VICHY, AGOST DE 1848

La pluja refresca l’ambient i l’aigua vessa pel ràfec d’aquesta caseta on m’estic amb la finestra oberta. L’olor del terra mullat sempre m’ha semblat deliciosa, però a l’estiu s’agraeix doblement. L’Alejandra, la noieta que ha escollit darrerament la Margot per fer-me companyia quan ella s’absenta, ha usat l’expressió «cortina d’aigua» i m’han vingut ganes de deixar-m’hi ruixar. No ho faré; la posaria en un compromís. Potser quan marxi…

Li he demanat que em descrigui el color de l’herba, el del cel encapotat, el de les pedres esbandides de terra i de pols i, aleshores, plegats, hem jugat a buscar matisos a les paraules.

Els matisos són importants perquè tenen a veure amb la força dramàtica i poètica del llenguatge. El doctor Pignier ens ho va deixar molt clar. Sempre vaig pensar que, al capdavall, tenia ànima de poeta! Com, si no, podia parlar de les paraules i de les seves constel·lacions? És curiós, molt de temps després, quan treballava en l’alfabet del capità Barbier, li vaig demanar que intentés copsar-lo al tacte, amb els ulls tancats, i em va dir: «Són punts de llum, Louis. Punts de llum captiva que pots alliberar en resseguir-los amb la punta dels dits!». Aquesta imatge m’ha acompanyat sempre i m’ha donat força en els moments més durs.

L’Alejandra diu que trobar les paraules més adients deu ser com escollir els colors per pintar un llenç; es vanta que el seu promès és un artista i que en sap molt, d’aquestes coses.

Jo la deixo fer i frueixo amb les seves acurades descripcions, amb cada detall de gotes regalimant pel vidre, de fulles verdes que es vinclen sota el pes de l’aigua i de petits rierols que es formen al jardí fins a convertir-se en bassals. L’Alejandra diu que sobre els més grans ja s’hi reflecteixen els núvols.

M’agradarà pensar-hi quan estigui sol, i és per aquest motiu que em faré l’adormit una estona més. No trigarà a marxar.

Quan vingui la Margot l’hi diré. Vull decidir com emprenc aquest camí del darrer tram de la meva vida. El fet que el meu cos magre i debilitat no acompanyi el meu esperit no vol pas dir que ja no compti. Que ranquegi i, massa sovint, necessiti ajuda per incorporar-me no significa que estigui fora de joc. Encara no.

Ahir, mentre en Fran tenia cura de mi dins el recinte de les aigües, ho vaig veure clar. Parar l’orella a una conversa em va fer obrir els ulls. Obrir els ulls, quina expressió més poc afortunada per a un cec!

Les dues veus que m’arribaven amb claredat no m’eren del tot desconegudes, potser havíem coincidit dins el recinte. Pel que em va semblar entendre, l’home més jove tenia un germà capellà i l’altre, un fill a la Guàrdia Nacional. Però ambdós parlaven d’un París ignot, una ciutat que em resultava dolorosament aliena. No vaig dir-ne res, és clar, però em vaig sentir com una andròmina inservible. Com una peça de valor del passat, emocionalment lligada a les vides dels que em sobreviuen. Però ni tan sols els qui m’estimen no saben gaire bé què fer-ne.

És cert que estic cansat i que sovint deixar-me portar ha esdevingut un imperatiu al qual no m’he pogut resistir, però escoltar el relat d’aquests dos homes m’ha deixat un regust de fel a la boca. A hores d’ara, encara formo part del teixit que configura París, he reclamat a bastament que la comunitat de cecs hem de ser ciutadans amb els mateixos drets i deures; per tant, he de ser conseqüent fins al final. Si la meva ciutat s’estripa vull poder sentir-ho en la meva pròpia carn i oferir-me per sargir-la amb les eines que tinc a l’abast.

Els homes parlaven dels dies previs a les eleccions generals i la constitució de l’Assemblea; devia ser fa tres o quatre mesos, a començaments d’abril. Esdeveniments anteriors, també, a aquella enorme desfilada que em va narrar la Margot amb tot luxe de detalls. No sé, el pas del temps comença a ser un misteri per a mi.

Comentaven que tant el Ministeri d’Afers Estrangers com el d’Interior s’havien convertit en les casernes de dues faccions enfrontades. Pel que explicaven, hi va haver alguns desordres sense conseqüències greus però que haurien pogut degenerar en escàndols i col·lisions importants. Tants obrers sense feina eren una bomba de rellotgeria.

El més jove dels homes deia que una gentada havia anat a buscar el seu germà per demanar-li que beneís una gran plantada d’arbres. En deien arbres per la llibertat i, segons explicava, eren molts els joves i desocupats que anaven pels pobles a comprar xops petits i feien una celebració en trobar-los un lloc a qualsevol plaça o davant d’un monument important. Sovint bevien més del compte i aleshores obligaven els veïns a regar les arrels dels arbres amb vi. Les autoritats no gosaven intervenir-hi, no fos que en fer-ho s’amotinessin i causessin mals pitjors.

El pare del soldat, a jutjar per la tos que interrompia cada dos per tres el seu discurs, deu tenir tisi com jo. Semblava preocupat i, quan afirmava que la indigència de l’alegria d’un poble sense pa té una força devastadora, jo vaig somriure interiorment. Me’n vaig cuidar prou que no ho advertissin; hauria estat fàcil mal interpretar el meu gest. Però tenia tants paral·lelismes amb aquell episodi de feia cinc anys a l’Institut! Aleshores també va ser un esclat a favor de la llibertat. La revolució portada a terme pels alumnes va ser provocada per la seva alegria i, també, per la fam.

La fam de saber.