5

A tres-centes llegües, al mateix moment, lluny dels crits de la multitud de Saint-Denis, Méchain, submergit en el silenci de les muntanyes catalanes, dirigia la ullera cap al Montseny.

Quin domini! Ràpid, eficaç, precís, manejava l’instrument amb una destresa sorprenent que Tranchot, assegut uns quants passos més lluny sobre una roca, admirava dissimuladament. Un baròmetre, mal fixat, va caure; Méchain el va entomar amb un gest viu. Per força s’havia d’apreciar el canvi que havia sofert. ¿Era el mateix home que, feia dos mesos, estava a punt d’abandonar-ho tot? Semblava que se li havia alliberat el cos, els seus moviments havien adquirit flexibilitat, tenia la cara torrada. Cada cop s’assemblava més als muntanyencs de la regió.

Cobert d’un bosc espès, el Montseny es distingia de les muntanyes dels voltants pel cim estrany compost de dos pics bessons, no pas drets l’un al costat de l’altre, sinó cara a cara, i que semblava que mantenien un diàleg interminable.

El capità González es va acostar i va preguntar a l’astrònom si sabia el nom del pic sobre el qual dirigia la ullera. Méchain va fer que sí amb el cap. Es deia el turó de l’Home Mort. González acabava d’arribar de Barcelona.

—Les tendes estaran a punt d’aquí a una setmana —va anunciar amb orgull.

Méchain n’havia fet els plànols, González havia trobat l’artesà capaç de construir-les més barates i en menys temps. Aviat ja no caldria que deixessin el cim de l’estació cada vespre; aviat podrien dormir allà mateix. Prou d’habitacions sòrdides, cansament inútil i temps perdut! Prou d’aventurar-se per camins espantosos al capvespre, amb el risc de deixar-hi la pell. Méchain va felicitar González per la rapidesa.

Van muntar la tenda; aviat va estar dreta sota el cel de Catalunya: un con amb un gran cos rodó a sobre que servia de senyal per a les mesures. Duia una peça llarga de fusta en forma d’arbre clavada de manera perfectament vertical que s’aguantava en aquesta posició per uns arcbotants forts enclavats a l’extremitat superior, i estava coberta amb una tela emblanquida. La part de baix estava vorejada per una banda ampla de cotí ratllat que obstaculitzava el pas del vent. Tres muntants collats a una plataforma circular componien la carcassa. La tela estava fermada amb anelles al volt de la plataforma i quedava tesa circularment per baix amb uns claus de ferro.

Dos savis francesos i un oficial del rei d’Espanya aterrant en un poblet perdut de Catalunya no era la combinació més adequada perquè se’ls obrissin les portes.

El castellà era la parla oficial, la llengua del rei, la del poder; era inútil anar a l’encontre d’un vilatà o d’un pagès fent servir aquest idioma: se li enfosquia la cara immediatament i es girava d’esquena per marxar. Però quan González abordava l’interlocutor en català, tot esdevenia possible. Segons ells, li agradava dir quan parlava dels habitants de la regió, el totpoderós no és «Dios», sinó «Déu». Doncs diguem Déu! D’aquesta manera González s’havia tornat insubstituïble per fer tractes amb la gent dels pobles, per contractar camàlics o negociar amb els obrers. I, a més, coneixia tots els raconets de la regió. Per això Méchain apreciava tant aquest ajudant que les autoritats espanyoles li posaven al costat, en principi amb la intenció de vigilar-lo. González havia oblidat molt de pressa la missió política que tenia i es lliurava únicament a la seva passió científica.

A Espanya, el francès representava la llengua de la ciència i de l’etiqueta. González era noble i estava boig per l’astronomia: per aquestes dues condicions s’expressava perfectament en aquesta llengua, la parlava pràcticament sense accent i, si no hagués estat per una manera inimitable de pronunciar les esses, se l’hauria pogut confondre amb un natiu de l’Île-de-France.

El Sol anava a la posta, els gestos de Méchain es van fer més ràpids. Invariablement, quan arribava aquesta hora li agafava una veritable febre de treball, com si s’obstinés a robar al temps una mida més abans que es fes de nit. La Mare de Déu del Mont, el Puigsacalm. Les operacions se succeïen en un ordre immutable. Méchain sentia una satisfacció evident a emmotllar-se a aquest ordre, a encadenar les diferents etapes de l’operació sense ruptura. Apuntar la primera ullera, fixaria; apuntar la segona, fixar-la; alliberar la primera; fer pivotar el cercle. Deu, vint, cent vegades el mateix acte. En això consistia el principi del cercle repetidor i la genialitat simple d’aquest instrument, en això consistia la troballa del cavaller de la Borda, l’inventor: com més vegades es repetia l’operació, més bona era la precisió. Com a fórmula podríem dir: multiplicar el nombre de mesures és dividir la intensitat de l’error.

Una mica apartat, González parlava amb Tranchot; Méchain intentà no deixar-se distreure, però la veu lenta del capità va acabar fent-li oblidar la feina.

—Fa molt de temps, per aquí encara en parlen, la serra estava coberta d’un bosc tan espès que no l’havia pogut travessar ningú. Cada any, quan venia el bon temps, hi havia joves que s’hi aventuraven; no n’havia tornat mai cap. Al peu de la muntanya hi havia un poblet, i al poblet, dos amics. Un va proposar a l’altre que provessin l’aventura. I van marxar bosc endins. El que caminava al davant assegurava que sabia el camí. Cada vespre s’enfilava a les branques més altes, s’orientava amb les estrelles i decidia el trajecte de l’endemà. L’altre, confiat, el seguia. Van anar més enllà del que havia arribat mai ningú, cada dia més endins. Fins que un vespre va fer núvol, les coses no rutllaven, les estrelles, ¿com ho podria dir?, semblava que no eren al lloc de sempre. Era impossible d’orientar-se; el guia va tornar a baixar. ¿Havia d’avisar el seu company? Estaven perduts, ja ho sabia, s’havia equivocat, ¿on?, ¿quan?, no en va dir res; es va tancar en el silenci i va continuar endavant.

»Unes quantes setmanes més tard, uns crits van despertar el poble. Tothom va córrer: un fantasma! L’home avançava, al límit de les seves forces, fent tentines entre els veïns que s’arraconaven per deixar-lo passar. Un pas, un altre, i va desplomar-se com un sac al mig de la plaça, al brocal de la font. Era un dels viatgers, no pas el guia, no pas el que sabia el camí, sinó l’altre, el que seguia. ¿Com s’ho havia fet per tornar, per trobar el camí i sobreviure? Encara avui és un misteri. Continuava estirat a terra, el prenien per mort, el van dur a casa seva. Encara respirava. En el deliri va explicar tota la història. Després es va curar, però mai més no se li va sentir la veu. ¿S’havia tornat mut? ¿Havia fet la promesa de tornar-s’hi?

»Va tornar l’estiu; a la vall hi feia molta calor, devia ser com ara, un mes d’agost abrusador. De sobte la serra es va encendre, tot d’un plegat, sencera: no s’havia vist mai una cosa així. Tothom, homes, dones i nens, reunits a la plaça, s’ho miraven, subjugats. Algú es va adonar que el mut no hi era, el van buscar, però havia desaparegut. Un nen va dir que l’havia vist entrar al bosc. No en va tornar ningú.

»El bosc va cremar durant dies i dies. La muntanya havia desaparegut dins d’un núvol de fum. Una nit l’incendi es va apagar. Al matí, els veïns van veure la muntanya; havia quedat completament pelada i, a dalt de tot, al cim erm, dos pics s’aixecaven l’un davant de l’altre, encara envoltats de fumera. Al cap d’un moment la veu d’un pagès vell es va aixecar enmig del silenci: És l’Home Mort, va declarar, l’home mort d’haver callat.

Méchain es va girar bruscament:

—¿Per què dos pics? —va preguntar, gairebé agressiu.

Amb la seva veu lenta, González va respondre:

—Un representa l’error; l’altre, la veritat… però no se sap quin és quin!

Va haver-hi un silenci i Méchain després va cridar:

—Les firmes, les firmes!

Tranchot i González es van aixecar una mica a contracor, encara sota l’efecte de la llegenda.

Estampades al peu de cada pàgina pels membres de l’expedició, o per testimonis de pas, les firmes tenien l’objectiu de certificar que les mesures consignades al registre eren les que s’havien efectuat realment. En impedir tota modificació posterior, la presència de les firmes constituïa, als ulls de la comunitat científica i als de les generacions futures, la prova de l’autenticitat de les mesures. L’acte de firmar s’havia convertit en un ritu i Méchain insistia a donar-li un caràcter solemne; amb aquest acte cada vespre es posava terme a la jornada de treball. Aquesta marca feta a les pàgines, sovint incomprensibles, de càlculs i d’observacions, recordava a tothom, incloent-hi els camàlics i obrers que amb freqüència assistien a la cerimònia, la importància de la missió i donava un sentit al treball del dia. Tothom intuïa que les firmes transformaven radicalment l’estatut del document: de manuscrit privat es convertia en document oficial. González, Tranchot i Méchain van firmar; aquell vespre eren sols a la muntanya.

L’endemà es van separar. Tranchot va tirar de dret cap al Montseny per construir-hi el pròxim senyal. González, carregat amb l’equipatge i els instruments, va marxar al capdavant d’una petita caravana cap al Puigsacalm per muntar-hi una altra estació. Pel que fa a Méchain, va dirigir-se cap a Montserrat, de reconeixement i per preparar els futurs triangles. Montserrat, muntanya serrada! La muntanya, un bloc colossal de roques; la serra, les aigües del Llobregat, que llisca per baix. Com un artista consumat, ha esculpit amorosament la roca. Trossejat pel riu en columnes perfectes, cadascuna en forma de dit que assenyala el cel, el bloc dibuixa una mà de pedra amb innombrables falanges. Méchain el va descobrir, apuntant el cel, a través d’una clariana del bosc. Després d’haver guardat la berlina i d’haver confiat el cavall a un palafrener, es va posar en marxa entre les colles de monjos benedictins que anaven al monestir. Ben aviat van desaparèixer en un encreuament de camins i Méchain es va trobar sol; una pujada suau corria pel flanc de la muntanya i l’allunyava del poble. Sobtadament va trobar-se davant per davant d’una escala tan abrupta que feia venir vertigen.

Centenars de graons! ¿Quants pecats perdonats a les hordes de penitents que els van tallar a la roca? L’infinit no és d’aquest món: va arribar al cap de l’escala. Havia sortit del centre de la Terra i aterrava al mig del cel, almenys Méchain s’ho va pensar durant un instant; fins que va descobrir la continuació del camí: un corriol terrible que passava vorejant una falla interminable. No hi havia elecció. Uns quants passos per recuperar l’alè i ja va ser pràcticament fosc. A baix, un precipici que regirava l’estómac; a dalt, amenaçadores, files de roques punxegudes ensangonades pel Sol i tot al voltant muralles amb merlets, dominades per torres i coronades per bastions inexpugnables. Li semblava que es movia per les ruïnes d’una fortalesa gegantina. Li va saber greu no haver sortit més d’hora. Insensiblement, li van tornar a la memòria fragments de la llegenda que havia explicat González, però no es va adonar de seguida del malestar que li provocaven. Alguna cosa de l’Home Mort l’havia molestat; ¿el silenci del guia? ¿L’incendi? ¿L’error inconfés? Es va sobresaltar: una fressa!, ¿algun animal? Pretenien que hi havia senglars. Al final va distingir una construcció minúscula incrustada a la roca, més amunt del corriol; s’adaptava tan bé al relleu que si no hagués estat per l’agudesa proverbial de la seva vista hauria passat sense adonar-se’n. Eren les cèlebres ermites que li havien anomenat tant! «Per sobreviure aquí es deu haver d’adoptar alguna cosa de la manera de viure dels grans ocells d’altura», va pensar. Planar! Dret entre els arbustos, fos en el paisatge, un vell sec com un clau, amb la cara menjada per una barba nevada, mirava l’intrús severament. L’instant següent l’ombra havia desaparegut englotida per la pedra. Méchain va accelerar el pas. Era un bon caminador; de seguida va ser a Sant Jeroni, el punt culminant de Montserrat. Una capella minúscula ocupava gairebé tota la plataforma. Va deixar la bossa i es va asseure. Quan va aixecar el cap, el va sorprendre un espectacle impressionant: al davant tenia un orgue de pedra de dimensions colossals, de tubs fulgurants que perforaven el cel. De tant en tant, el vent, fregant la roca, emetia una música bruta, comparable a la que es produeix bufant en un cargol de mar. Méchain s’hi va estar una hora, potser dues, sense pensar en l’objectiu del viatge. Va entretenir-se a admirar el Mediterrani, a prop, immens, brillant. El fred del capvespre va entrar de cop. Ja no quedava temps per fer observacions, ni temps per baixar abans que fos fosc. Encara no havia passat mai una nit sencera en una capella…

Va empènyer la porta. Darrere l’altar, una marededéu negra coronada d’or, amb el nen sever a coll, semblava vetllar en la penombra. Méchain va copsar la mirada tràgica i dolça de la verge de banús; confós, va afanyar-se a encendre dos ciris mig menjats i una xinxeta que nedava en l’oli.

Il·luminada d’aquesta manera, la serenitat de la santa negra era impressionant. Quin poble més estrany, que adora una marededéu d’importació! «¿És un vestigi de la presència mora? ¿Déu blanc i Diable negre?», es preguntava Méchain. Es va adormir immediatament després.

Salmodiat per unes veus fosques, semblava que el cant vingués de molt lluny. Una escala majestuosa atreu Méchain, que la puja sense esforç; el cant s’amplifica. S’obre una porta que dóna a la gran sala il·luminada de l’Acadèmia. Méchain arriba a l’estrada, precedit d’un uixer que duu un llibre gegantí. Són els treballs que Méchain ha escrit sobre els cometes; l’obra és saludada com una de les més importants que s’han publicat mai… Méchain obre els ulls. No ha escrit mai cap obra i sap que no n’escriurà mai cap. Pel vitrall minúscul, una llum rogenca penetra a la capella. El cant persistia. Méchain es va precipitar a fora, descalç. Els cims més alts ja flamejaven. Des del fons de la vall envaïda per la boira, s’elevaven les veus llunyanes i greus dels monjos del monestir, invisible més avall, que cantaven matines. Li pervenien, a través dels núvols i com si aquests les filtressin, amb una puresa misteriosa.

Va passar el matí efectuant les localitzacions i després va marxar cap al Puigsacalm. L’estiu s’acabava i deixava pas a la tardor.

«Avui, 22 de setembre de 1792. L’horitzó és pur i net, cap reflex sobre els senyals. Cap a migdia, després de la quinzena observació, el vent s’ha aixecat amb tanta violència que ha estat impossible de continuar. Ha cessat bruscament durant la tarda i hem reprès els amidaments.

»Distància al zenit de Montserrat.

»Senyal molt clar. Hem apuntat a la carena del teulat de la capelleta que hi ha al cim de Sant Jeroni. La sèrie de dotze mesures dóna 89° 51′ 56″».

Méchain, instal·lat a redós del vent, a sota la plataforma, acabava l’informe diari quan el soroll característic que es fa en destapar una ampolla el va fer girar.

González, com si hagués de passar revista, cenyit en un uniforme impecable, amb una gencianeta blava al trau, mostrava una ampolla de vi etiquetat. Darrere seu, Tranchot, igual d’endiumenjat en un vestit tret qui sap d’on, aguantava un plat de salsitxes, molt empebrades, va prevenir en oferir-les a l’astrònom, que no es va fixar en l’avís i es va trobar amb el foc a la boca.

La tenda, vista des de fora, semblava un fanal gros penjat del buit. Tranchot va aixecar amb solemnitat els faldons de la tela i féu signe a Méchain perquè entrés. Quin canvi! Tot estava endreçat; els muntants adornats amb branques daurades, la tela decorada amb roba catalana; a terra hi havia un canelobre i a l’arbre n’hi havia un altre de penjat; semblava que fossin en una tenda mora. Com a tauleta, les caixes del cercle, tapades amb unes tovalles blanques sobre les quals lluïen tres plats, dels de veritat, de porcellana. I gots! González els va omplir:

—Beguem en honor d’aquesta data en què el dia i la nit són iguals a tota la Terra —va proclamar.

Vet aquí la raó!

—L’equinocci, és clar! —va exclamar Méchain.

I això que ho havia escrit al diari. «Avui, 22 de setembre, etc.». González era marí i a tots els mars del globus aquest era un dia de festa: ell no se n’havia oblidat. Méchain va aixecar el got:

—Aprofitem-ho! —va dir—. Demà la nit ja serà més llarga que el dia.

Va ser el primer moment que van tenir de veritable esbargiment. Ja feia tres mesos que eren fora i no havien tingut ni un moment de repòs. El vi era abundant; el menjar, excel·lent; sens dubte l’àpat més refinat que s’havia servit mai a tanta altitud! ¿Com caram havien pogut procurar-se totes aquelles provisions, transportar-les fins allà i preparar-les sense que Méchain se n’adonés? Vet aquí l’explicació de les anades i vingudes que l’havien molestat tant durant la tarda!

Méchain era conegut com a home callat, no pas esquerp, ni tímid, sinó reservat. Aquesta reserva, que no abandonava, l’educació exagerada i la distància que posava en el contacte amb els altres havien fet impossible qualsevol companyonia amb els seus col·laboradors. Aquell vespre tot era diferent: Tranchot no l’havia sentit mai parlar durant tanta estona ni d’una manera tan despreocupada. «Potser és el vi», va pensar.

Meravellat, escoltava Méchain comentar les estrelles i els cometes, els eclipsis i els planetes, la paciència de l’observador i la perseverança del calculador. Dies, setmanes de retir en què tan sols existeixen la ploma i el paper. I després l’instant privilegiat de la confrontació entre un mateix i l’univers, entre les conjectures i l’ordre del món. ¿Arribarà l’astre, l’eclipsi o el cometa esperat?

Tranchot, que era caçador, va comparar el plaer que explicava l’astrònom amb el que ell mateix sentia quan, després d’hores d’estar a la posta, apareixia la peça desitjada. Anticipar el curs dels esdeveniments i, dins del secret de l’observatori, veure com es produeixen. Són cites gratificades, va admetre Méchain, la revenja de la minuciositat sobre les il·luminacions del geni.

Però no va ser l’únic que va obrir el cor. Tranchot, el geògraf, va parlar de Còrsega, que havia recorregut durant anys per traçar-ne un mapa superb i que l’havia enamorat. González, el marí, va parlar del cel de les Amèriques, de les aigües de l’Atlàntic, però sobretot de la bellesa de les dones de les illes del Pacífic.

Méchain es va aixecar i va sortir a fer un volt fora la tenda; no es va poder estar de somriure davant la raresa paradoxal del seu estil de vida: passava la major part del temps en un espai migrat, constantment li faltava lloc quan en realitat estava rodejat per la immensitat. Va mirar el cel una bona estona mentre sacsejava el cap.

—La Lluna gira al voltant de la Terra, la Terra gira al voltant del Sol; jerarquies, només veig jerarquies! —va murmurar per a ell mateix, i sense girar-se va afegir—: Tranchot, ho veieu, la igualtat de què parlava abans només dura un dia; si se la vol imposar, d’un sol dia se’n faria tot l’any sencer.

Tranchot no va respondre.

Quedava una ampolla sense obrir, González es va aixecar.

—Beguem per l’amistat entre els nostres països —va dir abraçant els seus companys.

El capità va canviar d’expressió: sabia certes coses que els seus companys desconeixien.

Durant el viatge que havia fet a Barcelona, els seus superiors l’havien informat que les relacions entre França i Espanya es degradaven vertiginosament. «El mal francès», durant molt de temps aquest nom havia amagat, a tot Europa, el nom d’una malaltia lletja, la sífilis. Des de no feia gaire, aquesta denominació amagava una plaga encara més terrible: la Revolució. I encara molt més contagiosa, perquè ja amenaçava de passar a l’altre cantó dels Pirineus! Entre Barcelona i Figueres ja corrien un munt d’exemplars de la Declaració de drets de l’home i del ciutadà, redactats en català! La provocació suprema era que la traducció havia estat executada per un tal Damiens, el nét mateix d’aquell que, feia quaranta anys, havia clavat un cop de navalla al costat dret de Lluís XV. Almenys així ho asseguraven els espies de sa majestat Carles IV d’Espanya, que, basant-se en aquestes informacions, es preparava per a la guerra. L’hi empenyien les famílies regnants de la coalició europea i les hordes d’emigrats francesos instal·lats al seu territori.

González tampoc no va confessar als seus companys que els seus superiors li demanaven que estigués a punt d’abandonar l’expedició en cas que…

Tots tres homes van deixar el Puigsacalm; en la progressió cap al nord, van envestir un altre cim més a prop de la frontera. Van arribar-hi a la tarda, només van tenir temps d’instal·lar-se i ja es va fer de nit. Aquella, com totes les precedents i sens dubte totes les futures, es va acabar per a Tranchot amb unes ganes indefugibles d’orinar que, a qualsevol altitud i a qualsevol estació, el treien brutalment del son. Aquell matí, va tenir la sensació estranya d’endinsar-se en un coixí de plomes. Sabia que el precipici era allà, però, ¿on?

Fent tentines, com un funàmbul, va avançar uns quants passos. Tanmateix, no podia pas deixar-se anar a l’entrada de l’estatge! Va empassegar amb una pedra, renegà, pixà a ull amb l’esperança de no encertar la fusta dels senyals i va tornar a encauar-se dins de la tenda.

Méchain, habituat a estar a l’aguait de cometes improbables, i González, acostumat a esperar el final de l’albaïna amb la nau immòbil a alta mar, s’ho prenien bé. Però, ¿Tranchot? Aquell univers de cotó fluix aviat se li va fer insuportable. Odiava la sornegueria amb què els objectes sorgien a l’últim moment, just abans d’ensopegar-hi, i desapareixien just després d’haver-los evitat. En plena conversa, una ratxa de núvols queia sobre l’interlocutor, el volatilitzava i un es quedava amb un pam de nas a mitja paraula! Però la cosa més difícil d’aguantar era la qualitat del silenci: més que esmorteir les paraules, literalment les engolia.

Tranchot tenia la sensació de tornar-se sord i cec! Només aconseguia oblidar-se’n a l’interior de la tenda. I encara! Un halo esgrogueït embolicava el llum, i difonia un ambient de vetlla mortuòria que s’adeia bastant amb l’estat d’ànim de l’ajudant de l’astrònom, que, com a home del nord, havia acceptat la boira com un simple fenomen natural.

Després de tres dies de reclusió pràcticament total, Tranchot va sortir de la tenda i va negar-se a entrar-hi en tot el dia, perquè volia ser el primer a anunciar el final del calvari; es va plantar a l’extrem de la plataforma i, transformat en guaita, es va posar a vigilar.

Méchain s’havia instal·lat còmodament i rellegia el conjunt d’observacions efectuades des que havia arribat a Espanya. Després les va ordenar i va començar a fer càlculs. Just quan acabava una sèrie llarga d’operacions, va sentir un crit, aixecà la tela de la tenda i va veure desaparèixer un retall de cel blau. Va tenir temps de veure com se cicatritzava l’estrip i després, un altre cop, l’horitzó opac, tossut, tancat. ¿Quant de temps encara? Les provisions estaven a punt d’acabar-se. Al cap d’una estona un altre crit: Méchain no es va bellugar. Tranchot, que encara vigilava, havia vist brollar un raig de llum: el Sol. Immediatament va apuntar la ullera al lloc on s’havia esquinçat l’armadura de cotó i va distingir, onejant al vent, tres taques de color. ¿Un miratge de l’altitud?

Era Bellegarde i la bandera tricolor clavada a dalt de la torre. A cavall de la frontera, el fort podia presumir de ser el primer senyal de l’expedició en territori francès.

González no va fer el viatge; van quedar que esperaria els seus companys a Barcelona. La berlina va vorejar un cementiri militar minúscul que entrava al bosc; les tombes eren escasses perquè l’última guerra es remuntava a feia més de cent anys. Esgotats, els cavalls es van aturar a dalt del pendent, a l’entrada del fort de Bellegarde.

Méchain no podia desitjar una posició més bona per a les observacions. Des de dalt de la torre on voleiava la bandera que Tranchot havia entrevist, res del que succeïa a la plana catalana, a banda i banda de la frontera, no podia passar desapercebut: en un costat, Figueres; a l’altre, Perpinyà, terme del viatge. La berlina va reprendre la marxa.

Van accedir a la plaça de l’ajuntament de Perpinyà per una gran artèria acabada d’obrir on dos cotxes de cavalls podien creuar-se. Un grapat de venedors ambulants va anar-hi corrent. Tranchot es va firar amb un parell d’espardenyes d’espart amb vetes que s’enfilaven per la cama fins al ventrell. Méchain va adquirir un mocador de llana de molts colors per a Thérèse. Tranchot va voler estrenar el calçat nou immediatament. Encara no havia acabat de cordar-se les espardenyes que va sentir Méchain interpel·lar-lo amb veu escanyada:

—Tranchot! Tranchot! ¿Veieu el mateix que veig jo?

Va aixecar el cap i, a uns quants passos, va veure Méchain clavat, mirant fixament l’ajuntament. En lletres d’or, gravades de poc a la pedra del frontó, hi havia dues paraules inscrites: REPÚBLICA FRANCESA.

En aquell mateix moment, a la sala gran de l’edifici, tenia lloc una discussió animada:

—¿On posem l’espanyol?

—Al cantó oest.

—¿I l’anglès, doncs?

—Què voleu que us digui, no és culpa meva si les piràmides només tenen quatre cantons!

—Méchain! —Llucià, el batlle, es va precipitar cap a l’astrònom que entrava just aleshores—. Però si tothom es pensa que sou a Catalunya —va exclamar.

—Ahir encara hi era.

L’objecte de la discussió interrompuda per l’entrada de Méchain era una maqueta que representava un monument de forma piramidal col·locada sobre una taula rodona massissa. El monument, concebut per ser construït a la platja de Portvendres, a dues llegües de la ciutat, havia de dur el text de la declaració dels drets de l’home i del ciutadà en quatre idiomes: espanyol, català, anglès i francès. Discutien per saber a quin cantó havia d’anar cada idioma.

Llucià va fer les presentacions. Uns quants militars, un arquitecte i un grup de nous representants electes de la regió. Entre aquests, un que es deia Aragó, batlle d’un petit municipi a prop de Perpinyà, Estagell, es va posar a parlar amb l’astrònom de la seva feina. Llucià havia tornat a reunir-se amb els altres i la discussió sobre la piràmide continuava quan van anunciar a Llucià la sortida de la diligència cap a París. El batlle va comunicar a Méchain que anava a la capital perquè havia d’intervenir a la Convenció.

—¿A la Convenció? —va preguntar Méchain.

Davant l’estupefacció de l’astrònom, Llucià va explicar les últimes notícies: s’havia dissolt la Legislativa i havia estat substituïda per una altra assemblea, la Convenció.

—¿Ja ho sabeu, que som una República? —va preguntar algú amb ironia.

—Ara mateix me n’acabo d’assabentar —va respondre Méchain.

Quina franquesa i quina ingenuïtat! Llucià anava a fer el comentari, però va recordar la sorpresa que havia tingut feia poques setmanes. En aquell mateix lloc, en obrir maquinalment una carta procedent de París, havia llegit:

«La República s’ha iniciat el 22 de setembre, el dia que el Sol ateny el veritable equinocci de tardor i entra al signe de balança, a les 9h 18′ 30″ del matí segons l’Observatori de París.

»França ja no és propietat d’un individu. Ara vós heu de proclamar la República al vostre departament. Proclameu la fraternitat, que és el mateix. Afanyeu-vos a publicar el decret per establir-la i feu-lo arribar a tots els municipis del departament.

»Francesos, fins ara només heu estat, en gran part, simples testimonis dels esdeveniments que es preparaven sense que intentéssiu preveure’ls, que succeïen sense que en calculéssiu les conseqüències. Des d’avui ningú no haurà de reconèixer cap altre amo ni cap altre poder que la llei…».

Firmava la carta: Rolland, ministre de l’Interior. Vuitanta-sis cartes idèntiques, una per departament, havien estat enviades a tot el territori.

L’emoció que havia sentit aleshores no s’havia apaivagat; Llucià no la podia dissimular mentre informava Méchain de l’esdeveniment. En conèixer els termes amb què havia estat proclamada la República, Méchain va sentir-se orgullós: un bon homenatge a l’astronomia! I a més el text mencionava la seva residència, l’Observatori de París! Méchain va observar, sense entretenir-s’hi, que el país havia passat de la monarquia a la república el mateix dia que el Sol passava d’un hemisferi a l’altre. Davant l’aire absent que tenia, Aragó el va interpel·lar:

—Però, ¿on éreu, doncs, Méchain?

—A les muntanyes. A les muntanyes —va respondre fluixet, mentre recordava el sopar de l’equinocci.

Durant un instant tothom va callar i Méchain fou un mirall on es reflectia la condensació increïble del temps: dos mesos apartat del món i semblava que baixava d’un altre planeta!

Sense oblidar malgrat tot la raó del viatge, Méchain va anunciar que havia d’operar a les muntanyes, cosa que l’obligava a establir-hi senyals en forma de tenda que podien alarmar els habitants i que seria lamentable que això provoqués algun disturbi contra els membres de l’expedició entre els quals hi havia González, un oficial espanyol.

—Començarem a Bellegarde —va precisar.

—A Bellegarde! Els espanyols atacaran per allà! Seria més prudent que deixéssiu les mesures per a més endavant!

Méchain va empal·lidir. Llucià, fent cara de no haver-se’n adonat, va anar cap a l’escriptori i després d’escriure quatre ratlles en un full el va allargar a Méchain.

—Però en aquests temps —va dir amb un somriure estrany—, podem estar segurs que convingui ser prudent?

Era un salconduit.

Méchain va avisar que havia de fer algun reconeixement en aquell costat de la frontera abans de tornar a Espanya on, tot i que la majoria de triangles ja estaven amidats, encara quedaven moltes observacions per fer: les mesures de latitud de Barcelona, l’eclipsi de lluna del mes de febrer, el pas d’un cometa…

—Un cometa! ¿Sabeu que els nostres enemics afirmen que la República passarà com un cometa? —va interrompre’l Llucià, seguit d’Aragó, que amb un somriure maliciós va preguntar:

—¿No diuen que els cometes sempre tornen al cel, que passen regularment?

—I tant… però el cometa Halley ha trigat setanta-sis anys a tornar.

—Ja ens esperarem, ja ens esperarem! —van exclamar alhora Llucià i Aragó amb una riallada.

Una estoneta després, Llucià va enfilar-se a la diligència que marxava cap a París. Méchain li va donar una carta i un paquet. El paquet contenia el mocador català, per entregar-lo a la senyora Méchain, a l’Observatori, i la carta anava dirigida a Condorcet.

—El veuré a la Convenció —va tallar Llucià, quan Méchain li volia donar l’adreça de Condorcet. Després es va abocar a la finestreta—: Bona sort a dalt de les muntanyes —i a continuació va afegir, com si veiés l’astrònom a la feina—, ¿puc fer-vos una confidència? ¿No us ofendreu? Doncs bé —va abaixar el to—, actualment passen tantes coses apassionants arran de terra, que no us envejo pas, treballant tan a prop del cel.

—Hem començat la mesura del meridià sota la monarquia, la continuarem sota la República. ¿Qui sap sota quin règim l’acabarem? —va respondre Méchain en el mateix to—. Monàrquic o republicà, el globus terraqüi continua essent lleugerament més pla als pols.

—Doncs bé, ciutadà astrònom —va exclamar Llucià—, jo el prefereixo lleugerament més pla als pols i republicà.