4

Abans de marxar de Dammartin, Delambre havia encarregat al fuster que construís una indicació sobre la torre vella de Montjay, a unes quantes llegües de distància. El fuster va tornar de pressa, massa de pressa: encara no havia acabat de desembalar els instruments que la població de Montjay s’havia arremolinat i li prohibia procedir a la feina. S’havia respectat la legalitat: s’havia aixecat una acta en bona forma sobre l’impediment. Amb aquest document, Delambre va dirigir-se immediatament cap a Meaux. Els temps havien canviat; les autoritats ja no tenien el poder, i de vegades tampoc les ganes, d’obligar la població. No es pot forçar la gent a suportar aquestes operacions, li van respondre; només se’ls pot exhortar assegurant-los que no comporten res que els hagi d’alarmar. Li van donar cartes que deien això dirigides al batlle de Montjay i el capellà va decidir de llegir-les a la prèdica. Va ser un error; ja feia temps que les paraules que proclamaven els capellans a la trona no eren evangeli. La lectura tan sols va refermar els habitants en l’oposició. Es van unir amb els dels municipis veïns, especialment amb els de Lagny, per resistir amb més eficàcia, en cas que es volgués fer servir la força. Va augmentar l’efervescència, sobretot perquè a París la situació cada dia era més tensa i les zones pròximes es posaven més nervioses.

Dominava la preocupació i la preocupació va engendrar la suspicàcia. Pertot arreu es veien sospitosos; n’hi havia que ho eren, d’altres no.

A París, per exemple, un tipus anomenat Chappe i el seu germà muntaven una construcció curiosa al parc Saint-Fargeau, al cim del turó de Ménilmontant: una carcassa amb persianes que apareixien i desapareixien a voluntat. Ells deien que era per comunicar a distàncies grans. ¿Però comunicar què i a qui? Informació als amics de la reina que es disposaven a destruir París, evidentment! Tothom tenia al cap les paraules dements de Brunswick; immediatament es va calar foc al telègraf òptic i la gent va voler-hi tirar els dos germans. Se’n van salvar.

Com que les mateixes causes provoquen els mateixos efectes, Delambre i Bellet no van poder prendre les mesures i si no es va calar foc al senyal de Montjay va ser simplement perquè no havien tingut temps de construir-lo.

Amb l’impediment de Montjay, va caldre trobar un indret substitutiu. Des del matí ja havien trobat quatre escamots. A l’entrada de cada poble hi havia una dotzena d’homes, la majoria armats amb piques; n’hi havia que anaven vestits com els pagesos de la regió, d’altres, en uniforme: l’uniforme oficial de la guàrdia nacional o l’uniforme, oficiós, dels sans-culottes, una hopalanda de roba fosca amb el coll vermell i un pantaló de borràs. A tots els pits hi brilla la insígnia tricolor, cosida a la jaqueta o enganxada a la camisa. L’efervescència està al màxim. Tots els ajuntaments estan en sessió permanent. A Delambre i Bellet els condueixen davant d’assemblees que els fan comparèixer immediatament. Després d’ensenyar el passaport i explicar el contingut de la seva missió, els comminen a presentar els salconduits, cosa que cada cop fan de mala gana perquè ja comencen a saber què vindrà a continuació. Com en un malson, es reprodueix la mateixa escena, similar a la viscuda per Méchain fa dos mesos, que Delambre coneix d’oïda per una carta que el seu col·lega ha enviat a la comissió.

El funcionari municipal s’apodera del document. Enmig del xivarri se sent: «Les autoritats demanen que es procuri al senyor Delambre la fusta i els materials necessaris per a la construcció dels senyals: pals, reflectors i cadafals».

—Cadafal! Ha dit cadafal!

La riallada s’estén entre la gent, puntuada per cops forts ventats a terra amb el mànec de les armes. Delambre, que veu ballar les piques per sobre el seu cap, recula. Al batlle no li ha agradat, mira amb severitat l’home que ha fet la broma i prossegueix la lectura: «Les autoritats demanen que es faciliti la col·locació dels senyals al teulat i a l’exterior dels campanars, a les torres i als castells. També recomanen que no es destorbin les observacions del senyor Delambre i dels seus ajudants i que no es destrueixin ni es facin malbé les obres que hagin fet construir». De sobte un sans-culotte que llegeix per sobre l’espatlla del funcionari exclama:

—Però mireu qui firma: Lluís!

La multitud rondina, s’acosta, hostil.

—Va ser l’Assemblea, que va votar l’expedició! —es revolta Bellet.

—És la firma, el que compta! De totes maneres, només acceptem els salconduits del districte —respon el batlle.

Delambre ja no pot més i explota:

—Tenim els passaports en regla. Anem en missió oficial; m’envia l’Acadèmia.

—¿Cadèmia? ¿Cadèmia? Ja no n’hi ha, de cadèmia, tots som iguals! —clama amb fúria el sans-culotte que ja havia intervingut.

Tanmateix, una mica més tard, els deixen marxar i els prediuen els pitjors maldecaps.

—¿Què és aquell teulat piramidal que domina l’horitzó? —pregunta Bellet mentre inspecciona el paisatge.

És el castell de Belle Assise, ben orientat i, a més, admirablement amagat entre els arbres. Hi van i, en la tranquil·litat dels grans edificis silenciosos, sense que els vegi ningú, poden acabar de prendre les mesures.

Amb les maletes fetes i els instruments endreçats a les caixes, ja estan a punt de deixar el castell quan hi arriba un destacament de la guàrdia nacional de Lagny per dur a terme una perquisició: sembla que hi ha armes emmagatzemades. En comptes d’armes hi troben la berlina verda i, a dins, l’astrònom i l’ajudant. Els reconeixen, els recorden i també recorden l’episodi de Montjay. Els agafen, se’ls enduen camps a través mentre plou de mala manera.

El grup avançava sense soroll a través d’un bosc. Era negra nit; un llamp va il·luminar el cel.

—Cagondéu —va exclamar un dels guàrdies—, i la palla sense recollir!

Tothom va callar.

—És una pena que no sigueu noietes —va deixar anar un home, per distendre l’ambient. Davant de l’aire desorientat i reprovador dels altres guàrdies, l’home va barbotejar—: Només volia dir que, d’allà on sóc jo, cap a la banda de Lagny, hi havia un costum que encara es practicava no fa gaire. Si quan ja s’havia fet fosc un paio trobava una noia sola pel camp, al poble no, doncs bé, tenia dret de forçar-la a fer-li l’amor i la noia no hi podia dir res; era el costum.

—¿Ho sentiu, Bellet? —va cridar Delambre al seu company invisible.

—Sempre ho he sabut, que érem uns afortunats —va respondre-li una veu rogallosa.

Bellet estava xop. No li havien deixat temps d’agafar la pellissa. El sans-culotte que caminava al seu costat es va treure l’hopalanda i la va llançar rudement sobre les espatlles de Bellet, que va intentar rebutjar-la.

—Agafa-la, et dic. Ja hi estic acostumat, jo, a la pluja.

El sans-culotte es va treure la gorra xopa i se la va escórrer sobre el cap; les galtes, inundades, li van tremolar, animades per una gran riallada:

—Si no és així, no em rento —va dir alegrement.

El riure es va estendre a tot el grupet i es va encomanar a Delambre. Només Bellet feia mala cara.

—No esteu empresonats, només retinguts —els van assegurar quan van arribar a l’Hostal de l’Ós de Lagny.

Això no obstant, dos guàrdies armats es van succeir davant de la porta tota la nit. ¿Per protegir-los? ¿Per impedir que fugissin?

Bellet, estirat al llit, amb el cabells encara molls, embolicat en una camisa de nit que li havia deixat l’hostaler, mantenia els ulls tancats amb obstinació. Delambre opinava que calia advertir immediatament París de la seva situació. ¿A qui? ¿L’Assemblea? ¿La Comissió de pesos i mesures? ¿O bé Condorcet en persona, que des del 10 d’agost s’havia convertit en un dels personatges més importants del país? Delambre preferia no anar personalment a la capital, perquè preveia que tots l’empenyerien unànimement a interrompre l’expedició. I, un cop suspeses, les operacions no es podrien reprendre de seguida.

De sobte Bellet es va asseure:

—Ens han requisat els cavalls, ens han confiscat els instruments, i ens han embargat el cotxe; ¿qui sap on paren els nostres salconduits? I tinc febre!

—Ja us dic jo que no teniu febre —va assegurar Delambre, amb la veu de qui no pensa deixar passar ni una mentida.

Es va obrir la porta. Van entrar uns guàrdies que portaven el menjar. Delambre va reconèixer el sans-culotte que l’havia interpel·lat a propòsit de l’Acadèmia, se li va plantar al davant i li va engegar:

—Sento decebre-us, ciutadà, però l’Acadèmia no ha estat suprimida.

L’altre se’l va mirar, sorprès, i després va respondre:

—Si encara no ho han fet, està per fer i es farà, ja pots ben creure’m. Tingues bona nit, ciutadà, que demà serà un altre dia.

—¿Bona nit? Per aquest camí acabarem a la Conciergerie. Allà tindrem temps de sobres per dormir —va murmurar Bellet.

Durant els desplaçaments que havien fet, havien pogut veure com creixia la tensió i com la por s’apoderava de la població. En menys de dues setmanes la situació militar s’havia tornat crítica. El 16 d’agost, l’exèrcit del nord, forçat, s’havia retirat; el 19, La Fayette, l’antic ídol dels parisencs, s’havia passat a l’enemic; el 23, Longwy havia capitulat, i l’est havia quedat desprotegit; el 30, Verdun havia caigut i havia deixat el camí de París obert als prussians. Traïció! La gent la veia pertot arreu; sovint hi era.

Se sabia que a les presons els reialistes exultaven perquè s’acostaven els exèrcits enemics. Un no-res podia encendre la pólvora.

Al mateix moment que Delambre i Bellet agafaven el son a l’Hostal de l’Os de Lagny, a unes quantes llegües París vivia una de les nits més tètriques de la seva història. A la Conciergerie es degollava, al Châtelet se sabrejava, a les presons de la Force i de l’Abbaye es massacrava. Tornaven a florir els caps sobre les piques. Era el 3 de setembre de 1792; París esgarrifava. Esgarrifava igual que feia dos segles, el matí de Sant Bartomeu, després d’una nit d’una massacre ordenada fredament pels avantpassats dels qui avui eren assassinats d’una manera igual de salvatge.

¿Qui havia comès els crims? Uns quants centenars d’homes. Mig miler, no pas més, havien fet la feina; igual que els detritus que s’agrumollen a la superfície de l’aigua que borbolla, s’havien ajuntat, espontàniament. No els havia armat cap partit; potser només n’hi havia algun que hagués desitjat el crim, però havia rebutjat horroritzat la idea que es pogués cometre realment. Havia estat comès.

Aquella soldadesca civil havia anat deixant darrere seu bassals de sang que ja embrutaven una revolució nascuda per a la felicitat i la justícia. Això és el que va pensar el batlle de Lagny quan, a l’alba, va saber la notícia sinistra.

En sentir-se sacsejat, Delambre es va despertar, espantat; el batlle li va dir que s’afanyés a vestir-se. A Bellet li va costar més obrir els ulls, però va fer més via a estar a punt, de tanta pressa que tenia per sortir d’allà. Abans d’anar a reconèixer el camí, la població ja s’havia reunit al carrer; el batlle va indicar a Delambre i al seu ajudant un lloc on amagar-se i els va aconsellar que s’hi quedessin i que intentessin escapar-se si trigava a tornar. Va tornar i els va acompanyar fins al seu cotxe…

Després de recuperar la berlina i els cavalls, van arribar a Saint-Denis, encara acompanyats del batlle de Lagny, que els va assegurar:

—Abans del vespre sereu lliures i tindreu passaports nous, o bé estareu a la presó. Però d’acord amb la llei.

Dos policies a cavall escortaven la berlina a través de la multitud que creixia; ja eren més a prop de la basílica. Una marea de gent envoltava l’edifici on reposaven les despulles de Dagobert i de Sant Lluís, de Felip l’Ardit i de Felip el Bell, de Joan el Bo i de Francesc I… Una marea de gent a través de la qual la berlina cada cop ho tenia més difícil per fer-se camí.

—Mort als aristòcrates!

—Visca la Nació!

—Els traïdors, a la forca!

Pilons de cares van quedar emmarcades a la finestra. La plaça estava de gom a gom. Hi havia soldats provinents de totes les regions de França, vençuts pel cansament i que dormien a la pols fent una parada curta en el camí cap a les fronteres; voluntaris sense ordre, impacients per anar a combatre, que esperaven unes armes que no arribaven, i els innombrables hostes de la casa de captaires, mendicants recollits a la capital, forçats a treballar a la filatura. Rumors insensats fendien els grups, que es desfeien; però, una mica més tard, una mica més lluny, es tornaven a formar encara més densos.

Després d’un trontoll final, la berlina va quedar aturada, immobilitzada definitivament. El batlle va treure una pistola, la va armar abans d’amagar-la sota el vestit i va posar-se el mocador tricolor. Va ordenar als passatgers que no sortissin del vehicle per cap raó i va anar-se’n a buscar reforços.

—Aquí, almenys, esteu protegits.

Va obrir la porta fent arraconar la gentada i, dret sobre l’escaleta, va dir:

—Ciutadans, aquests homes estan sota la protecció de la força pública. No permetré que aquí es cometin els horrors que han embrutat París i que han deshonrat la nació.

I va endinsar-se entre la gent. El mocador tricolor va desaparèixer, engolit pel blau dels uniformes dels soldats.

Un home va saltar:

—A tot arreu hi ha gent disfressada de patriota que protegeix els traïdors. Parlen en nom dels ciutadans per enganyar-los millor. Aquesta zona està plena de moderats i de reialistes; no ens hem de fiar de ningú!

Un altre s’hi va afegir pregonant:

—Cent fusells! Cent fusells!

Explicava que la vigília, al camí de Lagny, s’havia escorcollat un vehicle ple d’aristòcrates i hi havien trobat més de cent fusells!

—I aquest —va suggerir, assenyalant la berlina amb l’índex—, potser n’està ple!

Ràpidament dos homes van començar a deslligar l’equipatge. Quan estaven a punt de forçar el bagul on hi havia els instruments endreçats, Delambre va sortir com un llamp del cotxe.

—No toqueu aquest bagul. A dins hi ha instruments preciosos.

—¿Preciosos?

—Volia dir preciosos… per a la ciència. Podeu obrir-lo, però amb molt de compte!

La gent es va acostar, encuriosida de veure el contingut del bagul. Els instruments de Lenoir, encara ben nous, no havien semblat mai tan sumptuosos. Sobretot la ullera de llarga vista, amb els daurats rutilants!

—Una ullera de guerra!

—No! Una ullera d’astronomia —va rectificar Delambre.

—Un bon regal per a Brunswick i per a Condé!

Delambre va assegurar que ells eren savis, que no marxaven del territori i que volien anar a Dunkerque per coses de feina.

—Dunkerque! Nosaltres hi anem, a Dunkerque —va cridar un grup de voluntaris—. Vine a combatre amb nosaltres.

Van decidir interrogar-los allà mateix. Delambre va recular, Bellet va obrir la porta de la berlina, un gendarme va armar el fusell i el va encarar a la multitud mentre recordava que els passatgers estaven sota la protecció de la força pública i que no els havia de tocar ningú.

—Ràpid, Bellet —va cridar Delambre—, traieu el cercle!

En un carrer veí que conduïa a la plaça, un destacament de guàrdies nacionals avançava amb les armes a l’espatlla. Al davant, gairebé corrent, el batlle de Lagny els cridava que s’afanyessin.

A prop del cotxe, el segon gendarme havia assistit el seu col·lega. Les primeres files havien reculat; al lloc que havia quedat lliure s’hi aixecava el cercle repetidor, fixat sòlidament sobre el peu. Bellet acabava d’ajustar els últims cargols.

—Actualment tothom sap que la Terra és un cos rodó que té aproximadament la forma d’una bola —va pregonar Delambre—. Un fil que envolti la Terra des d’un pol fins a l’altre és un meridià. Tots els ciutadans són iguals, i tots els meridians també! Nosaltres hem decidit mesurar el que passa per París.

Va assenyalar el cercle repetidor i va continuar:

—Això és un instrument nou per prendre mesures; és el més precís que s’ha construït fins ara.

Un home jove, que duia uns pantalons amples i una gran camisa clara, va sortir del grup dels voluntaris. A la mà hi tenia un vell fusell amb baioneta com el que duien els seus camarades. Va dir:

—Jo sóc acanador d’ofici; les conec, les mesures. No tinc res contra aquests ciutadans, però puc dir que no he vist mai un instrument com aquest. En tot cas, no és pas amb això que es prenen les mides, n’estic ben segur. És amb una cana.

—Visca l’acanador! Mort al savi fals!

L’acanador, disgustat, va intentar fer-se sentir:

—Jo no he dit que fossin traïdors.

A l’altre cantó de la plaça, el batlle de Lagny, que sentia els crits, es va posar a córrer.

Seguit pel destacament de guàrdies nacionals, el batlle, estupefacte, va trobar Delambre amb un llapis a la mà, dibuixant triangles blaus que tocaven uns cercles verds situats a banda i banda d’una gran ratlla vermella que travessava un mapa de França clavat al darrere de la berlina. La ratlla vermella representava el meridià de París; els cercles verds, les estacions escollides per a les mesures.

—Saint-Denis és aquí —va explicar Delambre—. I a dalt de tot hi ha Dunkerque. A baix, aquest punt és Perpinyà. Encara més avall hi ha Barcelona, a Espanya.

Els crits havien plegat, la gent parava atenció.

—Quan es volen mesurar distàncies grans —va continuar Delambre—, no es pot fer servir una cana. Ara no es tracta de mesurar un camp, sinó de calcular la distància que separa Dunkerque de Perpinyà, és a dir, de determinar la llargada de França.

Algú va cridar:

—Els prussians són a Longwy; els ulans, a Verdun. Si continuem així no et quedarà res per mesurar!

Delambre es va acostar al cercle repetidor.

—Amb aquest instrument es mesuren els angles. I gràcies als angles es poden calcular les llargades. Volem procedir d’aquesta manera: determinarem sobre el terreny una cadena de punts elevats, pics, campanars, torres, situats a banda i banda del meridià. Amb l’ajuda d’aquests punts, establirem una sèrie de triangles.

Bellet li va allargar un regle llarg i pla que Delambre va ensenyar a la multitud:

—A continuació, amb aquest altre instrument, mesurarem una llargada, només una, una «base».

—Home, això ja s’assembla més a una cana! —va cridar l’acanador, content.

—N’és una —va admetre Delambre—, però més exacta. Bé… si coneixem dos angles i un costat d’un triangle, podem calcular-ne els altres dos costats. I de mica en mica, determinarem la llargada del meridià.

Delambre va alliberar les ulleres del cercle repetidor; els gendarmes van abaixar els fusells, el batlle de Lagny va somriure.

—Les dues ulleres són independents. Una s’ha de dirigir a un senyal, l’altra, al segon senyal —va aclarir Delambre.

Després va fer un senyal a l’acanador perquè s’acostés:

—Mira-ho tu mateix.

L’acanador va dubtar. Animat pels camarades es va inclinar amb prudència cap a l’instrument i va dirigir la ullera cap a la punta de la basílica, que es retallava al cel.

Tot era borrós!

—S’ha d’enfocar —va precisar fluixet Delambre, de manera que només el sentís l’acanador.