10

«A l’indret que aquí anomenen el puig de Châtillon, hi ha una granja petita i un camp cultivat; la resta està completament coberta de roures força alts. Per la vora d’aquest camp hi passa el camí de Pithiviers a Châteauneuf. Entre aquest camí i el marge del bosc, m’he decidit, després de molts intents, a fer construir un senyal de seixanta peus d’altura. La construcció resulta força dispendiosa i, en les circumstàncies en què ens trobem, podria ser que alarmés el veïnat.

»El quart pis, en forma de quadrat, ens serveix d’observatori; a sobre hi va una piràmide semblant a la dels senyals ordinaris. Per protegir-nos del vent i de la neu, l’hem fet equipar amb taulons pels quatre cantons.

»El vent bat menys sobre nosaltres, però més sobre el senyal, perquè li ofereix una superfície considerable. No vam poder vigilar el fuster i no va complir totes les condicions que havíem pactat. Sobretot ha negligit la solidesa. El buf més petit de vent sacseja tot l’aparell, cosa que no tan sols fa les observacions menys segures, sinó que amoïna els observadors, de manera que anem molt amb compte d’enfilar-nos-hi només si el temps és tranquil i de baixar ben de pressa si s’aixeca vent. Però també cal baixar l’instrument i aquesta operació exigeix uns quinze minuts més. I els dies són tan curts i el fred, tan rigorós…

»Comencen a caure volves de neu».

Delambre i Bellet van passar el segon Nadal a la fonda de Châtillon. Assegut davant d’una llar de foc profunda com una cova, Bellet va tossir i féu el desè esternut.

—Beveu, no hi ha cap remei tan bo com aquest contra el mal vent —un home vell li oferia un got d’aiguardent i se li va asseure al costat.

Era l’«Avi Llibertat». El nom li venia de la funció que feia: era responsable de l’arbre de la Llibertat plantat a la plaça del poble. Jardiner i guarda, se n’havia d’ocupar i a la vegada impedir que el fessin malbé.

La porta s’obrí i Bellet va sentir una esgarrifança. Un ninot de neu es va espolsar a l’entrada, era Delambre. Sense ni tan sols treure’s la pellissa, va precipitar-se cap a l’ajudant:

—Acabo de pensar en un altre procediment. En comptes de prendre cada mesura un cop cadascun, les prendrem alhora.

Com a resposta Bellet li va oferir un got d’aiguardent.

—Vós agafeu una ullera i jo, l’altra —va continuar l’astrònom—. Avançarem el doble de ràpid! —i va buidar el got.

Estupefacte, l’Avi Llibertat va apostrofar-lo:

—¿Sou vosaltres, els savis? —Se li va il·luminar la cara—. Léonne, un altre petricó d’aiguardent i gots! Pago la ronda.

Delambre féu un gest per refusar-ho.

—¿Què és això? Avui és festa, el batlle ha dit que a París han votat que l’escola serà obligatòria… i gratuïta!

Assegut davant d’una taula propera, un home d’uns quaranta anys, vestit amb opulència, havia seguit la conversa:

—No hi estic pas d’acord, que sigui obligatòria; va en contra de la llibertat. És igual que l’exèrcit, s’hi va si s’és voluntari.

—Però tu no n’eres, de voluntari, ¿fa? —va replicar el vell mentre se li acostava—: ¿Vols dir que no és el fet que sigui gratuïta que et rebenta, bon home? És clar, tu ja saps llegir.

L’home va assentir.

—Doncs jo, no —va afegir el vell.

—¿I de què t’hauria servit? —va engegar el ric amb menyspreu.

—M’hauria servit per… per…

Léonne va arribar al punt just per evitar que el vell s’ennuegués; va deixar l’ampolla i els gots i va murmurar:

—Ja m’estranyaria que aquesta escola també fos per a les noies.

Delambre va aixecar el cap, però la dona ja tornava a ser fora. Van beure per l’escola sota la mirada poc amable del ric, que pensava en coses que no s’atrevia a formular, però que d’altres, a la seva època, s’havien atrevit a escriure: «Em sembla essencial que hi hagi miserables ignorants. No cal instruir el manobre, sinó el bon burgès». I encara més: «Poso en dubte que el populatxo tingui mai temps ni capacitat per instruir-se». ¿Qui ho escrivia? Voltaire, el Voltaire de les Llums. Ningú no és perfecte!

Van passar a taula. Era costum sopar tots junts la nit de Nadal. Una taula interminable corria de cap a cap de la gran sala. L’hostaler es fregava les mans, la fonda estava de gom a gom: la tempesta de neu havia privat que molts viatgers continuessin la ruta.

El ric era midoner a Pithiviers; acomboiava un carregament de patates que havia quedat encallat en un clot. A prop seu hi havia un home jove encisador acompanyat per un altre de més edat, però curiosament despert. El més jove era capellà, Jean Chambraud, i l’altre era el seu bisbe, Torné, un dels primers eclesiàstics que havien jurat fidelitat a la República.

Al cap de taula, entre Chambraud i el midoner, s’hi acabava d’instal·lar una dona guapa que havia arribat a última hora amb dos brivalls que, afortunadament, ja s’havien adormit. Bevien un vi excel·lent de Mâcon i menjaven un indiot suculent. Léonne s’esllomava per servir tanta gent.

Els eclesiàstics es dirigien a Culant, on el bisbe havia de casar el capellà amb una ciutadana del poble. Torné no era el primer cop que ho provava: feia unes quantes setmanes havia beneït el matrimoni del ciutadà Nicolas Moulin, capellà de Verneuil, amb una de les seves parroquianes. La dona guapa va posar el crit al cel en sentir aquelles monstruositats:

—¿I el vot de castedat? —va exclamar.

L’encantador Chambraud va cobrir-la amb una mirada angelical i va guardar silenci. Torné, d’una manera encara més angelical, va declarar amb veu infinitament suau:

—No hi pot haver cap vot legítim contrari al vot de la naturalesa, estimada ciutadana. Per part meva, per culpa de l’edat que tinc, que ja són setanta-set anys, em sap greu no poder donar exemple en aquesta reforma tan bona que autoritza el matrimoni dels capellans.

Al cap d’un temps, Delambre va assabentar-se que, un mes després d’aquell àpat, el bisbe Torné s’havia casat amb la senyora Thérèse Collet d’Issoudun… de la qual s’havia divorciat al cap de dos anys.

A cada racó de la taula es discutia un tema diferent i, de tant en tant, sovint en arribar un altre plat, s’unificava la conversa. A còpia de perseverança, l’Avi Llibertat va acabar per dur la conversa al tema de la instrucció. El més ben informat era Chambraud. Semblava que se sabia de memòria el text de Condorcet que havia servit per elaborar la llei que havia estat votada feia tres dies. El va citar profusament:

—… establir entre tots els ciutadans una igualtat de fet… fer real la igualtat política reconeguda per la llei… —a mesura que parlava, Chambraud s’inflamava—, la instrucció no ha d’abandonar quan els individus quan surten de l’escola; cal que pugui abastar totes les edats.

El vell, encantat, parava les orelles.

—Vet aquí que ara ens prometen escoles per als vells! —va engegar el midoner per sobre l’espatlla de la seva veïna, que va insistir:

—Perdoneu, avi —va recalcar l’apel·lació—, si ens passem la vida a l’escola, ¿quan tindrem temps de treballar?

A cops de forquilla, va continuar devorant la cuixa gegantina d’indiot que li havia tocat.

Chambraud no va fer cas de la pregunta:

—Aquesta segona instrucció, la reservada als adults —va assegurar—, és més necessària justament perquè s’ha negligit la primera; ha d’oferir a tothom els mitjans per satisfer les necessitats que tingui, garantir el benestar i conèixer i exercir els seus drets.

—Senyor mossèn, és un veritable sermó, això que ens fa —va exclamar la dona guapa, amb els ulls brillants.

Léonne, ben suada, portava les plates enormes que la taulada s’afanyava a buidar. L’hostaler havia fet les coses bé: un festí, que el fet de sentir com a fora bufava una rufada espantosa els feia apreciar encara més. Algú va dir que si el govern es ficava amb la instrucció, podien posar-se a témer que dictés el contingut del que s’havia d’ensenyar. Un homenet assegut enfront de Delambre, que fins aleshores no havia badat boca, va explotar:

—Són els mateixos que durant segles trobaven normal que l’Església s’ocupés de l’escola i que ara cloquegen com oques per reclamar que la «instrucció sigui independent»!

—Com indiots —va rectificar amb sequedat el midoner.

—¿Què, com indiots? —va preguntar, atònit, l’homenet.

El midoner, amb un cop de colze a la seva veïna, va respondre:

—Que cloqueja com una oca!

L’Avi Llibertat va fer un bot de la cadira:

—No, ciutadà, no! Que claca com una oca, que escataina com una gallina, que cloqueja com un indiot —i va tornar a seure mirant la taulada amb orgull.

Una riallada va saludar aquestes precisions. Aleshores va reaparèixer Chambraud amb l’opuscle de Condorcet a la mà i llegint-lo en veu alta mentre es desplaçava entre les cadires:

—«Atès que la primera condició de tota instrucció és ensenyar únicament veritats, els establiments han de ser tan independents com sigui possible de tota autoritat».

Va anar de poc que el capellà, caminant sense mirar on anava, no fes caure Léonne; la taulada va deixar anar un crit horroritzat: eren les postres! Chambraud no se’n va ni adonar i va continuar:

—«Cap poder no ha de tenir autoritat ni influència per impedir el desenvolupament de les noves veritats, tampoc no ha de poder impedir l’ensenyament de les teories contràries a la seva política o als seus interessos particulars».

Va deixar el llibre obert sobre la taula. Una taca va embrutar la primera plana; l’indiot era greixós.

Tal com passa de vegades, totes les converses es van interrompre simultàniament menys una: el ric enraonava amb la seva veïna. Enmig del silenci, uns quants minuts abans de mitjanit, els comensals van sentir això:

—En una bóta d’una capacitat de mig cafís de Borgonya, hi poso cinquanta lliures de llenties i de fesols fets malbé, els barrejo amb unes quinze lliures d’arròs avariat, una dotzena de lliures de patates i cinc o sis lliures de peles de carabassina.

La guapa l’escoltava encantada; el ric no va poder acabar de donar-li, i de passada a tota la taula, la recepta del midó.

—Però tot hi és podrit! —va interrompre’l el vell, amb una ganyota de fàstic—. I amb aquest engrut glaces els colls dels monàrquics!

L’altre, que no estava per romanços, es va aixecar amb solemnitat:

—No, dels monàrquics no. Forneixo l’exèrcit i els diputats de la Convenció, i Robespierre mateix, ciutadà!

Tot d’una Léonne va copejar una gran paella, ja era mitjanit. Tots es van fer petons.

Una mica més tard, quan tothom se n’havia anat cap al llit, a la gran sala només hi quedaven l’Avi Lliberat, eixerit com un gínjol, i Bellet, ensopit davant de la llar.

—Ja només queden els tebis —vituperà el vell—, els bons van marxar el 92; m’hi jugo el coll que no tornaran pas tots. I els altres, els subministradors de l’exèrcit, es fan d’or a costa dels voluntaris! —Es va redreçar i va estrènyer afectuosament el braç de Bellet—: Fixa-t’hi, noi, la Revolució hauria de prendre exemple de la naturalesa: hivernar, ¿m’entens? Aturar-se amb l’hivern, arrencar de nou amb el bon temps; encara amb més força, encara més valenta —es va embolicar amb una capa gegantina en la qual va desaparèixer—. Deveu haver vist molt país, tots dos. Digues —va acostar-se més a Bellet—, ¿és gran, França?

Bellet, tot i adormit, va sentir-se respondre:

—Encara força, força.

No gaire lluny de Châtillon, hi havia un poble anomenat Marchecourt. La Societat popular tenia una vintena de membres i estava dirigida pel ciutadà Gasnier, l’excapellà de la parròquia; podia enorgullir-se de ser una de les societats més actives del Loiret.

Al camí de Malesherbes a Pithiviers hi havia un petit monument amb una inscripció gravada. Els veïns percebien aquest monument com una fita feudal i els recordava els peatges vergonyosos on, a cada entrada de pont, a cada porta de poble, a cada trencant de carretera, el viatger es trobava constret a pagar un tribut al senyor.

Durant la reunió del 17 de desembre, Gasnier havia pres la paraula:

—Ciutadans, germans, al territori del nostre municipi encara hi ha un senyal odiós del despotisme, em refereixo a la piràmide de pedra, anomenada Meridiana, dreçada fa temps pels que eren senyors com a símbol de la seva grandesa. Demano que la Societat popular dictamini l’enderrocament immediat de la piràmide i la faci transportar a l’interior del poble per a l’acondicionament dels carrers de Marchecourt.

Es va passar a votar. Al cap d’uns quants dies, els carrers de Marchecourt estaven en molt més bon estat.

L’Avi Llibertat en va parlar a Delambre, que va precipitar-se a Marchecourt. Al lloc on hi havia hagut la piràmide només hi va trobar una mica de runa, però, buscant bé, va desenterrar una placa de marbre blanc amb un gravat que deia: «Meridiana de l’Observatori establerta per Cassini l’any 1748». Se la va endur.

Retinguts durant una setmana a la fonda, en una inactivitat depriment, l’astrònom i el seu ajudant havien vist marxar els hostes un darrere l’altre. Un cop el carro desencallat, el midoner va tornar a Pithiviers; després els va tocar a Torné i a Chambraud, impacient per tornar a trobar-se amb la promesa. Només quedaven la dona guapa i els dos nanos, que malauradament no dormien tota l’estona i de seguida van fer el lloc insuportable. Aquest episodi va confirmar la passió de Delambre pel celibat.

La tempesta s’havia calmat, però el cel continuava tapat. Foragitats per un ventet tossut de llevant, els núvols van acabar allunyant-se. La tempesta havia esclafat el paisatge sota una capa de neu; a la llunyania emergia un pic fosc petrificat pel gel: el campanar de Pithiviers, sobre el qual Bellet enfocava la ullera inferior. Delambre, enganxat al visor de la ullera superior, esperava que el seu ajudant acabés. Per primer cop van efectuar l’observació alhora.

D’acord amb les previsions de l’astrònom, la feina va anar el doble de ràpid. Feia un fred intens; Bellet portava guants amb la punta de cada dit tallada; Delambre, amb les mans nues, es fregava regularment els dits. Irritat pel que semblava convertir-se en una mania, Bellet el va apostrofar:

—Feu com jo, poseu-vos guants!

—¿De què em serviria? El que se’m gela són les puntes.

Aleshores, Bellet es va treure solemnement deu trossets minúsculs de llana negra de la butxaca i els va col·locar a l’extremitat de cadascun dels seus dits. Quan ja només li quedava el dit gros de la mà esquerra per embolicar, els van cridar. A sota la torre, una silueta, en la qual els va semblar reconèixer l’Avi Llibertat, els allargava alguna cosa. Delambre va enfilar l’escala rondinant.

—Diria que ve de París —va anunciar l’Avi Llibertat, mentre allargava un sobre a l’astrònom. Abans que aquest hagués tingut temps de desxifrar el remitent, el vell s’havia tret del sarró un cartell que va desplegar—: ¿Que me’l podríeu llegir? És ben gros, haver d’enganxar cartells que no puc llegir!

El cartell anunciava: «Considerant que durant els períodes d’escassetat, les patates s’han de destinar exclusivament a l’aprofitament humà, el Comitè de Salvació Pública decreta que: Article I. Es prohibeix als midoners que converteixin les patates en fècula. Article II. Els infractors…». Al vell se li va il·luminar la cara i es va fer tal panxó de riure que va tenir treballs a plegar el cartell.

—La cara que hi farà el midoner de Pithiviers! —va exclamar mentre s’allunyava abrigat amb la gran capa.

Delambre va obrir la carta, començà a llegir-la i empal·lidí. «El Comitè de Salvació Pública, considerant fins a quin punt és important per a l’esperit públic que els encarregats del govern només deleguin funcions o donin missions a homes dignes de confiança per les seves virtuts republicanes i per l’odi que senten pels reis, decreta que Borda, Lavoisier, Laplace, Coulomb, Brisson i Delambre cessin a partir del dia d’avui de ser membres de la Comissió de pesos i mesures i retornin immediatament els instruments, càlculs, notes, memòries que tenen a les mans». Anava signat: Prieur de la Côte-d’Or, Barère, Robespierre, Couthon, Saint-Just, Collot d’Herbois. Delambre va quedar palplantat a sota la torre. A dalt a la plataforma, Bellet li feia senyals alegres per incitar-lo a pujar un altre cop.

El vell Borda tenia raó, quan els havia posat en guàrdia: tots els qui havien firmat la carta en defensa de Lavoisier estaven destituïts, llevat d’Haüy, que devien haver oblidat. Delambre havia assumit la seva responsabilitat, no es penedia de res. Certament, ja s’esperava una sanció, però no tan severa, ni tan ràpida. Que l’interrompessin al bell mig dels amidaments, fins i tot abans d’acabar la campanya d’hivern, el va enfurir.

En tornar a passar, l’Avi Llibertat va entreveure dues siluetes fosques amb una aurèola porpra que s’agitaven lentament a dalt de la torre. L’astrònom i el seu ajudant endreçaven lentament els instruments.

Delambre es va girar tan bruscament cap a Bellet que va fer trontollar l’estructura de fusta:

—He de fer-vos una proposta. No us heu de sentir obligat a acceptar-la. Ja hem fet la major part de la feina, tots els senyals fins a Bourges estan drets. Seria criminal i estúpid abandonar-ho tot ara! No us vull forçar a acompanyar-me, però jo, jo continuo! Faig el mort, com si no hagués rebut res, vaig fins a Bourges i després els ho torno tot: els instruments, els càlculs, les notes, les memòries, tot!

Bellet no va respondre. Delambre es va tornar a capbussar a la caixa d’instruments i va continuar endreçant. Es féu un silenci; Bellet va esternudar.

—Merda de refredat!

Després es va posar a tossir i al mig de l’atac de tos Delambre va sentir:

—¿Així quan marxem cap a Bourges?

Els dos homes es van llançar als braços l’un de l’altre.

Bellet va desfer-se de l’abraçada sobtadament; va apoderar-se de la carta i es va posar a llegir-la febrilment; se li va il·luminar la cara. Es va plantar davant de Delambre i va escandir:

—Decreta que Borda, Lavoisier, Laplace, Coulomb, Brisson i Delambre cessin, etc. —i mentrestant posava el paper sota el nas de Delambre, que no entenia res del que passava—. No mencionen Méchain! —va llançar Bellet amb desimboltura.

—És veritat —digué Delambre després de comprovar-ho—. ¿I què?

—Si no mencionen Méchain, vol dir que no està destituït. I si no està destituït, podrà continuar, ja que no s’ha mort!

Secretament, tal com ho havien decidit, van prosseguir la feina fins a la catedral d’Orleans i després van tornar a París.

Un retorn ben trist durant el qual l’astrònom i l’ajudant no van intercanviar ni una paraula. Bellet, desemparat, es preguntava què dimonis podria fer a partir d’ara. Si era per acabar així, més li hauria valgut allistar-se a Dammartin. I Delambre que en aquell temps pregonava: «Si Dunkerque cau, continuarem! Si Perpinyà cau…».

Els pensaments de Delambre no eren gaire més alegres que els de Bellet; no parava de rumiar els últims esdeveniments per intentar entendre per què havia anat tot tan de pressa. «Quan em van confiar una operació tan difícil, en una època tan agitada, segur que no em demanaven que deixés els campanars i abandonés els senyals per anar a gallejar als clubs, ni que exhibís els meus sentiments republicans i l’odi que sento pels reis en comptes de fer els càlculs! Per començar, el metre provisional, després el decret de destitució amb la signatura de Prieur en primer lloc! O bé volen canviar radicalment el pla de l’operació, o bé la volen interrompre definitivament» va concloure l’astrònom, moix.

La berlina es va aturar davant la posta dels viatgers. Bellet va baixar per agafar una diligència que l’havia de conduir al poble de la seva família. Després de deixar l’equipatge a terra, es va acostar a la portella; Delambre, que fingia remenar una gran cartera, va aixecar el cap. Es van mirar. Bellet va picar l’ullet i va clavar una plantofada brutal a la gropa del cavall, que va arrencar brutalment.

Carrer del Paradís. Finalment a casa! L’astrònom va pujar els graons de quatre en quatre… i va trobar la porta precintada. Va precipitar-se al local de la secció. Quin descans, quan va saber que els precintes havien estat col·locats com a mesura preventiva! Estaven preocupats per una absència tan llarga! Per tant no tenia cap relació amb la destitució, que va conservar secreta. En canvi, va exhibir els decrets de la Constituent, després els de la Legislativa, i finalment els de la Convenció per demostrar la missió. Després va presentar als membres de la secció, desconcertats, un patracol enorme amb tots els certificats dels ajuntaments de cada lloc on havia estat des que havia marxat l’últim cop de París.

Abans del vespre van retirar els precintes. L’endemà, Delambre comunicà als seus amics que tornava a ser a la capital. Laplace es disposava a marxar cap a Melun, on tenia una casa. Coulomb ja se n’havia anat a Blois, on Borda l’aniria a trobar al cap de poc.

Un any i mig després que les dues berlines llampants haguessin marxat del pati de les Tulleries, el quadre era el següent: Lavoisier, empresonat; Condorcet, fugitiu; Borda i Delambre, destituïts, i Méchain, mig invàlid i retingut a Espanya!

Delambre va intentar tenir notícies de Condorcet. Li van assegurar que havia sortit de París. No era cert.

El nou poder muntanyenc no desitjava tocar els caps dels girondins; només els demanava que callessin i que desapareguessin de l’escena política. Les coses no van anar així. Els caps girondins, en tornar als seus departaments, van entrar en rebel·lió, van predicar la revolta contra París, contra la Muntanya i els sans-culotte. Quant a Condorcet, que no havia callat sota Lluís XVI, encara va callar menys sota Robespierre. Va agafar la ploma i va redactar un libel que va enviar als companys de la Convenció: «Ciutadans, col·legues meus, he fugit de la tirania sota la qual encara gemegueu: si la Convenció només m’hagués volgut interrogar, li hauria respost. Pregunto per què tots aquells que el 1791 van combatre per abolir la monarquia ara gairebé són exclusivament perseguits. Pregunto per què s’ha apartat amb tant de zel tots aquells que, amb intel·ligència i amb un republicanisme impertorbable, oposarien una resistència més forta al restabliment de la monarquia». No content d’enviar aquest libel als seus col·legues, el filòsof el va fer circular llargament. La Convenció no va trigar a decretar-lo culpable.

¿On es podia amagar? El seu petit cercle d’amics es va reunir. A part de Sophie, hi havia Cabanis, metge de renom, i un col·lega jove d’aquest, Pinel. Aquest últim començava a fer parlar perquè s’havia atrevit a treure les cadenes als bojos que es podrien a Bicêtre, d’on l’acabaven de nomenar metge en cap. Condorcet havia aprovat calorosament la mesura. A còpia de nits en blanc, aquest grupet va acabar trobant un amagatall en ple París, un lloc, asseguraven, on no el buscaria ningú.

Entre el Luxemburg i Saint-Sulpice, hi ha una obertura estreta en una illa de cases, el carrer dels Fossoyeurs. En aquest carrer, una casa de tres pisos amb un rètol al balcó del primer: PENSIÓ VERNET, cambres per llogar. Cap al final de la tarda, un client pujava l’escala que duia a la pensió. Era el ciutadà Marcoz, diputat a la Convenció, on ocupava un dels bancs de la Muntanya. Professor de matemàtiques a l’institut de Chambéry, representava el departament del Mont Blanc a l’Assemblea.

Quan amb prou feines havia acabat de tancar la porta d’entrada, una senyora petitona, plantada al passadís, el va interpel·lar:

—Ciutadà Marcoz!

—Sí, ciutadana Vernet…

Es va atabalar, va semblar que renunciava i, tot d’una, es capbussà i li anuncià que l’esperaven al saló. Marcoz va entrar-hi. Dret al mig de la sala, amb el cos una mica vinclat, mirant a terra amb una actitud de meditació profunda, hi havia Condorcet! El filòsof va aixecar el cap:

—Us esperava —va dir al seu col·lega de l’Assemblea.

—Ara ja sabeu que viu aquí. Si el detenen, serà perquè vós l’heu denunciat —va amenaçar la senyora Vernet a punt de sortir.

Condorcet la va aturar amb un gest:

—Sabeu prou bé que no us he d’amagar res, quedeu-vos! —Després, dirigint-se a Marcoz—: Sembleu sorprès; ¿sabeu que tots dos vivim sota el mateix teulat des de fa gairebé dos mesos?

—Però és perillosíssim!

—¿Voleu dir que és perillosíssim viure sota el mateix teulat que vós, Marcoz?

—No rigueu. Us busquen. Encara ahir…

—Ja ho sé: sóc un Criminal, un infame, un «acadèmic» —va recitar Condorcet, rient—. I també sembla, segons diu Robespierre, que em penso que he de fer les lleis de la República amb l’excusa que he estat al costat d’uns quants savis.

Marcoz no reia:

—Si us descobreixen, sabeu què…

—La mort! —el va interrompre Condorcet—. He pres precaucions —digué amb calma mentre allargava la mà. Va destapar un anell d’or que brillava al dit anular; a l’interior hi havia una boleta de verí.

—Déu meu! —va exclamar la senyora Vernet.

—Rolland es va suïcidar al peu d’un roure a prop de Rouen —continuà Condorcet—. Petion es va matar en una pedrera a prop de Bordeus —després va semblar que parlava per a ell mateix—: he desitjat tant aquesta Revolució, i deixaria que em guillotinés! —Estava pàl·lid. Morir sota la República i per ella!—. Aquest govern no és revolucionari! —va bramar—. Escolteu-me bé, Marcoz; «revolucionari», aquesta paraula només s’ha d’aplicar als moviments que tenen la llibertat com a objectiu; els altres la usurpen.

Condorcet va fer un esforç per recuperar el to de la conversa; es va acostar a un quadre penjat a la paret:

—¿No trobeu que les marines del senyor Vernet són magnífiques? Sabeu que la nostra amfitriona té més pintors a la família que no pas reis tenen els Borbons?

Marcoz, visiblement, no estava interessat per les marines del senyor Vernet. Va acostar-se a Condorcet:

—Podeu confiar completament en mi; no revelaré mai el vostre amagatall.

—Gràcies, Marcoz, sou un home de paraula. Amb això correu un gran risc. Si us descobreixen, us denunciaran com a «indulgent» o us detindran com a girondí.

—Girondí, jo! —va esclafir Marcoz.

—Bé han assegurat que jo era monàrquic! —va replicar Condorcet.

A la cuina, deixant de banda la preparació de l’àpat dels altres clients, la senyora Vernet amania un sopar per als dos homes. En tornar al saló, amb una safata a la mà, va sentir la veu de Marcoz que deia:

—Vós n’éreu conscient, Condorcet, hi havia dues polítiques. Prosseguir la Revolució i estendre’n els beneficis als més pobres, o voler que els acomodats en fossin els únics beneficiaris. S’havia de tallar pel dret.

—Però no els caps! —llançà Condorcet.

—No he deixat d’oposar-m’hi —va afirmar Marcoz, aclaparat—. Cada cap tallat multiplica més els enemics de la Revolució que no pas els batallons de capellans i de monàrquics. Però, ¿com podem impedir que els opressors ens vencin sense atemptar contra la llibertat? Vós mateix no hi vau donar resposta!

—Efectivament, no en vam saber —va admetre Condorcet amb veu fosca—. A les generacions futures els tocarà resoldre aquesta qüestió. Bé els ha de quedar alguna cosa per descobrir! Però no ho tindran senzill. Els nostres enemics ens duen un gran avantatge: ells tenen les coses molt fàcils; estan en contra de la llibertat, per tant eliminen els que volen alliberar-se. És lògic. En canvi nosaltres… —va deixar la frase flotant a l’aire.

Condorcet va remenar-se les butxaques i, com que no hi trobava el que buscava, va demanar a Marcoz si tenia tabac. Marcoz li va oferir una petaca de cuir. Quan Condorcet la hi va voler tornar, Marcoz la va rebutjar, amb el pretext que aquell mateix dia havia decidit abandonar aquell vici.

—En tinc prou amb el vi de Savoia, però ja no tinc temps per beure’n. I vós —va preguntar a Condorcet—, ¿a què us dediqueu tot el dia?

—Escric, escric; recupero el temps perdut —el filòsof es va aixecar, va acostar-se a una marina penjada a la paret i la va mirar llargament; representava la immensitat del mar i, en un racó, una taca roja, una vela minúscula inflada pel vent—. I també somio —va deixar escapar.