FRÈRE JACQUES

París, març de 1819

Dues setmanes més tard, en Louis començava a familiaritzar-se amb els horaris i normes de la institució. Havia après a anar del dormitori al menjador i del pati al taller sense desviar-se gaire de la trajectòria correcta. Encara necessitava concentració i comptar les passes amb més deteniment, malgrat que el seu amic Gabriel li havia assegurat que només era qüestió de temps.

—El cos també té memòria, Louis! —li deia sovint.

Prou que ho sabia! Havia estat capaç de moure’s per Coupvray prescindint dels mapes en relleu que li havia confegit en Silou. Però allò era diferent, la por jugava en contra seu.

La nit li duia l’enyor i el record de la família, en especial de la mare, però ja no era un sentiment tan punyent. I si bé era cert que encara se li humitejaven els ulls, una mena d’orgull el feia sobreposar-se a les adversitats.

Anar al taller de cistelleria el reconfortava de debò. El professor, que tots anomenaven afectuosament monsieur Tor, era un home d’uns cinquanta anys que, per la manera de parlar i moure’s, amb passes molt curtes, li recordava l’abat Palluy. A aquell mestre artesà li va fer falta molt poca estona per adonar-se que en Louis Braille tenia unes mans prodigioses. Els seus dits es movien gràcils i incorporaven un ritme natural que dotava de certa elegància els gestos més rudimentaris. El nou alumne aprenia ràpid, i en pocs dies ja era capaç de trenar tres vares i entrellaçar-les al voltant dels setze caps sense errar ni una sola vegada.

En Louis, mentrestant, aprofitava per parlar dels vespres al taller del seu pare, classificant cuirs o fent serrells, i, en acabat, de com la seva germana detallava fil per randa la perícia de les dones del poble quan confegien els cistells per dipositar-hi el raïm en temps de la verema. Després els venien al mercat o els intercanviaven per productes que no podien cultivar a les seves terres.

Si hi havia una cosa que a en Louis li agradava de debò era la preparació del vímet. Pensar-hi el reconfortava i, de tant en tant, quan la ferum de suor i orins li feia mal al nas, evocava l’aroma que desprenia la pell nua de la vimetera. Aleshores, aïllat del xivarri del taller, mentre doblegava les varetes o practicava incisions amb bisell per inserir-les per dins de l’entrellaçat, revivia moments de joia a Coupvray, a la vora del Marne. I tornava a sentir sota els peus el vímet en remull, submergit a les aigües del riu. Treure’l i escampar-lo sempre era una festa, com també els berenars de pa amb mel en companyia del seu amic Gustave, mentre esperaven que s’eixugués.

—Louis?

—Sí?

—Temo que ja ha tocat la campana —va dir monsieur Tor mentre li posava suaument la mà sobre les espatlles, com qui no gosa despertar algú d’un somni.

—Em sap greu. M’havia distret.

—No em fa res que et quedis una estona més; ets el meu millor alumne i m’agrada la teva companyia, però no voldria que tinguessis problemes. Ja m’entens…

—No, això sí que no em convé gens ni mica. Gràcies. Moltes gràcies. Fins demà.

El professor li va dir que l’endemà no hi havia classe, que era diumenge, però en Louis ja no el va sentir. Tota la seva atenció estava posada a perseguir una melodia que l’havia assaltat per sorpresa en ajustar la porta del taller. No es tractava de cap imaginació seva. El so li havia arribat de manera neta i clara, qui sap si a través d’una escletxa de la paret o escolant-se per sota d’alguna porta; impossible esbrinar-ho.

Aquella veu juganera que cantava Frère Jacques el va sacsejar de dalt a baix. Era una melodia molt especial, una mena de codi secret que compartia amb les seves germanes. Amb la Catherine, arran de l’horror viscut aquell dia desafortunat d’estiu en què el soldat rus els va fer tant de mal, i amb la Marie Céline, amb qui ja l’havien establert poc temps després que ell perdés la vista, quan vivia atemorit en un pou de foscúria i fantasmes. Havia començat com un joc, com una complicitat més, i amb el temps s’havia convertit en quelcom molt valuós. Ella taral·lejava sempre la cançó com un senyal d’alerta. Durant el temps de l’ocupació també havia resultat útil i era el darrer missatge que li havia donat a cau d’orella, abans de pujar a la diligència, el dia de la seva partença.

—Dreça molt les orelles, Louis —li havia dit a continuació la Marie Céline—, que seguiré exercint d’àngel de la guarda.

La presència de la seva germana a l’Institut era del tot impossible. Tal vegada corria algun perill i ella l’avisava des de la distància?

Tretze, catorze, quinze graons pujats a correcuita, parant l’orella al replà, però res.

En Louis va esperar inquiet l’hora de l’esbarjo per explicar-ho al seu amic. En Gabriel, quan va sentir tota la història, va esclafir en una sorollosa riallada.

—Et penses que estic tocat del bolet, oi?

—No t’ho prenguis malament, Louis —es va justificar en Gabriel fent un esforç per controlar el riure.

—Ja veig que m’he equivocat i no t’ho havia de confiar…

—Espera, home! Deixa que t’ho expliqui! És ella. Li agrada aquest joc.

—Ella? De qui parles?

—De la Margot, la filla del conserge i d’una de les cuineres.

—És ella qui canta?

—Sí. Diuen que s’enfila com els gats, és més viva que el diable i té la veu d’un àngel.

—Com ho saps, tot això?

—Ho sap tothom! Qui més qui menys l’ha sentit cantar o ha pogut percebre la seva presència al menjador.

—Però és cega?

—No, no ho és pas. Ajuda els seus pares i viu, com ells, dins d’un forat que dona al pati. Diuen que es mou entre nosaltres sense fer soroll. L’Alfred i l’Édouard comenten coses…

—Tu sempre dius que no són de fiar, aquest parell.

—Ells són els reis del dia, nosaltres els de la nit. Així funcionen les coses aquí. El més intel·ligent seria quedar-se’n al marge, però això no és possible. Els dos bàndols competeixen a mort davant les dificultats. Els que tenen restes de visió i són capaços de distingir contorns o clarors tenen avantatge fins que cau la nit. Aleshores, nosaltres som els amos!

—I dius que ells l’han vista?

—Això expliquen, i qui sap quantes barbaritats més. Vinga, home, només és una nena! Si no espavilem ens barraran l’entrada al menjador i tinc l’estómac als peus.

Durant aquell àpat i els següents, en Louis no hauria sabut dir si la verdura tenia poca sal o si els ous estaven massa fets. Des que posava el peu al menjador fins que en sortia, afuava els sentits per captar qualsevol indici de la presència de la Margot. El més subtil contacte li disparava totes les alarmes. Fins i tot va provar de taral·larejar la cançó al mateix lloc on l’havia sentit aquell dia en sortir del taller. Buscava una resposta per verificar que tot plegat no era fruit de la seva imaginació, i albergava el desig que una mica d’alegria l’anés a trobar de nou.

La Margot es va fer present a la seva vida de la manera més inesperada…

Era dijous, un dia que tots esperaven amb candeletes perquè sortien de passeig, una ocasió per respirar més enllà dels murs i poder escoltar una banda sonora diferent de la que marcava la rutina de la institució. El seu destí sempre era el mateix, el Jardin des Plantes, un jardí botànic d’una extensió considerable que en Louis es delia per visitar durant la primavera. Deien que Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon, el gran naturalista, n’havia estat director. A finals de febrer, malgrat que poques espècies deixaven petjada als narius dels nois, era un bàlsam que els vivificava.

El recorregut no oferia cap dificultat, atès que es trobava a la mateixa rue Saint-Victor, en paral·lel al Sena, seguint-la cap a l’est. Caminaven de dos en dos, agafats a una corda guarnida de nusos equidistants. Sovint eren objecte de burla o d’alguna broma de mal gust, i la canalla cridava al seu pas…

—Mireu, ja passa la cadena!

Només es distingien dels galiots pel fet que no anaven custodiats per gendarmes i que tan sols es tractava d’unes criatures.

Aquell dia es feia feixuc avançar. La neu que havia caigut durant la nit s’acumulava als carrers i la gent estava nerviosa. Alguns botiguers obrien camins a cop de pala fins als establiments on venien els seus productes; altres persones renegaven en constatar com les rodes dels carros es quedaven atrapades i havien d’alleugerir la càrrega. La doble filera dels nois cecs també havia patit algun entrebanc.

—Estúpid! No penso tornar a posar-me al teu costat! Ja t’he advertit que aixequessis els peus i anessis amb compte. Aquesta nit sabràs el pa que s’hi dona!

L’Alfred i tres nois més, entre ells en Louis, havien anat a raure a terra, arrossegats per en Joseph. Aquest noi, el silenciós company de pupitre d’en Braille, era una mica esguerrat i, malgrat tenir una ment brillant, els seus membres no sempre obeïen els dictats del seu cervell.

Entre els detractors de l’un i de l’altre van armar un escàndol. La gent que passava, en veure-ho, es va quedar fent apostes a favor del grup que resultaria guanyador. Però els equips es van dissoldre més ràpidament que la neu sota la pluja. Ningú no sabia del cert amb qui es jugava els calés; els nois s’engrapaven abans i després de colpejar-se, però la veu no sempre anticipava el proper cop de puny. En dispersar-se i perdre el contacte amb la corda, el caos va ser absolut. Els transeünts van ficar-hi cullerada i, com si assistissin a un espectacle de circ, van fer rotllana intentant encabir-los tots a dins. Quan un dels nois avançava topant contra els cossos dels espectadors, l’empenyien al centre animant-lo a seguir.

Els dos professors no tenien prou mans per controlar un grup tan nombrós, a camp obert i amb la gentada que intervenia en la seva contra.

En Louis, arraulit a terra i protegint-se el cap amb els braços, cridava el seu amic, però no era fàcil fer-se sentir enmig d’aquell guirigall. De sobte, una mà desconeguda el va ajudar a posar-se dret. En un primer moment, atabalat com estava, en Louis ni tan sols li va adreçar una paraula d’agraïment. Poc després, quan va sentir una paret a l’esquena, va intentar controlar la tremolor del cos. Gairebé imperceptible, lleugerament per sobre del soroll que imprimia la sang colpejant-li les temples, va sentir de nou cantar la seva cançó…

—Margot! Ets tu? Si us plau!

Va ser, però, la mà fèrria d’un gendarme, que el premia fort del braç, la que, atenent els precs dels professors, el va portar de nou amb el grup, ja sota control.

En Louis es va quedar temptejant el buit amb un únic mot a la boca.

—Margot?