UN RAIG D’ESPERANÇA

El dia era molt fred. La neu no havia deixat de caure en tota la nit i París s’havia despertat feixuga, mandrosa. Si fer els trajectes a peu esdevenia dificultós i no exempt de riscos, utilitzar el transport públic tampoc no era cap garantia d’èxit. A poc a poc, però, la quotidianitat dels seus habitants li va injectar la força necessària per desempallegar-se de la mortalla blanca que tenallava els moviments de la ciutat.

En Braille i en Tor van forçar el pas més de l’acostumat per aconseguir ocupar les dues darreres places de les vint-i-quatre en total de què disposava aquell vehicle estirat per cavalls. Un netejabotes, mitja dotzena de comerciants amb gàbies de gallines i sacs de llegum, senyores amb canalla a coll, un nano que venia diaris i uns homes molt ben empolainats eren els seus companys de viatge. Abans de creuar el Sena cap a la riba dreta ja n’havien baixat la meitat, però la barreja d’olors va romandre al petit habitacle encara una bona estona més.

En Tor, acomplint els desitjos del seu protegit, va anar narrant tot allò que succeïa al seu voltant. De la mateixa manera que el pintor escull els pigments necessaris per acolorir un paisatge, l’home anava destriant amb cura cada paraula utilitzada per representar les múltiples realitats que els circumdaven.

El vell Tor s’havia convertit en els ulls d’en Louis i de molts altres nois que havien crescut sota la seva empara. Sempre deia que era el millor regal que li havia fet la vida, atès que li havia permès aprendre a mirar d’una altra manera.

Amb aquesta certesa, i traient el nas per la finestreta del vehicle, el professor va relatar les petjades de carros, carretes i cotxes de cavalls. Els diferents solcs bastien infinitud de cruïlles sobre la neu. S’hi confonien orígens i destins, configurant un laberint impossible. En Louis Braille va moure els seus ulls vacus dins les conques i, buscant el ritme provocat per la imatge de les roderes, va evocar una d’aquelles partitures que anava traduint al seu mètode.

—Li estic molt agraït, monsieur Tor. Sap què penso?

—Què penses, Louis?

—M’ho presenta amb tanta fidelitat que gairebé puc imaginar-me els reguerons com si fossin els punts del meu mètode de lectura!

La conversa es va estirar fins que el cotxer va anunciar la plaça du Châtelet. Era la parada més propera al seu destí. Aquell dia la gran font de divuit metres que n’ocupava el centre restava muda. L’aigua s’havia congelat a les canonades i les quatre figures que envoltaven la base estaven cobertes per un mantell de neu.

—Somriu? —va preguntar en Louis Braille al seu acompanyant.

—Sí, sí que ho faig! —va respondre sorprès en Tor.

—No m’explicarà quin n’és el motiu?

—Són records de vell xaruc.

—Vostè no ho serà pas mai, un vell xaruc! —va protestar en Louis.

—Ai, fill! El temps no perdona. Però encara recordo com si fos ara quan Napoleó va fer construir aquesta font. Era el 1808; tu no havies nascut i jo era un jove professor, una mica més gran que tu ara. Ens volien fer creure que era un projecte destinat a portar aigua potable al veïnat, però la veritable raó era una altra. La idea era erigir un monument per commemorar les seves victòries a Egipte. I és ben cert que aleshores em van impressionar molt aquestes belles imatges que representen la vigilància, la justícia, la força i la prudència, però tothom que creuava la plaça torçava el coll mirant al cel fins a trobar-se amb la bellíssima estàtua de la victòria. Quan el sol la tocava de ple, resplendia dalt de la columna, talment com ho faria un veritable àngel. Era impossible passar-hi de llarg! Ara em venia a la memòria que un dia, mentre l’admirava, un nen va dir a la seva mare que allò era un ocell amb les ales esteses. Des d’aleshores sempre que la contemplo veig una au que porta els llorers de la victòria.

—Com m’agraden les seves històries, monsieur Tor!

Poc després els dos professors avançaven amb pas incert, cadascun ajudant-se del seu bastó, per motius diferents, però amb un ample somriure al rostre.

La família Barraud vivia a la rue Rambuteau, entre la rue des Francs-Bourgeois i Saint Eustache. De fet era el carrer més nou de París i travessava ben bé el centre de la ciutat. Portava el nom del seu creador, un home que deien que posaria fi a la congestió de trànsit i als problemes d’higiene dels barris antics i, també, per desgràcia, els més poblats. Aigua, aire i ombra, això era el que prometia el prefecte.

Malgrat les promeses, tot estava cap per amunt i la pols que aixecaven les obres va fer estossegar en Louis Braille. Amb un acte reflex es va endur el mocador blanc a la boca; tot seguit se’l va acostar al nas per comprovar que la sang no hi hagués fet acte de presència, com altres vegades. Tanmateix, de manera dissimulada, va cercar el gust ferruginós a la llengua i es va assossegar en obtenir-ne un doble resultat negatiu. Molt més tranquil, es va arreglar el llaç que portava lligat al coll i es va estirar les mànigues del gavany color xocolata que li arribava un pam per sota dels genolls. Uns segons més tard, va trucar a la porta.

Simultàniament, en Tor va redreçar l’esquena per dissimular una gepa suau que el feia minvar lentament però inexorablement. Una jove de cabells clars i uniformada amb davantal blanc i còfia els va rebre amb un somriure assajat. Seguint el protocol, els va demanar el nom per saber a qui havia d’anunciar. Aleshores, en Braille va prendre la paraula:

—Soc el professor de l’Antoine. El meu nom és Louis Braille i ell és monsieur Victor Signoret, també professor del centre. Hem vingut a interessar-nos per la seva salut.

La minyona, després de fer-se càrrec dels seus abrics i guiar-los fins a una estança contigua, va desaparèixer per la porta que donava al passadís. En trepitjar la catifa teixida amb colors vius, en Braille la va notar tova sota els peus. Amb la mateixa precisió, va examinar la cambra on es trobaven i, per la manera com amortia els sons, va tenir la seguretat que allotjava mobles i llibres. A diferència de la biblioteca de l’Institut, s’hi respirava molt i molt bé i el crepitar de la llenya a la llar de foc hi afegia un to de calidesa.

—Hi ha un ram de matthioles sobre la taula, oi?

—No deixaràs mai de sorprendre’m, Louis —va respondre en Tor mirant alternativament les flors i el jove professor.

—De quin color són?

—Això de com us imagineu els colors tampoc no ho entendré mai!

—Ja li vaig dir que tot era qüestió de temperatura…

—Deixa-ho córrer, encara que m’ho expliquessis moltes vegades, mai no seré capaç de fer-me’n a la idea! I les flors són de color lila.

—Les meves preferides! —va exclamar en Louis fent una respiració profunda. Les aletes del nas se li van eixamplar i tot el seu rostre va relaxar-se.

—Bon dia tinguin —va interrompre una veu ben timbrada d’algú que tot just acabava d’entrar a la sala, trencant el sortilegi.

En Louis va suposar que un pas tan segur i decidit només podia correspondre al pare de l’Antoine. Quan va considerar que la distància era la correcta, li va allargar la mà i monsieur Barraud, en resposta al seu gest, l’hi va estrènyer amb fermesa.

—Els agraeixo molt que s’hagin pres la molèstia de venir. L’Antoine no està en condicions de rebre visites, però es posarà molt content quan li faci saber que han estat aquí. Puc fer que els portin alguna cosa calenta per beure? Un brou, potser? Jo he d’atendre uns assumptes, però es poden considerar a casa seva.

—Oh, no! De cap manera voldríem ser una molèstia! Ens sap greu que el seu fill hagi passat per aquest tràngol.

—Bé, ara mateix està en bones mans. Necessita recuperar-se i passar pàgina.

—Però, llavors… —va dir en Braille.

—Ha estat un fet molt desafortunat i dolorós. La policia ho està investigant i el responsable pagarà per un crim com aquest. Sé que se’n poden fer el càrrec, de les nostres reserves.

—Oi tant! Si podem fer… —va començar en Louis.

—Gràcies, gràcies de nou, per l’oferiment. Gràcies en nom del meu fill i en el meu propi —el va interrompre aquell home perfumat.

—El seu cotxe l’espera, senyor —va dir la minyona de la porta estant.

El pare de l’Antoine li va agrair tan oportuna i estudiada intervenció amb un gest de complicitat que no va passar per alt a en Tor.

—Disculpi’m. La companyia és molt grata, però la realitat s’imposa i el meu sastre no espera —va dir amb rostre relaxat i allargant-los la mà per a un comiat rodó.

En Tor va fer el senyal pertinent a en Louis perquè ell correspongués al gest i un instant més tard l’amo de la casa es va fer fonedís.

Els dos homes van romandre uns segons en la mateixa posició que monsieur Barraud els havia deixat. Tot seguit van demanar els seus abrics per iniciar el camí de tornada. Tot just havien travessat el carrer quan la jove que els havia rebut els va reclamar amb urgència.

—Messieurs! Si tinguessin l’amabilitat d’acompanyar-me… Madame Barraud voldria parlar amb vostès.

—Com diu?

—La meva senyora m’ha demanat que els vingui a buscar —va dir la minyona, apressada.

En Louis Braille i monsieur Tor la van acompanyar sense afegir una sola paraula. La mare de l’Antoine els esperava a la sala i, després de les salutacions cordials, va ser ella qui va trencar el silenci.

—Senyors, no sé com començar… No és fàcil fer aquest pas a l’esquena del meu marit. Els agraeixo l’interès que han demostrat pel nostre petit Antoine. És un noiet despert i amb un cor molt gran. Però no és tan assenyat com em pensava…

La dama que tenien al davant feia olor de talc i violes. Una aroma de net, de primavera, com una carícia inesperada. En Louis es va sentir reconfortat i va connectar amb una altra essència del passat, la flaire que desprenia la pell de la Juliette. La veu de madame Barraud era més madura, però. La utilitzava sabent que era una arma poderosa, que la modulació i el timbre eren impecables. Només en les darreres paraules de la seva intervenció va trontollar imperceptiblement.

En Tor va mantenir la mirada baixa per no importunar-la. En Louis Braille hauria volgut treure ferro a la situació, però no va trobar-ne la fórmula.

—Madame… Si podem…

—No. No digui res —va interrompre les bones intencions del jove professor—: Ben mirat, allò que els vull dir és ben senzill. Necessito, això sí, que em prometin absoluta discreció.

—Ja hi pot comptar —van dir gairebé alhora els dos homes.

—Soc conscient de les enraonies que corren amb relació a l’incident de l’Antoine. Tal com els ha dit monsieur Barraud, la policia va al darrere del carnisser que li va destrossar la boca. Malgrat tot, hem de donar gràcies perquè sembla que no s’ha produït cap infecció greu, la febre no és alta i estem en condicions de pagar un bon metge. Però no em vull ni imaginar quantes criatures deu haver destruït aquest pervers, abans de trobar-se amb el meu fill!

En Braille i el seu acompanyant van seguir expectants a l’espera d’informació per poder lligar caps. La minyona va entrar a la sala per portar tres copes de licor i per alimentar la llar de foc amb un parell de troncs; després es va retirar amb l’avís de no tornar a interrompre la reunió.

—Tot va ser culpa meva —va dir, finalment, la dona.

—No veig com ho hauria pogut evitar.

—Estimat professor, hi ha moltes coses que vostè no sap amb relació a l’Antoine, a mi mateixa, a la nostra família…

Les paraules de madame Barraud van sonar a sentència i, en escoltar-les, el cor d’en Louis Braille es va disparar. Amb gest pausat es va afluixar el llacet del coll i va voler atribuir aquella sufocació al glop de licor que tot just li baixava gola avall o, potser, al foc més viu a la xemeneia. Sabia, però, que el seu neguit tenia més a veure amb el misteri que estava a punt de revelar-se.

—Dos napoleons d’or i divuit de plata. Vet aquí el tresor que va aconseguir l’Antoine per les seves quatre dents, una incisiva i tres ullals. Aquest podria ser el preu d’una vida just acabada d’estrenar, vet-ho aquí!

—Però, va ser ell…

—Hem quedat que puc parlar amb tota confiança, oi?

—No en tingui cap dubte, madame Barraud.

—Necessitava els diners i no me’n va voler dir res. Pensava que… No sé pas què pensava! El meu espòs no en sap res, però no voldria que se’n fessin una imatge injusta. És un home molt treballador que es desviu per la seva família.

—A nosaltres no ens ha de donar cap explicació —va dir en Tor, per posar-l’hi més fàcil.

—Para poc per casa, la feina el té molt ocupat. Fa negocis amb els vins i de vegades les seves estades a l’estranger es prolonguen durant setmanes.

—L’Antoine n’està molt, del seu pare —va afegir tímidament en Braille notant una petjada de dolor en la veu d’aquella dona.

—Sí, és cert. Ha aixecat un imperi del no-res. L’educació dels meus fills és la meva responsabilitat.

En Louis Braille va arrufar el nas al mateix temps que madame Barraud demanava que l’excusessin. Va tornar un parell de minuts més tard, aquest cop acompanyada. Una nena vestida de blau cel, amb un llaç del mateix color que li trenava els cabells, avançava agafant-li la mà. En Tor va calcular que no devia tenir més de vuit o nou anys. El seu caminar era vacil·lant i inclinava el cap lleugerament cap a la banda dreta.

—Els vull presentar l’Adélaïde, la germana de l’Antoine. La meva filla petita.

La menuda els va saludar amb una graciosa reverència. Després va esperar les seves veus per esbossar un somriure. Monsieur Tor es va posar les mans al cap; en Braille seguia desconcertat.

—He advertit a la meva filla que si els cosia a preguntes no voldrien tornar més. Però és una noieta amb idees pròpies —va dir la dona acaronant els cabells de la petita—. Ha sentit a parlar tant dels professors de l’escola on va el seu germà que en coneix tots els noms, i els malnoms també!

—Aleshores… —va dir tímidament en Louis.

—Sí. El seu olfacte és molt fi. Com no podia ser d’altra manera, és clar. L’Adélaïde és cega de naixement. I molt llesta, per cert! —va afegir amb orgull.

—He après a llegir amb el seu mètode, senyor! —va exclamar l’Adélaïde amb veu enriolada.

—Què dius ara? Qui te n’ha ensenyat?

—L’Antoine! Fem classes cada dia, tret de quan el pare és a casa… —va afegir dubtant per si revelava alguna cosa prohibida—. I quan ell s’absenta per atendre les seves obligacions, que són moltes, jo practico. Practico tot el dia!

—L’hauria de veure llegir. Ho fa gairebé a la mateixa velocitat que el seu germà, és increïble!

La conversa i les demostracions de la nena es van allargar fins ben bé el migdia. Tots quatre estaven d’allò més excitats, però no es podien exposar que monsieur Barraud tornés a casa abans del previst. Conscient del risc, la mare de l’Antoine va posar fi a la visita. L’Adélaïde va assajar un comiat convencional, però, sense que ningú no ho pogués evitar, es va tirar al coll d’en Louis Braille i li va dir a cau d’orella:

—Convenci el meu pare. Jo també vull aprendre. Si us plau, ajudi’m. Si us plau…

Madame Barraud va demanar disculpes pel comportament de la nena i pel fet que no els hagués portat a visitar l’Antoine.

—Menteix molt malament, aquest fill meu, i no voldria engegar-ho tot en orris per un descuit.

Només al darrer moment, quan la nena havia marxat i es van quedar sols, la dona els va desvelar els motius que havien portat l’Antoine a fer aquella bajanada…

—El meu espòs no sap que l’escola on va l’Antoine és originàriament de cecs.

—Però…

—Deixi’m que l’hi expliqui. Durant molt temps vaig lluitar per tractar l’Adélaïde de la manera més normal possible. És una nena encantadora i molt intel·ligent, ho han vist amb els seus propis ulls. Perdoni, monsieur Braille, ha estat una descortesia per part meva. Em sap greu…

—No pateixi, hi estic ben acostumat i sovint hi faig broma. No passi pena, per això. Segueixi, si us plau.

—Va ser idea de l’Antoine i no m’hi vaig saber negar. De fet, ha estat la millor decisió que he pres en tota la meva vida. No es pot imaginar com d’important ha estat per a la meva filla! Però ara no té aturador; té fam de saber, amaga punxons i papers per tots els racons i es passa el dia practicant.

—Però d’on els ha tret?

—Hi ha un alumne intern que ven material a l’Antoine. No desvelaré el seu nom. Ho entén, oi?

—Me’n faig el càrrec, sí. I, doncs, què va passar?

—Li va fer xantatge. Un cop lliurat el material el brivall el va acorralar i li va fer prometre que li donaria cinc napoleons d’or. Si s’hi negava, cridaria el conserge i el descobriria, amb proves suficients per expulsar-lo de l’Institut. Jo aquell dia no era a casa i… La resta ja s’ho poden imaginar.

Durant molts dies, en Louis Braille va conjurar totes les seves forces per seguir treballant més i millor; els fets succeïts a casa dels Barraud i la tossuderia de l’Adélaïde l’havien commogut de debò.

Feia molt temps que tenia una certesa: la llum no residia únicament en els ulls, els camins per arribar-hi eren múltiples i tothom, sense excepció, tenia el mateix dret a conquerir-la.

Monsieur Tor va posar en marxa un taller per construir pautes de fusta i material complementari, especialment mapes en relleu de tot el món. Els dos professors van parlar amb monsieur Pignier i, des de la direcció, es va veure amb bons ulls fomentar la traducció de poemes i petits contes al Braille. Van aconseguir, fins i tot, que un dia a la setmana nens cecs sense recursos anessin a l’Institut a aprendre. Els uns ensenyaven als altres, els grans als petits i, de vegades, també als vells.

En Louis Braille preguntava sovint:

—Quants n’hi ha de nous, avui? Quina cara fan en descobrir que sota els punts hi bateguen les lletres? Parli’m de l’expressió que adquireix el seu rostre quan se senten capaços de llegir per primer cop una paraula. No passi res per alt, monsieur Tor.