CONFESSIONS VORA EL RIU

L’alarma que s’havia estès per l’Institut, amb pensaments tràgics que afectaven sobretot els més propers a en Louis, desaparegut, no era tan intensa al cor de la Margot.

La noia es vantava de conèixer les persones, fins i tot aquelles que més podien escapar a les seves cabòries. Havia sospitat des del primer dia que la relació del seu pare amb en Guillié, l’antic director, estava marcada per algun secret; també sospitava de l’actitud del vell Jules, de les seves anades i vingudes, de la seva presència sobtada a l’Institut quan emmalaltia algun dels residents.

«Soc els ulls d’aquesta escola», es deia la Margot.

Per a ella, en Louis era com un llibre obert; noble com els cavalls que cada dia recorrien el mercat de les regnes dels seus amos, bondadós com pocs i amb una voluntat de ferro.

La seva absència havia d’albergar un motiu més enllà de la rebequeria, n’estava segura.

Durant els darrers temps en Louis gaudia del suport explícit dels reis de la nit, i tots els altres reconeixien, encara que fos en silenci, el paper que havia tingut en la renúncia del malvat Guillié.

Per què, doncs, havia desaparegut d’aquella manera? Tot just el dia que, segons havia sentit ella, es podien obrir noves perspectives per a l’educació dels cecs que vivien entre aquells murs, tan mancats d’esperança.

La Margot estava impressionada amb la tria feta per en Pignier. Ni en el millor dels seus somnis hauria imaginat mai que una noia estigués entre els cinc escollits. Una noia i en igualtat de condicions! No se’n sabia avenir. Era tan habitual que les dones no comptessin en cap tipus de decisió, que estiguessin sotmeses als dictats dels homes! Cada cop que això succeïa, una ràbia intensa i maldestra la recorria per dins, i maleïa la seva condició. Sempre havia pensat que si l’edifici de la rue Saint-Victor era com una mena de presó per a tots els que l’habitaven, per a les noies de l’ala est semblava empresonament i esclavitud alhora.

Aquesta vegada, però, la decisió del nou director posava una mica de llum en aquell cau oblidat, i ella necessitava compartir la seva joia amb en Louis. Li havia de preguntar què havia passat durant la primera trobada amb el capità, què en pensava, d’aquest nou mètode que ja estava en boca de tots i no sempre a fi de bé.

La urgència de trobar el seu amic la va dur a creuar la porta principal i plantar-se al bell mig del carrer. Amb els braços fent nanses i arrufant el nas, va romandre immòbil durant uns segons. Si al seu amic li hagués succeït alguna cosa dolenta, ella se n’hauria assabentat. Algun mal averany li hauria sacsejat el pit…

De sobte, una idea va agafar forma i, a mesura que prenia cos, un somriure trapella li va dibuixar dos clotets a les galtes. La necessitat de confirmar aquella certesa, que se li revelava a cada minut que passava, la va fer posar en moviment.

Com un gos seguint un rastre inequívoc, la Margot va recórrer l’únic indret que devia conèixer en Louis; aquell que ella mateixa li havia ensenyat dies enrere. Mecànicament, va girar a la dreta dues vegades, sempre buscant el riu. A mesura que avançava, el sentit comú li deia que perdia el temps, que cap cec no hauria estat capaç de gravar en la memòria un recorregut tan envitricollat i reproduir-lo. Però, malgrat les reticències, les seves cames llargues i ossudes semblaven obeir més el cor que la raó, i el batec guanyava força. En arribar al final del carrer va mirar directament cap endavant, buscant aquella petita murada on havia deixat en Louis mentre ella anava al refugi d’en Canard i els seus amics.

No va tenir cap dubte que aquella figura d’esquena, amb el cap una mica inclinat sobre l’espatlla dreta, era la que buscava. La Margot va fer una pausa abans de minorar la marxa, i en Louis li va semblar la imatge mateixa de la tristesa. L’envoltaven els colors càlids de París en primavera i devia sentir la brisa fresca que maldava per seguir la direcció de les aigües; potser li portava aromes que només el seu olfacte extraordinari sabia distingir.

Com si algú li hagués donat l’ordre d’aturar-se, la Margot es va quedar a poques passes. De cop, es va sentir una intrusa. Traïa la confiança que havia anat creixent entre tots dos? El seu propòsit era dur-lo de tornada a l’Institut abans no donessin avís als gendarmes i li imposessin un càstig pel que es considerava una infracció greu.

Quan va cobrir l’espai que els separava i es va asseure al seu costat, ho va fer amb la mateixa delicadesa que una papallona es posa sobre una flor.

—Les aigües del riu porten molta força —va dir en Louis amb naturalitat, com si fos la continuació d’una conversa que mantinguessin des de feia hores.

—Sí, diuen que ha plogut molt a prop de París.

La Margot es va girar per descobrir la seva reacció. Potser relacionaria la pluja amb aquell poblet del qual parlava sempre, Coupvray, a uns trenta quilòmetres d’on es trobaven. Tal vegada pensava en una possible crescuda del riu i s’inquietaria per la seguretat de la seva família. Però en Louis semblava conforme amb el món que l’envoltava, com si ja no hi hagués espai per a un de diferent al seu cor jove. La seva expressió, d’altra banda, era serena.

—Tothom et busca —li va dir mentre el noi continuava sense moure’s.

—Vaja!

—No està bé, això que fas.

—M’ofego, Margot. No puc amb aquesta olor rància de l’Institut adherida al nas. Necessito pensar.

—Pensar, dius? Però, en què?

—A trobar la manera de no sentir que el món m’ha escopit.

—Estàs molt estrany. A tu t’ha fet mal alguna cosa… —va dir la Margot mirant-lo de dalt a baix—. Però què t’empatolles, ara?

—Som com un ramat, ara cap aquí ara cap allà. Ens movem d’esma com els animals i, sovint, conduïts per pastors ineptes.

—Ineptes? Què vol dir aquesta paraula, d’on l’has tret?

—Dels llibres, Margot, dels llibres! Per a mi les seves pàgines són escletxes per on s’escola la llum que em falta, però jo necessito finestres. Per obrir-les de bat a bat. M’ofego, Margot.

La noia seguia el moviment de les mans d’en Louis, que es premia el coll, escenificant una sensació que no acabava d’entendre. Mai no l’havia vist d’aquesta manera i no sabia ben bé què fer.

—Quan vivia al meu poble em movia per tot arreu sense necessitat que ningú m’anés al darrere. La meva germana em va fer mapes. Potser ja t’ho he explicat, oi?

—Sí. Sí que ho has fet, però…

—Em sap greu. Acabaré avorrint-te.

—No ho diguis això! —va fer la Margot aixecant-se d’un salt.

—Perdona! No te’n vagis.

El braç d’en Louis va quedar estès en la direcció que havia pres la noia i ella va recular fins a quedar-se tan a prop d’ell que podia notar-li l’alè fregant-li el rostre.

Després van passar una bona estona en silenci. La Margot va tancar els ulls i es va esforçar per escoltar el món, convençuda que en Louis feia el mateix en aquells instants. No era fàcil destriar els sorolls quan els batecs del cor li colpejaven les temples; el cap li bullia amb coses que li hauria agradat saber expressar.

Ella, però, no tenia el do de la paraula. Havia après a llegir d’amagatotis, escoltant com ho feien els cecs i traient la pols que s’acumulava entre les gruixudes pàgines d’aquells llibres enormes de lletres en relleu. El bo d’en Tor l’havia enxampat fent-ho i li havia donat classes pel seu compte, però malgrat que ella no ho hagués dit mai a ningú, estava segura que la seva mare ho sospitava i ho consentia.

La seva pobra mare! Amb els genolls i l’esquena desfets de tant de fregar, les mans clivellades per la humitat, i aquell ble de cabell que, cada cop més escàs i més blanc, sota el mocador, li queia per la cara. A la Margot li feia pànic acabar com ella i, per això mateix, sovint se la mirava amb una barreja d’indolència i menyspreu que, al mateix temps, la feia sentir tan mesquina!

—No soc tan bona com creus —va dir tot d’una, com si en fer-ho expiés part de la culpa.

—M’agraden les noies dolentes —va respondre en Louis, impostant una veu greu que els va fer riure a tots dos.

—Hauríem de tornar, si no vols ficar-te en un bon embolic, Louis.

—També m’agrada la teva manera de riure. I el so de la teva rialla. Em deixes que et posi la mà a la boca mentre rius?

—Si ho fas, no podré pas riure!

—Intenta-ho.

—Em fas pessigolles —va dir la Margot en sentir el contacte dels dits d’en Louis.

—Doncs riu!

En Braille va dibuixar el perfil de la boca menuda i va desviar la seva trajectòria fins arribar a aquells clotets que tot just es formaven al mig de les galtes. Ella es va torbar.

—Em deixes que t’hi posi dos petons?

—Com dius?

Però abans que en Louis pogués respondre la pregunta que només s’havia atrevit a xiuxiuejar la Margot, un bram els va posar en alerta.

—Mireu quin parell! No em direu que no és entendridor!

La veu va arribar des del darrere. Lluny de ser amable, havia sonat amb aquella sorna que presagiava el drama. La Margot s’havia vist implicada en alguna batussa amb els seus amics dels molls, però la veu, d’entrada, li va fer por. Era una veu rogallosa, d’adult que no es conforma amb destruir-se ell mateix. Es va girar a gran velocitat, però ja hi havia tres persones que els envoltaven. Vestien amb parracs i la pudor d’alcohol barat ho envaïa tot, com si la brisa s’hagués aturat de sobte. Va prémer la mà d’en Louis i es va enfrontar als intrusos.

—Què voleu? És un alumne de l’Institut per a Joves Cecs; s’ha perdut i l’estava buscant… —El seu amic l’odiaria per això, però ho havia dit sense pensar, amb la urgència del moment.

Els tres homes els van envoltar cobrint totes les sortides mentre es passaven una ampolla de vi. La Margot va veure que el més alt en portava una altra a la butxaca de l’abric tronat.

—Quina llàstima que no puguis veure-la, noi —va continuar el primer home—, la teva amiga va camí de tenir de tot…

—És un bon bocí, sí —va intervenir un altre, amb la boca grossa com una tomba i òrfena de dents.

En Louis es va aixecar i va anar a enfrontar-s’hi. Tenia el rostre lívid per la por, però serrava fort les dents i premia els punys fruit de la ràbia.

—Ui, ui, ui, si sembla que el ceguet s’altera! No pateixis, noi, que mentre en Pierre se la fa, nosaltres t’ho anirem explicant amb tots els ets i uts! —va exclamar el desdentat abans d’esclatar en una ampla riallada.

La Margot va tocar per damunt de la roba la petita daga que sempre portava a sobre. El seu pare l’hi havia donat un dia, quan en Guillié començava a utilitzar-la per fer encàrrecs. Sabia què havia de fer: ferir-ne un i aprofitar la sorpresa per sortir corrents.

Què faria, però, en Louis? Seria capaç de reaccionar i seguir-la? L’havia d’agafar de la mà i estirar-lo amb força? Notava que havia començat a tremolar, un clar senyal que no les tenia totes. Potser s’entrebancaria. Tres esglaons separaven el petit mur del nivell del carrer. Mai no l’havia vist córrer, ni moure’s de manera sobtada.

—La justícia caurà sobre vosaltres. L’Institut està protegit directament per l’emperador! —va exclamar en un darrer intent de foragitar-los.

—Mireu qui tenim aquí —va dir l’home que portava la veu cantant—. Deu ser tota una senyoreta, i família de l’emperador, pel que es veu.

Els tres homes anaven tancant el cercle i la Margot va pensar que només tindrien una oportunitat, que a més a més havia de ser en aquell precís instant. Després ja seria massa tard.

Va introduir la mà entre la roba per agafar la petita daga, però els homes van veure el moviment i es van posar en guàrdia. Aleshores en Louis va sentir amb claredat els esclafits, com fuetades fetes a l’aire. Uns xiulets ràpids i de final sec van envair aquella part dels molls. Els tres pinxos van quedar astorats; un dels homes fins i tot va estar a punt de caure al riu mentre es portava la mà al cap.

La Margot mai no s’havia alegrat tant de veure aparèixer en Canard i la seva colla. No les tenia totes, però, i sense miraments va agafar amb determinació la mà d’en Louis i el va estirar. Era la seva oportunitat, potser no en tindria cap altra. El va fer córrer enganxat al seu cos. El noi la va seguir mentre palpava amb la mà lliure l’espai buit que travessaven en aquella cursa frenètica, ensopegant, perdent l’equilibri i restablint-lo passes més enllà. Encara es van sentir nous esclafits i xiulets que cada cop sonaven més llunyans.

La Margot vigilava el terra amb molta atenció, donava instruccions i s’avançava als obstacles. Sabia que els tres homes no ho tindrien gens fàcil contra els nois d’en Canard i les seves fones; algun d’ells fins i tot podria acabar mort si afinaven la punteria.

Sabent-se fora de perill, hauria pogut aturar la cursa i emprendre de manera més tranquil·la la tornada a l’Institut, però el que estaven vivint era com una d’aquelles aventures del cavaller Grandisson que havia llegit a la biblioteca personal d’en Guillié, l’antic director.

Ella n’era l’heroïna i no estava disposada a renunciar-hi.