REMEIS DE TOTA MENA

El vespre queia a plom sobre els turons, relliscava per les carenes i s’ho empassava tot al seu pas. Rere els porticons de la casa cantonera dels Braille, només les flames de la llar feien més clara la foscor.

Les anades i vingudes dels veïns, interessant-se per la sort del petit o acumulant xafarderies, finalment van donar pas a la calma. Havia estat un dia dolorós, dur, esgotador. En aplegar-se a l’estança principal de la casa, cap dels sis membres de la família podia imaginar que el malson tot just acabava de començar.

El metge havia curat la ferida del petit i els havia donat un remei perquè baixés la inflamació.

—Està en un mal lloc… Haurem de tenir cura que no s’infecti. Faré tot el que estigui a les meves mans, però no puc assegurar res…

—I ara! M’està dient que no sap si salvarà l’ull del meu fill? —va preguntar en Simon mentre es dreçava amb gest amenaçador—. No ho permetré pas! Ja pot comptar que remouré cel i terra. Aniré a Meaux, a París, si convé!

A la Monique li havia fet falta molta mà esquerra per tranquil·litzar el seu marit, però, finalment, en Simon havia acceptat les indicacions del metge i esperaria l’evolució de la ferida.

Les campanes de Saint-Pierre van tocar set vegades, avançant-se a una nit de vetlla. Un gat va creuar el Chemin des Buttes. Era un gat negre; un mal presagi, van dir de seguida els més supersticiosos. Aliè a la malastrugança, el baster va deixar caure el forrellat darrere la porta.

A l’estança feia una temperatura agradable. En arribar els primers freds, i amb els dies escurçant-se sense remei, aquell espai rectangular es convertia en el rovell de l’ou de la casa.

Malgrat que tots s’esforçaven a fingir una aparença de normalitat per fer menys feixuc el tràngol, la pena suspesa en l’aire l’enraria i el feia més pesant. En Silou es va alçar del racó obscur que gairebé no havia abandonat en tot el dia i va pujar lentament les escales que duien a la mansarda.

La Marie Céline, de catorze anys, feia estona que mirava el forn sense parpellejar i, de manera mecànica, introduïa la pala de fusta per moure els pans que es coïen a l’interior. Fer aquesta operació a casa era un privilegi que poquíssimes famílies de Coupvray es podien permetre. La gran majoria portaven la massa al forn comunitari, on, a més a més de les fogasses i els llonguets, es coïen tot tipus d’intrigues.

L’altra figura que, asseguda en una cadireta baixa, atiava les brases de la llar de foc era la seva germana gran, la Catherine. Allí, amb les espatlles encorbades i el cap cot, semblava ben poca cosa. La noia tenia cura d’una caldera menuda que reposava sobre un trespeus i que contenia un líquid que feia molta estona que bullia.

Acabava de fer els dinou anys i l’havien promesa amb el forner del poble. La jove esperava amb deler que arribés la missa de diumenge; seria aleshores quan l’abat Palluy faria públiques des de la seva trona les amonestacions matrimonials.

Aquell vespre, cap de les tres dones va filar. Tampoc no van treure els treballs de costura, com tenien per costum en tombar el sol. Cadascuna d’elles, però, pregava en silenci. Pregaven per ell, per en Louis, pel més consentit de la casa. Ho feien també pels desigs ocults, els que s’avergonyirien de confessar. Si l’accident tingués conseqüències greus, de ben segur que podria esguerrar els seus plans.

—Mare, l’aigua de blavet ja està llesta —va informar la més gran de les germanes, intentant treure’s del cap altres cabòries i avergonyint-se de pensar com aquest desafortunat accident podria deslluir la seva boda.

—Deixa-la refredar una estona. Ara no el vull despertar amb més xops, sembla que s’ha adormit. Aprofitem per menjar una mica. Ves a buscar en Silou.

—Ni se t’acudeixi! —va dir el seu marit—. Avui dormirà a les golfes, a veure si amb l’estómac buit li arriba més sang al cervell.

—No pots ser tan dur amb el noi, Simon! Ja li has etzibat una bona pallissa, deixa’l seure a taula. No en té cap culpa, del que ha succeït.

—N’estic ben tip, que el disculpis. Mai no té culpa de res, segons tu. El teu primogènit ha fet vint anys! Jo portava dos jornals a casa, a la seva edat, i…

—Ho sabem, això, ja ho sabem —va interrompre la Monique—. Però no tots som iguals. En Silou és un bon noi. Cert, no és destre amb les mans, però…

—No és destre amb les mans, dius? Calia ser destre amb les mans per vigilar el seu germà petit? Només m’he absentat uns minuts, uns minuts! I saps per què ho he fet? Ho saps?

La dona va negar amb el cap i va abaixar els ulls fins a clavar-los a terra.

—Doncs he hagut de fer-ho perquè el teu fill no se’n sortia amb la feina. Només havia de substituir la cingla nova per la vella i prendre les mides de l’animal. M’ho ha vist fer centenars de vegades!

—Ja n’hi ha prou, Simon, despertaràs el nen.

Sense afegir cap més paraula, tots quatre es van asseure als bancs que envoltaven la taula. El brou cremava. El soroll del xarrup, fruit del contacte del líquid amb els llavis, se superposava amb el bufar suau de la Catherine. De tant en tant, un gemec llastimós feia girar els rostres en direcció al llit que ocupava el forat de l’escala.

Els rínxols rossos d’en Louis, escampats per sobre del coixí blanc, i la pal·lidesa del seu rostre recordaven un àngel. El petit dels Braille era un noiet d’aspecte fràgil. En néixer ningú no hauria donat ni cinc cèntims de tan poca cosa com semblava i, de fet, van batejar-lo a correcuita per por que no sobrevisqués. Però el seu aspecte desmenjat mai no es va correspondre al tarannà despert i inquiet que tenia captivat tot el poble. Ara, la seva expressió entre bondadosa i entremaliada s’havia rendit al dolor que mudava el seu semblant en una caricatura grotesca.

—Es curarà, oi, mare? —va demanar la germana petita, sense apartar la vista del rostre d’en Louis.

—Quines bestieses són aquestes? Oi tant, que es curarà!

A la Marie Céline li hauria agradat convèncer-se que la seva mare parlava amb coneixement de causa, però alguna cosa li deia que, sota la parpella inflada i violàcia, el mal era irreparable. Ningú no va afegir res més a la sentència de la Monique. El silenci era tal que el brunzit d’un insecte hauria reverberat pels murs de pedra i fusta. Potser per aquest motiu va ser ella qui va tornar a prendre la paraula.

—Hem de fer el que ens ha indicat el doctor i demanar a Déu Nostre Senyor que s’apiadi d’ell… i de nosaltres —va afegir després d’una pausa breu.

—Mare, crema! Fora, fora! No ho vull! —es va sentir de sobte.

—Calma’t, Louis! El doctor ha dit que si cou, cura —va explicar dolçament la Monique, abandonant el seu lloc a taula per asseure’s al costat del seu fill.

—Deslligueu-me, deslligueu-me! —va exclamar el nen, amb la veu trencada, mentre arquejava el cos com un jonc vinclat pel vent.

—Louis, et faràs mal. Tranquil·litza’t! Catherine, vine a ajudar-me!

Però abans que la noia recorregués el breu espai que les separava, la Marie Céline ja havia respost al requeriment de la mare. Entre totes dues van intentar dissuadir el seu germanet per tal que deixés de fer força sobre els talons. No va resultar fàcil explicar-li que era inútil tractar de deslliurar-se dels draps que li enfaixaven les mans al cos.

En Simon es va aixecar de taula, serrant les dents, i va abandonar l’estança amb els ulls humits.

Més tard, a mesura que tots van anar recuperant la calma, li van fer nous banys d’aigua de blavet. La Marie Céline es mossegava el llavi cada cop que li apropava la compresa a aquell ull ocult sota la parpella; havia adquirit una forma estranya, inflada i enrogida.