TRENCADÍS

Llemotges, primavera de 1834

La Margot Demezière no va aclucar l’ull en tota la nit. Tampoc no va voler amagar les ulleres fosques que, en llevar-se, va descobrir-hi a sota. Voluntàriament, va desestimar els guants com un element principal a tenir en compte i es va protegir sota aquella capa parisenca que no havia tingut oportunitat d’estrenar amb tanta bonança.

Molt abans de l’hora prevista, la Margot ja guaitava per la finestra a l’espera que la nit s’esmicolés i una primera glopada de llum, per tèbia que fos, li permetés posar-se en camí. Després de deixar una nota a la seva minyona, una noia massa indiscreta per al seu gust, va abandonar la casa en direcció al lloc convingut.

Havia substituït les sabates pels esclops perquè li permetien un pas més segur. L’herba del camí, xopa de rosada, humitejava els baixos d’un vestit de colors més apagats que aquell altre verd poma del dia anterior. I, si bé era cert que de bon començament havia fet tentines en l’intent de protegir-lo, ara avançava sense cap contemplació.

Amb prou feines s’hi veia, però aquest fet, lluny de desencoratjar-la, va obrar en ella l’efecte contrari. Va pensar en el seu amic Louis, en les vegades que l’havia escridassat per no atrevir-se a seguir-la fins al riu, i la nena que havia estat va sortir a trobar-la, aquella criatura que caminava descalça i es mocava amb els dits, la que corria tan ràpid com en Canard i la seva colla per enllestir els encàrrecs que li feia en Demezière i guanyar temps per sortir a jugar. El record era tan vívid que va estar a punt de gratar-se la closca com quan els polls no la deixaven viure.

En aquesta ocasió no va prendre consciència del repic dels esclops sobre les pedres del pont. Sense gairebé adonar-se’n, la silueta del pou li va fer saber que el seu destí era a tocar. Esperar era l’única opció. Havia tingut moltes hores per sospesar un grapat de possibilitats i totes la deixaven a l’estacada.

El testament, però, era inapel·lable. Res no el podia canviar. El seu nom apareixia al costat del de la Melodie i quatre cosins més. Talment com si hagués respost a la invocació, la jove de pell blanca i llarga cabellera rossa va aparèixer entre la broma.

—Era aquí, justament aquí.

La Melodie ho va dir com a salutació. Tenia el braç estirat i assenyalava amb l’índex un mur baix que el temps havia cobert de bardisses. Després, sense el ressentiment que durant anys va agrir nits i dies d’infantesa, va avançar en el seu relat. Com qui repassa, amb la punta dels dits, les cicatrius d’antigues ferides.

—El sol ja es ponia i jo vaig anar a buscar la mare a la fàbrica; havia estat l’última de plegar i la vaig veure com avançava cap a mi amb un somriure forçat al rostre, incapaç de deixar d’arrossegar els peus. Estava esgotada. Aleshores vaig decidir que li faria un bon ram de flors per veure si s’animava una mica. Recordo que hi havia una bona estesa de margarides grogues molt a prop de casa. Ella, repetint una lletania que de tan sabuda jo ja no escoltava, va insistir que entrés abans que es fes fosc. Va acceptar, però, de deixar-me una estoneta més, després de prometre-li que no m’hauria de venir a buscar. Gairebé ja donava per acabada la meva missió quan una mena de miol planyívol em va fer girar el cap en direcció al camí.

La Melodie anava acompanyant amb el gest cadascuna de les seves paraules, buscava localitzacions i donava pas a sentiments transportats del passat. La Margot seguia sense badar boca. El cor li colpejava les temples i ja no sentia fred. Res hi tenia a veure que el sol ja sortís per sobre dels turons. Rescatar els elements necessaris per construir la totalitat d’aquell trencadís i dotar-lo de sentit era la seva màxima prioritat.

—Eres tu, Margot. Eres tu, però jo encara no ho sabia. Vaig caminar unes passes en la direcció que considerava correcta, però els esbufecs d’un cavall em van aturar. Va ser llavors que em vaig amagar al darrere d’aquest mur. Sí, aquest mateix —va dir la Melodie en veure que la seva cosina feia cara d’estranyesa—. Aleshores em semblava un bastió; tenia set anys. L’animal, que portava un parell d’alforges sobre la gropa, anava guiat per un home. Em va ser impossible veure-li el rostre, que ocultava hàbilment sota una caputxa. De fet, fins que no vaig descobrir-li el fusell agafat amb el corretjam, em pensava que es tractava d’un monjo. Protegia alguna cosa entre els braços, una cosa que es bellugava. Vaig pensar que es tractava d’un cadell. Aquell home va mirar a banda i banda i, després de lligar el cavall a un arbre, et va deslliurar de les robes que t’embolcallaven.

La Melodie va mirar amb una certa tendresa la Margot abans de continuar:

—Vaig estar a punt de xisclar, espantada de veure com et dipositava dins la ferrada del pou, que estava cegat feia temps i tenia poca profunditat; com et lligava i deixava anar corda, tot amb molta cura. No semblava voler fer-te mal. Uns segons després, el teu plor es va fer més fort i et va tornar a la superfície a correcuita. Et donava copets a l’esquena amb gest maldestre sense aconseguir tranquil·litzar-te. Aleshores es va treure alguna cosa de la butxaca i te la va posar a la boca. Durant la treva, va inspeccionar el seu voltant, com si cerqués un amagatall segur. Em va semblar que et xiuxiuejava alguna cosa, però no et sabria dir què. El vaig seguir de lluny mentre es dirigia fins a un vell magatzem en ruïnes, on antigament es guardava la llenya que havia d’alimentar el gran forn. De seguida va sortir sense tu. De veritat que no en saps res, de tot això?

La pregunta de la Melodie suposava un darrer intent de ferla confessar, però la perplexitat de la Margot va fer innecessària la resposta.

—Segueix, si us plau —va dir la Margot a mitja veu mentre s’esforçava per empassar-se les llàgrimes que li enterbolien la vista.

—Aquell home va córrer cap al poble. Jo hauria d’haver fet el mateix, però em va poder la curiositat. Necessitava saber què n’havia fet, de la criatura. Quan vaig creure que era prou lluny per no descobrir-me, em vaig posar a buscar-te. No les tenia totes; les cames em feien figa. Resava perquè res de dolent no t’hagués succeït. I quan per fi em va semblar sentir el teu lament, vaig seguir-ne el rastre. Et vaig trobar dins d’un bidó, al fons d’un passadís enrunat. A penes podies aixecar el cap, però quan es van creuar les nostres mirades em vas deixar captivada.

La Margot va deixar anar un plor silent que eixugava, de tant en tant, amb les mànigues del vestit. Ni tan sols va fer el gest de treure de la bossa el mocador de fil. Era inútil fingir ser qui no era. Inútil i terriblement esgotador. No tenia forces per a cap impostura.

—Va ser la nostra primera trobada i… fins ara.

—Però què va succeir després? Com va anar? —va suplicar la Margot.

La Melodie va dubtar. Podia seguir explicant la història fil per randa o abreviar i anar directament al desenllaç de tot plegat. Aquella regressió en el temps tampoc no li resultava fàcil; havia invertit molts anys a oblidar! De sobte, però, els ulls foscos i plorosos de la Margot adquirien la mateixa expressió de gos abandonat que la nena del fons del bidó, que amb prou feines s’aguantava dreta.

—Vaig haver d’enfilar-me a sobre d’una capsa per arribar a acaronar-te els cabells. Abans, però, ja ho havia intentat en dues ocasions i les fustes havien cedit per la podridura. El resultat havia estat una gran polseguera que ens va fer estossegar a totes dues. També en vaig treure un bon trau a la cama per culpa d’un clau rovellat. Amb el terrabastall et vas espantar i vas començar a plorar a cor què vols. Jo estava desbordada, no sabia què fer. Et vaig dir que no et moguessis, com si haguessis pogut fer-ho!

La Melodie va aixecar la veu mentre feia que no amb el cap:

—I, ranquejant, em vaig disposar a desfer el camí. Necessitava ajuda. Totes dues la necessitàvem. No vaig aconseguir arribar gaire lluny, però. Unes veus s’apropaven. Recordo que vaig pensar que allò no podia estar passant, que en qualsevol moment em despertaria d’aquell malson. Aleshores em vaig adonar que la tieta Babette acompanyava l’encaputxat i el cor em va fer un tomb. Hauria sortit del meu amagatall per llançar-me als seus braços, però descobrir-lo a ell em va deixar perplexa.

—Era en Demezière?

—Sí, era l’oncle, però estava canviat. Duia una barba espessa i deixada, els cabells més llargs i la pell enganxada als ossos.

—No ho entenc. Què tenia d’estrany que la Babette caminés al costat del seu marit?

—L’oncle havia marxat a servir el país, era un soldat. Lliuraven una batalla més enllà dels Pirineus i va desertar! Tens idea de com acaben els desertors?

Era una altra pregunta per a la qual la Melodie no esperava resposta. La va escrutar amb la mirada, plena d’horror i súplica, però va prosseguir la seva història:

—És clar que ho saps. Qualsevol criatura ho sap, i per això els oncles es van discutir. La Babette li retreia el que havia fet, li deia que era una temeritat, que si l’enxampaven l’afusellarien i ella es moriria de pena i deshonor. Però ell, l’oncle Demezière, per tota resposta, la va conduir fins a l’amagatall on t’havia deixat. Aleshores la tieta et va prendre entre els seus braços i vas callar a l’instant. Encara no sé per què no vaig sortir d’aquell cau. Va ser com si, de sobte, hagués entès que l’havia perdut per sempre. Vaig romandre immòbil mirant-te, paralitzada. Havia sentit que la tieta Babette no podia tenir fills i que jo, sempre ho deia, era la seva princesa. Vaig escoltar com l’oncle li explicava que t’havia trobat dins d’una casa i que eres l’única supervivent. Que ploraves de fred i de gana, banyada amb la sang dels teus propis pares i germans. La tieta, entendrida, et va besar el front i et va prémer fort contra el seu pit.

—Això no és cert! En Demezière és un mentider! Va ser ell qui va matar la mare, aquella dona que, molt lluny d’aquí, em va portar al món! Tot va ser culpa seva! Ell va ser-ne el botxí! M’ho va dir en confessió la mateixa Babette, tot just abans de tancar els ulls.

—Això no ho sabrem mai del cert —va intervenir la Melodie.

—Jo no en tinc cap dubte! Quin motiu podia tenir per mentir-me? Cap! Cap ni un! La seva obsessió era que perdonés a qui tota la vida s’havia fet passar pel meu pare. Com em podia demanar una cosa així? No hi tenia cap dret!

La Margot i la Melodie es van tornar a mirar amb els ulls plens de llàgrimes, tal com ho havien fet vint-i-sis anys enrere.

La tensió entre elles ja no era la mateixa. Les circumstàncies havien estat molt diferents, però van trobar-se en el dolor. Sense haver de dir-se res, van asseure’s de costat. En un to per a moments de confidència, la Melodie li va explicar el desenllaç d’aquell episodi. L’anada al poble de la Babette per arreplegar el que cabia en una maleta i la fugida de tots tres en caure la nit.

—Per què no vas fer res per aturar-la?

—No t’ho sabria dir… De fet, tot es va resoldre en poc temps. En algun moment ho vaig intentar, però el dolor de la cama no m’ho va permetre. Perdia molta sang, estava marejada. Podria haver cridat demanant ajuda, però tenia el cor eixut. Només després, quan el cavall ja només era una silueta que s’anava fent petita ràpidament, vaig cridar amb totes les meves forces. L’Albert, el meu germà gran, em va trobar sanglotant, feta un moc. Es va espantar molt, pensava que delirava. M’havia sortit a buscar per encàrrec de la mare.

—I no l’hi vas explicar, a ella?

—És clar que ho vaig fer! Aleshores em va parlar de les mentides pietoses, del risc que corrien si algú els descobria i els denunciava a les autoritats. Va insistir molt que aquell seria el nostre secret i, des d’aleshores, abans de dormir, vam pregar per la sort dels fugits. La mare es va encarregar de fer córrer que la seva germana havia anat a servir interna a la casa d’una família benestant de París. En la intimitat, però, jo sabia que esperava la seva tornada, que aquest pensament la va acompanyar durant molt de temps. Per tot això, quan en Demezière li va escriure fent-li saber que en qüestió de dies la mort s’enduria la Babette, la meva mare va marxar a correcuita. La darrera voluntat de la meva tia va ser que et cedís la part de l’herència que li pertocava.

—Però d’això, fa quinze anys!

—No va trobar la manera. No hi havia cap paper legal per poder agafar-s’hi…

—La teva mare va intentar parlar amb mi en un parell d’ocasions, però jo no en vaig voler saber res. Estava confosa, plena de ràbia… —va dir la Margot.

—La resta ja la saps. He necessitat temps per assimilar-ho, però l’herència és teva.

—Tu no ignores que tot era una farsa, Melodie! Saps que jo…

—Jo sé què li vaig prometre a la meva mare. Sé la importància que donava al fet que les coses es fessin com havia disposat al testament. Per més que la meva decisió sigui ferma i que ja fa un quant temps que vius a Llemotges, era necessari que parléssim.

—No sé què puc dir-te —va xiuxiuejar la Margot abaixant els ulls.

—Fes-te’n mereixedora.

—Com dius?

—Tindrem temps per coneixe’ns millor, però fes-ho per elles, fes-te’n mereixedora.

El sol ja estava ben alt quan les dues dones van tornar juntes al poble. Uns veïns que les van veure passar van comentar com, sent tan diferents, guardaven l’aire de família. Elles van somriure en sentir-ho.