16

—Ve de l’institut —va anunciar respectuosament l’encarregat de correus.

Instantàniament la gentada va callar i va estirar el coll. ¿Què?, la carta anava dirigida al «sagristà»! El sagristà era el nom amb què el poble havia batejat Delambre, perquè es passava quasi tot el dia a l’església.

La carta era una convocatòria pel vot, deia, destinat a «proveir la vacant deixada pel ciutadà Lazare Carnot».

—No ha pas dimitit! —va exclamar Delambre.

Carnot, un dels cinc «directors» que governaven el país, acabava de ser condemnat a la deportació.

Ironies del destí! No era per haver estat un dels membres més influents del Comitè de Salvació Pública durant tot el període del Terror, ni per haver firmat l’acta d’acusació de Danton, la de Camille Desmoulins i la de tants altres, que l’havien condemnat a embarcar-se cap a Caiena. Era per haver participat en un «complot» reialista! Carnot reialista! No era ben bé això; però com que havia estat un jacobí furiós —i no havia estat mai monàrquic—, va tornar-se més furiosament antijacobí que antimonàrquic.

—Ara resulta que en una nit el vostre col·lega s’ha tornat un mal matemàtic! —va engegar Bellet.

Al pic de l’any 92, l’antiga Acadèmia, enfrontada a pressions que demanaven l’exclusió de certs membres, monàrquics convençuts, s’hi havia negat amb obstinació. Comparada amb aquesta independència, la submissió de l’Institut al poder polític semblava indigna; aquesta era l’opinió de Bellet.

Anant cap a París, Delambre es va aturar a Melun, i allà, acompanyat de Laplace, va anar a inspeccionar la base, després de felicitar-lo per l’aparició del Sistema del món, que havia tingut un èxit fulminant. Després va fer una parada improvisada a Bruyères. Si en va estar, de sorpresa, Julie! Però Delambre encara més en trobar la vella minyona sense veu, de tan parada i emocionada que estava de veure’l allà, dret al mig de la cuina.

París. A la sala de la Comissió de pesos i mesures, al mapa penjat a la paret, la ratlla que representava la progressió de l’operació s’acostava a Rodés des del nord, però semblava que al sud no s’havia mogut. Borda va comunicar la notícia a Delambre: Lenoir es presentava com a candidat pel lloc de Carnot. A aquell bon amic, finalment se li recompensaria la feina, es coronaria el seu art… Era difícil d’imaginar en quin estat es trobarien la física i l’astronomia sense artistes d’aquella categoria. ¿I els coneixements que tenim del cel, sense la ullera de Galileu? ¿I la nova química de Lavoisier, sense les balances de precisió? ¿I la mesura de la meridiana, sense el cercle repetidor?

Tot i el que reciten els teòrics, sense instruments no hi hauria ciència. Pensar, raonar, escriure, d’acord; però pesar, veure, mesurar! Delambre va trobar una raó suplementària per no faltar al vot.

En el mateix moment que Delambre allargava a Borda una carta de Méchain, van anunciar l’arribada del ministre d’Afers Estrangers. Talleyrand, perquè era ell, va entrar, recalcat al bastó. Venia a conferenciar amb Borda de l’últim projecte que tenia: convocar una Comissió internacional. Composta pels savis més bons, havia de tenir la finalitat de proclamar els resultats de la mesura de la meridiana.

El bisbe havia desaparegut de l’escena política amb molta oportunitat quan deixar-s’hi veure massa comportava el perill de perdre-hi la vida, i havia reaparegut inopinadament quan la tempesta havia afluixat. El fet d’haver passat tot el temps de la Revolució a l’estranger l’havia col·locat en bona posició per ocupar el Ministeri d’Afers Estrangers. L’interès de Talleyrand per la uniformització de les mesures no s’havia desmentit mai. ¿No havia estat el primer que, ja l’any 1790, havia presentat a la Constituent un projecte en aquest sentit? Borda l’havia conegut en aquesta ocasió. «Trobar-se al principi i al final de les coses, una manera excel·lent d’ancorar-se a la història», se li va ocórrer a Delambre, pensant en ell.

—Vendemiari! És impossible. Els patrons no poden estar a punt pel Vendemiari —va rondinar Borda—. ¿Com voleu que els puguem presentar al cos legislatiu en aquesta data?

—Com més de pressa es va, més lluny es va —va respondre Talleyrand mentre s’allunyava.

Borda, que encara aguantava la carta de Méchain, va començar-la a llegir. Al cap d’un moment va exclamar, irritat:

—¿Però on dimonis és aquest fotut Pradèlas?

—Segons les informacions que tinc, a la Muntanya Negra —va apuntar Delambre, mentre Borda es plantava davant el gran mapa de França de Cassini per intentar localitzar el poble on Méchain estava parat des de feia mesos.

—Aviat farà deu mesos que no s’ha mogut d’aquest catau. ¿Què diantre hi deu fer?

Borda estava seriosament preocupat. Justament el dia abans, el Directori li havia demanat que fessin via. ¿Com podien accelerar les operacions sense esquivar Méchain? Li coneixia l’exagerada susceptibilitat i la sensibilitat a flor de pell. La millor solució hauria estat anar-lo a veure, però era impossible:

—Acabo de rebre les proves de les taules trigonomètriques decimals que vaig preparar. Necessitaré dies per corregir-les! —I va continuar per a ell mateix, com si volgués quedar convençut de la impossibilitat del viatge—: Una xifra equivocada en unes taules numèriques és igual que equivocar-se de dalt a baix! —Després va continuar la lectura—: Barcelona! Barcelona! Però, ¿què hi té, que hi vulgui tornar?

—Una dona, potser… —va suggerir Delambre amb ironia.

Van esclafir a riure.

Dues setmanes després, Méchain, que encara estava enganxat a Pradèlas, va rebre unes paraules de Borda: «No estic gens d’acord que torneu de cap manera a revisar la feina de Barcelona; les observacions que hi vau fer són excel·lents i us puc desafiar, a vós o a qualsevol altre, a fer-ne de millors, més ben triades i més concloents. Fins i tot pretenc fer-les servir per al treball que faig sobre les refraccions, perquè el confirmen perfectament. Preocupeu-vos només, estimat amic, d’acabar els triangles fins a Rodés. Durant aquest temps, Delambre prendrà la mesura de la base de Melun i ja veurem si no convé que vagi a trobar-vos a continuació per a la de Perpinyà, que podríeu fer junts.

»Pel que fa a la resta, tot el que feu està bé. Us demano que no us capfiqueu per res més. Si per casualitat el treball que feu no es conforma en algun punt amb el de Cassini, tant li fa! No us han enviat per trobar el mateix que els qui us van precedir, sinó per trobar la veritat, i deu ser el que heu fet, segur, perquè sou més escrupolós en les observacions… Adéu, estimat amic, cuideu-vos i conserveu-me una part de la vostra amistat».

Aquesta carta fou un consol i una ferida. Borda, això era un amic de veritat! «Però, ¿què vol dir aquesta idea estrafolària de fer baixar Delambre a Perpinyà? ¿I per què hauríem de fer junts aquesta base que només se’m va confiar a mi? ¿Que potser ja no em tenen confiança, a París?». Va afanyar-se a foragitar aquest pensament horrible. Tot això no el va estimular gaire per deixar Pradèlas.

Volia quedar-s’hi, sol amb aquells amics, el ciutadà Fabre i el vell de la torre de Sant Vicent i Agoustenc, que no se’n separava. Méchain no pensava anar a votar el substitut de Carnot, Delambre sí.

Va ser quan anava a l’Institut, que Delambre va fer una parada al Luxemburg.

¿La població no estava familiaritzada amb les unitats noves? La comissió va decidir construir uns petits monuments per indicar-li la llargada del metre. Com que els volien prou vistents per atreure la curiositat dels vianants i prou sòlids per resistir les injúries de l’atmosfera i els atacs inevitables de la mala voluntat, els van triar de marbre. Haurien preferit marbre italià, el de Carrara, però com que no en van trobar, van conformar-se amb pedra nacional: un bloc enorme de Marly, en el qual es van tallar pel cap baix una vintena de peces, que van ser col·locades als llocs més freqüentats de la capital.

A les Tulleries, al jardí; a l’entrada del Palais-Egalité; al pati del Palau de Justícia; a les portes Antoine, Martin i Denis; a la Biblioteca nacional; a l’entrada de la Galeria dels Quadres; a correus; a sobre el Pont Nou; a la plaça Maubert; a la plaça de Grève; al bulevard dels Italians i, finalment, al Luxemburg.

A l’altura d’un home, encastat a la paret dels annexos del Luxemburg petit, el metre de pedra. Malgrat el fred d’aquell final de desembre, quan Delambre hi va arribar hi havia una petita aglomeració al voltant del monument. Tothom tenia el reflex de separar les mans per prendre la mesura, i després girar-se d’una peça, amb les espatlles collades i el clatell rígid, mantenint els braços oberts. N’hi havia que remugaven, d’altres somreien. Els qui no en tenien prou amb aquesta estimació, espaiaven els dits i prenien la mesura del monument a pams, des del dit gros fins al petit. Normalment bastava amb quatre «mans»; per a certes persones, que tenien manarres, tres i prou, i aquella doneta, hissada sobre les botines, en va comptar cinc. Uns es felicitaven, i deien que era una bona mida, d’altres afirmaven que no es podia fer més malament.

Un nen, enfilat sobre les espatlles del pare, s’enrabiava perquè no es podia treure les manyoples; Delambre va alliberar el vailet, i aquest, així que es va sentir lliure, va posar-se a imitar els adults. Fent córrer la manona sobre el marbre glaçat, reia mentre martellejava a cops de taló el tors del seu pare, que es desplaçava cada cop més de pressa d’un cap a l’altre del monument. Delambre va allunyar-se.

Va deixar el carrer de Vaugirard i va apuntar cap al Sena, pel carrer dels Fossoyeurs. Al fons, a l’alçada del primer pis, hi havia un rètol: Pensió Vernet, cambres per llogar. Delambre va empènyer el portal. Al mig d’un pati minúscul, els cinc til·lers tremolaven sota el vent de l’hivern. A dalt, una cortina encegava una finestra. Van sonar les sis en un rellotge, estaven a punt de tancar el vot. Delambre va arrencar a córrer, sense aturar-se a comprovar si el traçat de la meridiana del 1743 encara passava pel terra de l’antiga església de Saint-Sulpice, transformada en Temple de la Filosofia.

—Per tal de cobrir el lloc deixat vacant…

«Renoi, quina lítote!», va pensar Delambre.

—… deixat vacant a la primera secció de Matemàtiques, han obtingut, el ciutadà Lenoir, 191 vots, i el ciutadà Bonaparte Napoleó, 411 vots, resulta elegit.

El general, que s’estava convertint en l’admiració de la capital, va avançar, voluntàriament tímid, i va donar les gràcies als seus nous col·legues.

—Una batalla guanyada sense disparar ni un tret! —va pregonar un vell membre de la secció d’arts.

—Després del pont de l’Alma, l’escó de l’Institut! —va afegir-hi un altre, que estava a la secció de lletres.

El general havia posat totes les probabilitats a favor seu. En tornar a París, aureolat per les victòries als Apenins, s’havia fet invisible, per tant, desitjat; més que no pas fer el fatxenda pels salons sorollosos de la riba esquerra, havia ofert escasses sortides fins a l’Institut, on feia cara d’estar interessat com a oient estudiós de sessions severes.

¿N’hi havia prou amb això per ser escollit a la secció de matemàtiques? A la de bones lletres encara passi, però entre els sis millors matemàtics francesos!

Bonaparte podia vanar-se d’algun títol. ¿No tornava d’Itàlia acompanyat d’un reguitzell de savis? ¿Berthollet i Monge, no se n’havien fet amics? ¿No havia encarregat a Monge que portés triomfalment a París el tractat de pau de Campo Formio? A més del tractat, Monge havia dut un manuscrit de Bonaparte que havia tingut molta part en l’elecció. ¿Un pla de batalla? ¿Un manifest polític? No: un TEOREMA!

Un teorema acabat de descobrir per Lorenzo Mascheroni, una de les glòries matemàtiques italianes, de qui, entre tres batalles i dos saquejos, el general s’havia fet amic. El resultat era sorprenent: constituïa una petita revolució. La matemàtica antiga només admetia a les demostracions figures que es poguessin construir amb l’ajut dels dos instruments reis de la geometria: el regle i el compàs. Per tant, feia dos mil anys que tot es movia dins d’un món restringit d’objectes nascuts de l’amor exclusiu entre l’un i l’altre. Encara més sever que el grec Euclides, l’italià Mascheroni va demostrar que les figures construïdes amb l’ajut del compàs podien fer-se amb el compàs tot sol!

També s’havia de posar a l’actiu del general l’amor que sentia per l’astronomia. Estimar les estrelles —i les dones— no és suficient per descobrir-ne. Difondre un resultat trobat per un altre no és cosa que faci ser-ne l’autor. Ser amic íntim de molts savis, encara que siguin els més grans, no comporta obligatòriament que se’n sigui un.

Un artiller sempre pot vanar-se de ser una mica geòmetra, una mica mecànic; la trajectòria d’una bala de canó està sotmesa a una equació, ¿no? És cert, però, ¿quins eren, doncs, els títols científics de Bonaparte? Doncs…, bé…, ah, sí, ara em ve a la memòria.

Durant una sessió que va precedir molt oportunament l’elecció, el general va afegir un resultat inoblidable al gran llibre de les matemàtiques. Davant de tots els col·legues, va determinar el centre d’un cercle donat, tan sols amb l’ajuda del compàs. Tot van ser alabances i compliments. Fins i tot de Simon Laplace, que es va precipitar a estrènyer la mà emblanquinada de guix i va exclamar:

—Ho esperàvem tot de vós, general, menys lliçons de geometria!

Després de tals proeses, ¿com podia tenir cap possibilitat d’obtenir la plaça de la secció de matemàtiques, el pobre Lenoir?

Méchain era lluny d’aquesta agitació mundana de l’Institut. Bugarac, sempre Bugarac. ¿Per què havia triat aquest cim maleït? Pregunta estúpida! ¿Podia haver-ne triat cap altre? No hi havia cap cim de recanvi, Méchain ja ho sabia. Condemnat a Bugarac, hi estava lligat com en un malson… Ja feia setmanes que ningú no guardava el senyal: faltaven homes, també faltaven fons que en poguessin convèncer algun.

L’astrònom va agafar el bastó i, una vegada més, va atacar el gran roc, acompanyat d’Agoustenc, que el secundava cada cop més sovint quan Tranchot se n’anava a cavall durant setmanes senceres, recorrent la regió a la recerca d’emplaçament per a les futures estacions.

L’ascensió no va ser ni més ni menys rude que normalment. Això no obstant, Méchain va haver d’aturar-se a mig camí, tenallat per un dolor agut al braç i al cap. Va ordenar a Agoustenc, que insistia per quedar-se amb ell, que continués amunt. Amb el cor encongit, el jove va deixar l’astrònom, que de moment li feia d’amo. Méchain es va adormir. Ja el desperten! Es pensava que només s’havia endormiscat un moment. És veritat que Agoustenc havia tornat més de pressa que no havien previst, i s’estava dret, pàl·lid, malgrat l’aire lliure i la correguda. Amb l’estil de la gent de muntanya, secament, sense paraules inútils, va explicar-se. Méchain ja havia recuperat el bastó i corria cap al cim. No servia de res, n’era conscient, Agoustenc li ho deia. Tanmateix va enfilar-se, mogut pel desig pervers de veure ell mateix allò que justament temia descobrir.

—Aquest cop no és la tempesta! —va rugir en descobrir l’abast de la catàstrofe.

No, és clar que no, fou l’únic que sabé respondre Agoustenc. L’huracà havia deixat rastres! Després de passar, pertot havien trobat les deixalles d’aquell àpat terrible. Ara era diferent: llevat de la base del senyal, fixada a terra, a la plataforma minúscula no hi quedava res. Tot estava net, com després d’un festí d’aquells peixos de l’Amazònia dels quals Jussieu parlava en els seus llibres i que només deixaven els ossos de les víctimes.

—Ni tan sols els claus! Tot, s’ho han endut tot —va sospirar Méchain—. És mala voluntat, pura mala voluntat.

—No, és rampinya! —va afirmar Agoustenc.

—I vós que dèieu: s’hauria d’estar tocat del bolet per venir a robar això!

—Les coses han canviat. Quan la misèria és massa gran, el pillatge… i a més era fusta bona; farà un bon foc.

Aquestes últimes paraules, que Agoustenc va pronunciar amb calma, en qualitat d’expert, haurien pogut ser enteses com una provocació, però Méchain no se l’escoltava.

—Tanmateix, no podem fer vigilar tots els senyals als gendarmes!

Des que havia tornat a la masoveria dels Pastors, Méchain no havia tret el nas, i cada dia es replegava un xic més en ell mateix. ¿Reconstruir els senyals? ¿Per què fer? Els tornarien a destruir.

A la sala gran, aquell matí, mal afaitat, abandonat, netejava lentament la verdura, perdut en els seus pensaments. La mestressa, així és com l’anomenaven, el vigilava de cua d’ull. Se li va acostar i li va agafar suaument el ganivet de les mans.

—No vas gota lleuger. Vinga, dóna’m… si vols que mengem aquest vespre.

Méchain es va aixecar i va sortir sense dir ni un mot. Una pluja fina impregnava el paisatge. Es va quedar assegut sobre una pedra, a l’entrada de l’estable, com petrificat. La mestressa va deixar passar una estona. Silenciosa, amb un mocador a les espatlles, va anar fins al seu costat. Ell no la va sentir arribar, semblava que hagués sortit de la pluja.

—Vinga, entra! Agafaràs fred.

No es va moure.

—Mira’m!

Per correcció, tot i que li va costar, va aixecar els ulls, amb la cara regalimant. Brandant el cap igual que quan veia que un dels animals estava malalt, li va allargar la gorra que s’havia deixat a la sala:

—No et trobes bé, tu! Torna-te’n a casa, mentre no et passi. No estàs sol; tens una dona i marrecs, i ja tornaràs pel bon temps.

—Tornar a París! ¿Ara? ¿Abans d’acabar? —Va sacsejar el cap com si volgués foragitar la idea.

—El Tranchot et podria substituir, és valent.

Méchain va fer un bot.

—Tranchot! M’han confiat una missió. Me l’han confiada a mi tot sol, no al meu ajudant. Ningú no prendrà aquestes mides per mi; a París ningú no dirà: Méchain no ha acabat la feina, Méchain s’ha rendit. Ningú!

La mestressa se’l va mirar amb severitat. No entenia gaire d’on baixava, però va notar que calia tallar en sec, sobtar aquell home. Va endurir la cara.

—Jo, de les teves mides, se me’n fot, fill meu. Ho deia pel teu bé.

—Perdoneu-me, mestressa. Em torno salvatge.

—Deixa-ho córrer!

Va acompanyar-la a l’estable; van entrar junts.

Al vespre, davant de la llar, quan la mestressa ja havia desparat la gran taula, va treure l’estoig, va agafar una fulla. Amb la ploma a mig aire, va dubtar… Lalande. Si no, ¿a qui es podia obrir? Es va posar a escriure: «Sí, amic meu, quan he descobert aquesta desgràcia, els senyals destruïts, la desaparició de tota l’obra feta, que ens havia costat tant, sí, se m’ha ensorrat tota la força. Què puc dir-vos d’aquesta apatia que m’envaeix i em glaça així que estic desvagat o lliurat a mi mateix i que em pren la mica de facultats que tenia? L’abatiment i la desgana m’han afectat extremament. Ho confesso, calia més energia de la que tinc i, sens dubte, més facultats». En aixecar el cap va creuar la mirada comprensiva de la mestressa i va pouar una força nova en la seva energia tranquil·la. Va prosseguir: «Però em tornaré a aixecar, si m’encarreguen que continuï. Així que en rebi l’ordre, aniré a alçar de nou els senyals de la Muntanya Negra, els dels tres Ponts. I avançarem segurs i força de pressa per anar a trobar el ciutadà Delambre a la tardor, que baixarà cap a nosaltres, amb la rapidesa de l’àliga…». El sol fet d’haver-ho escrit ja li va donar una mica d’aquella força que l’havia abandonat. Tot d’una es va sentir calent i viu de l’interior. Ah, que bé! Tornar a viure i que tot recuperés el sentit! Marxar de seguida… De pressa, acabar la carta i preparar-se: demà, de matinada, tornar a començar.

Uns quants dies més tard, algú que s’hagués aventurat fins a dalt del cim hauria vist aquesta escena estranya: el senyal reconstruït, dret, sòlid, perfectament íntegre. A uns quants passos, escalfant-se com podien a la vora d’un foc, dos homes. Dins l’embalum de roba que se suposava que els havia de protegir del fred, hi hauria distingit un uniforme. Realment hi havia un home i un sergent de la gendarmeria nacional, requerit per les autoritats del districte. I l’home deia al sergent:

—Encara no ho havia fet mai, això. Guardar quatre trossos de fusta perduts en plena muntanya!

I el sergent responia:

—Buf, això o una altra cosa! —I després, més tibat—: És la norma del servei.