UN MALSON QUE VE DE LLUNY

París, estiu de 1835

Un gust metàl·lic, ferruginós, inequívoc, va fer empal·lidir en Louis Braille i el va deixar tremolant. Era assegut a la vora del llit, amb els peus nus sobre el terra de la seva estança a l’Institut.

Fins aleshores, tossudament, havia ignorat els calfreds nocturns i els sobtats atacs de tos que, cada cop amb més freqüència, l’obligaven a interrompre una classe o a apartar els dits de la lectura per cobrir-se la boca.

Tal com li havia fet notar el doctor Pignier, darrerament els pantalons li ballaven més de l’habitual, però mai no havia estat gaire menjador, i tenia massa coses al cap per donar-hi importància.

En la solitud de la seva habitació, en Louis Braille es va palpar el rostre a la recerca del líquid que li regalimava per la comissura dels llavis. Atònit, es va dir que les seves sospites eren infundades; allò no podia succeir de cap de les maneres. Després, va fer tots els possibles per esborrar el rastre tebi, que endevinava escandalós. Amb la respiració accelerada, es va apropar els dits al nas i l’olor de la sang el va trasbalsar.

Sense gosar posar-se dret, es va palpar la camisa de dormir. No semblava res important, es va dir. Però va necessitar repetir l’operació per assegurar-se que els llençols no descobririen el que, ara per ara, volia que fos un secret. Sabia que era una quimera; mai no en podria tenir la certesa.

—És un constipat mal curat! —va exclamar en veu alta per donar més veracitat a aquell pensament; necessitava creure-hi amb urgència.

Tenia molta feina i grans projectes! Tot just començava a treballar en una petició molt especial que li havia fet l’Henry Hayter, fill d’un retratista contractat per la cort de França, i un dels seus alumnes més inquiets. Havia de trobar la manera d’incorporar la w al seu alfabet, atès que era una lletra molt utilitzada en l’idioma del noi.

D’altra banda, els concerts d’orgue cada dia li procuraven més satisfaccions. I era una experiència ben diferent de la del piano. D’alguna manera, la ressonància que aconseguia amb l’instrument de vent li donava la mida de totes les coses. Quan tocava a Saint Nicholas des Champs gairebé podia sentir com la música s’escampava per l’església, com lliscava per sobre de les vint-i-cinc finestres, resseguia les voltes nervades i inundava les cinc naus del temple. Segons en Braille, la veu de l’orgue tenia a veure amb un llenguatge de transcendència i, quan s’hi lliurava, ho feia sense cap reserva; aleshores, la comunió esdevenia absoluta.

En aquell humit diumenge de juliol, en Louis va sentir els rínxols enganxats a la cara, talment com després d’aquell maleït accident de la seva infantesa, quan havia començat a perdre la vista. Alguna connexió imprevista al seu cervell li va retornar la imatge del color vermell, sempre associat als plors, seguits pels esgarips de la seva mare, pels xiscles. Vint-i-quatre anys més tard es trobava de nou a mercè de la fatalitat, però aquesta vegada estava sol i els seus ulls eren deshabitats.

Durant uns instants, va tenir la sensació que la volta del cel s’esmicolava i li queia a sobre. Al mateix temps que intentava fugir de l’angoixa, va recórrer les tres passes que el separaven del rentamans i hi va abocar l’aigua de la gerra. En Louis es va rentar la cara amb desfici, repetint el gest una vegada i una altra amb l’objectiu d’esborrar qualsevol rastre d’aquell mal presagi, com si en l’èxit de l’operació li anés la vida.

—Tan sols es tracta d’un constipat mal curat. Això és! —es va repetir—. No seria just; ara no!

Aquell dia, a missa de dotze, la música es va elevar per sobre de la seva ceguesa i cap obstacle no li va barrar el pas.