VICHY, DARRERIES D’AGOST DE 1848

Avui m’ha assaltat una mena d’intranquil·litat que em persegueix faci el que faci. Em moc entre la frisança d’esperar la Margot, sé que vindrà acompanyada d’en Gabriel, i el desig que alguna circumstància s’hi interposi.

És com un pessigolleig, un neguit que no m’atreviria a qualificar de desagradable perquè em vivifica. L’espera es converteix en un terreny de gaudi per ell mateix. Com més triguin a venir, més trigaran, també, a marxar.

Potser els donaré una sorpresa, però. Estic pensant seriosament de fer-los una proposta: tornar plegats a París. Tot indica que la situació és molt delicada i la millora que la meva salut ha experimentat de poc em serveix si només em permeto atrinxerar-me dins aquesta bombolla protectora. He escrit molt i sovint he hagut d’anar ben enrere en el temps; m’he enfrontat als meus fantasmes, a les meves pors…

Amb tots aquests dies i nits per pensar, forçosament he fet balanç. Balanç de la meva vida i balanç del preu que estic disposat a pagar perquè la condició de malalt no passi per sobre de la meva dignitat. En parlava amb monsieur Tor fa pocs dies, i crec que m’ha ajudat a aprofundir-hi.

Tal vegada no podré portar a terme alguns dels projectes en els quals he estat treballant; és possible que les forces m’abandonin pel camí, però mantenir-los en el terreny dels somnis em resulta insuficient. No vull ser dels que es queden satisfets només somiant.

Sentir-se viu també ha de ser una decisió. Aquí tot m’arriba amb comptagotes: les notícies, les estones al jardí, el sol, fins i tot el riure semblen mesurar-lo, com aquell qui et dona una medecina a petites dosis. Potser temen que els efectes secundaris, sovint imponderables, engeguin a rodar les previsions. Amb un control tan exhaustiu, no hi ha perill d’intoxicar-te. El dolor es va esmorteint, però també qualsevol altra sensació.

No han comptat —i ho entenc, només pot ser decisió pròpia— que després de tot un recorregut en equilibri tinc fam de menjar-me la vida a cullerades, de beure-me-la a glops, i si en fer-ho em vessa per la comissura dels llavis i la dificultat de contenir-la m’ennuega, doncs que la mort em trobi embriac d’esperança.

L’Alejandra també ha contribuït a decantar la balança, amb la seva alegria allunyada de convencions. Ahir, quan m’explicava que al seu Buenos Aires la lectura en veu alta dels textos d’un diari local era obligatòria, em va fer venir més ganes de sortir del cau. El periòdic en qüestió publicava extractes d’El contracte social, d’en Rousseau, per informar la majoria de feligresos analfabets sobre les idees relacionades amb la igualtat i la llibertat que els arribaven des d’Europa. I és que fins aquest abril no es va promulgar el decret d’abolició de l’esclavitud, una xacra que, després d’acabar amb la revolta a Santo Domingo, Napoleó havia restablert el 1802 per afavorir el comerç d’esclaus!

Va ser una sort que en Victor Schoelcher fos nomenat subsecretari d’Estat de Marina i per a les colònies, en aquest nou govern acabat d’estrenar. Finalment, la seva lluita contra l’esclavitud ha donat fruits. Hi ha, però, una revolta pendent, la nostra! Hem de lluitar contra aquells que encadenen una part de la població i la releguen a ser ciutadans de segona. Necessito tornar i posar en marxa aquesta idea de la lectura en veu alta. Hi ha moltes coses que hem de traduir al sistema de punts, i ens hem d’organitzar.

No puc romandre més temps sota el silenci d’aquesta boira que m’enterboleix; ni tampoc en la solitud dels límits que m’imposa el meu cos fràgil, ara que la meva ment és capaç de transcendir-los.

—Monsieur Braille! Vol esperar una estona més per si els seus amics arriben a dinar o paro la taula per a vostè sol?

—Estimada Alejandra, perdoni, estava entotsolat. Què em deia?

—Li comentava que es fa tard per dinar. Vol seguir esperant?

—Vostè té gana?

—No l’acabo d’entendre. Em referia a…

—Sé a què es referia, però insisteixo… Té gana, Alejandra?

—Jo sempre tinc un budell buit!

—Doncs pari taula per a dos, si no té cap objecció d’acompanyar-me, és clar.

—Accepto encantada, monsieur!

Una de les coses que més m’agraden d’aquesta noia és que no tracta d’alliçonar-me sobre el que més em convé, com si jo fos una criatura o un ancià que ja no regeix. Em plau el seu fer desproveït d’artifici i compassió cap a la meva persona; em recorda tant la Margot que vaig conèixer, lliure, rebel… Potser el pas del temps ens poleix i domestica, com li ocorre al Sena en el seu pas per París. Aquí, ben al contrari, les aigües de l’Allier encara fan olor de salvatgia i transcorren pels congosts arremolinant-se i fent gatzara.

—L’he estat observant aquests dies que fa que estem junts, monsieur, i em sembla que ja ho entenc.

—Pots dir-me Louis, si et ve de gust. Puc saber què és el que ja has comprès?

—Ha sentit a parlar de l’Ignaz Philipp Semmelweis?

—No pas, però diria que per la manera com l’anomenes hauria de saber qui és, oi?

—És un metge hongarès que treballa a l’Hospital General de Viena. L’any passat anava en boca de tots, aquí al balneari. El cas és que va observar com moltes dones que tenien els seus fills a l’hospital morien després del part a causa de les febres. I, al contrari del que es podia esperar, un nombre molt alt de les que parien a casa no patien aquestes complicacions.

—Molt curiós! Imagino que en va descobrir la causa…

—Exacte. Va relacionar les febres amb els reconeixements mèdics que els feien els doctors.

—No sé si et segueixo…

—En Semmelweis va descobrir que aquestes febres eren una malaltia que s’encomanava. Els metges venien directament de fer les autòpsies; les seves mans i el material que feien servir als parts estaven contaminats. Per demostrar la seva teoria, va demanar que es rentessin les mans amb aigua i calç abans d’examinar les dones embarassades. Les morts es van reduir moltíssim, no recordo quant, però era ben significatiu.

—Em sembla d’allò més interessant, però encara no aconsegueixo relacionar aquesta història amb la teva descoberta. Què hi té a veure, amb mi?

—No sé si em sabré explicar. Els que no som cecs coneixem coses sense veure-les, com els microbis, l’amor. Sabem que els gèrmens existeixen, que poden provocar una malaltia, però mai no els hem vist! Si nosaltres podem parlar d’ells, treballar-hi, fer càlculs…, per què els cecs no poden saber i conèixer allò que no veuen?

—D’on has sortit, Alejandra?

—Com diu?

—Deia que si no et vindria de gust treballar a París; ja fa quatre anys que l’Institut per a Joves Cecs és al Boulevard des Invalides, al centre mateix de la ciutat! T’enganyaria si et digués que és el paradís, però, venint com veníem del mateix infern, a tots ens ho va semblar.

Riure és sempre un bon remei, però si ho fas en companyia és una meravella! I va ser així, rient a cor què vols i parlant d’una cosa i de l’altra que ens van sorprendre la Margot i en Gabriel.

Amb la seva presència, el vespre ha esdevingut màgic. En realitat pensava que m’ho posarien més difícil, que després d’obligar-me a reflexionar sobre la meva decisió intentarien convèncer-me del contrari, titllant-la d’agosarada i irresponsable, però no ha estat així.

Em pregunto si l’Alejandra no hi ha tingut res a veure, si senzillament m’han deixat per inútil o s’han sentit incapaços de truncar la meva alegria. Sigui com sigui, ha estat una vetllada deliciosa. La Margot no ha callat ni un sol moment, mentre que en Gabriel l’escoltava en silenci. No ho podria jurar, però m’ha semblat que darrerament s’han enfortit els llaços entre tots dos. Potser es tracta d’imaginacions meves. Ja ho tenim, això, els cecs…

La Margot i en Gabriel, els meus amors impossibles; inconfessables, suposo.

Ella portava una notícia que m’ha remogut per dins. Sembla que el vell edifici de l’Institut està en procés de desaparèixer i he sentit una fiblada de dolor a l’estómac. L’enderroquen. Ara mateix es mostra esventrat al món, com el cadàver d’un animal amb les entranyes a l’aire. Ens explica, commoguda, que es va quedar una estona plantada al davant, que a cada nova envestida contra les parets el terra s’estremia sota els seus peus i un grapat de records prenien vida, com si algú els dibuixés sobre la pols.

També ha dit que va passar una estona seguint el traç en relleu que hi deixaven unes escales desaparegudes. Ja no porten enlloc perquè han perdut els graons, com qui perd les dents d’un cop de puny i li queden al descobert les genives. Sembla que aquesta escena la va traslladar als paisatges d’infantesa i que es va permetre plorar.

A poc a poc, les seves explicacions han anat baixant de to…

—De cara al vespre, quan s’aturen els cops contra les parets, bigues i cairats jeuen malferits contra el terra i els captaires prenen possessió de l’indret. En són un bon grapat, porten sacs a l’esquena i furguen entre la runa. Comparteixen l’espai amb gossos i rates, i sobre les restes del dormitori dels alumnes hi parrupegen els coloms.

A la Margot li va semblar veure una nena que duia lligada al coll la bufanda de l’Albert; aquella de coloraines que li va fer arribar la seva àvia el primer Nadal que va passar a l’Institut. La nena, que es gratava el cap amb desfici i caminava descalça, l’arrossegava mentre somreia, com si fos la capa d’una princesa.

Tots tres guardem silenci una estona, com si els records ens haguessin abatut. Penso com desfer l’encanteri, però hi ha històries del passat que tenen massa força per deixar-les enrere.

—No sé si hem de posar-nos nostàlgics perquè s’hagi convertit en una ruïna. Us podria explicar històries sobre el lloc que us farien esgarrifar —dic, com si en realitat desitgés tancar el tema.

—Com saps que nosaltres no les coneixem? —em pregunta en Gabriel en to incrèdul.

—En Tor guardava a la biblioteca uns documents sobre els primers temps de l’edifici. Un vespre me’ls va llegir, com si expliqués un conte de terror a un nen.

—Sona interessant.

—No ho creguis, Margot. Vaig arrossegar molt de temps el record d’algunes imatges.

—I…? —pregunta en Gabriel, com si li molestés que jo passi a ser el centre d’atenció.

—Els fets són esfereïdors. París encara estava circumdat per la vella muralla i prop d’una de les seves portes, la de Saint-Victor, es va edificar el Collége des Bons Enfants, popularment conegut com el dels escolars pobres. Un tal Vicenç de Paül i el seu deixeble… bé, d’aquest no en recordo el nom, van ocupar el casalot abandonat i el van reconstruir per portar a terme la seva missió. Només set anys més tard van reclamar el religiós perquè ocupés el priorat de Saint Lazare, al nord de la ciutat, i l’edifici es va reconvertir en un seminari, el de Saint Firmin. Fins als temps de la Revolució, s’hi van formar sacerdots per a la diòcesi de París.

—París és ple de seminaris, antics convents… —intervé en Gabriel.

—Deixa’m acabar. Encara no sabeu el més terrible, el que algunes nits em desvetllava. Va passar fa poc més de mig segle, quan l’edifici es va convertir en presó d’aquells eclesiàstics que tenien fama de reaccionaris. Per castigar-los, els llançaven al pati des de les finestres i la imatge dels cossos estavellant-se contra el terra m’ha perseguit sempre. Em semblava sentir els seus xiscles, reviure aquella carnisseria. Després, si calia, els remataven. Els cadàvers s’anaven amuntegant, però hi havia ordres de no retirar-los perquè servissin com a exemple i escarment.

—Sí que és una història esgarrifosa —opina la Margot en un to que gairebé em fa penedir de les meves paraules; no obstant això, insisteixo a finalitzar la història.

—Després l’edifici va arribar a mans de monsieur Huin, que el va llogar per set mil cinc-cents francs anuals, amb promesa de venda, a l’Institut Nacional per a Joves Cecs. Abans, però, el van ocupar unes dones anomenades Defensores de la Pàtria, que el van fer servir com a prostíbul…

—Però el 1819 —m’interromp la Margot mentre m’agafa la mà—, els nostres destins van coincidir sota l’aixopluc dels mateixos murs que havien estat testimonis de tants horrors. I sabeu? M’agrada pensar que entre aquelles quatre parets vam assistir al naixement d’un mètode que marcarà un abans i un després en la vida dels cecs…

Com si es tractés de la vetlla d’un ésser estimat on els records s’encadenen amb riures, alguna llàgrima i llargs silencis, el meu relat ens ajuda a acomiadar-nos d’un espai que ja només podrem habitar en la nostra memòria. És ben cert que el món real esdevé molt més petit i encotillat que el de la nostra imaginació.

Els darrers raigs de sol ens escalfen. En Gabriel i jo en podem sentir la influència, suau com una carícia. Més enllà, però, quan abandona la geografia de la nostra pell, li perdem el rastre. La Margot ens descriu aquell recorregut que ens és impossible d’abastar. Com en altres temps, com sempre…

—Sí, s’escola per la finestra, però ja arriba molt dèbil. No obstant això, encara té forces per escampar-se per terra i il·luminar tènuement les cantonades abans de trencar-se. En l’aire hi ha suspès un polsim daurat finíssim. Potser és això el que sentiu. Llisca per sobre nostre i s’eixampla en trobar-nos, abans de fer-se fonedís.