Agraïments

Posar punt final a una historia no és senzill. Mai no ho és, però es fa especialment difícil si durant més de dos anys ha estat present en molts moments del teu dia i de la teva nit. Si, a més a més de la tasca de documentació, la descoberta ha fet possible experiències de creixement.

Fa trenta-vuit anys que treballo amb nens i adolescents discapacitats. La meva formació de pedagoga terapeuta i logopeda s’ha anat forjant en aquesta direcció. Desitjava tenir eines per apropar-me a altres realitats, per comprendre la vida des de llocs diferents, per saber escoltar més enllà de les paraules. Aquests van ser els meus motius d’estudi i, és clar, que els meus alumnes poguessin fer el camí invers.

Malgrat tot, el món de la ceguesa —per més desconegut— em causava un gran respecte. Us parlo de la dificultat per escurçar distàncies, per vèncer el temor a preguntar, a aquesta incomoditat de no saber on mirar… tot fruit de la ignorància.

És clar que hauria pogut escriure la novel·la des del despatx, rodejada de llibres, documents, estudis… Però no vaig dubtar ni un moment a fer una excepció en el meu procedir habitual. No es tractava de divagar per ambients i personatges i sortir-ne indemne; passar-hi de puntetes, fer alguna cosa políticament correcta, no em satisfeia en absolut.

Són moltes les persones a qui he de donar les gràcies…

Per començar, permeteu-me ho faci a tants i tants nens i nenes que, sense grans discursos ni artificis, han girat la truita convertint-se en els meus mestres. Gràcies per cada lliçó a peu d’aula.

Gràcies a Rosa dels Vents i Ediciones B per la confiança en la meva obra i l’exquisit tracte rebut, a Sandra Bruna i Rosa Moya, agent i editora, a Xulio R. Trigo, company i mestre. Al meu cunyat Jordi i a la meva amiga Maite, primers lectors amb qui intercanviar impressions.

Gràcies a l’ONCE per l’alegria! Per la fantàstica rebuda. A l’Antònia Batalla per la seva amabilitat, per dotar-me de recursos, per facilitar-me bibliografia i material. Gràcies a l’Abel Yuste i el Miguel González, a la Laura Blanco, tècnica de rehabilitació. Al Rafael Pallero, psicòleg, a la Rafaela Pérez, consellera territorial, a la Sara Gimeno, directora de la província de Tarragona, i a l’Enric Botí, president del Consell Territorial de l’ONCE a Catalunya. Gràcies per les estones de conversa i la paciència!

Gràcies a l’Elena Barraquer que, de manera completament desinteressada i sempre entregada, responia llistes de preguntes tècniques sobre traumatismes a l’ull mentre era a l’Àfrica, en una de les expedicions humanitàries que porta a terme la seva fundació. La meva més sincera gratitud i admiració per la tasca portada a terme.

Gràcies, a tots vosaltres, per obrir-me els ulls! Teniu raó, no es tracta d’herois, heroïnes, invàlids o éssers afligits que ens moguin a la compassió: es tracta d’individus amb discapacitats i habilitats diferents, persones amb els mateixos drets i deures. Sensibilitzar la societat està bé, però és imprescindible, i de justícia, formar i educar.

No sempre ha estat així, va haver-hi un abans i un després de Louis Braille. Ell va fer possible que els cecs poguessin accedir al món del coneixement, va trencar les cadenes que els mantenien esclaus de la ignorància i relegats a la servitud, a la mendicitat.

Aquesta novel·la vol ser el meu petit homenatge al creador del sistema Braille. Una vida que ha quedat sepultada sota els efectes del mètode que ell va idear. Un home humil, perseverant, amb una gran sensibilitat i fermesa, un lluitador que mereix sortir a la llum.

Permeteu-me una reflexió en veu alta: de l’eina que li va provocar la ceguesa en va fer l’estri amb el qual s’escriuria la història de tots els invidents.

Va transcendir un sistema d’escriptura nocturna, aquella que utilitzaven els soldats a les trinxeres per tal de no ser descoberts per l’enemic, i el va convertir en instrument de pau i d’accés al coneixement.

Els camins de la llum posa en solfa les dues grans passions de la meva vida —escriptura i educació especial— i sento que aquest fet em completa. Tant de bo en gaudiu tant com jo he fet en viure-ho i cercar la manera de mostrar-vos-ho.

Ara, el llibre ja no em pertany. Està a les mans de qui llegeix aquesta nota i, com deia Octavio Paz, «cada lector busca alguna cosa en el poema». I, és clar, no és insòlit que la trobi: ja la porta dins.

Feliç lectura! Gràcies per acceptar la invitació i per la confiança!