«Quan s’afegeix l’admirable i el meravellós a les ganes de saber, augmenta el plaer, que és el filtre de la ciència».

ESTRABÓ

La història de les ciències està plena… d’històries de ciències, en les quals la veritat no s’oposa a la ficció, sinó que l’alimenta; el rigor no s’oposa a la narració, sinó que li serveix de base.

A pesar que les ciències modelen molt profundament les nostres societats, la seva absència a les pantalles de cinema, als escenaris de teatre i a les pàgines de les novel·les és sorprenent. Són eines eficaces o continguts didàctics, però molt poques vegades l’argument de la narració.

Des dels temps més antics, totes les societats han tingut contaires, que compleixen una funció capital, social i individual; recorren a l’imaginari i també al saber.

El camp del coneixement, particularment el del coneixement científic, pot ser un camp dramàtic formidable.

Ficcions reals

La història de les ciències exigeix un rigor a l’investigador que l’obliga a no emplenar les «llacunes» que els documents i els testimoniatges no han pogut omplir. Ha d’ajustar-se al que l’autoritzen a afirmar aquestes fonts. Només a aquest preu el material que lliura ofereix una garantia d’autenticitat; i d’aquesta manera el poden utilitzar d’altres persones, l’«inventor de ficcions», el novel·lista.

Així, aquests tenen un material fiable a la seva disposició. Però que els constreny. El novel·lista pot omplir les llacunes, inventar i estendre una línia contínua entre dos fets comprovats que és pròpiament la seva creació. Crea en els «replecs» i fa el que li demanen, per això fa venir ganes de llegir: s’inventa un univers. Però l’inventa amb coneixement de causa, d’acord amb el que està comprovat.

Ficcions reals. Ficcions, perquè la imaginació de l’autor els dóna valor, reals perquè respecten la veritat científica i històrica.

La veritat ineluctable

La narració de ficció científica planteja a l’autor unes qüestions específiques. Des del moment que es tracta de ciència es parla de veritat. Parlem-ne! ¿Es pot tractar una veritat científica com qualsevol altra veritat històrica? ¿Com s’ha de tractar un personatge científic en un món obert en el qual la veritat que ell busca encara no s’ha revelat veritablement? ¿Què implica posar en escena uns «actors no humans» com els objectes científics?

¿I l’emoció? En ciència, ¿on es troba? ¿Com es manifesta? ¿Què n’és testimoni? En poques paraules, ¿quines relacions manté la veritat amb l’emoció?

La mesura de les Llums

¿Què exigia el poble el 1789? La uniformització dels pesos i les mesures. I prou. I ja era molt. Si només s’hagués tingut en compte aquesta exigència i s’hagués adoptat, per exemple, la toesa del Perú com a patró, el curs dels esdeveniments hauria estat molt diferent. Però els cercles científics i els actors polítics dels anys 1790 no desitjaven tan sols oferir a França un «bon» sistema. Tenien més ambicions.

N’hi havia que volien assentar el sistema nou sobre bases científiques, d’altres insistien a legitimar-lo amb principis filosòfics i polítics, els de les Llums. Els desitjós dels uns i dels altres van coincidir de manera sorprenent. Per raons diferents, savis i polítics desitjaven la universalitat.

Rarament s’ha pogut assistir a un acord d’interessos tan complet entre les perspectives dels cercles polítics i els projectes dels mitjans científics. Rarament la història de les ciències i la història han estat tan entreteixides.

La mesura geodèsica més llarga mai presa

Per prendre les mesures, els astrònoms s’han d’enfilar als cims més elevats. Aquesta expedició, al cor del territori de França, ens fa participar en un viatge doble, un viatge «per les altures» i un viatge arran de terra. El silenci de les muntanyes i la pau dels campanars alterna amb l’efervescència i les passions que inflamen l’època. La distància increïble que separa el campanar de l’església, des d’on el poble vist de tan amunt sembla minúscul, i la plaça d’aquest mateix poble, viscuda a altura humana, on s’enfronten els actors de la història.

Una travessia del territori que és una travessia de la història. El mesurament comença als funerals de la monarquia i s’acaba a l’alba del consolat; dura tot el temps de vida de la República. Set anys que «mesuren» 551.584 toeses! El metre i el quilogram porten legítimament el nom que les assemblees els van atribuir: les mesures de la República.

Força temps després d’haver escrit aquest llibre, em vaig fer una pregunta incongruent: ¿quants graons havia pujat Delambre durant aquells set anys? ¿Des del llanternó de la cúpula del Panteó fins al pelicà de l’església de Saint-Étienne a Bourges, des de l’agulla de l’església de la Santa Creu a Orleans fins a la de Notre-Dame a Amiens, des del campanar de la torre del rellotge de Dun fins al de l’abadia d’Evaux? Dotzenes de milers! Aquest astrònom devia tenir un buf de mil dimonis!

Els pares del metre

Delambre, un home enèrgic i entusiasta; Méchain, reservat, distant i turmentat. Dos homes, dues visions del món. Dos viatges en sentits contraris, dues experiències diametralment oposades. Els daltabaixos de l’època es reflecteixen en els contrastos i les contradiccions dels dos itineraris. Un es va «realitzar» amb l’operació i va guanyar-hi la glòria; l’altre es va ensorrar i va perdre-hi la vida. Doble alternança pròpiament novel·lesca entre dos homes, entre dues «altures».

La passió de Méchain

En aquest moment el drama d’una època s’ajunta amb el drama d’un individu. ¿Per què Méchain vol constantment tornar a Barcelona per tornar a prendre unes mesures que tots els col·legues jutgen excel·lents? Alguna cosa dels càlculs l’obsessiona… ¿Un error? O bé se sent aixafat davant la immensitat de la tasca: donar al món una mesura per a tothom! «Per a tots els temps, per a tots els homes!», havia proclamat Condorcet a l’Assemblea. Set anys per guanyar tres minuts d’angle. Perfecció impossible!

Podríem dir…

… que es tracta d’un drama amb sis personatges: una època, un lloc, dos homes, un procediment científic i un instrument de mesura. La Revolució, el territori de la República, Méchain i Delambre, el mètode de la triangulació i el cercle repetidor. I aquesta trobada va donar a llum el metre, el patró universal de mesura.