GRANS ESPERANCES

Coupvray, tardor de 1818

Algunes setmanes més tard, l’abat Palluy es trobava assegut en un altre banc, de dimensions més reduïdes i unit a una taula amb rastres de tinta seca. La resta dels pupitres eren buits a aquella hora.

L’Antoine Bécheret, el jove mestre, li havia demanat que l’esperés mentre atenia una visita imprevista. Pels comentaris que li arribaven de l’estança contigua, era fàcil endevinar que l’escola tindria un altre seient buit. Mai no hi havia prou mans per treballar la terra, i al gran dels sis germans Poudrier li havia arribat l’hora. Tot just acabava de fer catorze anys. El professor sabia que res del que pogués dir canviaria la decisió d’aquells pares. Les circumstàncies manaven, per això es va limitar a escoltar-los i prendre nota de la baixa.

Quan els Poudrier van marxar, l’abat era davant de la pissarra i llegia les regles de formació del femení. Un dibuix fet amb guix il·lustrava les parts d’una planta a l’angle superior.

—Bona tarda, disculpi’m si l’he fet esperar.

—No passi pena, Antoine. He aprofitat per fer les meves oracions.

—I posar-se al dia en llenguatge, pel que veig —va dir el mestre picant-li l’ullet.

—Sí! Però no sols això. Aquest dibuix m’ha donat idees. De camí, agafaré algunes herbes i les donaré a la Marie Céline perquè les mostri a en Louis i els vagi posant noms: les arrels, la tija…

—Ja es deu imaginar que li volia parlar d’ell, precisament.

—Doncs vostè dirà.

—De fet, vam quedar que li atorgaríem un temps de prova, recorda?

—Sí, i crec que deu haver superat totes les expectatives! Què li va semblar el tauler que li va fer en Silou? Un bon invent, oi?

—Ha estat ben bé això el que m’ha fet reflexionar més seriosament.

L’abat seguia expectant les explicacions del mestre. No semblava que hi hagués cap motiu per preocupar-se i, malgrat tot, una sensació de desassossec el feia arrufar les celles, com si, en qualsevol moment, pogués dictar-se una sentència desfavorable per a en Louis.

—Li he estat donant moltes voltes —va prosseguir el mestre.

—Hi ha algun problema, potser? —va demanar l’abat en veure que el jove feia una pausa com qui busca les paraules menys punyents per anunciar una mala notícia.

—Veurà, en Louis és un nen brillant amb una alta capacitat de deducció. Fa mans i mànigues per posar-se al dia. Sé que rep ajuda fora de l’escola.

—Cert! Jo passo cada dia una estona per casa seva, i la seva germana…

—La Marie Céline ha començat a festejar i, tard o d’hora, farà la seva vida. Com abans va fer la Catherine, com acaben fent tots. No és cert?

—Ho és, però jo no aniré enlloc. Ja he fet la meva elecció i ajudar aquest nen és un dels meus propòsits.

—És clar que sí, però no podrem estalviar-li moltes frustracions. Vull dir que, per molt que hi posem de la nostra part, la seva realitat sempre ens superarà i no sé si això li fa bé.

—No en tinc cap dubte! És cec, no curt de gambals!

—Tranquil·litzi’s. A mi no m’ha de convèncer.

—Perdoni, m’he deixat portar… M’he fet un tip de veure nois com ell pidolant a les escales de les esglésies, com són motiu de burla o, en el millor dels casos, de llàstima. Voldria…

—Sé el que voldria i jo també ho vull. És duríssim quan demanes als nens que mirin a la pissarra i t’adones que ell obeeix la consigna dirigint les pupil·les entelades de blanc en la direcció que marca el contacte del guix sobre la superfície. Com si seguint el rastre sonor pogués endevinar el traçat de les lletres. Es fa molt difícil no aturar la classe cada cop que en Louis fa cara de no tenir prou elements per seguir-la. I fer-ho també suposa un problema per als altres… És per aquests motius que he demanat informació.

—No sé si el segueixo…

—He fet unes consultes; tinc amics a la capital. Ara ja en tinc la certesa: hi ha un institut per a nens cecs a París. Hi utilitzen un mètode especial per ensenyar-los a llegir. S’ho imagina?

—Suposant que fos així… els Braille no ho podrien costejar. Les penúries dels anys passats ens han afectat a tots! Hi ha moltes necessitats a la comunitat i la nostra parròquia, encara que volgués, tampoc no se’n podria fer càrrec…

—No m’hauria atrevit a exposar la situació sense tenir un as a la màniga —va dir el mestre mentre els seus ulls ametllats i petits creixien fins a mostrar-se més rodons, com si fessin dues vegades la seva mida.

L’abat cada cop escurçava més la distància entre ells. Amb la vista alçada cap a en Bécheret i els llavis oberts per la sorpresa, el va animar a continuar.

—He estat de visita al castell dels marquesos d’Orvilliers.

Aleshores va ser el religiós qui va fer uns ulls com unes taronges. No va voler, però, interrompre el jove. Semblava joiós de poder transmetre-li els resultats de les seves consultes.

—Vostè sap millor que ningú que més d’una vegada han ajudat persones necessitades. Quan va tenir lloc la inundació…

—Sí, sí, ho recordo perfectament. Però, si us plau, no em faci patir. Com ha anat? Què li han dit?

—Hem quedat que vostè els visitaria i n’acabarien de parlar, però els he vist molt predisposats a ajudar. No han tingut tractes directes amb la família, però estaven al corrent del cas. Se’n va parlar molt, de l’accident del petit Louis, i la senyora marquesa diu que el coneix de veure’l a missa.

—Déu sigui lloat!

—Encara no he acabat, abat Palluy —va afegir el mestre en to enigmàtic.

—Digui’m, digui’m —va dir el religiós, visiblement emocionat.

—Es veu que en una de les seves estades a Versalles, el marquès va ser testimoni d’una demostració increïble que el va trasbalsar. Un tal Haüy va convèncer tothom que els cecs són perfectament capaços d’accedir al coneixement.

—I doncs? Tampoc no és res nou, això, si observem detingudament en Louis.

—Deixi’m acabar. Sembla que en Haüy ha inventat un mètode per ensenyar-los a llegir, i un grup de cecs ho van fer davant d’una sala plena de personalitats.

—Això és fantàstic!

—Pel que m’han explicat, a la sala hi havia alguns escèptics que mormolaven si allò no era un truc. Hi havia la possibilitat que els cecs s’haguessin après el text de memòria, és clar. Aleshores en Haüy va demanar a un d’aquells personatges que escrivís una frase. Després de repujar les lletres sobre uns fulls gruixuts de paper amb la grandària adient, els cecs la van llegir sense dificultat. S’ho imagina?

Abans que l’abat tingués l’oportunitat de respondre, en Bécheret va afegir:

—No es pensi que en Haüy és un xarlatà o un il·luminat! Fins i tot el Journal de Paris es va fer ressò del reconeixement atorgat per l’Acadèmia de les Ciències per la seva tasca a favor d’aquest col·lectiu. Ja fa trenta-dos anys, d’això!

—L’institut de què em parla, aquest de París… en Haüy en va ser el fundador, doncs?

—Ell va sembrar la llavor. El 1786 va fundar la primera escola, i l’Institut n’és una conseqüència directa. El marquès no en sabia gaire cosa més, però m’ha dit que se n’informarà. Està disposat a assumir les despeses de la beca i a escriure a la direcció per demanar l’admissió d’en Louis.

—Que Déu Pare us beneeixi! —va exclamar l’abat abraçant-lo i empassant-se les llàgrimes.

—Només queda una qüestió que deixaré sota la seva potestat.

—De què es tracta?

—Sense l’autorització dels pares no podem moure cap fil.

—Jo hi parlaré. És una gran oportunitat, no crec pas que hi posin cap objecció.

L’abat va tornar a casa amb el cor esvalotat. Aquesta vegada no es va entretenir a pensar en les històries que es trenaven rere cada finestra. Només tenia al cap en Louis; s’imaginava donant-li la notícia, i visitant-lo a París quan ja s’hagués convertit en un home culte.

De sobte, va aturar els seus pensaments. En Bécheret tenia raó; no era bo avançar-se als esdeveniments. Havien trobat la bona direcció, i farien les coses ben fetes. Malgrat el seu tarannà sempre optimista, l’abat no va poder dormir aquella nit.