L’ENEMIC A CASA

Coupvray, 1814

Després d’aquell primer soldat, en van venir molts més. Russos, prussians, bavaresos i més russos. Durant el temps que va durar l’ocupació, en Silou va anar marcant, amb un senyal a la biga més propera del seu jaç, el pas d’aquells homes per la casa. Dos anys més tard ja tindria ocasió de comptar-les en veu alta.

—Seixanta-quatre marques!

Mentrestant, el fill gran del baster va compartir les golfes amb la majoria dels estrangers. Gairebé sempre ho feia amb posat murri, però de vegades, les nits en què la son passava de llarg, observava els rostres dels desconeguts. Si fa no fa tenien la seva edat, i les concessions feien miques la rancúnia que pogués sentir. A les nits els veia despertar amarats de suor, amb cara de súplica o de pànic. No era necessari entendre el seu idioma per deduir que, malgrat pertànyer al bàndol dels vencedors, ells també s’havien convertit en víctimes.

Observava els moviments de les òrbites dels seus ulls sota les parpelles closes i li resultava familiar veure com les faccions es desencaixaven. Per moments, espetegaven de peus i mans sota el pes d’un enemic imaginari. De vegades s’apiadava d’algun d’aquells soldats i els despertava. En prendre consciència de la realitat, cessava el malson. Tot just en aquell instant, començava el d’en Silou.

Per això, entendrir-se no era una opció. Calia no oblidar tot el mal que estaven infringint al seu poble, a la seva gent i a ell mateix, fent malbé els plans que tenia traçats i que, de bell nou, s’ajornaven indefinidament. Aquests pensaments esperonaven el fill gran del baster a avivar l’odi, tot l’odi. Aquell que era fruit de la guerra i de les conseqüències que se’n derivaven, i els altres odis petits, que aprofitaven l’avinentesa del caos per surar a la superfície.

Amb aquest pensament, en Silou clavava cops de martell successius sobre el cuir. A cada martellada serrava les dents i se li encenien els ulls. El seu pare, que, com ara ell, reparava els arreus dels soldats sota la seva supervisió, se’l mirava d’esquitllentes.

Feia massa temps que treballaven per a l’adversari, que estaven a la mercè de les seves amenaces; massa temps que ni un sol dels seus antics clients no s’apropava al taller. En conseqüència, pare i fill no obtenien més retribució per la seva feina que conservar la vida, la pròpia i la dels seus. S’alimentaven de les engrunes que deixaven els soldats com qui llença menjar als porcs.

Davant l’escassetat de mitjans i les contínues exigències dels opressors, els Braille es van haver d’espavilar.

L’estiu del 1814 va ser més inclement que de costum. La pluja es feia enyorar i els camps es mostraven clivellats i ressecs. Cap pregària va ser capaç d’estovar els crestalls, ni tampoc la súplica més fervent va commoure el cel, que continuava mostrant el seu blau implacable dia rere dia.

La Monique i la Marie Céline havien plantat moresc en un bocí de terra recuperada a les bardisses. Tenien l’esperança de veure’n créixer el fruit, però necessitaven aigua. Aquell diumenge la van carretejar des del pou al tros; una vegada i una altra, sense descans. En François treballava al forn de sol a sol, i en Louis s’havia quedat a casa amb la Catherine i la seva menuda.

A l’estança principal, la llum entrava tamisada a través de les cortines que cobrien les dues finestres i es dipositava sobre la taula. En Louis sentia l’escalfor de la fusta sota els dits i resseguia les rugositats d’aquella superfície atorgant-los significació. Des que els soldats havien llençat al foc gran part dels seus mapes, s’esforçava a repassar mentalment els recorreguts dels itineraris per conservar-los a la memòria.

Mentre feia aquest exercici diari, es va obrir la porta i va entrar un corrent d’aire gairebé imperceptible. Cap veu va acompanyar aquell gest i el nen va parar l’orella. El soroll d’unes botes militars va anunciar de qui es tractava. Va fer quatre passes. N’hi havia nou fins a la taula. Tots dos van romandre immòbils durant uns segons i un silenci feixuc va planar per la sala. Uns instants després, l’home es va dirigir a les escales. Una, dues, tres… Catorze en total.

«No ha arribat a les golfes», va pensar en Louis. Els pitjors pronòstics es van fer realitat: s’havia aturat al pis de dalt. El cruixir de la fusta vella es va amortir sota una estora gruixuda i empolsinada que recorria el passadís. A la cambra del fons, la Catherine alletava la seva filla. A en Louis se li va eriçar la pell del cos i, sense pensar-hi, va cridar amb totes les seves forces el nom de la seva germana. Volia alertar-la d’aquella presència que només podia dur desgràcies. En sentir el xerric de les frontisses, el nen es va alçar amb la intenció de demanar ajuda.

Els mapes mentals que intentava recuperar per orientar-se es van esvair sota la pressió de la sang a les temples.

Després, tot va passar molt ràpid. Els plors de la criatura, els crits de la Catherine demanant auxili, i un cop sec. En Louis es va aixecar, però els peus no obeïen l’ordre de posar-se en marxa. El terror el va paralitzar fins que la seva germana gran va implorar de nou amb veu llastimosa.

Aleshores el nen va agafar l’atiador del foc i va fer el mateix camí que el soldat. Situat a poca distància d’on transcorria l’acció, va aixecar el braç amb l’arma de ferro apuntant al sostre.

—Deixa-la en pau. No la toquis! —va dir dirigint l’esguard al lloc on sentia els esbufecs.

Una sonora riallada va ressonar per l’estança i a en Louis li va semblar que li rebotava a sobre després de xocar amb les parets.

—Vaja, vaja! Mireu qui ha vingut a salvar la seva germana gran! El pobre ceguet! Si jo fos tu, deixaria anar això que tens a les mans. Podries prendre mal, o fins i tot fer-ne a la teva nebodeta Joséphine. És així com li dieu, oi que sí? —va demanar el soldat, i sense esperar cap resposta va prosseguir—: He tingut molt de temps per observar-vos; massa i tot. Me n’he fet un fart, de pelar-me-la pensant en aquesta mossa…

—Calli, calli, si us plau! —va pregar en Louis amb veu trèmula i el braç encara en alt.

—La vostra educació em commou! No em plau, inútil! No em plau! I vaig massa calent per aguantar les teves bajanades. De fet, tinc poques manies, jo. Et confesso que tampoc hauria fet escarafalls de la teva mare, encara està de bon veure i…

—Li he dit que calli! —va insistir el nen, amb la veu trencada pel singlot i per un panteix cada cop més descontrolat.

—Seràs llondro! És que no t’adones que ets una criatura patètica? Pa-tè-ti-ca —va insistir el jove soldat paladejant cada síl·laba i pronunciant-la tan a prop del rostre del noiet que li va humitejar de saliva la galta.

—Louis, marxa! —va ordenar la Catherine des del seu racó, aferrada a la seva filla i feta un cabdell.

—Ja has sentit la teva germana, volem estar sols, o sigui que fot el camp!

En comprovar que les seves paraules no el feien retrocedir, el soldat va arrencar la criatura dels braços de la seva mare i la va col·locar a sobre de l’intrús. En Louis va deixar caure l’atiador a terra i va palpar l’aire amb les mans mentre l’home el feia bestiejar, però el joc va durar poc. En un dels moviments, els ditets rosats de la Joséphine es van enredar en un ble de cabells del seu tiet. Les mans de l’home i les del nen es van trobar sobre el cos de la criatura i les més fortes van clavar una estrebada que va fer plorar la petita.

La Catherine es va aixecar per recuperar la seva filla, però l’home la va empentar amb violència. La noia va caure de bocaterrosa sobre el rentamans badat i un dels fragments del gerro de boca se li va clavar als genolls. Malgrat tot, la gran dels Braille va deixar anar un sol gemec.

—Podeu fer el fotut favor de col·laborar? No voldria que aquesta mocosa prengués mal —va dir el soldat agafant la nena pel turmell i penjant-la cap per avall com si es tractés d’un conill.

—Si us plau, si us plau, no li feu mal! Farem el que digueu! Louis, ves-te’n! —va implorar la noia unint els palmells de les mans en posició de pregària.

—Ja n’hi ha prou de xerrameca, aquí les ordres les dono jo. Ja hem perdut massa temps i no em refio… Vols la teva neboda? La vols? Parlo amb tu, coi de cec!

—Sí —va mormolar en Louis.

—Senyor. Sí, senyor! O és que no soc prou bo per merèixer la teva consideració? Digues!

—Sí, senyor —va repetir el nen, i es va eixugar els mocs amb la màniga.

—Això ja és una altra cosa —va dir l’home, que li va esbullar els cabells i li va entregar la Joséphine—. Veus com amb bona voluntat ens podem entendre? Encara ens faràs servei, vet-ho aquí!

—Deixi’l marxar i que s’endugui la nena.

—Que potser m’has pres per un brètol? Serà una excel·lent mainadera i, de pas, potser aprendrà alguna cosa.

—Només és un nen, encara no ha fet els sis anys. Si us plau…

—No m’acabis la paciència o…

—Que sigui com desitgeu! —va exclamar la Catherine aturant el gest del soldat, que es mirava la seva filla amb ulls esbatanats.

En Louis va rebre el cosset suat de la Joséphine, que no deixava de plorar.

—Fes-la callar! Com vols que munti la teva germana amb aquests xiscles? Que calli, et dic!

L’home uniformat semblava fora de si. La Catherine, impotent i amb la sang rajant-li cama avall, mirava com el seu germà bressolava la nena mentre taral·lejava la cançó d’un tal Jacques. Després va tancar els ulls i es va deixar fer concentrant-se en aquella melodia prima que també havia cantat ella tantes vegades, fins que un cop de peu violent va obrir la porta de bat a bat.

—Grisha! T’estava buscant. Però, què és això? No està bé muntar una festa i no convidar el teu company. Vaja, vaja, si també hi ha el ceguet! Llàstima que no ho puguis veure, xaval! La teva germana és una bona femella. Sí, senyor! Aquesta bestiola que gruny és…

—És la meva filla! —va exclamar la Catherine—. Per l’amor de Déu, no li feu res!

—Em sembla que el teu Déu no està per històries i, en tot cas, ja fa molt de temps que us va deixar a l’estacada.

El soldat que parlava duia una ampolla a les mans. El seu alè pudia a alcohol i cada cop que obria la boca deixava un rastre que en Louis podia seguir amb facilitat.

—Et ben asseguro que de bon grat em sumaria a l’orgia, però pinten bastos i el capità ens ha convocat amb urgència. Sembla que hi ha noves ordres.

—No fotis, Alexei! No m’ho pots fer, això! Ves i digue-li que no m’has trobat, no trigaré més de…

—Ah, no! Està de molt mal humor i, a més a més, o suquem tots o vas a l’estable i et tires la cabra com tots nosaltres! —va exclamar aquell jove ros i corpulent de mirada obscena.

Renegant en la seva llengua, en Grisha va arreplegar la roba que uns instants abans havia escampat per terra i va estavellar la bota contra un mirall rodó que penjava de la paret. La superfície de l’espill es va fragmentar reproduint una realitat esguerrada. Una realitat que, malauradament, anava més enllà del que era capaç de capturar el vell mercuri.

Abans de marxar, en Grisha encara va magrejar la dona i, agafant-la pels cabells, li va dir a cau d’orella:

—No ploris, meuca. No sabràs què és un home fins que no notis la verga d’un rus al cony.

Quan els dos homes van abandonar l’estança, la Catherine va anar a trobar els dos nens i els va prémer contra el seu cos. En Louis va notar la nuesa de la seva germana i, com un pardalet que ha caigut del niu, es va arraulir cercant l’escalfor que li oferia aquella pell tèbia i estimada. Tremolava tot i portava els camals dels pantalons mullats.

Va semblar que havien fet un pacte de silenci. Però, malgrat que no havia estat així, cap dels dos germans Braille no va dir res del que s’havia esdevingut aquella tarda. Tampoc van ser capaços d’engolir la truita que la Monique havia preparat per al sopar. En Louis va excusar-se amb un mal de panxa sobtat i la seva germana gran es va oferir per preparar-li una infusió i quedar-se una estona amb ell fins que agafés la son.

—No hi donis més tombs, d’acord? Mira d’oblidar allò que no has pogut veure. La imaginació pot fer molt de mal. Has estat molt valent i no ha passat res, Louis. Estem bé, tots tres estem bé! No cal que ho sàpiguen. Direm que ha entrat una serp i que la trencadissa ha estat en l’intent de matar-la. Potser també que era al bressol de la Joséphine i que m’he espantat de debò. Ara dorm, petit. Dorm, que jo et canto.