VICHY, JULIOL DE 1848

Em va costar d’adaptar-m’hi. L’Institut era un lloc inhòspit que em va sorprendre. Vaig saber aleshores que hi ha molts tipus de riquesa, i la que emanava de la vida senzilla del camp, amb els espais oberts i els cels canviants, n’era una de les cares que podia adquirir. Amb raó deia Voltaire que els obligats a canviar eren els homes i no pas la natura.

Els homes eren els que havien portat el vell edifici de la rue Saint-Victor a una situació impossible que ni ells mateixos semblaven tenir forces per revertir. Malgrat això, quan recordo aquells anys meravellosos i terribles alhora, m’assalta un pensament que el meu amic Gabriel Gauthier potser qualificaria de reaccionari. Sense tot el que vam viure a l’Institut, hauríem estat els mateixos? Tan capaços d’unir les nostres forces per lluitar contra l’arbitrarietat de les injustícies? I, sobretot, m’hauria forjat com a ésser humà amb la mateixa decisió que m’ha acompanyat fins ara?

Ella assegura que quan em quedo sol en aquesta estança de Vichy i es fa de nit, la foscor és tan intensa que ofegaria una espelma. Potser vol que li demani ajuda, que la convidi a quedar-se per tenir cura de les meves pors, però no sap que vaig deixar de tenir-ne fa molts anys, quan ja havia passat uns mesos a l’Institut i vaig entendre que aquella seria casa meva, que valia més abandonar l’enyorança pels pares, per Coupvray, pels meus germans. Vaig deixar de cobrir-me el rostre amb la flassada, una acció, com podeu entendre, ben inútil en el meu cas, i vaig començar a considerar els esgarips de les òlibes que havien trobat el seu cau a les golfes de l’edifici com una companyia desitjada.

Resulta esfereïdor com moltes consideracions que creies inamovibles acaben perdent força quan veus més proper el final. No manquen les ganes de continuar endavant, ni les idees, ni els entusiasmes, però les forces malmeses els apaivaguen. Em sento molt dèbil aquests darrers dies, i a ella li deu semblar estrany que no rigui com abans, quan intenta donar-me ànims, d’una manera una mica maldestra, tot s’ha de dir.

Malgrat el cansament que arrossego, m’aixeco del llit i m’acosto a la finestra. Ho faig de vegades quan no puc dormir i penso que l’aire nocturn s’endurà la sensació d’ofec que m’envaeix. Sovint no és una bona idea, però em dona l’oportunitat de passar a prop de la taula de treball. Aleshores remeno els meus estris d’escriptura i repasso amb la punta dels dits totes les constel·lacions de punts que conformen la meva íntima celístia.

Potser qualsevol dia emprendré el gran viatge, però saber que el meu llegat pot fer més fàcil l’existència dels cecs que em sobreviuran em reconforta. Ella insisteix que no em pot passar res mentre tingui ganes de viure, però tots dos sabem que no és una afirmació certa. No conec ningú, de tots els que han mort entre els meus braços, que no tinguessin aquella pregunta als llavis… Per què jo? Per què tan aviat?

A penes m’atreveixo a entreobrir els porticons; hi trec el nas com els gossos quan intueixen que hi ha alguna cosa interessant a l’altra banda. Ja hauria d’haver entès que no és tan important protegir-me del fred, que tant hi fa. Aquesta dèria per sobreviure, però, aquest desig d’uns mesos, d’uns dies, d’uns minuts per guanyar a la mort, sempre és present.

Després tanco la finestra i m’acomodo a la taula. Tinc a l’abast les màximes d’en Joubert, que en Tor em llegia en veu alta, ben a poc a poc, una vegada i una altra mentre jo traduïa. Em moc per atzar entre els punts en relleu i trobo el començament d’una frase. Començo a llegir-la i em sorprèn el seu contingut…

I es podria dir que jo soc com un alfabet, em dic divertit mentre una llàgrima em davalla per la galta i esbosso alhora un somriure que a ella li hauria agradat. Potser hauria d’accedir als seus requeriments, deixar que es quedés amb mi alguna nit, però sé que li faria mal i, el pitjor de tot, m’aterreix pensar que puc ser objecte de la seva compassió.

No puc saber si la nit és fosca en extrem, però sento com el meu cor es va apagant; els batecs continuen, però ja no tenen la mateixa harmonia. Tinc la sensació que ja no m’és possible pensar amb el cor, com crec haver fet unes quantes vegades al llarg de la vida.

Després d’una setmana a Vichy he deixat de preocupar-me pels meus alumnes, em moc només amb el propòsit d’arribar al destí més immediat, la taula de treball, el llit, l’edifici dels banys… La resta és com aquella boira que s’apoderava dels camps de Coupvray alguns matins de primavera, una boira que vaig acabar confonent. Hi havia dies, ja molt avançat el meu progrés cap a la ceguesa, en què deia a la mare, com si fos la gran troballa, que s’havia apoderat del paisatge. I ella em responia que sí, encara que no fos veritat i que fins i tot algunes papallones sobrevolessin l’hort. Sens dubte, havia entès que la boira començava a habitar el meu ull sa i que la confusió feia forat en la meva visió de les coses.

M’he posat a escriure i les hores han passat com si fos de nou una persona aliena a la malaltia. Però de sobte m’he aturat pensant qui serà el dipositari d’aquest relat sobre la meva vida. No l’hi donaria a ella, per pudor, si voleu per un fals pudor. Però, quina alternativa tinc? En Tor s’està fent gran, i en Gabriel, la persona en qui potser més confio, no és gaire amant de tornar enrere, de la nostàlgia que el meu escrit porta implícita. Ell viu el moment, i jo l’admiro per fer-ho, per aconseguir mirar sempre el futur sense el llast d’allò que vam ser i que ja no tornarà.

Tot canvia quan t’adones que el futur ja només és dels altres. Seran ells qui jutjaran la meva aportació, qui decidiran si l’alfabet que he creat mereix una vida llarga. Potser quedarà relegat, com el mètode Haüy o l’escriptura d’en Barbier, i molts altres avanços que semblaven definitius, però saber que he format part d’una bona solució em reconforta.

Inesperadament sento les seves mans sobre les espatlles. No em bellugo, però. Em concentro en la tebiesa de la seva pell i desitjo prolongar aquesta sensació plaent. Faig trampa, fingeixo estar adormit, però dec somriure sense ser-ne conscient perquè ella descobreix l’engany i em pregunta a cau d’orella:

—Has pensat en la meva proposta? Llemotges t’agradaria. N’estic convençuda.

—Si no et fa res, en parlem en un altre moment. Crec que me n’aniré una estona al llit.

—T’anava a proposar que sortíssim. Fa un bon dia i d’aquí dues hores has d’estar als banys…

—Avui potser no hi aniré. Començo a estar cansat de tot aquest ritual.

—Ni parlar-ne! Ara et deixo reposar una mica, però d’aquí una hora et passaré a buscar.

—No ets capaç de concedir-me ni una treva?

—Jo sí, però tu no te la pots permetre.

M’ha ajudat a posar-me al llit, m’ha acotxat, com feia la mare quan era un vailet, i després ha marxat sense fer soroll. He sentit el forrellat en tancar-se i les passes s’han esvaït més enllà de la porta.

Intento dormir, però el cap viatja sense remei cap al passat. Penso en aquells primers moments del meu mètode, quan el professor Pignier va convocar en Charles Barbier, que va sortir-ne tan mal parat…