6

Una setmana després, Llucià va arribar a París. Abans d’anar a veure Condorcet, va passar per l’Observatori. Va presentar-se a Thérèse. El seu accent exagerat del sud-oest la va fer somriure. Ell li va allargar el paquet que li havia entregat Méchain i ella el va posar amb negligència sobre la taula. Van parlar d’una cosa i d’una altra, però la dona no es va poder aguantar més i va estripar el paper. Quina alegria quan va veure el mocador català! Presumida, se’l va posar sobre les espatlles i amb una mà se’n va estrènyer les puntes sobre el pit. Després va inundar Llucià de preguntes:

—¿Méchain? ¿Méchain? ¿Méchain?

Ell responia de bona gana.

Llucià va tenir menys sort amb Condorcet, que acabava de sortir de casa «amb la senyora i la senyoreta». ¿Se sap cap a on? «De visita a casa del ciutadà Lavoisier, al bulevard de la Madeleine». ¿I després? «Després, a la tarda, ha d’anar a la Convenció».

—Doncs ja el trobaré allà —va respondre Llucià.

Un cilindre petit de metall que surava en una banyera, això és el que Condorcet, la seva dona Sophie i la petita Eliza van veure quan van entrar al laboratori. Inclinat al damunt de l’aigua, amb les mànigues arromangades fins al colze, Lavoisier rascava a consciència la superfície del cilindre amb un fil per desenganxar les bombolles d’aire que s’havien adherit a la paret. Pujaven a grapats fins a la superfície de l’aigua.

—¿Fas fugir les bombolles? —va preguntar Eliza, que semblava encantada amb el joc.

Va voler ficar les mans a la banyera, però no li ho van permetre i va anar-se’n corredor enllà.

—En aquest grau de precisió, la bombolleta més petita és una veritable catàstrofe —va intentar explicar Lavoisier als visitants, mentre de passada comprovava el nivell d’un termòmetre.

Condorcet no va poder estar-se d’observar que entre Lavoisier i l’aigua hi havia una atracció real.

Un viatge immòbil, així li agradava anomenar aquesta feina per la qual havia abandonat les altres ocupacions. Quan comparava el seu treball amb els dels seus col·legues Méchain i Delambre, deixava anar, com qui diu una cosa evident:

—Ells es cuiden de les llargades, volen a través del país; jo em cuido dels pesos, estic encadenat a aquesta «cambra de bany» i ja no en surto.

Aquesta «cambra de bany» era el laboratori improvisat que s’acabava d’arreglar dins del pis que tenia al bulevard de la Madeleine. Feia unes quantes setmanes que havia hagut de marxar de l’Arsenal per raons polítiques.

Va explicar a Sophie el que estava fent:

—No tots els cossos són igual de densos, en el mateix volum n’hi ha que contenen més matèria que d’altres. Per això, determinar la unitat de pes és determinar la quantitat de matèria que un cos determinat conté en un volum determinat. ¿Quina matèria?

—Ara anava a preguntar-vos-ho —va dir Sophie, fent la ingènua.

—Ha de ser fluida, fàcilment purificable i d’una mena que es pugui trobar a tot arreu.

—Sempre la universalitat —va observar Condorcet.

—Sí, sempre. Només faltaria que amb el quilogram perdéssim el que ens costa tant d’obtenir amb el metre. Per tant —va continuar Lavoisier, engrescat—, un líquid que es pugui trobar a tot arreu i que sigui fàcil de purificar.

—L’aigua! —va cridar Sophie.

—Sí, l’aigua destil·lada. Aquesta —va ensenyar agafant-ne fent cullera amb la mà— és aigua de riu filtrada per un llit de sorra. ¿I en quin cos la pesarem? Un cos del qual sapiguem el volum amb precisió.

—Una esfera!

—Horrible! És la cosa més difícil de construir.

—Doncs, ¿un cub?

—Igualment horrible, està ple de racons. Busqueu!

Sophie estava a punt de rendir-se, però va veure, dret a l’esquena de Lavoisier, el seu marit que li feia senyals.

—Un cilindre! —va exclamar.

—Molt bé! —va dir Lavoisier, i després de cara al filòsof—: No s’hi val a xerrar! Però aquest cilindre —va continuar—, per molta cura que s’hagi tingut a construir-lo, no serà mai un cilindre perfecte.

—¿I aquest? —va preguntar Sophie assenyalant el que surava a la banyera.

—Tampoc no ho és —va afirmar el químic amb cara de pena, mentre enfonsava les mans a l’aigua—. És el destí de l’home, la seva mà no pot executar mai amb el rigor màxim allò que idealment crea amb l’esperit. Perfecció impossible —va dir tristament. Però després es va corregir i, satisfet, va afegir—: Però l’home té molts recursos i pot determinar en quin grau la seva creació difereix de la perfecció!

Mentre observava Lavoisier constantment inclinat sobre la banyera, manipulant el cilindre amb les mànigues arromangades, Condorcet va deixar volar la imaginació: a aquest objecte que sura a l’aigua, hi afegiu una vela i ja teniu un nen gran que juga amb una barca a la bassa. Així és la ciència a la feina!, va somriure satisfet mentre treia la campana de vidre que cobria la balança. Era una peça única, la balança més precisa del món, afirmaven. El químic li devia un dels descobriments més importants que havia fet: sense, ¿hauria pogut afirmar que a la natura «no es crea res, ni res no es destrueix»? Lavoisier es va acostar a l’aparell pel qual sentia un afecte visible i va continuar les explicacions argumentant a Sophie, totalment atenta, que les balances havien de ser exactes, però que això no bastava, també calia que els pesos ho fossin. Però que això tampoc no bastava, a més també calia que els dos braços de la balança fossin igual de llargs. Va aturar-se:

—Però, ¿com ho podem saber?

Sophie, ingènuament, estava a punt de respondre: «Mesurant-los!».

—Mesurant-los no podrem saber-ho mai amb la precisió desitjada. En conseqüència només farem servir un braç, cosa que permetrà determinar el pes del cilindre de manera absolutament independent de la desigualtat dels braços de la balança.

Un noi d’uns quinze anys va empènyer la porta, escalfant-se els dits amb l’alè:

—El ciutadà Haüy diu que està a punt.

—Ja vinc, ja vinc —va respondre el químic—. ¿Què deia? Ah, sí, m’oblidava de dir-ho. Però l’aigua…

—¿Per què comenceu totes les frases dient «però»? —va preguntar Sophie.

—Dir «però» és emetre una objecció i, en ciència, només a còpia d’objeccions…

—I doncs —va exclamar Sophie—, ¿no hi ha presumpció d’innocència, en ciència?

—Efectivament —va confirmar Condorcet—. Cada cop que un savi afirma una cosa, els seus col·legues es constitueixen en tribunal, un tribunal d’amics, és clar, més o menys… I aquest tribunal s’afanya a demostrar que l’al·legació és equivocada. Si malgrat tots els esforços, les temptatives no passen de vanes, llavors l’afirmació s’accepta. És ben al contrari del que volem per a la societat.

—Però l’aigua —va tornar Lavoisier, que no havia perdut el fil de les explicacions—, l’aigua es dilata amb l’escalfor i es condensa amb el fred, això és veritat per a tots els objectes. Aquest regle, per exemple, amb el qual hauria pogut amidar els braços de la balança, com més alta sigui la temperatura més llarg serà. Agafeu un tros de ferro gelat i mesureu-lo amb un regle cremant.

—I us cremareu els dits —va engegar Condorcet.

Van posar-se a riure:

—Vinga, plego, veig que començo a fer-me pesat.

Sophie el va agafar pel braç:

—Si us plau, continueu! —ho deia sincerament i ell va continuar.

—Agafeu un tros de ferro gelat, mesureu-lo amb un regle cremant; després mesureu el mateix tros de ferro, però escalfat, aquest cop amb el mateix regle, però gelat: no obtindreu el mateix resultat!

—¿Voleu dir que no es pot estar mai segur de les dimensions d’un objecte?

—No he dit això, he dit que la llargada depèn de la temperatura. Però igual que abans, som capaços de determinar en quin grau en depèn.

A l’habitació del costat, un mossèn sucava regularment un termòmetre en una palangana. Era René-Just Haüy, encarregat d’ajudar Lavoisier en la determinació de la unitat de pes. Era mineralogista i acabava de fundar una ciència nova, la cristal·lografia. El seu germà Valentín era encara més conegut: era cal·lígraf i havia elaborat un mètode de lectura per a cecs. Delambre hi estava molt interessat. Coneixia molt tots dos germans i, parlant d’ells, li agradava de dir: un s’ocupa de cristalls; l’altre, de cristal·lins.

Mentre el noiet de les mans vermelles trencava un bloc de gel amb una maça, Eliza aixafava els trossets i els passava molt seriosament al mossèn, que n’omplia la palangana.

Quan van deixar el bulevard de la Madeleine, Condorcet, Sophie i Eliza es van dirigir a les Tulleries. Al pati del palau, van passar per davant d’uns parterres acabats de cavar on uns quants jardiners s’atrafegaven. En comptes de clavells i de camèlies reials, la Convenció hi havia fet sembrar hortalisses: pastanagues, cols, naps i les patates de Parmentier, noves de trinca.

Eliza es posà a córrer, Condorcet la volia atrapar però se li va escapar. La perseguí cridant:

—Vine aquí, reina meva!

Sophie va acostar-s’hi i fent l’espantada va dir-li:

—Xxxt! Ens poden sentir —mentre mirava cap a totes bandes.

La criatura havia arribat al costat del pollancre jove plantat pocs dies abans que marxessin Delambre i Méchain. Dues dones del raval li embolicaven el tronc amb garbes de palla. Van sorprendre la mirada de la criatura i una d’elles li va explicar que ho feien per protegir-lo del fred. Eliza es va girar cap al seu pare i, ensenyant-li les mans glaçades, va fer:

—Papa, ¿per què no m’hi poseu palla, a mi també, al voltant dels dits?

La temperatura era molt més elevada a l’interior de la sala del Manège on tenia sessió la Convenció: s’hi comptaven més de set-cents diputats, els bancs estaven plens de gom a gom, als passadissos hi havia empentes. Condorcet va estrènyer la mà d’Eliza. Va sentir-se una veu de tro i Eliza va precipitar-se cap a dins; abans que el guàrdia pogués moure’s, ja era a la sala. A la tribuna, amb la mà al cor i el pit inflat, un home cantava el cant dels federats de Marsella, un tenor esplèndid! Tothom va entonar la tornada; Eliza picava de mans.

Per sobre dels aplaudiments, la veu del tenor va ressonar a la sala:

—Fer la nostra revolució cantant és un dels mitjans més segurs d’impedir que acabi amb cançons. Proposo assignar quatre cantors professionals a cadascun dels nostres exèrcits. Acompanyem els canons amb cançons! Les unes seran per als pobles; els altres, per als castells.

A penes havia sortit que un grup de vilatans amb esclops va avançar tímidament portant unes cofes pesants que van abocar sobre una gran taula de fusta: canelobres, creus, plates, encensers, reliquiaris de plata… Era l’ofrena patriòtica dels feligresos de Dun del Berry. Emocionada, una pagesa vella va fer caure part de la seva cofa a terra. Un diputat la va ajudar a recollir un grapat de rosaris.

En sortir, la pagesa vella, confosa, va envestir una dona grassa vestida a l’estil oriental que es dirigia majestuosament cap a la tribuna. Després de saludar, va engegar un bon discurs en turc i un homenet petit, tibat al seu costat, el traduïa a l’instant:

—La princesa otomana Leila, refugiada a la bella terra de França, fa honor a l’Assemblea d’un do patriòtic de deu lliures, l’única quantitat de què disposa després dels llargs infortunis que ha patit.

La princesa va treure’s un sarpat de monedes del plec del vestit i les va dipositar sobre la taula, entre els rosaris i els encensers.

—Visca els turcs, mori Àustria! —van cridar als bancs.

Seguida de l’homenet, la princesa Leila es va creuar amb una mena de gegant que caminava pràcticament a pas de càrrega cap a la tribuna; era impressionant, i el silenci fou immediat:

—Legisladors, venim de la ciutat de Nantes, ens hem armat i vestit a càrrec nostre. Traginem amb nosaltres sis canons presos a Brunswick, en deixem dos als nostres germans de París. Venim a demanar que ens indiqueu a quin exèrcit ens hem de dirigir.

El president de la sessió va concedir l’autorització per desfilar. Els voluntaris es van presentar, portant orgullosament una senyera vella estripada.

—Per substituir aquesta senyera estripada al combat, demano que es concedeixi al batalló una de les banderes que adornen la porta d’aquesta sala —va proposar el president.

La bandera fou despenjada immediatament i entregada al gegant, que la va lligar a l’asta vella. Dos-cents nantesos van desfilar davant dels diputats drets i els uns aplaudien els altres. La senyera estripada va aterrar a la taula gran i va cobrir el sarpat de peces otomanes, les plates i els encensers.

Quan encara no havia acabat de sortir l’últim nantès, va entrar un home que duia a la mà un vestit col·locat en un penjador.

—Ciutadà Roux, sóc sastre d’ofici. Aquest vestit, l’he cosit especialment per a aquesta ocasió i l’ofereixo a un voluntari que no es pugui vestir a càrrec seu. Segur que el durà per a la felicitat i la glòria de la Nació i d’ell mateix.

Va deixar el vestit al costat de la senyera foradada i va recuperar el penjador. Al lloc del sastre ja hi havia un home d’uns quaranta anys, amb una bata d’artesà, carregat amb una armadura metàl·lica als braços.

—Ciutadà Legros, artista a París, al carrer de Thionville; he inventat uns membres metàl·lics que, amb les molles i la facilitat de moviment que tenen, en certa manera poden reemplaçar els membres naturals.

Va posar-se la pròtesi al braç esquerre i la va fer funcionar. Als bancs, la gent va estirar el coll. Un diputat es va aixecar:

—Proposo el decret següent —va clamar mentre escrivia el text en un paper—: l’Assemblea decideix proveir de membres metàl·lics, a càrrec de la República, els ciutadans que perdin els seus en la defensa de la Nació.

Sophie es va prémer contra Condorcet; Eliza s’havia endormiscat als braços del pare. Quan va descloure els ulls, li va semblar que somiava: a la tribuna hi havia un noiet minúscul:

—Em dic Étienne Sallembert —va dir inflant la veu tant com podia—. Tinc deu anys i mig, he vingut a portar…

Va treure’s una capseta de la butxaca i va intentar obrir-la, però la tanca es resistia. El nen va aixecar una mirada desesperada cap als bancs, on segurament tenia els pares. Va forcejar encara més i la capsa es va acabar obrint. Amb un somriure alegre d’alleujament va mostrar un anell:

—He vingut a portar aquest anell per ajudar les vídues i els orfes —i se’n va anar corrent.

Eliza, completament desvetllada, estirava frenèticament el dit enjoiat de Sophie per treure-li l’anell. Només va aconseguir que la renyessin.

Una dona, més ben dit, una noia va succeir el jove Sallembert. Amb els cabells deixats anar va travessar la sala marcialment.

—Ciutadana Antoinette Leydier —va anunciar amb veu segura—. Tinc cinc germans, tres a l’exèrcit del nord i dos al de Vendée. Tinc disset anys i mig; vaig entrar com a cavaller al vint-i-quatrè regiment, però em van fer fora quan un oficial es va adonar que un dels seus homes… era una dona!

Una riallada immensa va saludar la revelació; la ciutadana Leydier no es va desanimar:

—He sacrificat les preocupacions que ordinàriament corresponen al meu sexe; ¿a la flor de l’edat m’he de veure reduïda a anar a viure a la llar dels pares? No demano cap favor a la Convenció, tan sols això: que m’autoritzi a reincorporar-me al regiment. I demostraré a la República que el braç d’una dona val tant com el d’un home quan colpeix dirigit per l’honor i la certesa d’exterminar els grans.

Van ser sobretot les dones dels bancs que la van aplaudir quan va baixar de la tribuna; la resposta dels diputats fou més tèbia. Condorcet aplaudia amb totes les forces; Eliza, sacsejada, no es va despertar. Sophie es va inclinar i li va xiuxiuejar a l’orella:

—Els drets de l’home provenen únicament del fet que són éssers sensibles, susceptibles d’adquirir idees morals i de raonar-les. Per tant, les dones, que tenen aquestes mateixes qualitats, han de tenir per força els mateixos drets. O cap individu de l’espècie humana té drets veritables, o tots tenim els mateixos.

—Te’n recordes —va dir ell sorprès i orgullós—. Ho vaig escriure i en escoltar el que acabem de sentir encara n’estic més convençut. Però mira! —va assenyalar algun dels seus col·legues que feia cara de circumstància—: La Convenció no està preparada per seguir-me en aquest tema.

En sentir que algú li premia l’espatlla es va girar; era Llucià. S’havien conegut als bancs de la Legislativa a l’època que el batlle de Perpinyà hi representava els Pirineus Orientals. Es van abraçar calorosament; Eliza de poc no va quedar esclafada entre els dos cossos immensos. Llucià va donar-li la carta de Méchain i Condorcet la va llegir d’una tirada. La criatura va passar dels braços del pare als de la mare. Condorcet es va aixecar i va demanar la paraula.

—Diputats, col·legues, encara ahir demanàveu notícies de la mesura de la meridiana. Ara mateix acabo de rebre’n del ciutadà Méchain: i són bones! La cadena de triangles que havia d’amidar a Catalunya està acabada! Méchain ens fa saber que tornarà a França la primavera que ve. Continuarà les observacions fins a Rodés per anar a trobar el ciutadà Delambre.

—En terra estrangera, a l’Espanya monàrquica —va interrompre’l un diputat—, la mesura progressa sense entrebancs i en canvi, al territori de la República, el ciutadà Delambre troba moltes dificultats. Sospiten d’ell, el detenen, l’amenacen.

—Estigueu tranquils, Delambre ha rebut salconduits nous que li permetran circular sense problemes —respongué Condorcet—. Hem donat instruccions perquè se li faciliti la feina a tot arreu.

Efectivament, Delambre havia rebut els salconduits nous que deia Condorcet, però això no havia estat automàtic i, abans de poder-ne disposar, s’havia hagut d’espavilar sense l’ajuda de la Convenció.

L’havíem deixat al mig de la multitud hostil de Saint-Denis, mentre explicava a l’acanador el maneig del cercle repetidor. «Tot anava bé —escriu al diari de viatge—, estava enfocant, l’acanador anava a observar per la ullera i, no sé per què, van recomençar els crits. La nostra situació es tornava realment perillosa i el batlle de Lagny, per salvar-nos, simulant molta severitat, va ordenar que se’ns precintessin els paquets i els instruments i que ens duguessin el cotxe al cos de guàrdia. Vam sortir de la plaça envoltats de gendarmes.

»Mentrestant, a l’Assemblea intercedien per nosaltres. A Saint-Denis, on m’amagava des d’aquesta aventura, de seguida vaig rebre un decret del president de l’Assemblea i després els salconduits. És a dir, que el mateix ressò que s’havia donat a la detenció ens va acabar essent extremament útil.

»Avui, 17 de desembre; el fred ja és molt intens. Aviat serà hora d’interrompre les observacions, d’un moment a l’altre es tornaran impracticables. Així i tot continuem fins a la Chapelle-l’Egalité, anteriorment Chapelle-la-Reine. El campanar, obert de tots costats, és un observatori ben incòmode: els vents, la pluja i la neu se succeeixen per turmentar-nos i hem d’observar el llanternó del campanar de Boiscommun, que es manté invisible durant tot el dia, fins i tot quan l’horitzó és magnífic».

Entrapats des de l’alba fins a la posta des de feia dues setmanes, davant d’un paisatge desolat, arraulits a l’agulla d’un campanar, sobre una bastida minsa penjada a quaranta peus de terra, Delambre i Bellet, envoltats de silenci, s’entossudien a veure despuntar la taca fosca del senyal de Boiscommun.

Vint llegües cap al nord, en el mateix traçat de la meridiana, a la gran sala del Manège, començava el judici de Lluís XVI. La Convenció sencera constituïda en tribunal estava reunida en sessió permanentment. Els jutges eren els representants escollits pel poble, els set-cents quaranta-cinc diputats. Naturalment, entre el poble no es parlava de res més. Sempre fidel a La Chronique de Paris, l’astrònom sotjava l’arribada del diari. Condorcet, en llargs articles apassionats, garantia cada dia l’informe del procés.

«Finalment, el 31 de desembre —escrivia Delambre al diari— després de vigilar tot el dia sense èxit, just quan el Sol s’amagava a l’horitzó vaig entreveure el campanar; tot d’una el vaig veure pujar a la ullera i mantenir-s’hi un instant com un fil molt fi. Ens vam precipitar: massa tard, ja no hi era».

Amb la cara morada, les mans gelades i els membres balbs, l’astrònom i l’ajudant estaven a l’aguait. La lassitud els envaïa i s’aixecaven, disposats a abandonar l’observatori, però tornaven a asseure’s. No podien deixar passar una altra aparició; estaven condemnats a quedar-se allà. De vegades els envaïa la ràbia: empaitar un astre imprevisible encara passi, o un cometa de recorregut improbable, però vigilar un objecte estàtic! Encara s’hi van estar deu dies, amb els ulls vermells, intentant percebre el llanternó del campanar de Boiscommun.

Només els quedava La Chronique de Paris per no morir-se d’avorriment. Era mitja tarda, acabaven de dur-los el diari. Delambre, a qui se li aclucaven els ulls, va demanar a Bellet que li llegís en veu alta. Aquest s’apoderà del diari, però els fulls gelats li van treure les ganes de fullejar-lo. Amb veu opaca va començar la lectura:

—El procés ha finalitzat aquest matí. Atès que la Convenció la constitueixen set-cents quaranta-cinc membres, el resultat del vot és el següent. Crida nominal: difunts, 1; malalts, 6; absents en comissió, 13; no voten, 4. Això fa 721 votants; majoria absoluta, 361.

Bellet es va interrompre per escalfar-se els dits mentre pensava a fer-se uns guants especials que no li impedissin llegir el diari. Delambre, dret davant del cercle, mirava amb mandra a través de la ullera. Bellet va reprendre la lectura:

—Han votat: 2 a favor de les cadenes; 319 per la detenció; 366 per…

Delambre va fer un crit:

—Ràpid, Bellet, passarà com l’altre dia.

Bellet va deixar el diari i va estar dret en un instant.

En la llunyania, sota el sol que es ponia, el campanar de Boiscommun apareixia com el primer dia; per la bretxa l’agulla inesperada brillava com un fil d’or, clavada a l’horitzó. A terra, el diari obert deixava el titular a la vista: LLUÍS CONDEMNAT A MORT, PER 366 VOTS.