expliqueu-m’ho, si us plau!

—La Comissió estava reunida en ple, asseguda en dues files. Ja feia un quart que esperàvem. De sobte, va aparèixer el rei. No l’havia sentit entrar ningú. Jo no l’havia vist mai. S’assemblava al retrat de la gran sala de l’Acadèmia, una mica més gras, una mica més vell, potser. Primer es va dirigir a Cassini, un savi que coneixia personalment: «Com és això, senyor Cassini, em diuen que voleu tornar a mesurar el meridià que ja havia mesurat abans el vostre avi! ¿Preteneu fer-ho més bé que ell?». «Segur que no em vanaria de fer-ho més bé si no fos que tinc un gran avantatge —va respondre Cassini—. Els instruments que va fer servir el meu avi només donaven les mesures amb una aproximació de quinze segons. El senyor cavaller de la Borda, aquí present, ha preparat un cercle que dóna la precisió d’un segon. Aquest serà tot el meu mèrit, Sir».

»Borda era al costat de Cassini. Lluís XVI el va interpel·lar: “Us felicito, senyor cavaller. Espero que me n’explicareu el funcionament quan tornaré al meu taller de Versalles”.

»Al costat de Borda hi havia Condorcet, després Lavoisier i jo. El rei es va aturar davant meu: “Us heu especialitzat en l’observació de cometes”, em va dir, “i en la d’eclipsis de Lluna. ¿Sabeu quan es produirà el proper?”. “D’aquí a un any i mig, si els meus càlculs són exactes, Sir, el 25 de febrer de 1793”. “¿I el proper eclipsi de Sol?”, em va preguntar. “El 2026, Sir”, vaig respondre. “No s’ha de demanar l’impossible. Va per l’eclipsi de Lluna! Hi assistirem junts. La vostra expedició ja deurà estar acabada en aquesta data, ¿no?”.

Amb el retorn de la Lluna, Méchain va poder tornar a veure la Maria; estava asseguda a l’herba. Van encreuar una mirada, s’assegué al costat d’ella i va continuar les explicacions.

—Un oficial va entrar, esbufegant, i va posar-se a parlar amb veu baixa al rei, que de cop va semblar molt preocupat. Va quedar-se un moment en silenci i després, bruscament, se’ns va acostar: «Em sap greu, senyors; he d’interrompre aquesta entrevista. Desitgem-nos bona sort i que tots arribem de pressa al terme del viatge».

Méchain es va aixecar:

—Cinc hores més tard, Lluís XVI sortia de París. És el que s’ha anomenat la fugida a Varennes.

—I aquest vespre no és a la cita que havia fixat —va constatar la Maria.

—Els eclipsis de Lluna no són gaire freqüents, però la decapitació d’un rei encara ho és menys —va respondre tristament Méchain.

La veu de Salvà, que tornava del colomar, va ressonar en la nit:

—¿Sabeu —anunciava a Tranchot— que ahir vaig trobar a Barcelona un dels metges francesos més eminents, el doctor Thierry de la facultat de medicina de París? Torna de Madrid, on ha fet un estudi molt llarg titulat «Ja no hi ha Pirineus, fill meu». Em va assegurar que hi exposa de manera precisa les diferències entre els còlics de Madrid i els que s’han observat en altres llocs de la Terra.

—¿Ha detectat cap diferència significativa? —va preguntar ingènuament Méchain mentre una tallada esquelètica de Lluna brillava al cel. L’eclipsi havia durat dues hores.

Es van aixecar tard. Salvà els va arrossegar immediatament cap a la bomba hidràulica que els havia mencionat la vigília. L’enorme màquina rutilant estava instal·lada a prop d’una granja. Com que la Maria no sentia cap curiositat per aquestes «novetats», que trobava perilloses, els va deixar.

—La Maria està a favor del progrés en política, però està en contra quan es tracta de la tècnica! —va dir Salvà.

—Al meu marit li passa el mateix però en sentit invers! —va replicar ella.

Normalment, un parell de cavalls estirava la bomba. Aquell matí els animals llauraven al camp del costat. Salvà es moria de ganes de fer funcionar la màquina a pesar de tot i va convèncer Tranchot que l’ajudés mentre Méchain, apostat a l’interior de la granja, vigilaria l’arribada de l’aigua a la canal.

Tots van anar als seus llocs. Méchain sentia els esforços dels seus amics fent anar la bomba. L’aigua va començar a rajar. De fora va arribar una cridòria, Méchain es va precipitar. La màquina s’havia embalat: Salvà i Tranchot, arrossegats per la gran roda de la bomba, corrien el risc d’estavellar-se contra el brocal. Tots dos s’aferraven com podien a la palanca immensa mentre la corretja s’anava tensant. Méchain va arrencar a córrer. Quan va arribar a l’altura de la roda, la tensió de la corretja ja era massa forta i els seus companys van deixar-la anar. Méchain va tenir el temps just de veure, igual que una llengua de foc que li caigués a sobre, la cua d’un cometa encès. Va desplomar-se, tocat de ple.

Méchain jeia a terra en una posició estranya, sense coneixement, amb la cara i el tors ensangonats i el braç dret desarticulat. Salvà féu el primer diagnòstic: una possibilitat ínfima de sobreviure. Darrere el cos, en l’insuportable silenci, la palanca continuava girant.