CECS QUE ENSENYEN ELS CECS

Van sortir en grups. Anaven amunt i avall com formigues silencioses que tornaven al cau amb la feina feta. Un toc de campanes, prèviament anunciat, els va convocar al pati i des del més gran fins al més petit van recórrer l’espai amb determinació. Pujaven o baixaven graons, segons es trobessin a les aules superiors o als tallers de la planta baixa. Els alumnes de l’Institut anaven alimentant un riu que es movia a les fosques malgrat la intensa llum del migdia que entrava a pler pels finestrons.

Gairebé tots els professors eren còmplices d’aquella crida. De fet, només dos dels vidents havien quedat fora de la convocatòria. En Joseph Gaudet, el subdirector, es va mantenir a l’expectativa. Era un home trempat, sociable i molt observador, i ja feia temps que practicava un fràgil equilibri entre els uns i els altres. Entenia l’argument segons el qual un mètode de punts segregava els cecs, però en el fons ensumava la por d’aquells que no estaven privats de la vista a deixar de ser necessaris. Cecs que ensenyen a cecs un codi compartit i engrescador.

Durant les darreres setmanes havia estat testimoni de com nens que arrossegaven el pes de la dependència semblaven alliberats d’aquesta xacra. Fruïa amb la il·lusió que mostraven en passar-se notes escrites amb el sistema ideat per en Louis Braille i com les responien sense necessitar una tercera persona a la qual havien de fer partícip del contingut.

Mai fins aleshores no havia advertit tanta confiança en el fer i desfer, tanta fal·lera en la descoberta d’aquells missatges que desxifraven amb avidesa i contestaven amb promptitud.

No. En Joseph Gaudet no va oposar resistència a aquella rebel·lió pacífica gestada a l’esquena d’en Dufau. La Lorraine Dugués, amb el seu grup de trenta noies, també havia respost a la convocatòria. En pocs minuts, tots els alumnes de l’Institut per a Joves Cecs s’aplegaven cridant el nom d’un dels professors més estimats, un que no feia tant de temps havia hagut d’enfrontar-se als mateixos problemes.

—Braille!

En Tor seguia el decurs dels fets des de la porteria, on l’Alfred es trobava fora de combat després de beure una tisana molt especial preparada per madame Zélie.

—No se n’hi haurà anat de la mà, oi? —va preguntar el vell professor.

—I ara! Sé perfectament el que faig. Quan es desperti tindrà mal de cap, però res que no es curi en un dia… O dos… —va afegir sabent que escandalitzaria aquell home atemorit que li demanava alguna certesa enmig del caos.

Mentre seguien amb la juguesca algú va trucar a la porta. En Tor no es va moure, només es va arronsar d’espatlles amb cara de circumstàncies.

—Però, què li passa? Obre vostè o ho faig jo?

—I si és…

—Calli, home, calli! Com vol que sigui… Al doctor Dufau no el podríem tenir més ben col·locat! Ja se n’encarregarà la Margot, d’entretenir-lo fins al vespre. No pateixi gens per això, aquest assumpte el tenim al sac i ben lligat. I ara obri la porta sense temor, de ben segur que deu ser en Pignier.

Madame Zélie tenia raó; era l’antic professor que, per descomptat, estava al cas de tot el que succeïa dins d’un recinte que coneixia a ulls clucs. Des que havia estat substituït, i injustament calumniat, no havia tornat a trepitjar aquell lloc, però tant en Louis com en Gabriel i l’Hippolyte el visitaven sempre que podien; el fet de viure a la mateixa rue Sant Victor ho facilitava força. De casa seva estant s’havien planificat els moviments que alumnes i docents seguien ara fil per randa.

En Pignier, però, no anava sol. Un jove i dues senyoretes molt ben vestides l’acompanyaven, i tots tres eren cecs. Monsieur Tor va mirar el noi amb estranyesa. Només quan aquest va somriure i va deixar a la vista la dent partida en una baralla que el mateix Tor havia ajudat a sufocar molts anys enrere, el professor el va reconèixer.

—Édouard! Segueixes tenint la mateixa expressió de brètol, però amb dos pams més d’alçada!

El jove, que vivia als Quinze-Vingts, li va encaixar les mans amb afecte. Van creuar dues paraules més abans que madame Zélie s’avancés a les presentacions de les dames.

—Jo et conec! Posaria la mà al foc i no em cremaria pas! Ningú no té una pell com la teva, Juliette!

La noia va somriure ruboritzada i, sense dir res, es van abraçar efusivament. Al cap d’un moment, amb llàgrimes als ulls, va mormolar:

—Aquesta sí que ha estat una grata sorpresa. Ha passat tant de temps! No m’hi vaig quedar gaire, aquí…

—Tant és, hi ha persones que per on passen hi deixen petjada i tu n’ets una. Benvinguda de nou! Però la jove que t’acompanya no se’m fa present…

—Em dic Adélaïde i, malgrat que no he estat mai alumna d’aquesta institució, n’he sentit a parlar molt, de vostè.

—Espero que bé —va dir madame Zélie amb la veu enriolada.

—I tant!

—Llavors…

—Soc la germana de l’Antoine Barraud. El noi que es va vendre les dents —va afegir en percebre la incomoditat dels presents.

—Mare de Déu Santíssima! —va exclamar monsieur Tor—. Ens han dit que l’Antoine estudia Medicina.

—Els han dit la veritat; serà un magnífic metge. És un ésser humà excepcional. Sense ell i la tossuderia de la meva mare… En fi, no he vingut aquí a parlar de mi —va dir canviant radicalment el to—. Ha començat la reunió?

—Oh, sí! Passin, passin! Monsieur Braille tot just ha començat a dirigir-los unes paraules.

El doctor Pignier va somriure en sentir el tractament que dispensaven a en Louis, el seu Louis, ara convertit en tot un professor amb reconeixement de líder.

Quan en Tor es disposava a ajustar la porta, dos joves vidents fornits i modestament vestits van demanar permís per sumar-se a la convocatòria.

—Perdonin, però el director avui no els podrà atendre, i ens agafen en un mal moment; si no els fa res tornar demà…

—Vostè deu ser el professor Victor Signoret, oi?

—Per servir-los. Feia molt temps que ningú no em deia així. Hauria de…

—No. De fet mai no hem estat presentats. La Margot ens ha demanat que vinguéssim i que ens donéssim a conèixer. Ell és en Pierre i el meu nom és Thomas; de petits érem inseparables. De la colla d’en Canard —va afegir a mitja veu—. Estem a la seva disposició per a tot allò que necessiti.

—Ara no se m’acut res, però passin, passin. Els acompanyo cap al pati.

Monsieur Tor ja no va poder entrar al recinte; no hi cabia ni una ànima! En Louis Braille, dalt d’una tarima, parlava amb un mocador a la mà per protegir-se la boca si li venia la tos. El seu amic Gabriel Gauthier li feia costat a menys d’un metre de distància i, molt a prop d’ells, el subdirector assentia amb el cap i mirava a tort i a dret sense saber avenir-se’n.

En Tor s’emocionava per moments. A recer de mirades indiscretes, es va permetre que el nus a la gola es desfés i un sangloteig suau alliberés part del seu estremiment. Mirava qui havia estat el seu alumne i no podia deixar de pensar en moltes estones compartides, especialment aquell dia en què s’havia desfogat parlant-li del seu germà mort, de la seva mare boja… Tantes i tantes complicitats trenades al llarg dels anys!

La veu d’en Louis no era la d’un orador, però transmetia honestedat. No llançava proclames per aconseguir seguidors, tan sols donava les gràcies per la confiança i el valor. Parlava dels llibres com a bells companys, de la lectura com l’eina que els portaria a la igualtat, de la música com un veritable llenguatge universal, amor en estat pur a la recerca de paraules. Lluny d’erigir-s’hi per sobre, es confessava només una eina al servei de la comunitat.

Els va parlar d’una de les figures literàries més importants d’Anglaterra, el doctor Samuel Johnson, mort uns seixanta anys enrere. L’havia conegut gràcies a monsieur Bécheret i ara havia arribat el moment de compartir aquelles ensenyances amb els que ells mateixos s’anomenaven els seus deixebles. «Les grans obres no estan fetes amb la força, sinó amb la perseverança».

Va afegir que calia treballar dur si volien sortir de la seva condició de ciutadans de segona i agafar el timó de la seva pròpia vida. Va posar l’accent en l’obligatorietat d’arribar a tots els cecs i cegues, no només a aquells que tenien la sort d’estar becats o tenir una família solvent. Va fer una proclama en contra de la violència i va apuntar que sovint la manca d’empatia, la por, el desconeixement podien obrar de manera poc encertada. Finalment va tenir un record per a aquells que s’havien quedat pel camí: l’Albert, en Joseph… I va concloure dient:

—Un punxó em va ferir l’ull i em va fer perdre la vista. Un altre ha facilitat que tots els cecs, a partir d’ara, puguem veure-hi amb el tou dels dits.