19 de març de 1791

La idea de referir totes les mesures a una unitat de llargada presa de la naturalesa s’ha presentat als matemàtics així que han conegut l’existència d’una unitat d’aquestes característiques i la possibilitat de determinar-la. Han vist que era l’únic mitjà d’excloure completament l’arbitrarietat del sistema de mesures i d’estar segurs de conservar sempre el mateix, sense que cap altre esdeveniment, cap revolució a l’ordre del món hi pugui sembrar la incertesa; han sentit que un sistema així, com que no serà propietat exclusiva de cap nació, podrà enorgullir-se de ser adoptat per totes.

Efectivament, si prenem com a unitat una mesura que ja s’utilitza en algun país, serà difícil oferir als altres motius de preferència capaços de foragitar l’espècie de repugnància, si no filosòfica, almenys molt natural, que senten els pobles per una imitació que sempre sembla l’admissió d’una mena d’inferioritat: en conseqüència, hi hauria almenys tantes mesures com grans nacions. D’altra banda, encara que gairebé totes adoptessin una d’aquestes bases arbitràries, mil esdeveniments fàcils de preveure podrien provocar incerteses sobre la grandària d’aquesta base; i com que no hi hauria cap sistema rigorós de verificació, a la llarga s’establirien diferències entre les mesures. La diversitat que hi ha actualment entre les que s’utilitzen als diversos països no té tant com a causa una diversitat originària, que es remunta a l’època en què foren establertes, com les alteracions produïdes pel temps. Finalment, fins i tot en una sola nació, seria un guany petit conservar una de les unitats de llargada que ja es fan servir; igualment caldria corregir els altres vicis del sistema de mesures i l’operació comportaria una incomoditat pràcticament igual per a la majoria.

Les unitats que semblen més adequades per servir de base poden reduir-se a tres: la llargada del pèndol, una quarta part del cercle de l’equador, i finalment una quarta part d’un meridià terrestre.