ES FA FOSC

Coupvray, juny de 1813

Coupvray es va vestir de festa aquell primer diumenge de juny. Les campanes de Sant Pere van dringar de valent mentre els nuvis abandonaven l’església convertits en marit i muller. La Catherine estava radiant amb el seu vestit encarregat a la millor cosidora de Meaux.

Com que els estalvis havien minvat després de pagar les despeses ocasionades per l’accident d’en Louis, la mateixa Catherine es va oferir per fer feines dos dies a la setmana a la casa de la cosidora, fins a pagar la totalitat de la factura. També es va comprometre que, durant aquest temps, mai no li faltessin ous frescos, llet acabada de munyir i una part del brie que la noia elaborava. Això sí, els més ancians del poble no recordaven una núvia més bonica, ni que fes tant de goig, com la pubilla dels Braille.

El vel que duia enganxat als cabells l’hi va deixar la seva sogra. Es tractava d’una peça molt especial que anava de generació en generació; les males llengües s’havien encarregat d’atribuir-li un passat turbulent.

Després de la cerimònia, parents i amics de la família van aplegar-se al voltant de la taula en un àpat senzill, però servit en la millor vaixella de la casa i regat amb un vi exquisit. Tot anava d’allò més bé, fins que en Louis, amb la cara desencaixada, va cridar:

—Mare! S’ha fet fosc!

La Monique va mirar al seu voltant. El sol encara no era a la posta; s’hi veia prou per no haver d’encendre espelmes ni tampoc els llums d’oli, però la dona ho va fer a correcuita.

—Però, què fa? —va demanar, amb cara d’estranyesa, la Marie Céline, a qui no li passava res per alt.

—El teu germà…

—Què li passa a en Louis? —va interrompre, esverada.

Sense esperar resposta, la noia es va apropar al petit i va veure que la cara del nen semblava de cera. Ell, en reconèixer-la, se li va aferrar al braç. Ho va fer amb el mateix desfici de qui s’enganxa al tronc d’un arbre mentre lluita perquè el corrent no se l’endugui riu avall. Després, sense afluixar la força que imprimia a les seves mans menudes, es va posar a plorar amargament amb els ulls extraviats, com clots buits, com pous eixuts.

Durant uns instants va ser el centre d’atenció de tothom. La majoria dels convocats a l’esposori es miraven amb llàstima la criatura dels Braille i compadien, en veu baixa o amb un gest planyívol, la desgràcia que planava sobre la família. Algú, fins i tot, va gosar dir que hauria estat millor si Déu se l’hagués endut, atès que una càrrega així sempre acabava per consumir els pares.

El rostre de la Catherine es va enfosquir durant aquells moments de tensió, però la seva mare li va somriure foragitant el temor que la festa se n’anés en orris. Apropant-se al cap de taula, ocupat per ella i el seu espòs, li va dir a cau d’orella que només es tractava d’una indisposició passatgera. La núvia va desoir la punxada del cor que l’advertia de la veritable naturalesa de la tragèdia i, volent donar consistència a aquella mentida piadosa, es va concentrar a retornar rialles i a brindar pel futur.

La Monique, amb el nen agafat de la mà, es va encaminar fins a l’escala per endur-se’l al pis de dalt. En Louis, però, aterrit com estava, no gosava fer un pas. Mentrestant, en Silou, veient que alguna cosa no anava bé, va acudir on es trobaven i es va carregar el seu germà a coll. Poc després, acomplint la voluntat de la mare, baixava tot sol i s’afegia a la celebració, alhora que informava la Marie Céline.

—Però no hi veu gens? —va demanar la noia, prement els punys.

—Diu que no, però està molt nerviós.

La noia, sense dubtar-ho ni un instant i desobeint les indicacions rebudes i els consells del seu germà gran, va anar a buscar el flascó de làudan i va córrer escales amunt.

—Tranquil·litza’t, Louis. No serà res, obre la boca.

El petit va temptejar el buit fins a notar la fredor del vidre. Mentre la droga no va fer l’efecte desitjat, en Louis va esgarrapar tot allò que se li va posar al davant. Ni la mare ni la germana no podien consolar-lo. Qualsevol de les dues hauria donat de bon grat un dels seus ulls per mantenir una mica de claror en els del nen, però era un desig que no estava al seu abast. Quan, finalment, en Louis va caure abaltit, la Monique es va eixugar les llàgrimes i va parlar amb veu ferma:

—Hem de baixar. Renta’t la cara i ni una paraula a ningú. Si pregunten, direm que en Louis no es troba gaire bé. Avui no vull cares llargues, li vaig prometre a la teva germana que seria un dia feliç. Entesos?

—Però, mare, no hauríem d’anar a casa del senyor metge i…?

—I què, filla, i què? Sabíem que, a la curta o a la llarga, això havia de passar. Fes-me cas. Baixa darrere meu i somriu. Assaja abans, ho necessitaràs. Les dones ens fem un tip de plorar per dins.

En aquell instant, la Marie Céline va notar una punxada fonda a la qual no va saber atribuir un significat concret. Era una barreja d’admiració i respecte. Com si amb aquella confessió la seva mare li obrís la porta a la maduresa. Feia un parell de mesos que havia fet setze anys, però aleshores va sentir que es feia gran de cop.