TROBADA A LA PRIMAVERA

París, primavera de 1835

En Louis gaudia amb el transcurs monòton de les jornades a l’Institut. Que els dies passessin sense gaires entrebancs ajudava perquè disposés de temps lliure per dedicar als seus estudis. L’arribada d’una nova primavera tampoc no havia aconseguit que s’interessés pel que succeïa més enllà de la rue Saint-Victor. Hauria volgut que la vida succeís sempre en aquella època de l’any.

Una visita va fer que deixés per uns instants la biblioteca, malgrat l’enuig que això li provocava. La Maggy havia abandonat la cuina de males maneres per fer-li saber en to esverat que una persona exigia veure’l sense demora.

—Una persona?

—Ai, monsieur Braille! Es diria pel seu aspecte que és tota una madame, però no ho sé… Hi ha alguna cosa… Què pot voler de vostè? Jo no me’n refiaria gaire.

—L’aspecte no fa les persones. Ho hauries de saber.

—Però…

En Louis va deixar enrere la Maggy, amb els seus dubtes. Tots a l’Institut havien entès que la sinceritat d’en Braille, per moments, ratllava el menyspreu.

En Louis va pensar que devia ser la mare d’algun alumne nou. Aleshores va sentir la veu de la minyona des de dalt de les escales…

—És al carrer —va dir—. No ha volgut entrar. Ja l’hi he dit, té el morro fi.

Sense parar més atenció a aquelles paraules, en Louis es va guiar pel soroll intens que provenia de l’exterior per tal d’acostar-se a la sortida.

—Ja pensava que no vindries o que no t’havien donat l’encàrrec.

—Margot! No m’ho puc creure! No eres a Llemotges?

—Tenia assumptes a París.

—Beneïts siguin els teus assumptes. Jo me’n puc considerar un, també?

—Ben vist!

Com devia ser aquesta nova Margot que la minyona anomenava tota una madame? Abans, quan tots dos vivien a l’Institut, li demanava sovint que li deixés tocar-li la cara, on, molt de tant en tant, descobria alguna característica nova; com ara que a les seves galtes s’havien suavitzat els clotets, o que li havia aparegut un solc nou al front. Ella, però, va endevinar els seus pensaments.

—Fes-ho! Parla’m de les petjades d’aquests dos anys a la meva pell.

—A la Maggy l’has impressionat de debò —va respondre en Louis mentre li repassava el rostre—. No ens havíem vist des que vas abandonar la casa d’en Gabriel per anar a Llemotges.

—Sembla una bona peça, aquesta Maggy —va dir la Margot sense voler entrar en un exercici de nostàlgia.

—Potser sí, però ens és de gran ajuda.

Mentre l’escoltava, la Margot va retenir el palmell de l’amic sobre la seva galta. En Louis va acceptar el gest i va tancar els ulls. Després va tocar-li els cabells; la seva flaire ja no li recordava la flor de gessamí.

Un dia llunyà li havia explicat que en Canard havia descobert aquesta planta en una casa principal del Boulevard Saint Michel i, des d’aleshores, robava les seves flors perquè ella les posés a macerar en alcohol i en fes un perfum. Ara l’aroma que desprenien era agradable, però tenia un punt àcid que no li resultava familiar.

—Suposo que avui pots abandonar l’edifici. Si és que no et toca acompanyar els alumnes al Jardin des Plantes…

—Ja no fem aquest recorregut. Estem orfes d’àngels de la guarda —va respondre en Louis, amb un somriure burleta als llavis; recordava aquella vegada en què la Margot l’havia ajudat, després de caure la cadena d’alumnes a causa del maldestre d’en Joseph.

De vegades enyorava aquells primers temps, malgrat les dificultats que havia hagut de suportar. Potser els donava massa importància? Havien passat moltes coses des d’aleshores i, sobretot, ell havia lluitat amb totes les seves forces perquè acceptessin el seu mètode. La Margot, però, no li va donar treva. La tendència natural d’en Louis a la llangor es va veure vençuda pels desigs de l’amiga retrobada.

—Anem fins al riu, com aquell primer cop? Què me’n dius?

En Louis va tenir la sensació que no havia passat el temps. Sense esborrar el somriure li va fer un gest amb la mà perquè l’esperés i, tot seguit, va entrar a l’Institut per canviar-se les espardenyes ratades i va agafar l’abric nou que li havia fet arribar la seva mare. Caminar al costat de la Margot sempre l’havia omplert d’orgull.

Era cert que el 5è districte havia canviat. Els carrers ja no estaven tan bruts i algunes cases de nova construcció anaven renovant el barri. Els grans boulevards s’estenien per París, sobretot per la vora dreta del Sena, i marcaven encara amb més força la divisió de classes. Els anys de la revolució havien esdevingut un miratge i el rei Louis Philippe, amb les seves decisions, afavoria cada cop més una burgesia a l’alça.

Van caminar en direcció al riu, gairebé sense parlar, com si hi hagués massa coses no dites i els resultés difícil posar-se al dia. Ella acceptava de bon grat la mà a l’espatlla, feliç de sentir una vegada més la proximitat del seu estimat Louis. I aquest s’havia adaptat de seguida al caminar una mica apressat de la Margot.

Era com si a meitat d’abril els cossos es tornessin més esvelts, les pedres centenàries més clares, la ciutat més alegre. En Louis Braille intuïa la vida que tan sovint es negava, tancat entre les quatre parets de l’edifici de la rue Saint-Victor. També s’anava acostumant a la nova olor de la Margot i li agradaven els seus comentaris picardiosos sobre les persones amb qui s’anaven creuant. La ironia sempre estava present en les històries de la seva amiga, fins i tot ara que, segons les notícies que rebia, també a ella se li podien haver atribuït algunes de les burles que prodigava.

Van caminar tanta estona que en Louis va perdre el sentit de l’orientació, i es va lliurar de ple a les propostes que ella li plantejava. La Margot seguia parlant per posar-lo al dia.

—T’agradaria Llemotges. La vida és més fàcil i la ciutat resulta més abastable. D’altra banda, després d’alguns entrebancs, hi he trobat alguna cosa semblant a la pau.

—Va ser molt dur perdre el teu marit tan aviat i, després, fer-te càrrec de la mare d’en Gabriel.

—Van ser molt amables i considerats. Em vaig veure al carrer i, durant un temps, ells es van convertir en la meva família. De vegades penso que he viscut tantes vides!

—I jo tan poca —va xiuxiuejar.

La Margot es va inclinar cap a ell i la seva galta va acabar fregant la mà d’en Braille. Aquest es va estremir per la sorpresa.

—Per què no vens amb mi a Llemotges, Louis?

—I ara! Vols tenir cura de mi com quan érem uns vailets?

—Ja no ets un vailet, ni jo tampoc. Però, sincerament, penso que t’hi trobaries bé. També tenim un riu! És una casa molt espaiosa i fa bona olor. Tindries un despatx per a tu sol, on poder dur a terme els teus treballs, sense l’obligació d’ensenyar cada dia. Digue’m que sí, si us plau! Et compraria un piano i segur que trobem algun cec perquè li puguis donar classes.

—No és això, Margot. Ja en tinc un, de despatx, a l’Institut, i…

—Me’l puc imaginar —va interrompre la Margot amb un cert enuig—. Deu ser un racó fosc i humit, on a l’hivern se’t fan penellons als dits i a l’estiu hi pul·lulen les rates i es mengen tots els papers que troben.

—En fas un gra massa, i és el meu despatx, me l’he guanyat amb el treball de tots aquests anys. I, Margot, m’agrada ensenyar, poques coses em fan més feliç.

—És clar, però estic convençuda que també hi ha cecs a Llemotges i a la rodalia! Tinc diners i podríem muntar una petita escola. Podries dedicar-te a les teves dues passions: l’ensenyament i seguir investigant i traduint.

Aquest cop el silenci d’en Braille va ser prou eloqüent i la Margot va concloure:

—Em pensava que t’agradaria venir amb mi, que et semblaria una bona idea.

—Sempre m’agrada molt veure’t, Margot, però ara mateix vivim realitats diferents. Hauries d’haver continuat amb en Gabriel…

—Què t’empatolles? Mai no he estat realment amb en Gabriel, Louis. Va ser un refugi temporal i prou.

Havien creuat el riu pel pont de Notre-Dame i la mola de la catedral s’oferia als seus ulls com una mena de paradís capaç d’abastar el cel. Ella dissimulava la seva decepció mirant el curs ràpid de les aigües després de les darreres pluges. Se sentien els crits de les floristes que intentaven vendre els rams a meitat de preu; els carruatges traslladaven els seus ocupants amb les cortines passades.

En Louis va ser conscient que potser havia anat massa lluny, que la seva amiga no mereixia que menystingués la seva proposta, però finalment pensava que havia trobat el seu lloc al món.

—Crec que se’ns ha fet tard. Hauríem d’anar tirant —va dir amb aparent normalitat—. Tinc una classe a la qual no puc faltar.

La Margot va apartar la mirada de les aigües del Sena i el va ajudar a girar cua. Si hagués seguit els seus impulsos, l’hauria deixat sol al mig dels carrerons que envoltaven la catedral, però no s’ho podia permetre.

Aquella nena mig salvatge que mai no l’abandonaria del tot havia de continuar tancada amb pany i clau. Una veritable madame havia de ser capaç de sobreposar-se a la rauxa i mantenir les formes.

Tan sols un esbufec se li va escapar d’uns llavis perfectament maquillats. Després, temperant la veu, va respondre:

—Som-hi, doncs, estimat.