8

«Des d’aquí demanem que la Convenció nacional tingui l’amabilitat d’ordenar la igualtat dels pesos i de les mesures sense esperar el final de l’operació interminable de mesurar el meridià, operació que li ha de donar una perfecció que no és absolutament necessària». Qui gosa escriure això! Condorcet, a La Chronique de París! En obrir el diari al pati de la posta, Delambre havia topat amb l’article en qüestió. «Interminable», Condorcet havia escrit «interminable»!

En comptes de tornar a l’església on Bellet l’havia d’anar a trobar, va anar-se’n cap al camp. Ja no calia afanyar-se. No, senyor, calia tornar immediatament a París, demanar explicacions a Condorcet, reunir la Comissió, convèncer els col·legues. Calia… ¿De què serviria? Delambre va sentir-se profundament extenuat davant l’enormitat de la tasca. «Segurament la Revolució ja no necessita la perfecció, ara en té prou amb l’eficàcia» pensava, mentre s’endinsava cada cop més en la terra flonja.

¿Com podia ser que Condorcet hagués canviat tant? I això que era ell qui havia proclamat, a la tribuna de la Legislativa, que «no es tractava de buscar la facilitat, sinó d’exigir allò que s’acostés més a la perfecció». I vet aquí que tot d’un plegat aquella mateixa perfecció, que ahir adulava, avui ja no era absolutament necessària. ¿Necessària per a qui? ¿Per fer què?

Delambre sabia que Condorcet anava molt atrafegat, que estava rendit de totes les activitats que duia a terme amb els nombrosos comitès en què participava com a animador principal, particularment el Comitè d’instrucció, on havia proposat les bases d’un projecte d’ensenyament veritablement nou, «revolucionari», deia tothom. Però això no era el tot. La Convenció havia decidit donar una constitució nova a la República i Condorcet era el redactor d’un dels dos projectes en discussió. L’altre el defensaven Robespierre i els seus amics. Per aquest motiu, el filòsof rebia atacs molt durs. Però això no ho explicava tot. Delambre havia sentit que la Comissió de pesos i mesures havia estat dissolta i substituïda per una «Agència temporal de pesos i mesures». En fi, semblava que a París tothom estava d’acord amb la proposta de Condorcet. «Certament, enclaustrats en un despatx sinistre de la capital, deuen trobar el temps molt llarg —va explotar Delambre—, i deuen bullir d’impaciència per accelerar les coses!».

¿Quina era la gran missió que havia de dur a terme aquesta agència temporal? FER UNA DIVISIÓ! Efectivament, havia d’agafar el resultat de la mesura del meridià efectuada per Cassini feia cinquanta anys i dividir-la per quaranta milions. Aleshores, orgullosa de la immensa feina feta, podria proclamar la llargada del metre provisional! Delambre es va dir que allà mateix, assegut sobre aquella pedra, podria fer el càlcul i enviar-lo a l’Agència per estalviar-los un treball tan ardu…

I Lavoisier, Borda, Monge, Haüy, Lagrange, ¿pensaven deixar-ho fer? Tots tenien activitats pròpies i la mesura del meridià només era una ocupació més. «Només per a nosaltres quatre, Bellet, Tranchot, Méchain i jo, és un assumpte essencial», va pensar Delambre. Cada cop més amargat, Delambre es va sentir enganyat pels homes i pels esdeveniments. «Ens han embarcat a la nau i ara ens deixen tots quatre abandonats en alta mar. A terra la vida continua i els armadors han oblidat els navegants. I d’aquí a una mica, Méchain enfilat als seus cims i jo penjat als campanars ens esclafarem a terra com fruita resseca».

Després li va venir la ràbia i, al final, la resolució. No, no hi pensava renunciar, al contrari, calia afanyar-se, accelerar el ritme, avançar tant les mesures i tan de pressa que es fes impossible tornar enrere. Va decidir avisar Méchain, prevenir-lo del perill i convèncer-lo d’anar a tot drap. Envestir París ràpidament.

No havia corregut mai tant. Fiefs, Gravelines, Béthune, Le Mesnil, Sauti, Beauquesne. És cert que la regió hi ajudava: hi havia torres a dojo i esglésies a cor què vols. Tot li venia de cara.

La notícia va caure com una bomba; una carteta de l’Agència deia: «El nostre col·lega ha sofert un accident tràgic… coma profund… probablement ja és difunt». Tranchot havia avisat Borda l’endemà de l’accident.

Delambre, enfonsat, mirava estúpidament l’última carta que li havia enviat Méchain i la còpia de la que ell li acabava d’escriure. I després es va posar a pensar en coses senzilles, materials, com si necessités focalitzar l’esperit en detalls per fugir de l’essencial. «L’Acadèmia hauria de fer alguna cosa per la família, organitzar una col·lecta, fer tornar el cos… I a Thérèse, li deixaran una temporada més el pis de l’Observatori i després li demanaran que el deixi». ¿Com es podia fer per saber què havia passat exactament? ¿Per què no enviaven algú a Catalunya?

A la costa catalana, la primavera s’anunciava esplèndida; al camp de la rodalia de Barcelona, dos cavalls somnàmbuls giraven fent voltes, amb el collar al coll, lligats a la bomba hidràulica infatigable del doctor Salvà. L’aigua rajava a les innombrables regues de l’hort de la Maria. Si en calia, d’aigua! Les plantacions eren tan denses que bastaven per alimentar el poble.

Arrupit al fons d’una butaca, a recer del sol sota un gran roure, de cara a l’hort, Méchain, immòbil, semblava que dormia, enterrat sota una flassada gran de llana multicolor.

Els sorolls de la cuina i el cant d’una minyona es barrejaven amb la piuladissa dels ocells. No gaire lluny del roure, asseguda en un tamboret, la Maria desgranava mongetes mentre Tranchot, amb unes pinces minúscules, reparava l’higròmetre d’absorció.

Méchain no dormia. Amb aire absent i la mirada entelada, va aixecar el cap a poc a poc. La flassada va relliscar; va intentar aturar-la amb un gest maldestre però el gest fracassà. La cara, marcada per ferides que encara no havien cicatritzat, va reflectir una impotència colpidora. L’astrònom anava cofat amb un apòsit enorme que li cobria el cap, des del front fins al clatell.

La flassada, en caure, havia deixat a la vista un embenat que li empresonava tot el costat dret: el braç, l’espatlla i la clavícula. A la Maria no se li havia escapat l’escena: ja era al seu costat i espolsava la flassada abans de tornar-la a posar a l’esquena de Méchain.

El vespre de l’accident l’havien donat per mort. Després de les primeres cures, Salvà havia fet venir de Barcelona els seus confrares més apreciats. No n’hi havia hagut ni un que deixés cap esperança: el xoc havia estat tan terrible que era sorprenent que Méchain no s’hagués mort immediatament i es podia morir en qualsevol moment. Salvà, d’una banda perquè era un metge autèntic, però també perquè se sentia responsable de l’accident, va intentar-ho tot.

Tranchot deambulava per la propietat, desemparat; tot havia estat tan sobtat! Amb el pas dels dies, a mesura, podríem dir, que Méchain no es moria, havia descobert, sorprès, l’afecte que sentia per l’astrònom. L’havia vetllat, amb la Maria.

Aquesta, silenciosa i eficaç, infatigable, aconseguia oposar a l’angoixa que surava a l’ambient una alegria inalterable. Havia agafat afecte per aquell francès que només havia conegut un sol vespre i havia jurat salvar-lo. N’havia parlat amb el seu marit, que s’havia tancat en un silenci terrible. Des del moment de l’accident, Salvà havia viscut una veritable tragèdia. Si un convidat moria a casa seva, i a més a causa d’ell, l’hospitalitat quedaria tacada de sang. Una falta irreparable.

Uns quants dies després de l’accident, en caure la tarda, inesperadament Méchain va obrir els ulls; uns ulls nous buits d’imatges, o, més aviat, encara buits d’un sentit per donar a les imatges que descobria: tres cares inclinades sobre seu. Se les havia mirades, estranyat, i de cop li havia tornat la memòria. Durant una fracció de segon una guspira li havia il·luminat les ninetes: la resurrecció del passat. Ja feia dos mesos.

Quan la Maria va tornar a posar bé la flassada, va acariciar suaument el braç paralític:

—Ja ho veureu, d’aquí a poc temps el farem funcionar.

Fou el principi d’una convalescència llarga. Salvà opinava que l’astrònom no podria tornar a fer servir el braç dret; Maria deia tot el contrari.

Méchain, convençut que es quedaria paralitzat, va caure en una malenconia profunda. Va caldre tota la persuasió de la Maria, tota l’abnegació de Tranchot i tota la ciència de Salvà perquè no tornés a caure malalt.

Un dia, la Maria va demanar a Tranchot que instal·lés el cercle repetidor al jardí. De seguida va entendre quina una en duia de cap. Va començar la reeducació. Cada matí transportaven l’astrònom davant de l’hort, sempre a prop del roure. Des d’allà podia veure les muntanyes dels voltants. Falcat a la butaca amb una pila de coixins, reaprenia a utilitzar l’instrument. El braç dret, rígid i pesant com un plom, li quedava penjat al costat del cos, mentre el braç esquerre s’entrenava a fer anar la rodeta, a afluixar els cargols, a desplaçar la ullera o a bellugar el petit mecanisme de l’alidada.

Tranchot estava inclinat sobre l’aparell. Méchain, desesperat, va deixar escapar:

—I això que anàvem bé tots dos, Tranchot. Dotze triangles! I quants d’avantatge respecte a Delambre?

—Cinc —va respondre Tranchot, amagant l’emoció amb poca traça.

—Hauríem pogut arribar a Rodés aquest any, abans que Delambre, sens dubte. I parlant de tot, a París, ¿què en saben, del que m’ha passat?

Tranchot, incòmode, va confessar a Méchain el contingut de la primera carta.

—Heu rectificat almenys, ¿no?

—I tant, i tant! Tothom sap que sou ben viu i que no teniu cap intenció d’abandonar l’operació.

Uns quants dies més tard, al capvespre, van rebre una visita: un capità empolainat va passar les portes de la propietat. Méchain no havia sortit del llit en tot el dia i no va poder assistir a l’arribada sonada, però quan va veure González al pas de la porta se li va il·luminar la cara, martiritzada pel dolor, amb una felicitat real.

—Torneu a dur l’uniforme! ¿Us heu tornat més militar que astrònom?

Massa commogut, González no va respondre.

Méchain, simulant alegria, el va apostrofar:

—Això em recorda una història que m’havia explicat Condorcet. Anava al capdavant d’una delegació que havia de ser rebuda a les Tulleries. Lluís XVI els havia fet esperar molta estona. A l’antecambra, un grup de militars joves feien befa i es mofaven obertament de la pinta dels diputats. Condorcet se’ls va acostar: «¿Que no tenim aire militar, senyors?», els va preguntar. «Doncs vosaltres no teniu aire civil!».

González va esclafir una gran riallada.

—Estimat capità, us haureu de trobar una altra ocupació fins al juliol.

—¿Per què el juliol?

—Perquè al juliol tornarem tots tres un altre cop a la feina.

González no va dir a Méchain que al juliol no podria acompanyar-los. El capità acabava de saber el seu nou destí: la guerra entre França i Espanya ja estava declarada.

Delambre va rebre la carta de Tranchot on li anunciava simultàniament la «resurrecció» de Méchain i la intenció que aquest tenia de continuar l’operació. Alhora va saber que l’Agència temporal no havia renunciat a la mesura del meridià, si més no és el que deia. Ja no hi havia cap preocupació que enfosquís l’horitzó.

Encara saltava d’una estació a l’altra amb més facilitat perquè l’indret li era familiar. Estava a la Picardia i ell era fill d’Amiens.

En aquesta època, la capital picarda s’enorgullia de tres dels seus fills. El primer havia estat artiller, cèlebre perquè havia inventat una bala de canó buida, que d’un costat del Rin es coneixia amb el nom de Haubitze i de l’altre, amb el d’obús. S’anomenava Choderlos de Lacios i presumia d’una inclinació per la literatura. El segon, Lamarck, després d’haver estat militar i botànic del rei, a última hora s’havia apassionat pels «animals sense vèrtebres».

El tercer, fill d’un draper humil del carrer Viesserie, després d’haver estat a punt de fer-se capellà, s’havia fet acadèmic. Era Delambre, els cinc germans i germanes del qual van celebrar el retorn adequadament. L’astrònom va convidar les dotzenes de visitants que el volien felicitar. Per sort, acabava de rebre el sou. En relació amb aquest tema, hi havia hagut un canvi: el sou ja no li havia estat lliurat en efectiu, és a dir, en diners comptants. Havia estat pagat en paper moneda de la Revolució. Els bitllets eren bonics… i lleugers, i els preus augmentaven.

A vuit sous la lliura, el pa començava a tornar-se un producte luxós. Només la gent que no té gana disposa dels fons suficients per comprar-se’n una llesca, solia dir Bellet, que es posava furiós amb aquest encariment. Perquè no faltava gra: ho sabia perquè havia recorregut de cap a cap la Brie, la Beauce i el Parisis.

A la fonda, els vespres eren cada cop més tempestuosos. S’estenia una perillosa sensació d’haver estat enganyats. Un vespre, un home jove es va enfilar sobre una taula i va imposar silenci:

—Quan no hi ha pa, no hi ha igualtat —va dir amb veu de tro—, ni poc ni gens! Quan la llei esclafa el poble, el poble ha d’esclafar la llei!

La revolta va esclatar a Peronne, allà a tocar. La multitud, indignada pel fet que després de tres anys de revolució faltés pa, s’havia escampat per la vila, taxava el gra, els llegums i les espelmes i maltractava els burgesos que s’hi volien oposar. ¿Començaven un altre cop els desordres? Per prudència, Delambre es va fer estendre un certificat «provisional» de residència. Al final del document hi figuraven dues signatures. Quan les va desxifrar, va esclatar en una gran riallada: el president del Directori es deia Profeta i el del districte, Belle Gueule!

A la matinada, equipat amb el document preciós, va marxar. Un dia, a Mailly, disposat a atacar els cent set graons que duien a dalt de tot de la punta de l’agulla; l’endemà a Coivrel, on com a excepció increïble va descobrir un campanar nou de trinca, fet per substituir el vell que un llamp havia destruït. A Beauquesne, va trobar unes restes que el van reconfortar: un cadafal construït per Cassini. Delambre es va quedar una estona pensatiu davant d’aquelles «relíquies»: les peces que havia alçat ell, ¿resistirien tant de temps? Al vespre, tornava a casa. Una vida ordenada que hauria pogut durar molt de temps més si…

… si no hagués estat per la fissura que acabava d’esquerdar la Convenció i que s’havia estès i havia provocat la divisió de tot el país. Una trentena de diputats, dels més il·lustres, dels que anomenaven «els pares de la República», Rolland, Vergniaud, Brissot, els qui rebien el nom de «girondins», havien estat acusats per l’assemblea. I, darrere seu, Condorcet. Amiens es va partir en dos; quantes baralles entre els germans i germanes de Delambre!

Per a la massa de ciutadans, fins aleshores l’elecció havia estat simple. D’una banda, un passat vell, gastat, inacceptable, indefensable; de l’altra, un esdevenidor per construir que al final tenia, per què no, la felicitat. Des de feia quatre anys feien ruta junts: artesans, advocats, pagesos, obrers i capellans també. Havien anat contra els aristòcrates, després contra el rei, després a favor de la República i ara els demanaven que anessin «amb la Gironda, contra la Muntanya», o «amb la Muntanya, contra la Gironda». Aquest cop, la cesura passava a través de la República. N’hi havia que volien que la Revolució continués; d’altres, satisfets amb el que s’havia adquirit, desitjaven que s’interrompés. «Qui molt abraça, poc estreny!», clamaven els uns. «No et pots aturar al mig del gual!», replicaven els altres.

Delambre dissecava tots els números de la Chronique. Durant dos dies no va aparèixer i després, un matí, la va tornar a rebre. La interrupció havia estat causada pel saqueig de la impremta. A la primera plana, una carta de l’impressor:

«Amb set minuts, una gran quantitat d’homes armats, la majoria d’uniforme i tots ben vestits, n’han tingut prou per destruir-me tota la impremta. A mi, personalment, no em volien cap mal, almenys és el que m’asseguraven, amb la pistola al pit.

»Em pregunteu que jo què feia durant el pillatge, doncs bé, intentava fer-los entrar en raó. Els deia: Un impressor no és més responsable del que imprimeix que el nen que recull el drap amb el qual es fabrica el paper on s’imprimirà. ¿Voleu venjar-vos dels autors? Falleu el blanc. Aquests raonaments eren bons, sens dubte, perquè van plegar de trencar quan jo vaig plegar de parlar; és cert que ja no quedava res…».

Cap rastre de la firma de Condorcet. Ja no va aparèixer mai més a les columnes del diari.

De tornada cap a París un altre cop, Delambre va decidir fer marrada per comprovar el senyal que tenia a Saint-Martin-du-Tertre. Hi havia molta gent. Així que va baixar de la berlina va sentir que el cridaven: era Lakanal, un diputat, membre del Comitè d’instrucció. La Convenció li havia encarregat que experimentés un aparell nou, el telègraf dels germans Chappe. Mentre ell era a Saint-Martin, el seu col·lega Daunou era al parc de Saint-Fargeau, a vuit llegües i mitja de distància.

Els missatges que enviava Lakanal van arribar a Daunou i els de Daunou van arribar a Lakanal. Fou un èxit. Entusiasmat amb l’eficàcia del procediment, Lakanal llançà a Delambre, que era meravellat:

—Establirem el telègraf a tot el territori. És la millor resposta per als qui pensen que França és massa extensa per formar UNA República. Aquesta màquina té el poder d’escurçar les distàncies i es pot dir que reuneix una població immensa en un sol punt. Fixeu-vos, es podria transmetre un decret a tots els punts de la República quan fes una hora escassa que la Convenció l’hagués aprovat!

L’ajudant de Lakanal es va barrejar a la conversa i va explicar que Chappe pretenia que havia fet servir la seva màquina per anunciar una tempesta, que era més coneguda que els vents i que aviat es podria transmetre el pensament, tant de dia com de nit, amb una rapidesa quasi igual a la de la llum.

En tornar a pujar a la berlina, Delambre es va posar a somiar: dues hores, tres a tot estirar, i Méchain, a l’altra banda dels Pirineus, li contestaria les preguntes que li havia fet el mateix dia!