MARGOT

París, 15 de febrer de 1819

La Margot Demezière va trepitjar un altre dels bassals putrefactes que hi havia per tot el mercat de la plaça Maubert. Tot seguit es va mirar els peus i la vora del vestit, empastifats d’allò més, com si tota la matèria viva que l’envoltava s’hagués proposat barrar-li el camí. Abans de maleir la seva mare, es va aixecar una mica la faldilla per sortir-ne de puntetes. No li permetia portar pantalons, però l’enviava a comprar mentre ella feia la bugada d’algunes cases principals de la rue Saint-Victor per treure’s un sobresou.

El mercat no sols era un dels llocs més bruts del 5è districte, també s’hi concentraven tota mena de malfactors que feien impossible parar atenció als obstacles que quedaven arran de terra; el resultat de qualsevol distracció s’hauria traduït en un cop inesperat o en un ensurt de més grans dimensions.

Per tot això, la Margot sempre acabava trepitjant els bassals; s’estimava la seva vida i no era fàcil conservar-la en aquella part de la ciutat, refugi de lladres i vells revolucionaris, escenari de conflictes sense causa, territori de soldats a la recerca de bagasses barates.

Quan va trobar un marge de terra més net que la conduís fins a la parada de la carn, se li van acostar tres nens als qui, a jutjar per l’aspecte de la seva roba, no els preocupava en absolut la brutícia que envaïa el mercat. La noia els coneixia bé; no era el primer cop que anava amb ells per dur a terme alguna malifeta, sovint sortida de la seva imaginació. Els altres la respectaven, fins i tot desitjaven que sortís de l’Institut per a Joves Cecs de la rue Saint-Victor per poder tenir-la com a companya de corregudes.

—Deu trobar-te molt saborosa!

En Canard, el més despert dels nois, va riure a cor què vols quan un gos amb la pell escrostonada es va acostar per llepar els baixos del vestit de la Margot. Els altres dos, en Pierre i en Thomas, no eren tan descarats i es van mantenir en segon pla.

—Acompanyeu-me, si voleu, però sense ximpleries. He de fer un encàrrec per al director de l’Institut —va respondre ella després de llançar un cop en direcció a en Canard.

L’olor en aquella part de la ciutat era tan intensa que la bufetejava, com si hagués decidit entrar per tots els porus i quedar-se a viure dins seu. Feia olor de peix podrit, d’excrements d’ase, de suors acumulades durant tota una existència. La Margot intentava no fregar ningú, evitar les velles desdentades que et sortien al pas amb la intenció de vendre’t qualsevol cosa i els borratxos que estiraven el braç a veure si podien tocar la pell fresca del cos d’una noia.

Malgrat que la brutícia i les mosques vexaven els aliments que s’hi oferien, les parades eren ben plenes de gent que feia cua i, al més mínim descuit, marxaven amb la compra amagada entre la roba, sense haver satisfet el seu valor. L’agutzil tenia molta feina, però als comerciants no els resultava fàcil distingir entre la multitud les persones que els havien robat. Hi havia tants parroquians, a aquelles hores del matí, que per esbrinar cap a on s’adreçaven els havies d’observar una bona estona.

—Avui vindrà un nou alumne a l’Institut, un amb molt bones recomanacions, em sembla. És el protegit d’un marquès…

—Buf, un altre d’aquests que no veuen un bou a tres passes —va dir en Canard, sempre provocador—. Un dia et contagiaràs i tu també et quedaràs cega. Et portarem lligada amb una corda i potser ens donaran una pila d’almoines…

—Ni se t’acudeixi repetir-ho!

La Margot estava acostumada a les sortides de to del noi i ni tan sols el va mirar.

Quan van arribar davant de la parada de la carn, el venedor els va rebre com si fossin els millors clients de París. Li agradava la Margot i, malgrat que era una noieta més aviat prima i escanyolida, de vegades, com ara aquell mateix dia, intentava tocar-la mentre li feia insinuacions. Aleshores, ella li preguntava si volia que el doctor Guillié canviés de proveïdor i l’home es feia l’orni mentre llançava floretes a l’Institut per a Joves Cecs.

—Això només pot ser una broma —va comentar amb un riure nerviós—. On trobaria el senyor Guillié tan bon material com a casa meva?

—Potser en qualsevol altre lloc —va respondre en Canard entrant a la conversa i fent-se escàpol, abans que li arribés el carxot que li havien dirigit.

La proposta dels tres vailets, arribar fins al Sena i intentar la captura d’algun dels barbs que sobrevivien a les seves aigües obscures, va ser desestimada per la Margot. De cap de les maneres es perdria l’arribada d’aquell nou alumne tan ben recomanat. En Canard es va desar de nou el sedal a la butxaca, decebut.

—No sé per què vols pescar aquests monstres. Després són immenjables, tenen un sabor de mil dimonis…

Per tota resposta, el noi es va encongir d’espatlles i va fer un gest amb la mà als seus companys de corregudes. La Margot els va observar mentre s’allunyaven. Pensava amb freqüència que qualsevol dia no els tornaria a veure, que serien detinguts per algun policia i portats a l’hospici; cap d’ells no tenia la més mínima idea de qui eren els seus pares, dormien cada nit en un lloc diferent, pels voltants del mercat, exposats als homes que raptaven indigents per vendre’ls més tard a la Facultat de Medicina. Això era el que deia tothom, si més no.

Va abandonar la plaça Maubert i de seguida es va plantar a la rue Saint-Victor. Les seves cames llargues abastaven moltes llambordes a cada passa i n’estava orgullosa; també dels seus cabells curts, l’única concessió que havia aconseguit de la seva mare, gràcies a la desaparició cada cop més freqüent als carrers de noies amb els cabells rinxolats.

La rue Saint-Victor no era de les més estretes del barri, però amb els botiguers que treien els articles al carrer i els artesans que hi disposaven els estris es feia molt difícil caminar-hi. Molt de tard en tard passava algun carruatge a rodolons, i aleshores era un espectacle contemplar com esquivava els obstacles o, en el pitjor dels casos, les discussions dels botiguers amb els guàrdies que sortien del no-res a l’últim moment.

La Margot es va aturar per uns instants al davant de la portalada de la institució i va mirar a banda i banda. No hi havia cap senyal que indiqués la immediata arribada del nou alumne, ni el seu pare, que hi treballava de conserge, havia abandonat la seva posició. Amb un martell a la mà i grans claus que li sortien de la boca, l’home intentava reparar alguns llits trencats, però els claus penetraven la fusta podrida com si els enfonsés en farina i poguessin desprendre’s amb una facilitat esbalaïdora.

—La teva mare et buscava —va dir el bidell de la institució amb una mà al clatell, com si busqués una solució sens dubte impossible; els claus a la boca feien difícil entendre’l—. Ja quens l’encàgec que tafet?

—Ja tinc l’encàrrec, sí. Però no sembla que la carn sigui gaire fresca.

—Tant és; que la teva mare faci la sopa més picant. El doctor Guillié només la vol per impressionar el pare del nou alumne i quedar bé amb el marquès —va respondre el bidell; havia deixat els claus i el martell a un costat, però continuava mirant els travessers del llit amb expressió dubtosa.

—Potser si posessis taules noves sobre els travessers, sobre les parts menys castigades…

—Sí, ja ho havia pensat, filla —va dir el bidell, distret.

La Margot va travessar el pati interior mentre mirava les petites finestres que s’hi abocaven, però cap rostre la va rebre. A l’hora de les classes estava prohibit deambular per l’edifici. Darrere d’una porta tan baixa que ella mateixa havia d’ajupir-se per entrar, hi havia les dues estances on vivia amb els seus pares; al costat, una marca negra i ascendent delatava l’única sortida de fums. Quan la mare cuinava era molt difícil veure-hi més enllà d’un pam i la noia es deia que això els equiparava als alumnes cecs que vivien a la institució.

Les ordres del director no permetien que la porta del pati romangués oberta. La disciplina era un assumpte important per al bon funcionament del centre, deia sempre, sota qualsevol excusa. A causa d’aquesta prohibició, la Margot no es va assabentar del moment exacte en què en Louis Braille va arribar a l’edifici en companyia del seu pare.