12

El gendarme va entrar i amb el sabre va envestir el graó. Era de matinada i gairebé totes les dones dormien. El guàrdia, com de costum, féu xerricar les reixes. Les dones es van incorporar en un mateix moviment. El guàrdia va exhibir un full de paper, va escurar-se la gola i va començar a recitar una llista de noms. Thérèse reconegué el seu tot i l’accent groller de l’oest que aixafava cada síl·laba. Va quedar petrificada: foc i gel, esperança i basarda. Se li va bloquejar la veu, no pogué respondre al qui passava llista. El gendarme s’impacientava, la veïna de Thérèse li va prémer el braç, el guàrdia escrutava les cares mentre repetia el nom. Thérèse s’havia dominat; amb veu segura va pronunciar:

—Sí, sóc jo.

El gendarme se l’endugué.

Quan va entrar a la sala, el secretari de la secció de l’Observatori acabava de redactar l’acta; ben a la vista sobre la taula hi havia un decret del Comitè de seguretat general. Va passar una estona rellegint-la i corregint alguna falta d’ortografia aquí i allà i després va donar un cop d’ull cap a Thérèse, que s’esperava dreta, i va indicar-li una cadira. Ella es va asseure i ell començà la lectura:

Thérèse, amb un farcellet a la mà, va trobar-se davant la porta del local de la secció. Se’n va allunyar tot seguit i va tirar maquinalment amunt cap a l’Observatori. Tot havia anat tan de pressa! Ahir encara era a Port-Libre… i ara, lliure, caminava lentament per aquest carrer que coneixia tan bé. Va pensar en els fills, després en Méchain. O sigui que estava retingut a Espanya. «Privat de tornar», ¿això què significava? ¿Que estava a la presó, com ho havia estat ella, o bé que estava retingut sota paraula d’honor, però tenia llibertat de moviments? ¿Què li retreien, allà?

Després de recuperar les criatures, pensava anar a demanar detalls a l’Agència temporal, després pensava anar a veure Prieur, que semblava qui tallava el bacallà. I Delambre: li hauria agradat fer-li saber que l’havien alliberada. Però era de creure que havia sortit de París; feia tres dies l’havia anat a veure a la presó i li havia anunciat que estava a punt de marxar cap a Bruyères. Després va oblidar-se de tot i es va deixar anar al plaer de caminar pel bulevard, sadollant-se amb la vista dels arbres del Luxemburg, que brillaven sota el sol. Feia tan bon dia! Un vint-i-quatre de març, no era gaire corrent a París. Es va aturar per cordar-se la sabata, es va agenollar. Un home li va passar al davant, caminava amb pas ràpid però desmanegat. No va fixar-s’hi. En aquest individu imposant, amb gorra vermella, pantaló pelfat i armilla ratllada sota una carmanyola gastada, ¿com hi hauria pogut reconèixer Condorcet? El filòsof marxava de París vestit amb l’uniforme dels sans-culottes.

En aquell mateix moment, a unes quantes passes d’allà, un carro sinistre sortia del palau presó del Luxemburg i dins la xarxa s’enduia, lligat de mans, aquell a qui tot Europa anomenava l’«orador de l’espècie humana», Anacharsis Cloots, l’amic de Condorcet.

Abans que el filòsof travessés la porta del Maine, aquell exbaró prussià convertit en sans-culotte era guillotinat per haver estimat París més que qualsevol altra ciutat, França més que qualsevol altra nació, la humanitat més que França mateixa i la Revolució més que tot. Nascut un 24 de març a Val-de-Grâce, a la llunyana Prússia, moria un 24 de març en una plaça ensangonada del seu país adoptiu. ¿Què es podia fer per no desesperar-se?

Uns quants dies abans, Condorcet intentava respondre aquesta pregunta: «Les nostres esperances sobre el futur de l’espècie humana es poden reduir a tres punts importants: la destrucció de la desigualtat entre les nacions, els progressos de la igualtat en un mateix poble, i finalment el perfeccionament real de l’home».

Però, ¿per què el filòsof, agombolat per la dolça senyora Vernet, deixava el refugi del carrer dels Fossoyeurs? Al capdavall hi havia passat un hivern força bo i semblava que el perill s’havia allunyat. I a més, rebia les visites delicioses de Sophie i de vegades d’Eliza!

Mentre treballava tot el dia a l’habitació, que donava a un pati guarnit amb cinc til·lers esplèndids, veia caure suaument la nit per la llucana dirigida al cel, i després, havent sopat, anava al saló on començaven les vetllades jovials o tranquil·les, silencioses o inflamades. De vegades, la senyora Vernet convidava uns «externs», Cabanis i Pinel. L’un parlava del dolor del cos; l’altre explicava el sofriment inhumà que cada dia martiritzava els pacients de Bicêtre i la impotència en què es trobava per calmar-lo. Però normalment només hi havia el petit cercle d’estadants, Marcoz, la senyora Vernet i el ciutadà Sarret, que era un amic de l’amfitriona. Sarret s’havia proposat passar en net la feina que Condorcet havia dut a terme durant el dia i en feia una lectura que el filòsof comentava per als companys.

Condorcet, assedegat d’informacions, esperava cada dia amb impaciència el retorn de Marcoz, que li transmetia les noves de la Convenció, les bones i les no tan bones. Per exemple, el vespre del quatre de febrer, havia sabut que l’Assemblea acabava d’abolir l’esclavitud. Estava boig d’alegria, feliç com una criatura, de cop va oblidar tots els seus greuges:

—Meravellosa Convenció, això ho compensa tot!

Havia pujat a l’habitació i havia tornat a baixar-ne amb un vell text que havia tret del fons del bagul. Va llegir:

—Sé que hi ha polítics profunds que pretenen que els vint-i-dos milions de blancs, o de més o menys blancs, que França alimenta, no poden ser feliços si no hi ha tres o quatre-cents mil negres que expiren sota les fuetades, a dues mil llegües d’aquí. Afegeixen que aquest és l’únic mitjà per tenir sucre, indi, etc., a bon preu. De la mateixa manera, quan Lluís el Tossut va permetre la llibertat dels serfs dels seus dominis, n’hi havia que pretenien que, com que serien lliures de treballar o de no fer res, totes les terres es quedarien ermes. Els mateixos polítics també diuen que l’esclavitud dels negres no és tan enutjosa com es pretén, que per a un africà és força agradable ser arrencat del seu país, entaforat en un vaixell, on està tan a gust que no li poden permetre cap llibertat de moviment, de por que no es doni mort, a continuació exposat a la venda com un animal de càrrega i condemnat, ell i la seva descendència, al treball, a la humiliació i als cops de vit de bou. Però, al cap i a la fi, els blancs no tenen cap dret a fer tant de bé als negres i amb això n’hi ha prou!

Marcoz i Sarret no podien més de riure. La senyora Vernet havia portat licors, havien anat al llit força tard. Aquell vespre, al carrer dels Fossoyeurs, la llibertat era de banús!

Revifat per aquestes notícies, Condorcet s’havia posat a redactar diversos informes, sobre la instrucció, sobre la guerra, sobre els temes més amplis, i Marcoz els havia transmès anònimament al Comitè de Salvació Pública. Per a Condorcet era una manera de contribuir a l’èxit de la República.

Després, quan s’havia assabentat de l’execució dels seus amics, havia deixat escapar, amb llàgrimes als ulls:

—Malauradament, tots els humans necessiten la clemència.

Se n’havia anat a la seva habitació i, enrabiat, havia escrit durant tota la nit, com si volgués trencar la ploma. «Tota societat que no estigui il·luminada pels filòsofs és enganyada pels xarlatans. Tots segueixen el mateix camí, tots volen ser els preferits del poble, per poder-ne ser els tirans… És ben criminal creure que el bé públic pot imposar una injustícia… El principi d’actuar només amb el poble i pel poble, dirigint-lo, és l’únic que pot salvar les lleis en un temps de revolució popular». Durant dos dies no va baixar al saló. Van respectar-li la solitud.

Després del decret d’acusació, a l’estiu, s’havia llançat amb indignació en un al·legat per explicar què havia fet durant els últims mesos. Sophie, contràriament al costum, havia intervingut:

—¿Quin pes tenen aquests mesos davant dels segles futurs? ¿Què t’importen aquest grapat d’acusadors i les peripècies que agiten aquesta assemblea? Oblida’ls! Si has d’escriure, que sigui per a tots nosaltres —va dubtar—: que sigui per a les generacions futures, per a l’espècie humana, com diria el nostre amic Cloots.

—Te’n recordes, que et deia la Venus estudiant? —li va comentar Condorcet.

Sophie havia somrigut. Aquell mateix vespre, Condorcet havia abandonat aquell escrit de circumstàncies per envestir amb cos i ànima la redacció de l’Esbós d’un quadre històric dels progressos de l’esperit humà. Hi havia treballat cada dia, assossegadament.

Un matí, la senyora Vernet li va lliurar una carta de la seva dona. Sophie escrivia: «Sis mesos d’absència et posaran a les files dels emigrats. Acaben de proclamar-se uns decrets contra les dones dels absents, que els prohibeixen conservar qualsevol propietat. Per tant no podré disposar ni dels nostres béns, ni tan sols del que em va deixar la meva mare.

»Perquè la nostra filla no perdi el poc que té, és necessari que faci reclamacions. És impossible expressar tot el que em costarà aquest sacrifici. Aquesta separació aparent, mentre l’afecció que sento per tu i els lligams que ens uneixen són indissolubles, és per mi el súmmum de la dissort. M’atreveixo a creure que no necessites la meva paraula per estar segur que la resta de la meva vida explicarà el sentit d’aquesta acció, i que, quan estarem junts de nou, no canviarà res a la nostra existència recíproca. Encara portaré un nom més estimat i més honorable als meus ulls». Doncs, ¿quina era aquesta gestió que la mà de Sophie no podia anomenar, que el seu cor no podia compartir? Tot d’una, Condorcet ho va entendre: una demanda de divorci! Era impossible! Se li va trencar el cor! Sophie s’allunyava, just quan la necessitava més, quan s’havien ensorrat tantes coses importants! Evidentment, ho feia per preservar els interessos de la petita Eliza. Aviat s’anomenaria Sophie Grouchy, igual que quan era soltera, com abans d’haver-lo conegut. Sempre amb aquella història de noms, va burlar-se, i cínicament va dir-se que el carrer Cul-de-sac Taitbout ara es deia atzucac Brutus, però que tanmateix no havia canviat res. Eliza, almenys, ¿conservaria el cognom Condorcet?

¿Quines raons tenia Sophie? Quan el filòsof havia estat declarat proscrit, immediatament li havien confiscat tots els béns, li havien precintat totes les pertinences i li havien congelat tots els havers. Sophie s’havia hagut de posar a treballar. Sabia pintar; va obrir un taller a l’entresòl d’una botiga de roba del carrer Saint-Honoré, a uns quants passos de la fleca on vivia Robespierre. S’hi passava el dia, de la matinada fins a entrada de fosc, i, quan se’n tornava al vespre, l’esperava una llarga caminada fins al llunyà Auteuil. Dona de condemnat, la capital li estava prohibida durant la nit. I al matí, per travessar en l’altre sentit la porta on abundaven els guàrdies es barrejava amb la multitud que s’afanyava per anar a veure la guillotina. ¿Com podia continuar d’aquesta manera?

Acabaven de votar una llei que permetia al cònjuge d’un condemnat la recuperació dels béns propis si se’n divorciava. Aquesta era la porta de sortida!

La senyora Vernet ja podia esforçar-se a repetir que només era una formalitat, que Sophie s’hi havia vist obligada, que era l’única cosa que es podia fer per preservar els interessos d’Eliza, que l’època n’era l’única responsable, que aquell govern no era etern i que, quan caigués, anul·larien el divorci, que tot tornaria a ser com abans. La senyora Vernet ja es podia esforçar… Ser filòsof, entendre el món, d’acord. Condorcet ja podia intentar-ho, aquest cop no ho aconseguia. En realitat, entenia l’actitud de Sophie, però no l’acceptava.

De vegades, entrada la nit, l’ombra d’una pagesa lliscava pel carrer dels Fossoyeurs, amb un cistell ple de provisions a la mà. Sophie, encorrent el fred, la nit i tots els perills, venia a abraçar el seu vell filòsof, o bé li feia arribar una nota: «T’he comprat llenties i faves; en tens prou per viure un mes. Et faig una bona armilla, evita la humitat i conserva’t per a aquesta criatura que parla de tu sense parar». Ja feia una setmana que no hi havia anat. I ahir, aquella carta! «Et suplico que et calmis. Estàs segur a casa la senyora Vernet, et prego de genolls que no deixis aquest refugi». Era l’única que havia intuït el que passaria. Ni Pinel, ni Cabanis, ni tan sols la bona senyora Vernet no s’ho havien imaginat. El mateix dia, el filòsof va posar les últimes comes a l’Esbós. Finalment l’obra estava acabada, segons ell era la més important que havia escrit; el seu testament per a les generacions futures, tal com volia Sophie. Ara era lliure de fer el que volgués. Aleshores havia pres la decisió.

La carta de Sophie encara estava sobre la taula; el manuscrit de l’Esbós també. Els va endreçar. Les pissarres van espurnejar, l’habitació es va il·luminar amb el sol llevant. Es va aixecar, va treure’s la camisa de dormir, la va col·locar en un penjador. D’una maleta endreçada sota el llit, en va treure roba, pantaló pelfat i armilla ratllada. A sobre s’hi va posar una carmanyola gastada i va acabar ajustant-se una gran gorra de cotó vermell. Per ampla que fos, encara li anava petita. Sense somriure, es va mirar al mirall. Un bon rellotge de plata amb broques d’or, que marcava les hores, els minuts, els segons, els dies i les setmanes, penjava del mirall; el va agafar i se’l va posar a la butxaqueta de l’armilla. D’un calaix, en desordre, en va treure un portamines, un parell de tisores, una navalla d’afaitar amb mànec de vori, un ganivet amb mànec de banya; ho va encabir tot a la butxaca.

Una última mirada: l’habitació estava en ordre; els papers, classificats; el llit, fet. Ben a la vista sobre la tauleta de nit, un retrat d’Eliza. Penjat de la balda, el bastó vell de fusta d’arç; el va despenjar, en va estrènyer el pom d’acer que coneixia amb la pell fins al solc més petit. Es va acostar a un prestatge, va triar-ne un volum i se’l va posar entre la roba. Abans de sortir, va canviar d’opinió, va tornar enrere, es tragué de la butxaca la petaca que li havia regalat Marcoz i la va deixar sobre el llit. Tancà suaument la porta en sortir.

—¿Ja us heu llevat, tan d’hora? ¿Què us passa? —Condorcet normalment treballava al llit fins a migdia i la senyora Vernet, sorpresa, es va girar—. Déu meu, ¿què feu, guarnit d’aquesta manera? —Se’l va mirar sense poder-s’ho creure i afegí, en to de reny—: I amb un vestit que us va petit!

—El meu col·lega Cassini, que no m’apreciava gaire, no parava de repetir que jo m’havia canviat el vestit d’acadèmic pel de cap dels sans-culottes. He decidit fer-li dir la veritat —va mirar per la finestra. Darrere els vidres, els grans til·lers del pati resplendien amb la llum preciosa del matí—. Segons el calendari nou, som al Germinal, ¿no? És el principi de la primavera.

Va quedar-se una bona estona en silenci. La senyora Vernet va continuar preparant l’esmorzar. Estava tensa. El fet de sentir-lo dret darrere seu, maldestre, disfressat com un mal actor de comèdia, li trencava el cor. Temia el que li havia de comunicar.

Condorcet va parlar a poc a poc:

—He acabat el que havia de fer. Fa tant de temps que no m’he passejat pels camps! Sentir la terra sota els peus! És el moment en què reneix la natura… —també pensava: «ja no puc suportar més d’estar tancat en una habitació, sobresaltant-me amb qualsevol sorollet, arraulit com una bèstia al fons del cau». Només va dir—: Me’n vaig.

—¿Que no esteu bé, aquí? —va preguntar-li ella, ingènuament. Xantatge infantil.

—Quedar-me més temps aquí significa perdre-us sense salvar-me. ¿O és que no ho enteneu? La Convenció m’ha deixat fora de la llei!

—Us ha deixat fora de la llei. Però no té el poder de deixar-vos fora de la humanitat. Quedeu-vos, us ho prego!

Condorcet es va asseure, aparentment vençut per la determinació de l’amfitriona. Va treure’s la gorra i begué lentament el bol que li oferia. Després va remenar-se la butxaca amb aquell gest que ella li havia vist fer tantes vegades i, simulant sorpresa:

—El tabac! Me’l dec haver deixat a l’habitació.

Va fer el gest d’aixecar-se per anar-lo a buscar.

—Beveu, ja hi vaig jo.

La dona se’n va anar cap a la porta, va dubtar, mirà Condorcet amb confiança; ell li va tornar el somriure.

Els passos de la senyora Vernet van ressonar per l’escala. Quan va tornar, amb la petaca a la mà, Condorcet ja no hi era.

—En saber la notícia, Marcoz va empal·lidir, perquè sabia el destí que es reservava als proscrits capturats. Però si Condorcet hagués estat detingut, s’hauria sabut immediatament a l’Assemblea. Per tant encara era lliure. Quant a Sophie, va decidir no deixar Auteuil; si es produïa una detenció, oficialment la hi anirien a comunicar allà. Havia d’esperar.

—Després de l’àpat, Marcoz, la senyora Vernet i Sarret van trobar-se a l’habitació. Moguts pel costum, sense posar-se d’acord havien pujat l’escala l’un darrere l’altre i havien empès suaument la porta. Ja només eren tres. Aleshores va ser quan en van notar veritablement l’absència.

Sarret havia estat el primer a arribar a l’habitació i havia trobat el sobre dirigit a la senyora Vernet, acompanyat d’un manuscrit: «A LA MEVA FILLA, ELIZA CONDORCET. Consells per a quan faci quinze anys».

La senyora Vernet va posar-se les ulleres, però ja ho veia tot borrós. Sarret li va agafar el testament de les mans.

«Si la meva filla està destinada a perdre-ho tot, prego a la seva segona mare que escolti aquests últims desitjós d’un pare innocent i desgraciat. Recomano que se li parli sovint de nosaltres, que es mantingui el record que ella en conserva, que se li facin llegir, quan sigui el moment, les nostres instruccions, directament de l’original».

Quan va sentir les paraules «segona mare», la senyora Vernet es va enfonsar. Sarret l’havia abraçat, ella s’havia abandonat als seus braços, ell l’havia besada. A través de les llàgrimes, va mirar Marcoz per excusar-se i li va comunicar:

—El senyor Sarret i jo ens vam casar fa uns quants mesos; no sé per què havíem decidit mantenir-ho amagat.

Va intentar somriure. Marcoz es va aixecar, li va fer un petó i va estrènyer afectuosament la mà de Sarret.

Van passar la nit ordenant els manuscrits. La senyora Vernet es va endormiscar. Quan va tornar a aixecar el cap, es va estranyar del silenci. Marcoz i Sarret dormien, l’un a la butaca, l’altre sobre el llit. Va treure’s les ulleres i mirà cap a la llucana. El dia començava.

En aquell mateix instant, a unes quantes llegües de París, en una cavitat excavada a la roca d’una pedrera, Condorcet dormia, amb la gorra sobre els ulls i el cap recalcat sobre el llibre. Tal com els passa als que pateixen d’insomni o als fugitius inquiets, la son li havia entrat tard, cap al final de la nit, quan la torpor anestesiava totes les angoixes. Nit gelada de març!

Condorcet es va despertar brutalment amb el soroll d’unes veus provinents del camí proper. Ja era de dia, finalment de dia… Eren obrers que reprenien la feina. Intentant no deixar-se veure, Condorcet es va afanyar a marxar d’allà. Amb la precipitació, va empassegar amb una pedra i caigué. Un dolor agut li travessà la cama i el pantaló se li va tenyir de vermell. S’embenà ràpidament, va recollir les coses que se li havien escampat pel pendent. Per sort el rellotge no havia pres mal. Va deixar la pedrera sense que l’haguessin vist.

I va arribar al camí, amb penes i treballs. Va tirar endavant, coixejant fort, recalcat al bastó. El sol havia escalfat l’aire, la naturalesa estava a punt per tornar a començar i al cel, dibuixant figures senzilles, fins i tot hi havia ocells. La felicitat! Tot hauria estat perfecte, fins i tot la cama, si no hagués estat per aquella gana espantosa que el rosegava.

Aquell poble, més enllà, era Clamart-le-Vignoble.

—Condorcet va encomanar una truita en un hostalet.

—Amb quants ous? —va preguntar l’hostaler.

—Amb dotze —va respondre el filòsof.

—Dotze! ¿Podràs pagar?

Va ensenyar-li els diners. L’exclamació de l’hostaler va fer girar Nicolas Fleury que, en una taula veïna, bevia amb un altre client.

Aviat va tenir el plat buit; Condorcet, satisfet, va mirar amb enveja el tabac que hi havia sobre la taula de Nicolas. Va treure el llibre i es va posar a llegir. Nicolas el va interpel·lar:

—No t’he vist mai! ¿No ets de per aquí?

Condorcet trigava a respondre. Nicolas ja estava dret al costat de la taula. El filòsof no duia ni certificat de residència, ni certificat de civisme, ni carnet de secció; ni tan sols duia la insígnia tricolor.

—¿El passaport? —li va demanar Nicolas.

—No el tinc. L’he… l’he perdut en caure —va dir-li, ensenyant-li la cama ferida.

—Com et dius!

—Pierre Simon, nascut a Ribemont, a prop de Saint-Quentin. Sóc lacai sense feina.

—¿I què fas per aquesta zona?

—Recorro el camp per trobar feina al salnitre… o en alguna altra cosa.

—Al salnitre! Ensenya’m les mans!

Condorcet va allargar les mans. Unes mans blanques i fines, més acostumades a aguantar la ploma que a fer anar un pic. No se l’enreda fàcilment, a Nicolas Fleury! Sap reconèixer els aristòcrates. Aquest no té pinta de ser perillós… deixar-lo estar… i si fos un espia. ¿Ferit com està?

—M’has de seguir… ciutadà? —la pregunta no era cap casualitat.

Condorcet va mirar Nicolas per fer-li entendre que la trampa no havia rutllat i respongué en to segur:

—Simon, Pierre Simon.

Va aixecar-se amb dificultat. Durant l’estona que havia estat assegut, la cama se li havia anquilosat. L’esforç per posar-se dret li va despertar la fiblada. L’home que bevia amb Nicolas i que fins aleshores s’havia mantingut apartat, va preguntar-li on anava. Nicolas va anunciar que portava el sospitós a Bourg-l’Egalité. Condorcet no es va poder estar de somriure: els noms, sempre els noms! Va repetir per a ell mateix el nom nou de Bourg-la-Reine, i va pensar que potser moriria sota un nom que no era el seu: Simon era el nom del qui li havia fet de criat. Va recordar que al rellotge de plata amb broques d’or, que marcava les hores, els minuts, els segons i els dies, hi duia incrustades les inicials; un enigma per a qui el trobés! Van interpretar el seu somriure com una ganyota de dolor.

—Deixa’l estar, vinga, Nicolas —va proposar l’home—. Ja veus que el pobre paio està ferit. No té cara de ser gaire perillós.

—Si no és perillós, demà el deixaran anar. No passa res de l’altre món —va afirmar Nicolas, que oferia el braç a Condorcet.

L’un claudicant i l’altre caminant a bon pas van sortir de l’hostal. Sobre la taula hi va quedar un tros de pa, una gota de vi al fons del got i unes quantes restes de truita clapejant el plat, que l’hostaler va desparar. Al banc, el volum obert. Poesia, de Lucreci; l’home el va fullejar i es va adonar que no estava escrit en francès; alguna paraula feia pensar en les de les oracions de quan era petit. Llatí! Poesia! L’home es va quedar pensatiu. El soroll de les rodes d’un carro el va treure dels pensaments.

Un carro ple de cistelles i de portadores de veremador va passar per davant de l’hostal. Condorcet anava assegut al darrere, amb la cama sobre una cistella.

L’home va sortir precipitadament i va córrer darrere el carro. El va atrapar.

—Ciutadà Simon, el llibre!

Condorcet, sorprès, va agafar el llibre i va estrènyer, amb la mà enjoiada amb l’anell assassí, aquelles pàgines on ja feia dos mil·lennis el poeta havia escrit que l’home, malgrat tot, havia «d’intentar viure». El carro no havia deixat de tirar endavant. L’home s’havia quedat al mig del camí, distanciat. Va canviar d’opinió, féu uns quants passos de pressa, va atrapar el carro un altre cop i, sense dir ni un mot, va oferir la petaca.