DESFENT NUSOS: L’ABAT PALLUY I L’ARRIBADA DEL MESTRE

Coupvray, estiu de 1816

Tot el poble de Coupvray es trobava a l’aguait. En Molin, alcalde notari i adjunt de la ciutat, feia acte de presència a la plaça en companyia d’un nodrit grup d’homes. N’hi havia d’alts i de baixos, de calbs i de grenyuts, de joves i de vells, però cap ni un tenia una unça de greix al cos. Els dos darrers anys havien estat especialment durs. La fam, la impotència i la humiliació de viure sotmesos havien fet més magres els cossos i, massa sovint, havien aconseguit doblegar l’esperit.

Aquella tarda de juliol es posava punt i final a l’ocupació i, davant la mirada atenta dels congregats, els darrers soldats russos van abandonar la vila definitivament. Ho feien a peu, sense el pes de la pólvora als fusells i amb una bossa de queviures a l’espatlla. Portaven les botes enllustrades i s’havien fet rentar les casaques. Marxaven amb la barbeta alta i els grans barrets entaforats al cap. Barrets fabricats per enganyar l’enemic i fer-li venir dubtes sobre l’alçada de l’atacant. Sota el sol de Coupvray, però, ja només eren formes maleïdes que s’empetitien fins a desaparèixer.

En Simon Braille, el seu fill gran i el seu gendre van ser dels darrers homes a abandonar la talaia des d’on observaven la partença. No hi va haver festa per celebrar l’esdeveniment. Els habitants de Coupvray se sentien massa cansats, massa dolguts i ferits en l’amor propi. Les nafres encara obertes, en carn viva; també les malfiances. Davant de situacions extremes, la supervivència no sempre anava acompanyada per un beau geste i cadascú carregava les seves pròpies misèries.

Després d’intercanviar abraçades i llançar algunes malediccions a l’invasor, tots van tornar a casa amb la vista posada en les vinyes verdes, ufanes, com un senyal del futur que tenien per endavant.

Tot i els graners i els rebosts buits, encara tenien les mans per treballar la terra, per aixecar les parets que havien estat ensorrades i per enderrocar els murs que els dividien. Els quedava la memòria d’haver viscut en pau i estaven disposats a perpetuar-la. Es van proposar fer-ho com gossos de caça, ensumant cada petjada d’allò que eren abans de prostituir-se a l’enemic. Rescatarien l’essència que els dignifiqués de nou, n’estaven segurs.

A poc a poc es van anar desfent nusos i es van recuperar de l’oblit retalls d’alegria que semblaven acabats d’estrenar, de tant de temps que ningú no els feia servir. D’aquesta manera, les dones van tornar a treure la cadira a la porta per filar i es van reunir per explicar històries de quan eren mosses. Un dia fins i tot van gosar cantussejar de nou i caminar desimboltes, sense haver de cobrir-se les espatlles.

Els brivalls van omplir de nou els carrers de jocs i cridòria. Mentrestant, l’ancià mestre, monsieur Petit, va ser substituït per un professor jove i entusiasta anomenat Antoine Bécheret. Era la seva primera destinació i, si bé era cert que d’entrada se li va fer estrany compaginar les tasques acadèmiques amb altres feines a l’església, com ara fer sonar l’àngelus, donar corda al rellotge i portar l’aigua beneita a les cases cada diumenge, ben aviat es va guanyar l’estimació i el respecte de tothom.

Aquell any la festa de la verema va ser molt especial. Durant una setmana el poble es va comportar com si fos una família. Entre els uns i els altres van aconseguir tres ases i una mula per carregar les portadores que els homes omplien de raïm. Quan dels ceps ja no en penjava ni un de sol, tots es van arremangar per trepitjar-lo i riure embriacs. Després d’un pregó esplèndid, les dones van parar les taules al carrer i van menjar i beure a cor què vols. La festa es va allargar fins a la nit, amb desfilades i el ball tan esperat.

El menut dels Braille movia els peus al ritme que imposava el violí i no va callar ni un sol moment. Tenia set anys i volia saber-ho tot. L’abat Palluy, que havia tornat feia nou mesos a la vila després d’un quant temps portant l’evangeli a les tropes, parlava sovint amb la família i no deixava cap pregunta sense resposta.

—Puc demanar-li un favor, pare abat?

—Digues. Què necessites?

—Podria parlar amb els meus pares, avui que estan contents?

—La saps molt llarga, tu! —va exclamar el religiós pessigant-li la galta amb un gest amable—. Què et ronda pel cap, Louis?

—Vull anar a l’escola. Vull anar a l’escola com tots els nens!

L’abat es va aclarir la veu abans de donar resposta a la petició del menut.

—No estic segur que sigui un bon moment, fill. Amb tot aquest rebombori de música i rialles, és difícil entendre’ns, però et prometo que demà reprendrem aquesta conversa amb tota la seriositat que mereix.

—Però…

—Louis, en parlem demà. T’ho prometo.

—D’acord —va dir el vailet amb una certa resignació. Dos minuts més tard, tornava a interrogar el seu interlocutor—: Abat Palluy, digui’m com ho fan per treure aquest grinyol del violí. No me’n faig a la idea; de vegades sembla que rigui, i d’altres plora igual que la Joséphine quan no vol dormir.

L’abat va somriure, en Louis sempre el sorprenia. A simple vista era ell qui, amb les seves observacions i comentaris que li explicaven el món que no era visible als seus ulls, aportava coneixements a aquell nen cec. Però la realitat era ben bé una altra. El petit, amb les seves contínues apreciacions, li demanava aprofundir en molts aspectes que a l’abat li passaven per alt. I aquest exercici li produïa un gaudi molt especial, sovint un treball d’introspecció profund i acurat.

—Abat Palluy? Que m’escolta? —va preguntar en Louis amb el cap inclinat cap a un costat i buscant el braç del religiós per reclamar la seva atenció.

—Sí, sí! És que no és tan fàcil… A veure si em faig entendre. Tenen un arc de fusta rodó amb què subjecten les cerres…

—Què són les cerres?

—Són pèls de cua de cavall amb els quals fan vibrar les cordes de l’instrument.

—Li sembla que, més tard, podria demanar que me’l deixessin resseguir?

—I tant!

En Louis va fer l’exercici proposat i es va amarar de totes les sensacions noves que li arribaven. Les anava guardant curosament en calaixets de la memòria. Esperava l’ocasió d’obrir-los un per un, a mesura que algun adult tingués prou temps i paciència per ajudar-lo a posar-hi paraules.

—Abat, quan diuen un so greu, parlen d’un soroll semblant al rondinar dels budells quan tenim gana? O s’assembla més al riure del padrí André? I l’agut? Agut com el cant de l’alosa o com el soroll que fa el vent quan passa tremolant entre les pedres del mur?

L’abat suava de valent davant dels reptes que en Louis li plantejava a diari. Mentrestant, rumiava la manera d’exposar als seus pares i al mestre de Coupvray el desig d’en Louis d’assistir a l’escola. En Palluy estava convençut de la intel·ligència del nen. L’interès que mostrava per aprendre era molt superior a la suma de tots els seus companys, però certament hi havia esculls que eren insalvables. Com podia tenir accés a la cultura si no podia llegir ni escriure?

El seu pare, en veure que el mètode de les tatxes l’havia ajudat a traçar recorreguts i fer-se mapes mentals, va aprofitar-lo per ensenyar-li les lletres. Sobre una fusta va clavar claus amb les formes de les vocals i, mentre ell treballava al taller reparant brides o fabricant arnesos i bosses, el nen s’estava al seu costat repassant el que havia après i demanant-li que completés l’abecedari.

En Louis aprofitava qualsevol moment per fer memòria de les lletres apreses. Sempre portava el llistó amb les seves formes sota el braç. Era el primer que feia en despertar-se i l’últim abans d’anar-se’n a dormir. Més tard, però, ja no va necessitar el suport i podia reproduir els caràcters sobre qualsevol superfície. Llegir paraules no va trigar a arribar, i el seu desfici per aprendre va plantejar de nou en el nen el desig d’anar a l’escola amb els seus amics.

L’abat va plantejar la idea al mestre Bécheret.

—Vostè sap que m’agradaria ajudar el petit Louis, però no sabria què fer-ne, d’ell, a classe. No estic preparat per ensenyar un nen cec. No pot seguir els llibres, ni estudiar, ni prendre notes… Tal com jo ho veig, fora millor que li ensenyessin un ofici. Sembla espavilat.

—Estimat Antoine, estem parlant d’un nen que acaba de fer set anys! No és que sembli espavilat, és que és molt llest i té fam de saber. No trobo just que li neguem aquest dret! Té bona memòria, pot escoltar les lliçons i jo puc dedicar-li temps per llegir-li el que consideri més important. La Marie Céline també pot esgarrapar alguna estona i…

—D’acord, d’acord, no se’n parli més. Que vingui uns quants dies de prova, però no li puc prometre que això que em planteja vagi a bon port! Segueixo pensant que és una responsabilitat massa…

—Faci-ho com una bona obra. No tingui cap dubte que Déu l’hi premiarà! —va exclamar l’abat com a últim recurs, disposat a no abandonar la conversa sense l’esperada resposta.

El dia que en Louis va anar a l’escola per primer cop, a casa dels Braille tothom tenia un rau-rau a l’estómac. Fins i tot la seva germana Catherine s’hi va presentar de bon matí per desitjar-li sort. Ja feia vora un any que havien reprès la vida on l’havien deixat i s’estava amb el seu marit i la menuda Joséphine, qui ja havia fet dos anys, a Chessy, un poblet a tocar de Coupvray. La noia el va mirar amb tendresa i en Louis li va descobrir un rastre humit a la galta. Des d’aquell lamentable succés amb el soldat, els seus vincles s’havien enfortit. Ell no va dir mai res a ningú del que havia passat.

—Aquests rínxols no hi ha qui els posi a lloc —va dir la mare mentre arreglava els cabells d’en Louis—. No vols que el teu pare o jo t’hi acompanyem?

—Us he dit un grapat de vegades que hi podria anar sol, em sé el camí de memòria, però en Gustave passarà a buscar-me i hi anirem junts.

—En Gustave? El fill de la llevadora? —va demanar de sobte la Catherine.

—No, dona, no! Els fills de la Marguerite Parivel ja tenen edat de guanyar-se la vida! En Gustave és el menut dels Simonnets i viu al carrer Maupas, per sobre del poble.

—Com passa el temps! —va exclamar la jove.

En Louis, assegut al banc, va fer un bot. Tot seguit va agafar la bossa de cuir que li havia fet el seu pare i es va dirigir a la porta sense vacil·lar. El seu amic encara no havia trucat, però en Louis sempre s’avançava als fets; reconeixia el seu caminar alegre, gairebé ballarí.

Fins que els dos vailets no van desaparèixer després del revolt, la Monique no va entrar a la casa. Tampoc no ho van fer els seus germans, ni el seu pare, qui, d’esquitllentes, observava l’escena amb emoció continguda.