ELS TREBALLS D’EN BRAILLE

París, juny de 1834

En Louis Braille mai no s’havia imaginat que enyoraria un personatge com el conserge Demezière. Dos anys després de la seva mort, l’absència d’aquell home es feia evident a l’Institut per a Joves Cecs. No oblidava la seva moralitat més que dubtosa; ni les paraules que havia dedicat a la Margot aquell dia feia anys, quan ell la buscava amb desesperació. Tampoc que havia estat còmplice de les activitats il·legals de l’anterior director, el doctor Guillié.

Malgrat aquests records, ara havia de reconèixer que en vida d’en Demezière la institució mantenia un cert ordre, que era una d’aquelles peces de l’engranatge a les quals mai no pares gaire atenció i que, al capdavall, acaben sent fonamentals per a la maquinària sencera. Ell posava a lloc tot el que els residents deixaven de qualsevol manera i s’esforçava per fer complir els horaris. Els professors també se sentien una mica orfes des que el conserge havia mort.

La solució del doctor Pignier havia estat contractar dues dones, la Maggy i la Victoire, per ocupar-se de la cuina i de les tasques de neteja. Els àpats havien guanyat amb la seva intervenció; estaven acostumades a tenir cura d’una comunitat de religioses al Rosselló i sabien fer màgia amb l’escassedat de recursos, però la intendència de l’edifici havia quedat òrfena. Tan sols en Tor s’ocupava de vegades d’arreglar els desperfectes, quan les nombroses tasques que li imposava la seva consciència li deixaven una mica de temps lliure.

Entre les classes, la seva activitat com a organista i l’aprofundiment en el seu mètode, en Louis no tenia temps material per a gaire cosa més; en especial, des que s’havia proposat la traducció d’Antony, una peça teatral que havia tingut el privilegi d’escoltar tres anys enrere. L’audició havia connectat amb el seu esperit malenconiós, accentuat en excés a causa de la que considerava una frustrada relació amb la Margot.

L’obra d’Alexandre Dumas posava en escena la vida de l’Antony, un bastard que, després de molts anys, es retrobava amb l’Adèle, a qui havia estimat amb bogeria. En Louis no ho volia reconèixer, però l’argument feia trontollar les seves conviccions i malmetia tots els esforços fets pensant només en la seva feina. Convençut que havia de donar a conèixer aquella història com a font d’esperança, havia aconseguit la col·laboració d’en Tor per traslladar-la al sistema de punts.

Després de mesos de dedicació, quatre dels cinc actes ja es podien llegir amb netedat, però en Louis no estava mai satisfet del tot i dubtava de si monsieur Tor s’havia saltat alguns paràgrafs en la seva lectura per posar punt i final d’una vegada a aquella tasca tan feixuga.

—No l’hi perdonaré, si ho fa! —deia sense poder advertir el somriure burleta i enigmàtic de qui havia acabat sent el seu company de docència més estimat.

—Per l’amor de Déu, Louis! Com pots sospitar que jo…?

—I aquell fragment en què l’Adèle… —tornava a insistir, malgrat que no recordava ben bé l’episodi.

—De debò que en Pignier ha donat permís perquè els alumnes llegeixin aquesta obra?

—No serà necessari que l’hi pregunti dues vegades, no li sembla?

Monsieur Tor negava amb el cap, aparentment preocupat, però d’altra banda satisfet. Aquell nen una mica espantadís que havia arribat feia anys a l’Institut s’havia convertit en un jove capaç i responsable que, a més a més, també sabia desenvolupar-se dins els camins tortuosos del dia a dia. Malgrat això, li preocupava l’afecció a la solitud d’en Louis, la incapacitat de construir-se una vida més enllà de l’edifici de la rue Saint-Victor.

Perquè en el fons, què volia, en Louis Braille? Ell havia contribuït significativament a formar-lo, però se sentia incapaç de respondre aquesta pregunta. Va recordar de cop com s’esforçava per seguir el rastre de la Margot els primers anys, fins que ella va decidir que mai no seria la substituta de la Babette. Tots coneixien també la seva amistat amb en Gabriel Gauthier, però en Tor sabia que darrerament els seus contactes eren més esporàdics.

Només quedava ell i, de vegades, tot just per l’estima que li professava, tenia la temença d’haver-se convertit en la seva particular crossa.

El marit de la seva germana havia mort i ella necessitava ajuda en les feines del camp, especialment en temps de sega. Quan l’havia convidat a acompanyar-lo per visitar-la i passar-hi uns quants dies plegats, gairebé no havia sortit de la casa. Hi havia anat de bon grat, això sí, però tampoc allí no el veia gaudir de les oportunitats que li oferia un espai més còmode i acollidor. Les estones de conversa que els reunien sota el rafal, en tombar el dia, eren les més delicioses. En Louis escoltava la Chloé amb admiració. Mai no havia oblidat el regal de confiança que li havia fet en Tor, explicant-li la història de la seva vida.

En Louis va somiar, durant molt de temps, amb l’episodi de l’esfondrament de la casa dels Signoret. Es podia parlar d’una diferència significativa amb la realitat, però. En Tor no hi apareixia. Ell ocupava el seu lloc i agafava la mà de la Chloé. Tots dos tremolaven sobre els graons d’aquella escala que conduïa al buit. I també era ell qui s’orinava a sobre. Com ho havia fet aquell maleït dia a Coupvray, de la mateixa manera que, sense poder-ho evitar ni confessar-ne els motius, havia succeït en nits interminables durant les quals mullava els llençols i dormia a terra, després de posar-los a ventilar amb la intenció de no ser descobert.

Els malsons encara el visitaven alguna nit i el terror tenia com a motiu principal l’escenari dels cossos dels cadàvers, sota la força dels quals havia cedit el mur del magatzem de la família. En aquell infern, monsieur Sanson, el botxí que en Pierre deia conèixer, tornava a decapitar matusserament els condemnats i els caps quedaven penjant, oscil·lant sobre el precipici. Alguns d’ells, pràcticament separats del cos, encara obrien o tancaven els ulls amb contraccions que feien feredat i els feien xisclar, de nou, a ell i a la Chloé.

—Em preguntava si ets feliç —va dir finalment en Tor trencant el silenci que acompanyava sovint una tasca tan àrdua com traduir—. Aquests darrers anys a penes has sortit de l’edifici; fins i tot les teves estades a Coupvray són cada cop més curtes.

—La felicitat, un cop més —va respondre en Louis, no menys pensarós—. Em faria feliç que s’atorgués l’oficialitat al mètode de punts, d’aquesta manera s’estendria com una taca d’oli, però cada dia que passa em sembla més difícil. Els interessos personals queden per sobre dels interessos dels alumnes, que són els que haurien de prevaldre.

—Però no tot són els alumnes. La vida d’un home necessita altres coses: una dona, fills… El temps que ens han atorgat és curt i l’hauríem d’aprofitar.

—No ho deu dir per vostè! Tret d’aquestes sortides al camp, sempre és a l’Institut, al servei de tot aquell que el necessita. No el voldria ofendre, però.

—Ai, Louis! Ets terrible. He conegut poques persones capaces de fer girar la truita al seu albir tal com fas en cada ocasió.

Mentre monsieur Tor es mossegava la llengua després d’entendre que no en trauria l’aigua clara, en Braille li va exigir que continués llegint. El cansament semblava no estar mai present quan el propòsit era treballar.

—No sé si puc continuar. La meva vista ja no és el que era.

En Louis va aixecar els braços en senyal de rendició i va mostrar un somriure radiant.

—Què faré quan no hi sigui, amic? Perquè algun dia deixarà l’Institut per instal·lar-se al camp, amb la Chloé. Fa mesos que tinc aquest pressentiment.

—Tu hauries de fer el mateix, si no vols acabar tísic entre aquestes quatre parets. Hi ha alumnes que ja han desenvolupat la malaltia, alguns en grau extrem, i les ajudes que ens van prometre no arriben mai, no en la quantitat suficient per canviar les coses.

—La tisi, diu? Crec que el Senyor té altra feina que llastar un pobre cec amb aquestes penúries. A més, que la malaltia sempre defuig la feina i jo estic massa ocupat perquè li interessi anar-me al darrere.

—Diria que això és un pecat de supèrbia! —va respondre en Tor mentre agafava la mà d’en Louis i la portava fins a la seva boca, com feia quan era noiet perquè aquest veiés que lluïa un ample somriure.

—Permetrà a aquest humil copista que dediqui una estona a les seves afeccions? —va dir en Braille després de tornar-li la rialla.

—Encara treballes en la Història de França? És una tasca monumental! Per què no et prens un descans?

—Ja arribarà el dia en què hagi de descansar per força. Mentrestant, hi ha tant per fer!

Monsieur Tor va abandonar la biblioteca preocupat. L’estança destil·lava humitat, igual que feia trenta anys, però en Louis Braille no la sentia, ni estava disposat a aturar-se. Es va dir que estava obcecat, que n’havia fet un gra massa de les seves obligacions, però en el fons del seu cor l’admirava i sempre que li era possible defensava la seva manera de fer.

En Pignier, com a director de l’Institut, li feia costat, confiava en la seva intel·ligència i sabia que eren testimonis d’una gran revolució que ja no tenia marxa enrere.

Observava els alumnes i s’adonava de com havien incorporat els punts d’en Braille a la seva vida, de manera natural, lluny de l’artificiositat de resseguir signes que els vidents captaven sense esforç.

En el fons el veritable problema del seu sistema de lectura era la inseguretat que provocava en aquells que no n’eren partícips, en la por de perdre l’estatus d’éssers superiors.