3

Com més estret és un campanar, més bon senyal constitueix. El de la col·legiata de Dammartin-en-Goële era d’aquesta mena. Mentre s’enfilava per l’escala de cargol, que no s’acabava mai, Delambre sentia que el cos se li entorcillava. Va recuperar l’alè tot dient-se que s’hauria d’acostumar a les ascensions interminables, i va continuar amunt. De sobte es va enlluernar de manera gairebé dolorosa. Un oceà de foc l’envoltava, fet de sol i de blat barrejats. Va aclucar els ulls i va donar una mirada circular al voltant del cloquer: blat, blat per totes bandes! En alguns llocs s’aixecaven núvols des de terra. Era el temps de la sega: els rostolls, agitats pel vent, formaven un halo que espessia l’atmosfera. Riquesa i monotonia, la plana de la Goële era així.

Velada per la distància, una corona de tossals, turons i torres encerclava l’horitzó. Semblava un amfiteatre immens amb el campanar de la col·legiata al centre. Els geps de Coupvray, de Caretin, de Chaumont, les corbes d’Ecouen i de Montmélian; el turó de Saint-Christophe, el pujol de Sannois i el del Calvari. I al fons, al límit extrem en direcció sud, indiscernible a simple vista per uns ulls sense experiència, una prominència vaga: Montmartre. Més a prop, però invisible, Ermenonville i, al mig de l’illa dels Pollancres, la tomba de Rousseau on, des del començament de la Revolució, s’aplegava la gent.

—¿I aquella torre d’allà baix, la coneixeu?

Delambre es va girar bruscament; el fuster, que havia arribat sense fer soroll, estava dret darrere seu, i assenyalava amb el dit.

Era la torre del mont Epiloy, que l’astrònom coneixia perfectament. El fuster semblava sorprès.

—Sóc d’Amiens —va dir Delambre.

¿Qui hi havia, en tota la regió de la Somme, que no conegués la torre cèlebre on Joana d’Arc havia estat empresonada?

Un campanar representa en primer lloc campanes; aquelles li van semblar gegantines. S’ha de dir que Delambre no havia estat mai prou a prop per tocar-les. Va posar la mà sobre el bronze i li va semblar que sentia vibracions, va trobar divertit interpretar-les com a restes de sons, presoners del metall. Va empènyer la campana: no es va moure, ignorant l’esforç de l’home. Quan anava a insistir va creuar la mirada burleta del fuster, dret en equilibri sobre la biga mestra que travessava el cloquer. La jàssera enorme de roure era tan valenta i estava tan ben encastada a la pedra que no semblava que res la pogués fer perillar. Aguantava tota sola el parell de campanes. Però el fuster ja havia saltat a una cornisa estreta i l’astrònom el va seguir pujant per una escala tremolosa de corda. Delambre no tenia vertigen pròpiament dit, però no se sentia a gust: la suor que li conqueria el clatell no l’enganyava. El fuster palpava els cabirons i les llates i va assenyalar un cavall.

—Un parell de segles i encara és fort com un tronc d’arboradura. Construirem el cadafal aquí.

Delambre va fixar-se que deia cadafal i no bastida.

—Només el foc la podria haver, i encara… hauria de ser un foc de mil dimonis!

El fuster va engegar una gran riallada que va ressonar pel campanar i va continuar el camí sobre els tirants grinyolaires.

Delambre va escollir l’Hostal del Cap Gros per allotjar-se, sense fer cas dels comentaris irònics de Bellet sobre la relació entre el nom de l’hostal i el títol que tenia d’acadèmic. El menjar i el llit eren de bona qualitat i les finestres donaven a la plaça. En introduir-lo a l’habitació, la minyona, amb una veueta d’espinguet, va indicar-li el lloc on, no feia pas gaire, s’exposaven els condemnats a la forca, amb la cara girada cap al patíbul.

En aquesta plaça també era on arribaven les noticies, era el lloc on, cada vespre, es discutien durant una bona estona. Sempre hi havia algú que havia passat el dia a Meaux o a Senlis i informava els qui s’havien quedat al poble, fora que hi hagués un viatger de camí entre Soissons i París. Els qui venien de Bèlgica o de les fronteres eren assetjats amb preguntes: parlaven de combats. Hi havia guerra contra el rei de Bohèmia i d’Hongria.

L’esdeveniment més discutit, el que havia provocat més passions, emocions i disputes, havia estat la invasió de les Tulleries per part de la gent dels barris populars. S’havia forçat la casa del rei! Pobre Lluís i pobre delfí. Les dones havien estat excloses de la compassió: ni una paraula per a la mare, ni una per a la filla. Algú havia puntualitzat que, segons el que li havien dit, tot havia succeït sense maldat, i que no s’havia destruït res. Un home vell havia respost:

—Tot i amb això!

N’hi havia que li havien donat la raó amb cara seriosa, però d’altres havien recordat que no feia gaire temps tothom estava d’acord per ocupar el castell de Condé, a l’entrada del poble. Els van contestar que només l’havien forçat per cremar els drets senyorials i que, de totes maneres, «el rei no era la noblesa».

Una cosa va fer treballar la fantasia: la gorra vermella! Que Lluís en portés una era més aviat bon senyal i imaginar-se «el marit de l’austríaca» cobert d’aquesta manera havia fet esclafir les rialles. Un homenet cloquejava:

—Una gorra al cim d’una perruca! Una gorra al cim d’una perruca!

Tanmateix n’hi havia un que s’havia indignat, perquè afirmava que el rei repugnava de posar-se-la. Un pagès, que fins aleshores callava, va fer un pas:

—¿Repugnava? Jo bé en porto una, de gorra, i n’estic orgullós!

Llavors es va sentir la veu d’espinguet de la minyona de l’Hostal del Cap Gros, que assegurava saber de primera mà, d’un cosí seu que hi era, que una dona guapa s’havia acostat al rei i li havia engegat: «Escolteu-nos! La vostra feina és escoltar-nos!». Tot l’auditori va quedar estupefacte i enmig del silenci se sentí algú que murmurava:

—És veritat que hi és per escoltar-nos.

Enclosa entre la fletxa i el forat de les campanes, la bastida ocupava tota la superfície del campanar. Fixeu-vos si n’era, de minúscul…

—Aquí no vindrà ningú a molestar-vos; la gent és massa gandula per pujar tots aquests escalons. És el privilegi de l’altura: estar sol… al bell mig del poble!

Concentrat en la instal·lació del cercle repetidor, Delambre escoltava distretament la xerrameca del fuster. Se sentia a gust. La feina de veritat estava a punt de començar. Després de la localització esgotadora dels llocs, després de les anades i vingudes sens fi entre les estacions, després de la construcció de les bastides, després de la instal·lació del material, després de la comprovació enutjosa dels aparells, ja estaven ben a punt per a la primera mesura geodèsica de l’operació: el càlcul del primer angle.

El cercle repetidor estava dret de cara a l’obertura. Les dues ulleres brillaven amb la llum. Delambre es va col·locar darrere l’instrument, va desbloquejar els diferents sistemes de seguretat i a l’instant l’aparell va recuperar l’ús de les articulacions. Sentia el tacte del metall a la palma de la mà, va tancar-la sobre la ullera alliberada i la va dirigir cap al nord. Sota els dits, la rodeta va girar suaument. A poc a poc, emergint del no-res lletós, va aparèixer la torratxa de Clermont.

Bellet havia seguit tots els moviments; Delambre li va deixar el lloc. Va arraconar maquinalment la grenya que li travessava el front, es va vinclar i, després de mirar per l’objectiu va balbucejar una cosa com ara:

—Perfecte, perfecte… perfectament clar.

Ràpidament la llum fou massa dèbil; Delambre va immobilitzar la ullera. ¿Quantes mesures similars haurien de prendre abans d’arribar a Rodés? Bellet va posar els taps als visors i va cobrir l’instrument amb un drap immaculat. El fuster, que des de feia una estona observava l’obertura encesa del campanar, va assenyalar l’horitzó amb el dit.

—Som els últims que veiem la posta del sol —va afirmar amb orgull. De sobte es va redreçar amb l’orella dreta—: Escolteu!

Un silenci estrany va envair el campanar. Bellet va parar d’endreçar. Delambre i el fuster van quedar-se immòbils. A poc a poc Delambre va distingir una multitud de sorolls encavalcats. Semblava que els sorolls vinguessin a onades, com si anessin a petar contra el campanar i arribessin esmussats, filtrats per la distància, però tanmateix distints: el retruny d’un carro, el renill d’un cavall, crits de criatura, el grinyol d’una reixa, el martelleig d’un mall. Tot i que es podien reconèixer, semblaven irreals. El fuster es va abocar; Delambre s’hi va acostar. A baix, a la plaça, uns personatges minúsculs es reunien en grups fluids mentre es feia de nit.

Va passar el mateix cada vespre del mes de juliol, fins al dia que un soroll desacostumat va cridar l’atenció de l’astrònom i del seu ajudant. Un redoblament de tambor! Bellet va precipitar-se, la plaça estava coberta de gent.

—Vingueu a veure-ho! —va cridar, excitat, fent trontollar la bastida a còpia de bellugar-se.

—M’ho tapeu tot! Baixeu a veure què passa i no us quedeu aquí al mig, palplantat davant de l’aparell.

Bellet ja corria escales avall. El fet de passar brutalment del silenci i l’obscuritat de la nau buida a la llum i al tumult que regnaven a l’exterior el va deixar atordit un moment. El redoblament dels tambors va espetegar, seguit immediatament de l’explosió metàl·lica de les trompetes. La comitiva arribava a la plaça.

Quatre homes avançaven a pas lent; amb els braços alçats portaven una ensenya de tela gruixuda, aguantada per dos bastons grossíssims. Inscrites amb poca traça les paraules: Llibertat, Igualtat… La tercera no es podia llegir, amagada entre els plecs de la roba.

Al darrere venien el batlle i els representants de la població: calces de roba dels burgesos, esclops dels camperols, bates de cotó dels artesans, sabates de cuir dels comerciants. Avançaven sense dir ni piu, però no podien estar-se de fer un senyal, ràpidament reprimit, a la família arremolinada pel camí.

Ningú no va somriure quan el batlle va haver de provar dues vegades d’enfilar-se a la tarima instal·lada al costat de l’arbre de la Llibertat. Amb un gest ràpid va arreglar-se el mocador arrugat i va mirar la gentada: «CIUTADANS! LA PÀTRIA ESTÀ EN PERILL».

La frase, pregonada enmig d’un silenci de catedral, va produir un efecte immediat. Una llarga esgarrifança es va estendre com una ona expansiva. Bellet va sentir brollar dins seu una emoció que encara no havia sentit mai, feta de força i de tristor. En la immobilitat impressionant de la gentada hi havia alguna cosa animal, primitiva. «En perill!». La fórmula, triada hàbilment pels qui havien redactat el discurs a la Legislativa, va tenir l’efecte immediat de provocar una sensació d’urgència en cadascun dels oients. Cada home, cada dona, la va sentir com una crida d’auxili: s’havia d’ajudar la Nació.

El batlle va treure’s una proclama de la butxaca i es va posar a llegir:

—Una gran quantitat de tropes avança cap a les nostres fronteres. Tots els qui senten aversió per la llibertat agafen les armes contra la nostra Constitució, CIUTADANS, LA PÀTRIA ESTÀ EN PERILL! Els qui tindran l’honor d’anar al davant per defensar allò que més estimen han de recordar sempre que són francesos i lliures. Que els seus conciutadans mantenen, a casa, la seguretat de les persones i de les propietats. Que els magistrats del poble vetllen amb atenció. Que tothom, amb una força tranquil·la, atribut de la veritable fortalesa, esperi el senyal de la llei abans d’actuar i la pàtria s’haurà salvat!

El batlle es va eixugar el front i es va relaxar com si, després de compartir el contingut de la proclama amb els seus conciutadans, se sentís alliberat d’un secret terrible. Va escombrar l’espai amb un gest ample de la mà i va anunciar amb orgull:

—En aquest mateix instant, es llegeix aquesta proclama a tots els municipis de França.

Una ovació immensa va saludar la notícia. La tensió acumulada es va descarregar de cop: tothom es va posar a parlar. Saber que en aquell moment a Marcilly, a Plailly, a Juilly, al Mesnil, a Ermenonville, els habitants estaven reunits a la plaça i escoltaven la mateixa crida, sentir aquell entramat teixit a través de tot el territori produïa una embriaguesa que envermellia les cares i feia brillar les mirades: una embriaguesa tràgica que deia: «La llibertat o la mort!».

L’hostaler va col·locar una taula i una cadira sobre la tarima. Un funcionari municipal va ocupar el lloc de l’alcalde.

—S’obre la inscripció de l’allistament —va anunciar mentre posava un llibre gruixut a la taula—. Els qui vulguin presentar-se voluntaris poden venir a apuntar-se. No hi ha obligació d’uniforme; tothom pot anar al combat amb la roba de feina.

Ja hi havia un home fent cua a la tarima. Esperava dòcilment, volia ser el primer d’inscriure’s, el primer de marxar.

Des del seu observatori, l’astrònom havia vist com el seguici desembocava a la plaça; quan el batlle s’havia posat a parlar, Delambre no s’havia pogut aguantar. Es va trobar al mig de la gentada quan el conseller municipal cridava a l’allistament. L’astrònom buscava el seu ajudant amb la mirada i, com que no el veia, va anar a trobar-lo. Després de voltar una bona estona, va acabar descobrint-lo.

Vinclat sobre el registre de l’allistament, Bellet, amb la ploma a la mà, es disposava a signar. Delambre va fer un bot per aturar-li brutalment el gest.

—Bellet, ¿què feu? Esteu boig! Espereu, no signeu… almenys de moment. Us ho prego.

Se’l va endur cap a un racó mentre li agafava el braç amb força, i li va dir fluixet:

—Entenc el que sentiu. Penseu que és més important anar a combatre. Evidentment, mentre la pàtria està en perill, quedar-se als campanars prenent mesures, no sé què sembla! Penseu que…

—Penso que si ens envaeixen ja no hi haurà res per mesurar. Penso que si els anglesos prenen Dunkerque la vostra expedició ha begut oli.

—¿La meva expedició?

—No volia dir això.

—Recordeu les paraules de Condorcet: A tots els temps, a tots els pobles! La mesura és universal, no pot dependre dels esdeveniments.

—I tanmateix en depèn, tant si ho voleu com si no —va replicar Bellet, encarat amb l’altre home.

—Si Dunkerque cau, si Perpinyà cau, continuarem —va cridar Delambre—. Haurem de continuar.

Ja era l’agost. A la plaça de Dammartin hi quedaven molts menys homes, a l’hostal també. Un matí, tip d’esperar que es dissipessin els núvols de calitja que impedien distingir el senyal de Montmartre que li havia costat tant de triar, Delambre es va decidir: com que Montmartre s’entossudeix a ser invisible de dia, l’observarem de nit. Bellet havia de marxar el mateix dia per encendre-hi durant la nit un fanal concebut especialment per a aquesta finalitat, i mentrestant Delambre, al seu lloc del campanar, procediria a prendre la mesura.

—Ha quedat ben clar —va precisar l’astrònom—, heu d’encendre el reflector dues hores després de la posta de sol. Abans no. Si tot va bé, jo l’hauria de veure cap al grau…

El final de la frase es va perdre en un rebombori espantós. Sota els peus dels dos homes, el tirant, que estirava el batall amb violència, havia desencadenat el repic de les campanes i l’exasperació de Delambre, que començava a no poder suportar-les més.

Bellet estava carregant els reflectors a la berlina quan un grup concentrat a la plaça li va cridar l’atenció. Un home enfilat sobre un banc, amb el pit descobert sota un davantal de cuir, arengava els vilatans amb veu potent:

—A mi les amenaces em fan l’efecte contrari. Diuen que si fem alguna esgarrinxada a les Tulleries o si toquem la closca del rei un xic massa fort, els austríacs i els prussians… —buscava les paraules—. ¿Com ho diu? —va preguntar al jove d’ulleres fines que tenia al costat.

Aquest es va treure un diari de la bossa de recader.

—Diu… —va buscar la frase— ah, sí, diu que duran a terme una venjança que es recordarà sempre més.

—Això —va continuar l’arengador—, que es recordarà sempre més.

El recader també es va enfilar sobre el banc, va desplegar el diari i va llegir en veu alta:

—«Diuen que els habitants de les ciutats, pobles i viles s’han de sotmetre immediatament a les tropes austríaques i prussianes; que aquells que intentin defensar-se patiran una venjança exemplar, que s’enderrocaran les cases i se’ls calarà foc, que París serà saquejada i hi haurà una subversió total».

L’home del davantal de cuir va explotar:

—¿Ho sentiu? Cada cop que ho escolto m’entra més ràbia!

Bellet pràcticament li va arrencar el diari de les mans.

Era La Chronique de París. Un gran titular travessava la primera plana:

Bellet intenta llegir amb calma: sotmetre’s immediatament… venjança exemplar… enderrocar i calar foc a les cases… saqueig i subversió total a París. Va estrènyer el diari, gairebé esparracant-lo. «Si ens vencen, destruiran França», va pensar amb ràbia. Coneixia la potència dels exèrcits estrangers. També sabia que la majoria d’oficials francesos havia desertat, que als soldats els faltaven armes i municions. Encara tenia al cap les paraules del funcionari municipal: tothom pot anar al combat amb la roba de feina. Això volia dir que ni tan sols tenien prou uniformes. Si es miraven els voluntaris que havien marxat, el resultat de la guerra era indubtable: no n’hi havia ni un que hagués empunyat un sabre ni tirat cap canonada, i s’havien d’enfrontar amb soldats d’ofici! En pensar que tot allò en què havia cregut i que havia esperat corria el risc de ser anorreat, Bellet va sentir que se li encongia el cor. Li van venir llàgrimes d’impotència als ulls.

Mentre s’allunyava va tornar a sentir l’home que arengava la gent:

—¿I sabeu qui és el cap dels emigrats aliats amb Brunswick?

Bellet es va girar.

—Louis Joseph, el que teníem de príncep a Condé! —va cridar l’home, escandint les paraules—. El mateix comte de Dammartin, d’aquest poble!

Tothom coneixia el comte. No feia gaire, amb prou feines quatre anys, regnava sobre la regió i, quan travessava el poble amb carrossa per anar al castell, les esquenes es vinclaven i la gent es treia el barret. Es van aixecar crits d’ira. D’ira, de ràbia, de despit i de vergonya. El nom de Dammartin estava lligat a Condé des de feia segles, l’oprobi recauria sobre el poble i els seus habitants.

Calien cinc hores per arribar a París. Just quan Bellet pujava a la berlina, va sentir que el cridaven:

—¿Aneu a París? —li va preguntar un home que ja havia vist algun cop a l’hostal.

—He de ser a Montmartre abans del vespre.

—Diuen que els obrers faran una processó fins a les Tulleries per dir quatre coses al rei. M’agradaria ser-hi, però em veig negre per anar-hi a peu.

L’home es va asseure al costat de Bellet. El cotxe va arrencar. Una dona s’hi va acostar corrent.

—Agafa això, Lluís —va cridar mentre oferia un pa al passatger—. Sembla que a París ja no tenen menjar.

L’home es va abocar i va agafar el pa.

—No et preocupis, tornaré demà. —I a continuació, adreçant-se a Bellet, va afegir—: Es diu Lluïsa, i jo, Lluís: estàvem fets l’un per l’altre. Però, ¿què semblo, jo, ara, amb aquest nom? No puc pas canviar-me’l perquè el rei es diu igual! ¿Quin ofici feu?

—Sóc enginyer.

—Jo, baster. —Va quedar-se un moment pensatiu i després va afegir—: Una albarda forta, una sella i un arnès sòlids… treballem amb les bèsties de càrrega i no van pas pel camí de desaparèixer. A Senlis hi havia tres sellers, ara ja només en queda un. Es pensaren que eren qui sap què; treballaven amb els cavalls de luxe.

Una mena d’esclafit regular el va interrompre. En un camp a la vora del camí hi havia una màquina estranya que avançava colgada sota un núvol de rostoll. Era una mena de molí accionat per una sola bèstia. Bellet va aturar la berlina.

L’artefacte estava ple de ganivetes minúscules clavades a dos cilindres grossos que giraven a molta velocitat. Un nen menava la bèstia i al darrere un home alimentava una boca on enfonsava regularment enormes garbes de palla. Bellet no havia vist mai una cosa semblant. El soroll era intens. Sota aquell cel de plom l’home feia pensar en un maniquí de vímet, amb el cos cobert de palla, rostoll i pèls del pit barrejats. Arrossegada cap als cilindres, les mandíbules van enxarpar la garba i immediatament la van trinxar. Just a sota, va rajar un doll de gra i va caure fent fressa a dins d’un molí que el triturava tot seguit.

—És un trinxador —va declarar Lluís quan Bellet va tornar a pujar a la berlina. Li va oferir el pa, que ja havia encetat—. És nou de trinca, diuen que ve d’Anglaterra. La màquina treballa sobre una antiga terra dels Condé.

En tornar a sentir aquest nom, la ira de Bellet va reaparèixer. Estava enrabiat per haver escoltat Delambre i no haver-se allistat.

—¿Vós no heu marxat amb els voluntaris tampoc? —va preguntar bruscament.

Lluís va abaixar el cap, i va respondre sense entusiasme:

—Ja m’hauria agradat marxar, però tinc tres nanos, la dona no ho ha volgut. ¿I tu?

—Jo —va balbucejar Bellet—, jo igual.

Els ulls de Lluís es van il·luminar.

—¿Tu igual, la dona no ho ha volgut?

—En certa manera —va respondre Bellet amb un somriure.

La foscor havia envaït el campanar. Abocat a l’obertura, Delambre va mirar en direcció a París; una nit sense lluna cobria la capital. Era el moment.

Va apuntar la ullera cap a Montmartre, on hi havia d’haver el fanal encès per Bellet i va observar. Res! No hi havia res, cap foc. Sorprès, va comprovar l’instrument i va tornar a determinar la direcció de la ullera: tot estava en ordre. Montmartre es mantenia invisible. Sens dubte alguna cosa havia entretingut Bellet, devia haver necessitat més temps del previst per instal·lar el material…

Uns quants cops durant la nit, Delambre va tornar a l’instrument, sense resultat. Cap rastre del fanal! Irritat, va escombrar l’horitzó amb un gest brusc; una claror intensa va envair el visor. L’astrònom no havia topat mai amb una cosa semblant. La claror era completament real i provenia del centre de París. Delambre va quedar-se molta estona amb l’ull clavat a l’instrument. Després va renunciar a entendre-ho i se’n va anar al llit.

El xivarri era tan fort que va acabar despertant-lo. Delambre va renegar, va girar-se, va intentar ofegar el soroll de veus enfonsant el cap sota el coixí. Vençut, va obrir els ulls. Tot i les cortines, el sol entrava a l’habitació. Va aixecar-se, va córrer la cortina i va obrir el batent de la finestra.

Hi havia una cinquantena de veïns arremolinats al voltant del cotxe de correus; pels carrerons en venien d’altres, tots estaven al súmmum de l’excitació. Un home que passava sota la finestra va cridar, dirigint-se a Delambre:

—És a les Tulleries! Els suïssos han disparat. Hi ha milers de morts. Diuen que tenen el rei presoner al Temple. Les Tulleries han cremat tota la nit.

Delambre va tornar a tancar i a tirar les cortines. Mentre es tornava a posar al llit, va murmurar, amb els ulls mig tancats:

—Espero que no hagi estat en Bellet, qui ha calat foc.

L’endemà, tot i que li asseguraven que hi havia dotzenes de vehicles retinguts a les portes de París, l’astrònom es va començar a inquietar per l’absència de l’ajudant. Va passar davant la col·legiata sense ni aixecar el cap i va entrar a la seva habitació per llegir La Chronique de Paris. A la primera plana, segons el costum, s’estenia l’acta de les sessions de l’Assemblea, redactada per Condorcet.

«Nit del 9 al 10 d’agost.

»Durant la nit ha sonat l’alarma. L’Assemblea s’ha reunit a mitjanit. S’han escoltat uns quants peticionaris dels barris de París que han vingut a declarar que l’agitació del poble prové del fet que veuen la cort en estat de contrarevolució. Un funcionari municipal anuncia que el rei, la reina i la família demanen per presentar-se. El rei entra, seguit de la seva muller, del fill, de la filla i de la senyora Elisabeth. Es col·loca al costat del president Vergniaud i diu: “He vingut fins aquí per evitar un gran crim, i entremig de vostès em sentiré segur”.

»El senyor Carnot demana com s’ho farà l’Assemblea per deliberar si la Constitució diu que l’Assemblea no delibera mentre hi ha el rei. Es decideix que el rei i la seva família s’estiguin en una llotja separada de la sala per una reixa: la llotja que normalment ocupa el logògraf. De sobte se senten canonades cap al castell.

»El rei avisa que ha ordenat als suïssos que no disparessin. Les canonades augmenten; alhora se senten molts fusells. El rei, la seva família i els diputats ho escolten en silenci. Un orador demana que l’Assemblea posi sota la protecció de la llei totes les propietats i persones. Aquesta moció és aplaudida i decretada. Un opinant demana a tots els seus col·legues un jurament: Visca la llibertat! Visca la igualtat! Tots els diputats es posen drets i pronuncien el jurament, amb els braços cap al cel. S’anuncia que el castell ha estat forçat».

Delambre va girar la plana febrilment i es va llançar sobre l’article següent, que explicava el que havia passat al castell.

«El despertar del poble ha estat terrible i aquesta vegada es pot dir sense exagerar que s’ha aixecat com un sol home. Això no ha estat una revolta que es pogués calmar amb uns quants trets de fusell, sinó una insurrecció general, un veritable suplement de la revolució que res no podia resistir.

»A les nou, tothom que pot portar armes es dirigeix cap a les Tulleries. Els ciutadans diuen clarament que desitgen la caiguda del rei; no hi ha ningú que manifesti la intenció de fer-li mal. Els granaders de dos batallons reialistes ben coneguts havien fet entendre als canoners que els afusellarien si es negaven a disparar contra el poble. Aquests mateixos granaders havien excitat els suïssos i els havien dit que disparessin contra tothom que es presentés.

»Efectivament, així que el rei ha entrat a l’Assemblea ha començat la carnisseria. Els suïssos disparen per les finestres i pels sospiralls també. Els ciutadans desarmats o mal armats fugen. Els valents de Marsella i de Brest s’apleguen, els parisencs els secunden; principalment vénen de Saint-Antoine i de Saint-Marceau. Un foc terrible respon al que es rep. S’han vist guàrdies nacionals corrent darrere les bales de canó enviades des de les Tulleries per tornar a enviar-los-les. En passar davant del Carrousel, la processó rep una descàrrega terrible. Els guàrdies del rei, emboscats en unes barraques, disparen contínuament i fan un centenar de morts entre la gent del poble. Un grup de marsellesos es llança endavant i per les obertures tira cartutxos de pólvora que fan explotar les barraques. El foc s’escampa immediatament i provoca una gran fumera.

»Finalment els suïssos, vençuts, deposen les armes, però una gran quantitat de federats, de marsellesos, i de ciutadans de París ha perdut la vida. La desesperació està al punt màxim i, amb l’excepció d’algun suís que ha pogut ser amagat i protegit de la ira, tots els altres han estat massacrats. Molts han estat duts davant de la casa de la vila i allà se’ls ha donat mort.

»El Carrousel ha cremat tota la nit i, si no hagués estat per l’actuació dels guàrdies nacionals, el foc s’hauria escampat a tot el castell. Una mica més tard, les Tulleries han estat inundades. S’han emportat els mobles als districtes. Els lladres han estat castigats amb la mort, però enmig de tanta confusió han pagat justos per pecadors. S’han pogut salvar uns quants objectes de valor. Aquí hem de mencionar el despreniment del senyor Collard de Trone, artiller dels Petits-Pères, nascut a Caen, que ha trobat mil cinc-cents lluïsos al secreter de la reina i els ha dipositat a l’Ajuntament.

»També han trobat dues cartes adreçades a la reina, que publicarem aviat.

»Les estàtues de Lluís XVI, de Lluís XV i fins i tot la d’Enric II han estat tirades a terra. Tres ciutadans han resultat morts, esclafats per la caiguda del bust de Lluís XV».

Delambre es va aixecar, el cap li bullia. Recorria l’habitació amunt i avall, alleujat i ansiós a la vegada. Tan alleujat com es pot estar quan finalment la tempesta esclata, després d’haver covat molt de temps. Ansiós perquè no s’imaginava que esclataria amb tanta violència. Va tornar a agafar el diari:

«La ullera mural de l’escola militar, situada a l’observatori de l’astrònom de Lalande, ha sofert desperfectes greus provocats pels homes que hi havien entrat per buscar armes». Una mica més avall li van cridar l’atenció unes altres línies: «Pis bonic de dues habitacions, molt ben moblat, amb vista magnífica sobre el riu; adequat per a un home sol amb criat; també pot convenir a un diputat. Adreceu-vos al senyor Gifon, quincallaire, al moll de la Mégisserie número 11, cantonada de l’Arche-Marion, a prop del Pont Nou». «No sóc diputat, però ja el canviaria pel meu, al carrer del Paradís. El Sena, dues habitacions, un home sol; si m’augmenten el sou, viure al costat del riu, davant del moll Conti, enfront de Condorcet…», pensava Delambre. Es va adormir.

Retingut llargament a les portes de París, Bellet no va tornar fins dos dies més tard. Com que l’estació de Montmartre resultava impracticable, Delambre la va substituir per la cúpula del Panteó.

Quan la berlina verda estava a punt de marxar de Dammartin-en-Goële, Bellet va veure una dona vestida de dol que travessava el carrer. Era la Lluïsa. Havia esperat el seu marit en va: Lluís, el baster, era un dels milers de morts de la nit del 10 d’agost.