LA CARTA
Coupvray, maig de 1820
Benvolgut monsieur Bécheret:
Tal com em va sol·licitar, em poso en contacte amb vostè per fer-li saber que la meva salut és bona i l’aprenentatge que estic portant a terme a la institució és altament satisfactori. Aquesta és l’opinió dels meus professors. Monsieur Pierre-Armand Dufau, el meu tutor i la persona que escriu al dictat aquesta carta i m’ajuda en la seva redacció, em demana que sigui tan amable de transmetre el seu contingut als senyors marquesos.
El seu gest de generositat i l’esforç de la meva família es veuen altament recompensats. Que Déu els beneeixi.
Aquí a París la primavera no és tan generosa com a Coupvray, però fem una sortida cada dijous al Jardin des Plantes, on ens relaten les transformacions que aquesta estació exerceix sobre el paisatge. El nostre guia diu que els desmais ja s’han vestit de verd i, sota els tímids raigs de sol, les estàtues, repartides arreu, semblen cobrar vida.
Les lliçons que vostè, amb tanta paciència i dedicació, em va dispensar m’han permès aprofundir en els nous coneixements i dotar-los de significat. Recordo especialment les classes de geografia, que, sens dubte, em van obrir la ment a noves maneres de veure la vida.
Mai no vaig gosar dir-l’hi, però, en aquells moments d’obscuritat, va ser molt important per a mi poder anar més enllà del meu dolor i el dels meus pares. A la institució disposem de mapes en relleu, s’hi representa tot el món i tenen molts detalls. Faci-li saber, si us plau, al meu germà Silou, que mai no oblidaré el seu i que, agafant el relleu i amb materials de rebuig, jo també n’he fet per als més petits.
M’omple d’orgull comunicar-los que ja soc capaç de llegir frases. Els llibres que el doctor Haüy va adaptar per tal que nosaltres, els cecs, poguéssim tenir accés a la lectura són un tresor molt preuat. Déu vulgui que, amb el temps, es disposi de diners per seguir la seva obra i fer possible que la nostra instrucció no es quedi en un somni.
Els meus companys s’han declarat sorpresos per la facilitat que tinc a l’hora d’identificar els ocells segons els seus càntics. Fa poc que pardals, garses i rossinyols anuncien l’arribada del bon temps i sempre que els sento prego per l’abat Palluy. Sense la seva companyia i saviesa mai no hauria arribat a ser qui soc.
Voldria demanar-li que compartís la lectura d’aquestes línies amb els meus pares. Els tinc presents cada dia en les meves oracions i espero veure’ls ben aviat durant les vacances d’estiu.
Rebi una cordial salutació.
LOUIS BRAILLE
7 de maig de 1820
Després de la lectura de la carta, monsieur Bécheret va romandre en silenci uns segons, durant els quals no va aixecar la vista del paper.
L’estufa de llenya dels Braille, que sempre cremava en amagar-se el sol fins a començament d’estiu, va il·luminar l’absència del nen en el balancí i, com responent a una consigna, s’hi van aplegar totes les mirades.
La Monique es va empassar les llàgrimes gola avall i en Simon va prendre la paraula amb dificultat.
—La meva esposa i jo li agraïm molt la seva visita i la consideració que ha tingut llegint-nos la carta del nostre fill.
—No hi ha res a agrair, ja veuen que ho he fet per voluntat expressa d’en Louis. Tots ens en sentim molt orgullosos. Demà aniré a veure els marquesos; si m’hi volgués acompanyar…
La invitació, que anava dirigida al baster, va quedar surant en l’aire momentàniament. Poc després va ser refusada amb amabilitat. Madame Braille va obsequiar el professor amb una mica de formatge i vi, i la conversa es va diluir sense haver aprofundit en cap de les pors o els dubtes dels presents. Quan monsieur Bécheret va donar per acabada la visita i va dirigir les seves passes en direcció a la porta, la Monique el va anar a trobar.
—Perdoni. Ja sé que no tinc cap dret a…
—No ho digui. Vostè és la seva mare i hi té tot el dret del món. Què puc fer per ajudar-la? —va preguntar el professor en veure com la pena se li abocava als ulls.
—Em fa vergonya, jo…
—Què tens, Monique? —va demanar en Simon, preocupat per la intervenció de la seva dona.
—No reconec el meu fill rere aquestes paraules. Sí, ja sé que el seu tutor l’ha ajudat en la redacció de la carta, però, com puc tenir la seguretat que es troba bé si ell no m’ho pot dir?
—Ho ha deixat ben clar, és que no has escoltat el professor?
—Digui’m, monsieur Bécheret, què en pensa, vostè?
—En Louis és intel·ligent i molt espavilat, de ben segur que hi haurà trobat el seu lloc —va respondre el professor intentant ser tan convincent com era possible.
—Si vostè en sabés alguna cosa…
—L’hi diria, estimada Monique. Estigui tranquil·la; no tenim motius per pensar res de dolent, tot al contrari. I en un parell de mesos el tindrà a casa de vacances!
—Quan? Quan li permetran sortir?
—Ja ho has sentit, està bé de salut i avança en els seus estudis —va dir en Simon prenent la paraula—. Què més vols? El més important és que faran d’ell un home. No el pots tenir sempre sota les faldilles. Si no ve al juliol serà a l’agost.
La mare d’en Louis no va tornar a badar boca. Encara no eren les vuit del vespre i el cel ja s’havia enfosquit del tot. Com cada dia, va anar als fogons per preparar el sopar per al seu marit, però ell li va fer saber que havia d’enllestir un encàrrec. Se’n tornava al taller perquè vindrien a buscar-lo de bon matí. Soparia més tard, potser quan ella ja se n’hagués anat al llit.
La Monique va fer veure que donava crèdit a les seves paraules i es va limitar a assentir amb el cap.
Plantada al bell mig de la sala, el va veure enfilar les escales que baixaven fins al taller, l’espai on havia començat el malson. L’ombra de l’home, que la llum d’oli projectava sobre la paret, es movia pesarosa.
En Simon mai no mostrava la seva feblesa, però rarament se l’havia tornat a sentir taral·lejant una melodia. D’altra banda, la Monique havia descobert feia temps l’existència d’una ampolla d’aiguardent amagada dins una senalla on amuntegava retalls de cuir.
La dona del baster va remoure les brases perquè una petita flama li fes companyia i va seure al balancí, que estava orientat cap a la finestra.
Més tard, quan els núvols van donar pas a un cel net i serè, es va adonar que Arcturus brillava amb la seva llum ataronjada sobre les teulades fumejants de Coupvray. Sempre que la Monique veia aquella estrella, els ulls se li omplien de llàgrimes. Aquell dia estava massa cansada per oposar-hi resistència i va deixar que llisquessin cara avall.
—Ja no la podràs veure més, fill. Sabent-te lluny, no em queda ni el consol de pensar que coincidim en aquest punt brillant que tant et cridava l’atenció de petit. Balbucejaves el seu nom i tots rèiem escoltant una de les primeres paraules que la Marie Céline et va ensenyar. Mai no m’he atrevit a portar-te aquest record a la memòria, Louis. No n’he tornat a parlar amb ningú, però, en nits d’insomni, he sorprès el teu pare buscant el guardià de l’ossa, tal com l’anomenava el vell professor, monsieur Petit.
La dona del baster va seguir mussitant paraules mentre es gronxava parsimoniosament endavant i endarrere, amb els braços plegats sobre el ventre. Era l’única manera que coneixia per apedaçar la seva solitud.