LA HUMILIACIÓ D’EN BARBIER

París, finals de març de 1822

De la darrera neu, que feia unes setmanes emblanquinava les teulades de París, només en quedava el record a finals de març. Vora els camins i als retalls del terra que havien romàs a recer de carros i animals, començava a clapotejar el verd tendre. De tant en tant, algun ocell s’acostava a l’ampit de l’única finestra del dormitori comunal i deixava anar un refilet que anunciava el bon temps.

Al cor d’en Louis, però, no semblava que hagués arribat el desglaç. La Margot s’havia fet fonedissa i una donassa anomenada Alice ocupava el lloc de la Babette a la cuina. Les males llengües havien fet córrer tot tipus d’històries al voltant de la desconeguda del cementiri, però cap no s’havia confirmat. El vidu es mostrava taciturn i ni desmentia ni donava per bona cap de les tafaneries que s’escampaven per l’Institut.

Aquells esdeveniments havien trastocat les rutines i la capacitat de concentració d’en Louis. Ara no li resultava tan fàcil aïllar-se del món per trobar respostes a les dificultats que encara li plantejava el mètode d’escriptura que, a poc a poc, anava fent seu. Potser per aquest motiu, la reunió amb els seus companys per debatre les bondats o els problemes del sistema Barbier va ser menys profitosa del que esperava.

La Lorraine, l’Alfred, en Gabriel i l’Édouard coincidien que necessitaven més temps per familiaritzar-se amb un sistema tan diferent i complex, però el capità no va voler ajornar la reunió prevista.

Els cinc alumnes, acompanyats per en Pignier, van sentir les botes del militar mentre creuava l’estança amb decisió. Un calfred va recórrer l’espinada d’en Louis. Només feia tres anys que, en aquell mateix espai, el seu pare ocupava la cadira en què ara estava assegut. Al bell mig dels dos, una maleta amb el seu nom i un fardell. Tres anys? Semblava tota una vida! Què se n’havia fet, d’aquell vailet poruc que encara confiava en la gent?

—Molt bon dia, senyors i senyoreta —va dir en Barbier amb una veu flonja, impròpia del seu tarannà.

En Louis va tornar-li la salutació uns segons més tard que els seus companys. Això no va semblar tenir cap mena d’importància atès l’estat en què es trobava el nouvingut.

—Perdonin el retard, no era la meva intenció fer-los esperar. Hauran de disculpar-me, vinc trasbalsat.

—Li podem oferir una mica d’aigua, potser? —va dir en Pignier, atansant-li una cadira i afanyant-se a recollir-li la capa i el barret.

—L’hi agrairia molt.

Els cinc alumnes seguien amb interès aquell episodi en l’intent de desxifrar quin era el motiu de la inquietud manifesta del capità. No va ser fins a uns minuts després que ell mateix va relatar els fets.

—Vinc de la plaça de Grève i encara no puc donar crèdit al que hi ha tingut lloc.

Un silenci respectuós es va estendre entre els reunits. Tothom sabia que la plaça, que devia el seu nom als materials dipositats a la riba del riu, dia sí i dia també era un cau de raons.

—Eren tan joves i fornits! Tots quatre amb rang de sergent i una temprança que feia feredat de veure. La multitud no cridava com de costum, no escarnia. No eren lladres, ni violadors, no havien comès cap crim de sang…

Quan en Barbier es va adonar que s’havia deixat portar per la rauxa i que les seves paraules rajaven sense ordre ni concert, va fer una pausa per prendre el pols de la situació. La Lorraine havia inclinat el cos cap endavant com si en aquella posició fos més fàcil entendre un discurs que li resultava del tot incomprensible. En Louis arrufava les celles i el seu esguard traspuava certa incredulitat; els altres tres nois estiraven el coll a la caça de detalls que saciessin la seva tafaneria.

El capità va recuperar l’aire de superioritat que li era propi i va prosseguir:

—El jutge els va acusar de conspirar contra la monarquia, d’estar relacionats amb el grup revolucionari dels Carbonari. I els han decapitat per a escarment de tots aquells que gosin aixecar la veu.

—Però eren culpables? —va preguntar l’Édouard.

—Déu nos en guard de dir una paraula més alta que l’altra respecte a això.

—Però… —va insistir el noi.

—Jo només sé el que he vist. Molta noblesa per a una mort tan terrible. Un dels homes, anomenat Jean-François Bories, que semblava liderar el grup, ha demanat ser decapitat en darrer lloc. Mai no havia vist ningú pujar les escales fins al cadafal amb el cap tan alt i amb tanta serenor a l’esguard.

—I ha presenciat com els caps dels seus amics rodolaven per terra? —va demanar l’Alfred en veu baixa, com si no gosés.

—Sí, l’un rere l’altre.

Els únics sorolls que es van sentir després que el capità digués aquelles paraules van ser l’engolir dificultós de la saliva a la gola d’en Louis i un sospir que la Lorraine va ofegar sense haver acabat d’expulsar l’aire.

Tancar aquell tema que els havia corprès i reconduir la reunió fins a abordar el veritable motiu que els havia dut fins allí no va ser una tasca senzilla. Hi va ajudar força l’entrada brusca d’en Demezière, anunciant la presència d’un parell d’inspectors de sanitat.

El director va abandonar la sala a correcuita i en Pierre-Armand Dufau va ser designat per ocupar el seu lloc.

—No n’estic gaire al cas, però aquest invent dels punts em resulta curiós. Estaré encantat d’escoltar-vos —va dir aquell personatge d’estatura mitjana, panxut i amb un to a la veu que semblava situar-lo per sobre del bé i del mal.

—Com ja el deu haver informat monsieur Pignier, el meu invent pot ser de gran utilitat per a la formació d’aquests alumnes. De fet, va ser dissenyat per llegir a les fosques, al camp de batalla. —En Barbier no amagava el seu enuig.

—De fet, els educadors d’aquesta casa vivim cada dia alguna cosa semblant a una batalla. He vist que alguns nois juguen amb una mena de punxons i s’entretenen fent forats en un entramat de fusta. La veritat és que m’ha semblat perillós. Mai no saps com acabaran aquests jocs, i menys amb una eina punxeguda…

—Si em permet, monsieur Dufau, no es tracta de cap joc, ni tampoc d’un entreteniment.

En Louis va parlar amb determinació i un punt d’insolència. De manera immediata, tots els rostres es van girar cap a ell.

—Celebro que estiguem d’acord —va dir el capità, visiblement cofoi—. Si no vaig errat, a vostè el coneixen per en Braille, oi?

—Sí, senyor. Louis, per servir-lo.

—Em satisfà veure que tenia raó i que, després de practicar amb el meu mètode, convenen amb mi que és una veritable revolució.

El sotsdirector havia perdut l’aplom i se’l notava molest i fora de joc. Havia abandonat la cadira on seia i buscava la manera d’intervenir sense pixar fora de test. El portaveu dels alumnes, pel contrari, no tenia cap intenció de fer-se enrere.

—Les fustes que ha esmentat el doctor Dufau són rèpliques de les que vostè ens va facilitar. Les han fet al taller de fusteria per poder practicar.

—Excel·lent! —va exclamar en Barbier.

—Tenim algunes observacions per fer.

—Com dius? —la veu del capità va sonar gairebé desafiadora.

—Tal com ja l’hi vaig dir, nosaltres estem educats en el respecte a l’ortografia i els signes de puntuació…

—Ah! És això! —va interrompre burleta el capità.

—No. No és només això. Tampoc no hi ha números, ni signes matemàtics. Hem trobat a faltar la notació musical…

—Per l’amor de Déu! Sou cecs! Per a què coi voleu tot això?

Aquella afirmació, i la pregunta que l’acompanyava, va tenir el mateix efecte sobre el petit grup que l’afilada guillotina de la qual s’havia parlat només feia una estona.

—Jo tampoc no ho acabo de veure clar. Pel que entenc, aquests punts separaran definitivament els cecs de la resta de persones —va intervenir en Dufau—: Es tracta de buscar maneres d’apropar-los al món dels vidents. El doctor Haüy hi va dedicar la vida.

—Els llibres en relleu són molt costosos i la lectura és lenta i feixuga —va intervenir la Lorraine cridant l’atenció dels seus companys, poc interessats en les finances de l’Institut.

—Vaja! Ara em sortiu amb aquestes? Realment, no teniu una altra cosa a fer. Tal vegada no hi poseu les hores i l’interès que requereix.

Els raonaments d’en Pierre-Armand tampoc no van trobar l’acceptació dels reunits i, a mesura que van anar avançant les aportacions dels uns i els altres, el clima s’anava enrarint. Quan el director es va incorporar de nou al grup, la tensió es podia tallar amb un ganivet.

—Jo crec que el seu mètode és molt bo com a punt de partida. Té possibilitats —va dir en Louis; un lleuger cop de cap en senyal d’assentiment va acompanyar les seves paraules.

—No m’ho puc creure! Un punt de partida, dius? Doctor Pignier, convindrà amb mi que això és una insolència.

—No he tingut intenció de molestar-lo, capità. Si ha estat així, li prego que accepti les meves disculpes —es va avançar en Braille—. Hauríem de simplificar…

—En què quedem? És poc elaborat o massa per al vostre gust? Esteu segurs de saber el que voleu? —va demanar burleta.

—Volem llegir, aprendre, escriure. Això volem —va replicar l’Alfred—. Hem treballat dur de dia i de nit. Ja sap que per a nosaltres la foscor no és un problema. Cada dia hem repassat els seus punts. Ningú no desitja amb més força que nosaltres que això funcioni. Per què no fa el favor d’escoltar el que li ha de dir en Louis?

Ningú no s’esperava aquella intervenció, i també va agafar de sorpresa el capità, que no va saber què respondre. Quan en Louis va prendre la paraula, una sensació nova unia aquells cecs. Era com si compartissin una causa comuna; tenien una batalla per lliurar, se’n sentien responsables i capaços.

—Necessitem més temps per assolir resultats, però tots coincidim que són massa punts. En alguns símbols n’hi intervenen dotze, per tant una sola síl·laba pot utilitzar més d’una vintena de punts. És impossible sentir-los al tacte amb un sol dit! Si hem de fer el recorregut per repassar-los, tots ens perdem, i es fa molt difícil de recordar, com amb les lletres en relleu.

—El que dieu no és cert. Els meus soldats eren capaços de desxifrar codis.

—No dubtem de la seva paraula, senyor —va argumentar la Lorraine—, però no és ben bé el mateix. Els seus missatges eren breus i el contingut sempre feia referència a termes bèl·lics.

—Si ens ho permet, volem seguir treballant-hi. Estem convençuts que…

—Doctor Pignier, no em puc creure que permeti una humiliació com aquesta. És vergonyós que uns mocosos cecs es creguin amb el dret de donar-me consells. A mi, un inventor reconegut! —va dir en Barbier colpejant-se el pit i aixecant la barbeta per sobre de tots.