LA BIBLIOTECA DELS LLIBRES EN RELLEU

—Gabriel, no m’has explicat mai com vas perdre la vista.

—No, ja ho sé —va respondre el noi breument, sense donar gaires opcions a continuar la conversa.

—Si prefereixes no parlar-ne, ho entendré. Ho dic perquè ja fa temps que ens coneixem; tu ho saps gairebé tot de mi…

—Què és exactament el que vols saber, Louis?

El to de veu cantellut i nerviós amb què en Gabriel Gauthier es va adreçar al seu amic portava imprès un malestar evident.

—Deixa-ho córrer. De debò que no volia molestar-te.

—Tard o d’hora n’haurem de parlar, t’ho dec.

—Tu no em deus res! Soc jo que…

—Vaig patir un accident i em vaig donar un cop molt fort al cap —va interrompre en Gabriel; tot seguit va guardar uns instants de silenci i es va escurar la gola, com si traslladar-se al passat li resultés extremament dolorós, però poc després va agafar embranzida—. Va ser a causa d’una pallissa que em va deixar inconscient cinc dies. Quan em vaig despertar ja no hi veia. El metge va dir que havia patit una hemorràgia cranial, o alguna cosa semblant. D’això, ara farà tres anys.

—Fa només tres anys que et vas quedar cec?

—Sí, gairebé els mateixos que soc aquí, a l’Institut.

—Em sap greu.

—Quan hi vaig arribar, no suportava que m’anessin preguntant a tort i a dret: «Explica’ns com és això o allò. Tu que encara recordes…». Em revoltava haver d’admetre la meva condició. Durant mesos vaig covar l’esperança que em tornés la vista; no perdonava als meus pares que m’abandonessin en un lloc com aquest… Tenia tanta ràbia a dins, Louis!

—Em sembla que et puc entendre…

—Però, saps?, malgrat tot, es van fer més suportables la disciplina i la crueltat que es viuen dins d’aquests murs que la compassió de què era objecte fora.

Ningú no va ser testimoni de la llàgrima que va lliscar per la galta d’en Louis. El relat d’en Gabriel el va commoure de debò. Qui havia estat capaç d’apallissar-lo d’una manera tan cruel? Algunes informacions, però, pertanyien a l’esfera de la intimitat, i ell ho sabia. No va fer cap més pregunta.

—No ens posem tristos —va afegir tot seguit en Gabriel, i va clavar un copet a l’esquena del seu company—. Avui serà un dia especial! Fa temps que em demanes per aquest lloc…

—Cert! En tinc moltes ganes! Gràcies, amic —va afegir en Louis amb veu enrogallada—. Però som-hi! Porta’m ja a la biblioteca!

L’Alexandre Pignier, el professor d’història, s’havia fet el propòsit de condicionar i dinamitzar un espai que durant els darrers temps havia caigut en desús. No era fàcil accedir-hi. Hi havia zones de l’Institut, entre el primer i el segon pis, que semblaven terra de ningú. La biblioteca, si se’n podia dir així, ocupava una estança àmplia, al final d’un passadís que primer girava a la dreta i després tenia un desnivell de més de mig metre. Tret de la porta, no hi havia cap altra sortida a l’exterior, i al terra de l’entrada hi podies trobar un llum d’oli. A més dels llibres que feien servir els professors, també s’hi desaven catorze volums d’escriptura en relleu segons el mètode Haüy, que incloïen sobretot textos religiosos i gramàtiques.

En Gabriel ho sabia perquè hi anava sovint a estudiar francès, en alguna ocasió en companyia de professors, sobretot d’en Tor i d’en Pignier. Aquest últim era qui més es preocupava pels alumnes; no estava en contra de la memorització com a mètode d’estudi, però considerava que no n’hi havia prou. «Heu de col·laborar amb el vostre propi aprenentatge! La lectura ens fa créixer i us farà més lliures», repetia sempre sota qualsevol pretext. Amb aquesta voluntat, s’havia ocupat personalment d’instal·lar una estufa de llenya a la biblioteca. «Si més no, que vinguin buscant l’escalfor», argumentava amb veu enriolada.

Quan en Louis Braille hi va posar un peu per primer cop, una olor acollidora li va donar la benvinguda. No podia imaginar, però, que aquell encanteri, la barreja olfactiva de roba vella, tinta i humitat amb què identificava els llibres no faria sinó créixer, que l’embruix de la lectura el perseguiria per sempre.

En Pignier els va rebre amb una certa sorpresa, però de seguida va posar a l’abast d’en Louis un d’aquells exemplars. El va deixar sobre la taula, davant dels dos nois, i el llibre va fer el mateix soroll que un sac ple de cebes. En Gabriel consultava aquella gramàtica voluminosa i pesant sempre que en tenia ocasió. Cada pàgina estava feta de dos fulls amb relleus enganxats pel revés; les lletres hi destacaven i les podien resseguir sense gaire dificultat. La paciència i la memòria, per recordar quines eren les lletres anteriors i anar formant frases i paraules, esdevenien fonamentals.

—Passa la punta del dit per sobre i ves traçant-ne el recorregut, Louis —va dir en Pignier mentre en Gabriel assistia de prop a les explicacions—. És si fa no fa com l’abecedari que et va fer el teu pare. Funciona de la mateixa manera; ja hi estàs avesat!

—Aquestes lletres són iguals que les que llegeix vostè?

—Idèntiques, només canvia la mida. El professor Haüy ha dedicat anys de la seva vida a l’estudi d’aquest mètode i ha experimentat amb molts alumnes cecs. Si les feia més petites era molt complicat resseguir-les d’una en una.

Des del primer moment, en Louis va sorprendre en Pignier per la seva capacitat de concentració. Repassava les lletres sense dificultat; la lectura li resultava feixuga, però el miracle era possible.

—És fantàstic! —va exclamar en palpar tota la superfície que se li oferia impresa—. Per què no disposem de llibres com aquest a les classes?

—No és tan senzill com et penses, fill —va respondre en Pignier.

—Però si hi inverteixes hores…

—Sens dubte, l’entrenament millora els resultats. De totes maneres, és imprescindible recordar una lletra fins que arribes a la següent i memoritzar-les totes en ordre fins a la darrera lletra de la paraula. És un procés lent per confiar-ne l’aprenentatge.

—També hi ha llibres de literatura i d’història?

—Aquest és l’altre tema que encara ho complica més. La fabricació d’aquests llibres és costosa en temps i diners. Pensa que s’ha de col·locar cada lletra manualment per compondre la pàgina i, després, posar un a un els fulls de paper humit a la premsa per imprimir-los. Es poden trigar dies a fer còpies d’una sola pàgina!

Totes aquelles observacions no van fer trontollar l’ànim d’en Louis. Va demanar al professor que l’ajudés a passar la mà pel llom de tots els volums i li fes saber quina era la matèria que contenien les seves pàgines. Era com descobrir que el món s’eixamplava; els seus límits, de cop i volta, s’havien tornat més elàstics i accessibles. Va pensar tot seguit d’anar a veure el professor de cistelleria perquè li escrivís una carta al dictat. En Tor s’hi havia ofert en més d’una ocasió. En Louis es moria de ganes de compartir aquell descobriment tan especial i inesperat amb els seus pares i amb monsieur Bécheret, el seu estimat professor de Coupvray. Abans d’abandonar la biblioteca, que a partir d’aleshores consideraria un espai sagrat, va fer una darrera petició:

—En Joseph em va dir que havia començat a llegir un llibre.

—És cert.

—Em preguntava si no podria portar-l’hi a l’habitació. Passa moltes hores sol i…

—Em sap greu, Louis. Les ordres del director són molt clares en aquest sentit.

—Però potser podríem fer una excepció. En Joseph és molt responsable…

—Aquest és un llegat molt important, Louis. La nostra obligació és protegir-lo. Espero que ho entenguis.

—Si no és possible portar-li el llibre, potser podrien traslladar en Joseph a la biblioteca. Les tardes se li fan molt llargues i… al dormitori fa molt de fred per quedar-s’hi immòbil durant tantes hores —va afegir en Louis en to de súplica.

—Miraré què hi puc fer, però no et facis il·lusions. Ens han retallat les ajudes i no podem mantenir aquest espai calent per a un sol alumne.

—Si estigués sempre oberta, vindríem més —va dir en Gabriel ficant-se entre tots dos.

El professor va mantenir encara les seves reserves. Insistia que els horaris eren sagrats, que el doctor Guillié era molt reticent als canvis.

En Louis va abandonar la biblioteca amb el cor una mica encongit. Pensava en les converses amb l’abat Palluy. Ell deia que les coses havien d’estar al servei de les persones i del benestar comú. De què servien els llibres si tenir-hi accés resultava tan complicat?

Aquella nit, quan va anar al dormitori per portar el sopar a en Joseph, el noi li va preguntar si havia aconseguit el llibre. En Louis no li va ser del tot sincer. No s’hi va veure amb cor.

—El que tu llegies està molt sol·licitat. Però t’he posat a la llista d’espera —li va dir de correguda, i va donar per acabada la conversa.

En Joseph va expulsar l’aire pel nas i va assentir amb el cap. Hi havia alguna cosa més, però. El que no havia dit, la manera com callava o l’aire que havia desplaçat amb un gest no necessitaven ulls per ser interpretats. El permís havia estat denegat, és clar. Només calia una mica de sensibilitat i escoltar obertament. En Louis Braille tenia aquestes facultats.