1

24 de juny de 1792

Les Tulleries encara conservaven els senyals de la marea humana que les acabava de submergir; papers untats, quisca, trossos de roba, parterres de flors trepitjats… Un grup de jardiners avaluava els desperfectes i voluntàriament ignorava l’arbre jove que, feia tres dies, una comitiva d’obrers havia plantat allà a pesar de l’oposició dels guàrdies del rei. Un bon arbre, que havia de durar almenys fins a final de segle, llevat que alguna cosa —un llamp, una destral, el foc o els paràsits— en trunqués el creixement. Clavada directament al tronc, es desplegava una ensenya tricolor.

Al cap del passeig, davant d’un pavelló, dues berlines molt carregades, aparcades donant-se l’esquena, estaven a punt de marxa. Eren idèntiques amb la sola diferència del color, una de verda, l’altra caoba, i anaven equipades al darrere amb un bagul enorme de forma estranya. Al costat hi havia un grupet reunit: Lavoisier, químic famós; Condorcet, filòsof i diputat a l’Assemblea legislativa, i el cavaller de la Borda, físic. També hi havia una dona amb tres nens.

Tots eren allà per dir adéu als ciutadans Pierre Méchain i Jean-Baptiste Delambre, que es disposaven a marxar de la capital.

—Vinga, Méchain, vós cap al sud, i jo cap al nord —va fer el segon.

—Així ho ha decidit l’Assemblea —respongué el primer.

—I jo em quedo a París —va concloure amb tristesa Lavoisier mentre donava una capseta plena de cartes de crèdit i d’efectiu en or i plata a cadascun.

Després li va tocar a Borda donar als viatgers una cartera que contenia salconduits i cartes de recomanació firmades pel rei.

Thérèse Méchain feia esforços per dissimular el neguit; es mantenia apartada, digna i silenciosa. Tanmateix, quan Delambre se li va acostar per dir-li adéu, va deixar escapar:

—Si almenys marxéssiu junts!

Condorcet s’hi va acostar per donar-li ànims i li va assegurar que, com que estaria en contacte permanent amb tots dos viatgers, li comunicaria totes les novetats que en rebria.

Méchain es va enfilar a la berlina de color de caoba. Delambre, a la verda. Van intercanviar una mirada, tots dos tenien els ulls lluents. ¿Era per l’excitació del viatge o eren els reflexos dels focs de sant Joan que havien il·luminat els cims de Montmartre les nits anteriors? Es van fer un senyal amb la mà.

—Fins a Rodés! Fins a Rodés! —van dir a l’uníson.

Les dues berlines es van posar en moviment alhora, i es van allunyar en direccions oposades.

Per Lavoisier aquell dia era un aniversari. Feia nou anys, dia per dia, s’havia instal·lat com de costum al laboratori que tenia a l’Arsenal i aquell matí, dins d’una campana tancada hermèticament, combinant aire inflamable i aire vital en unes proporcions calculades amb precisió, havia creat… aigua! Unes quantes gotes, però d’una puresa ideal, havien perlejat al llarg de la paret de vidre. L’aigua dels orígens!

Gasos que produïen aigua! Un dels quatre elements en què els grans mites dels homes basaven el món tan sols era un cos compost. Era el final de la creença en uns elements primers, en uns cossos aristocràtics situats per damunt dels altres. Era una revolució! Mentre s’allunyava del Palau de les Tulleries, Lavoisier, recordant que ell era un dels pares d’aquesta República de les coses, on tots els cossos tenien els mateixos drets, no va poder evitar sentir temor que també nasqués la dels homes.

Al seu costat caminava Condorcet, animat per un desig invers. Ell, el filòsof, l’últim supervivent dels enciclopedistes, el president de la Legislativa, desitjava que arribés el temps de la República perquè, deia, val més l’absència que la presència d’un rei. Quant a Borda, tot i que apreciava la monarquia, havia lluitat al bàndol dels «insurgents» americans per ajudar-los a alliberar-se de la corona anglesa…

Aquests tres homes no eren al pati de les Tulleries per parlar del govern dels homes, sinó com a responsables d’una missió votada per l’Assemblea i aprovada pel rei. Doncs, ¿per què Thérèse sentia aquesta aprensió?

No era el primer cop que el seu marit marxava en missió. Però durant els últims tres anys havien passat tants fets importants! Allà mateix, a les Tulleries, l’hoste i la residència havien canviat de noms. El pavelló de Marsan, al nord, s’havia convertit en el de la Llibertat; el central, en el de la Unitat, i el de Flora, al sud, ara es deia de la Igualtat; i sobre tots tres edificis dia i nit onejava ben alta una insígnia tricolor. Quant al rei de França, des d’ara se l’anomenava «rei dels francesos», i els francesos mateixos s’anomenaven «ciutadans», mentre que de la guàrdia a cavall se’n deia «gendarmeria nacional». A dos passos d’allà, feia una setmana, s’hi havia encès una foguera on s’havien llençat les «rampoines de la noblesa»: una quantitat enorme de títols, de diplomes de ducs, de marquesos, de vescomtes, de vicaris, havia cremat al peu de l’estàtua de Lluís XVI, que les flames havien llepat durant molta estona. S’havia establert la patent; i ja no es permetia la llibertat de disposar de cap esclau enlloc del territori; mentre la Sorbona estava tancada, Còrsega s’obria al continent; el pont d’Avinyó ja era francès; es perseguien els dialectes i els patuesos que, segons es deia, impedien que els ciutadans s’entenguessin.

El mateix que es retreia a la quantitat de patuesos, també es va retreure a la diversitat de pesos i mesures: la llenya es venia a costals; el carbó vegetal a sarrions; el de pedra a carretades; l’ocre a bótes i la fusta per a la construcció a bigues o a quadrats. La fruita per a sidra es venia a la carga; la sal a astes, a sesters, a muigs, a faneques, a almuds i a mesurons; la calç es venia a senalles, i la pedra a terrellons. La civada es comprava a picotins i el guix a sacs; el vi s’obtenia a porrons, a pitxells, a barralons, a mallals, a gerres i a petricons. L’aiguardent es venia a galons; el blat a cafissos i a cóps. La roba, les catifes i els tapissos es compraven a alnes; els boscos i els prats es comptaven a vessanes, la vinya a feixes. La pórca valia dotze jornals i el jornal representava la superfície que un home podia treballar en un dia, igual que la mujada la que podia treballar amb dos bous. Els farmacèutics pesaven en lliures, unces, dracmes i escrúpols; la lliura valia dotze unces; l’unça, vuit dracmes; la dracma, tres escrúpols, i l’escrúpol, vint grans.

Les llargades es mesuraven en toeses i en peus del Perú, que equivalien a una polzada, una línia i vuit punts de peu del rei, que resulta que era el del rei Filicteri, el del rei de Macedònia i el del rei de Polònia; també era el peu de les ciutats de Pàdua, de Pesaro i d’Urbino. Pràcticament era igual que l’antic peu del Franc Comtat, del Maine i del Perxe, i el peu de Bordeus per acanar. Quatre d’aquests peus s’assemblaven a l’alna de Laval. Cinc feien l’hexàpode dels romans, que era la cana de Tolosa i la vara de Norai. També era com la de Raucourt i fins i tot com la corda de Marchenoir de Dunois. A Marsella, la cana per a la roba de cotó era gairebé una catorzena part més llarga que la de la seda. Quin embolic! Set o vuit-cents noms.

«Dos pesos, dues mesures!» era el símbol de la desigualtat. En resposta als desitjós expressats als memorials de greuges del 1789, i també als que havien expressat els Estats Generals del 1576, que demanaven que «a tot França només hi hagi una alna, un peu, un pes i una mesura», la Revolució va decidir d’uniformar-ho tot. Va instaurar un sistema de mesures únic i uniforme, per assegurar la facilitat dels intercanvis i la integritat a les operacions comercials.

Després de deixar les Tulleries i de passar sense entrebancs les portes de París, la berlina caoba corria cap al sud entremig dels camps; al darrere, amb els vidres oberts i les cortines tirades, un corrent d’aire lleuger refrescava l’atmosfera i Méchain, assegut còmodament, observava l’home que tenia al davant i que ja s’havia adormit.

Méchain no havia pas marxat tot sol per a aquesta missió, ni Delambre tampoc; tant l’un com l’altre anaven acompanyats d’un assistent: el ciutadà Bellet per a Delambre, i Tranchot per a Méchain.

Tranchot tenia fama de ser un home de camp amb una gran resistència física, perseverant i competent. El fet d’haver freqüentat molt les muntanyes havia de ser una ajuda preciosa quan calgués afrontar els pics catalans, els massissos dels Pirineus, els cims de les Corberes i els de la Muntanya Negra. Méchain li examinava les mans curtes abandonades sobre les cuixes i les trobava àgils i potents. En veure’l dormir d’aquesta manera, va pressentir que Tranchot no era home que es deixés dominar per estats d’ànim vans; era exactament el que li convenia. La berlina travessava un poble. Va donar un cop d’ull per la finestra i va sorprendre les mirades intrigades dels veïns. ¿Era el disseny singular del vehicle allò que cridava l’atenció? Méchain es va asseure bé i, després de bloquejar la tauleta desmuntable, va treure un mapa de Catalunya i es va posar a estudiar-lo.

El vehicle va frenar tan brutalment que Tranchot, arrencat del seient, fou projectat fins a l’altre banc i pel camí va aixafar el braç de Méchain.

—Ciutadans, els salconduits.

L’ordre no admetia rèpliques, i l’havia llançada un oficial de la guàrdia nacional palplantat allà al davant. Méchain va mirar la taula trencada, es va fregar el braç adolorit, després va recollir el mapa i el va allisar maquinalment. L’oficial va repetir l’ordre. Tranchot, enlluernat, va aixecar-se; per l’obertura de la porta va veure el canó d’un fusell que brillava amb els raigs del sol: el vehicle estava rodejat. Méchain callava i Tranchot va començar a explicar a l’oficial el contingut de la missió. L’oficial va escoltar educadament però, tot i així, va donar l’ordre de registrar el vehicle. Méchain, hostil, semblava decidit a no col·laborar amb els qui registraven. Tranchot, que entenia les raons d’aquests escamots, no mostrava cap animositat: ¿no hi havia dotzenes d’aristòcrates i de prelats que cada dia deixaven el país i s’enduien riqueses considerables a l’altra banda de les fronteres?

Amb l’escorcoll no es va trobar res; ni armes, ni or, ni joies, només dues cartes de crèdit dirigides a banquers espanyols. Estaven a punt de deixar marxar la berlina quan, a la cartera que havia caigut sota el banc, un guàrdia va descobrir una vintena de cartes segellades. L’oficial va voler obrir-les, el guàrdia s’hi oposava, al·legant un decret de l’Assemblea Constituent que prohibia trencar els segells oficials si no era en presència d’un càrrec municipal electe. L’oficial va cedir i va anar al poble d’Essonne, que afortunadament era a prop, a buscar el síndic representant, que era una mena de batlle.

El síndic va agafar una carta i va trencar-ne els segells. A sol·licitud dels guàrdies, va llegir-la en veu alta:

—El rei recomana a l’administració de la Cròsa els senyors Méchain i Delambre, astrònoms de l’Acadèmia de Ciències…

—¿On és aquest Delambre? —va preguntar l’oficial.

Com que Méchain continuava mut, Tranchot va explicar que en aquell mateix moment es dirigia cap a Dunkerque, mentre ells anaven de camí cap a Barcelona. El regidor va continuar la lectura:

—Lluís, per la gràcia de Déu i per la llei constitucional de l’Estat rei dels francesos, a tots, presents i futurs, salut…

El fet que la carta fos firmada pel rei féu que la majoria de guàrdies estigué d’acord a deixar marxar la berlina; però es va aixecar una veu observant que quedaven vint cartes de contingut ignorat. El regidor en va dessegellar una altra; anava dirigida al departament de l’Avairon; una tercera, al departament del Tarn; una quarta, al dels Pirineus Orientals. Totes deien exactament el mateix!

Les cartes obertes estaven desplegades sobre una de les caixes tretes de la berlina; les que encara conservaven el segell estaven ordenades, ben apilonades, sobre una altra caixa.

Un bover que pasturava les bèsties en un prat d’allà al costat s’havia acostat; després s’hi havia afegit un grup de pagesos que tornava dels camps i que havia abandonat carros i tartanes a la vora del camí. Uns quants vehicles particulars s’havien aturat i els ocupants havien anat a augmentar la massa d’espectadors. Tota aquesta gent escoltava la lectura amb atenció, i anava reconeixent els termes que contenien les cartes precedents. Assegut més enllà, semblava que l’escena no interessava a Méchain.

Ja n’havien llegides sis; n’hi havia que les volien sentir totes; en quedaven quinze. De cop l’astrònom es va aixecar. Va empènyer el cercle de curiosos, es va plantar davant del síndic, va assegurar que totes les cartes eren iguals i va proposar un procediment que permetés acabar d’una vegada. Com a matemàtic expert, especialista en les lleis de les probabilitats, va demanar que s’agafés una carta a l’atzar: o bé seria idèntica a les precedents i el podrien deixar marxar, o bé seria diferent i el podien detenir immediatament. La gent va aprovar la proposta, que els havia de permetre conèixer l’acabament de l’assumpte sense haver-se d’eternitzar al mig del camp.

Tothom es va acostar, es van fer callar les criatures, es va fer silenci. Tranchot es posà al costat de Méchain, d’esquena a la berlina. La carta decisiva era a la mà del síndic, que la va dessegellar lentament. Després d’examinar-la, va somriure. «El rei recomana, etc.». Van ressonar les aclamacions, Tranchot va prémer amicalment el braç de Méchain, la gent s’afanyava a felicitar-los.

—La mesura geodèsica més llarga de tots els temps, tal com l’anomena Borda, comença malament —va remugar Méchain mentre tornava a pujar a la berlina.

Navegant, físic i inventor d’aparells, Borda acabava d’ajustar un instrument meravellós: un cercle repetidor. Fins ara se n’havien construït tres exemplars, dos dels quals es trobaven a les caixes de Méchain.

¿Quant de temps havia de durar l’expedició? Els més optimistes parlaven d’un any. Méchain calculava que almenys en caldrien dos. De fet ningú no en sabia res. Ni els qui, a l’Assemblea, l’havien engegat, ni els qui, a l’Acadèmia, n’havien posat la llavor, ni tampoc els de la Comissió de Pesos i Mesures que n’havien garantit la preparació. Als bancs de l’Assemblea Constituent, i després als de la Legislativa, Méchain, assidu, havia escoltat els discursos de Talleyrand, de Condorcet, de Prieur de la Côte-d’Or. Va recordar l’emoció que l’havia envaït quan, davant l’Assemblea plena de gom a gom, Condorcet havia dedicat l’expedició «A TOTS ELS POBLES, A TOTS ELS TEMPS». Quin un, aquest, tenia el do de les fórmules, però, Déu del cel, que dolent que era com a orador! Méchain recordava el que havia dit gairebé paraula per paraula: «En aquesta operació —havia volgut puntualitzar—, destinada a fer créixer la llum i la fraternitat dels pobles, no es tracta de buscar la facilitat sinó de buscar el que s’acosti més a la perfecció».

¿Però de quina operació es tractava? Ni més ni menys que de mesurar amb l’exactitud més perfecta la llargada del meridià entre Dunkerque i Barcelona! Méchain i Delambre, tots dos astrònoms i acadèmics, havien estat escollits per dur a terme aquesta tasca immensa. Cadascun d’ells havia de sortir d’un extrem i anar fins a Rodés.

Unitat de la llengua, unitat del govern, unitat contra els enemics de fora i de dins: des de feia tres anys regnava l’obsessió per la unitat, es detestava l’arbitrarietat, tothom se sentia universal.

La mesura és quantitat —justament és la seva raó d’existir— però com que es desitjava que també fos «qualitat», es volia que fos universal, eterna, invariable. Asseguraven que les coses aïllades, que no depenen de res, arbitràries, no estan fetes per ser adoptades de manera duradora. Com a prova es presentava la llarga història dels pobles.

Per orientar l’elecció de la unitat de mesura nova s’havia decidit no admetre res que no anés lligat íntimament a objectes invariables, res que, amb el pas del temps, depengués dels homes o dels esdeveniments. Un sistema d’aquestes característiques, pel fet de no pertànyer en exclusiva a cap nació, podria enorgullir-se que totes l’adoptessin. ¿Qui, a part de la natura, té aquestes qualitats? I a la natura, ¿qui pot garantir millor que el globus terraqüi la invariabilitat, la universalitat i l’eternitat?

Tot estava a punt: l’època, els homes, les institucions i els mitjans tècnics. Va arribar el moment solemne de la definició. Es va proclamar que la nova unitat de llargada havia de ser un tros del globus: «la quaranta milionèsima part d’un meridià terrestre!».

Méchain va intentar relaxar-se. Va estirar les cames. Què còmoda que era aquella berlina! Borda n’havia previst tota la concepció minuciosament. Una meravella d’enginy. Es podia fixar una taula desmuntable a terra, i engrandir-la amb perllongues per obtenir una superfície de treball. Els bancs, ben embotits, es transformaven en un llit de dues places. Les parets estaven plenes de cavitats fetes a l’enfustat on hi anaven un termòmetre de viatge, un pèndol de segons i un altre d’equipat amb un timbre, dos higròmetres d’absorció, dos baròmetres, un compàs, un nivell petit i dues ulleres de butxaca en un estoig de cuir. Al sostre, una cavitat contenia un plec de mapes. Borda havia imaginat molts altres sistemes enginyosos, però el tresorer de l’Acadèmia, Lavoisier, havia cridat l’alto a tantes despeses.

La berlina havia tornat a agafar velocitat. Essonne ja era lluny. Assegut al costat del cotxer, dominant les gropes lluents de suor dels cavalls, Tranchot admirava la mecànica perfecta que se l’enduia cap a Espanya. Al capvespre, el cavall davanter corria enganxat a dos més, que seguien el ritme cegament. El cotxer estava endormiscat, amb les mans aguantava sense força les regnes aspres.

A Tranchot l’havia desconcertat el comportament de Méchain, primer l’havia posat nerviós la manca de reaccions, després l’havia irritat el seu atuïment, i finalment l’havia seduït aquella energia sobtada i el mitjà enginyós que havia fet servir per treure’ls del mal pas. Méchain tenia fama de ser una persona secreta. Igual que els dos animals enganxats a la mateixa llança, ells també estaven condemnats a caminar al mateix pas. Durant mesos, anys potser, ho havien de compartir tot, la feina, els àpats, la berlina i sovint l’habitació. Un veritable matrimoni! La idea el va fer somriure. Un matrimoni consentit, va admetre.

¿Era la veu de Méchain, ofegada pel vent? Tranchot es va girar: l’astrònom, abocat a la finestra, s’esgargamellava sense que fos possible entendre què deia. El cotxe va frenar i Tranchot va saltar a terra. Sense obrir la portella, Méchain va ordenar fer mitja volta.

—Tornem a París! Que ens aturin, ens controlin i ens registrin tothora! Com si no en tinguéssim prou amb els obstacles naturals! He decidit ajornar l’expedició.

—Però no pot ser! —va balbucejar Tranchot—. Delambre ja ha marxat. Ell continuarà —va deixar anar en un to expressament provocador—; i, a més, el capità González ens espera a la frontera espanyola. Mai més no es tornarà a intentar una expedició com aquesta. Si s’ajorna, quedarà condemnada.

—Ja està condemnada. ¿Heu vist el que ha passat, la manera com ens han tractat?

—Simplement ens han controlat i ens han endarrerit unes quantes hores, però hem pogut continuar endavant.

—Quina sort! Sóc astrònom, jo, senyor Tranchot, necessito tranquil·litat i seguretat per treballar.

Calmat, Méchain va continuar remugant unes quantes paraules, més dirigides a ell mateix que no pas al seu ajudant.

—Només arribarem al final si podem comptar amb l’ajut dels batlles, dels guàrdies, de la població. Contínuament ens caldran fusters, fusta, camàlics, animals… No, és impossible; hem de deixar l’expedició per a més endavant.

—Però és que no ho enteneu —va explotar Tranchot, escandint les paraules—. Els temps no van pas pel camí de tornar-se més tranquils! No es tracta d’un aixecament ni d’un avalot, sinó d’una revolució! Si tornem a París, ens prohibim tornar-ne a sortir fins que hagin passat anys.

Ja era gairebé negra nit. La posta següent es trobava a unes quantes llegües, però la berlina caoba no s’havia mogut. El cotxer, assegut a l’herba, amb la pipa a la boca, esperava que Méchain es decidís: ¿el nord i el retorn a París, o el sud? Es va aixecar.

—No voldria ser indiscret —va dir a l’astrònom—, ni tinc ganes de ficar-me allà on no em demanen, però em sembla molt que té raó. Això que passa no està pas a punt d’acabar-se, ja em podeu ben creure, i és una sort que sigui així.

L’astrònom es va enfilar a la berlina, va cridar Tranchot, que anava amunt i avall per la carretera per calmar-se.

—Al final, ¿què fem, doncs? —va preguntar el cotxer.

Méchain va assenyalar el sud amb el dit.

—Cap a Catalunya —va engegar.

Instantàniament la berlina es va posar en moviment, Méchain havia jurat no tornar a París sense haver acabat la mesura del meridià.

Montargis, Bourges, Montluçon, Briva, Rodés, Albí, Castres, Carcassona, i finalment Perpinyà. La berlina no va trobar cap més control. I van arribar als Pirineus i a la frontera, que van travessar al cap de vuit dies justos a comptar des de l’incident d’Essonne. Allà se’ls va afegir el capità González.

Astrònom, marí de sa majestat Carles IV, rei d’Espanya, González havia rebut l’encàrrec d’acompanyar els savis estrangers durant tot el temps que durés l’estada en territori espanyol. Vigilància de dos estrangers —i justament francesos— però, també, participació en una expedició científica a la qual Espanya havia estat convidada i de la qual esperava treure força profit.