UNA FOGUERA AL PATI

París, octubre de 1843

En Louis Braille no va tenir l’oportunitat de saludar els companys que l’esperaven a la sala de reunions, ni tampoc cap dels seus alumnes. Va sentir, això sí, com cridaven el seu nom i reclamaven la seva companyia, però l’Alfred, que portava el seu càrrec de conserge amb rectitud, li va barrar el pas. Les ordres eren clares: «Directament al despatx», havia decretat en Pierre-Armand Dufau amb un to de veu cantellut.

Malgrat que en Gabriel i el mateix Pignier l’havien posat en antecedents que les coses havien canviat força i que el nou director governava amb mà de ferro, en Braille semblava desconcertat.

—Què passa, Alfred? Hi ha alguna cosa que m’hagis d’explicar?

—A mi no se’m paga per donar explicacions.

—No t’entenc. Ets fort, jove i estàs ple de vida. Has aconseguit un bon lloc de treball; per què segueixes empipat?

—No em facis riure, Louis! Sempre t’has comportat igual. Ets un somiatruites, un romàntic empedreït! Hi ha un detall que mai no has sabut valorar… Som cecs, amic. Cecs! Això ho canvia tot.

—Però…

—No hi ha peròs que valguin, professeur —va dir en to foteta—. Soc conserge de l’Institut per a Joves Cecs, quin honor! Guanyo la meitat del que guanyava en Demezière. Una bona peça, eh? Tinc un sou escarransit perquè he de tenir un ajudant. Vet aquí que entre tots dos en fem un. Som tolits, uns pàries, això som. Almenys jo ho tinc clar, mentre que tu passes els anys fent veure que… Saps una cosa?

En adonar-se que en Braille no responia la seva pregunta, l’Alfred va seguir vomitant un discurs llargament reprimit.

—Recordes en Canard? Ja fa temps que fa malves. Ningú no t’ho havia dit, potser? Doncs va acabar sota les rodes d’un carro; no va ser un final gaire gloriós, però va viure com li va donar la gana. Era lliure d’anar i venir. No necessitava ningú! No saps com l’he arribat a envejar!

—Això no és del tot cert, Alfred. Tots ens necessitem d’alguna manera…

—Sembles un maleït capellà. No t’hi esforcis, a mi no em convenceràs. I si tinguessis una mica de misericòrdia, tampoc intentaries omplir el cap de pardals a aquesta canalla que assisteix a les teves classes. Ara que, pel que fa a això, en Dufau et podria ajudar força —va dir el conserge amb una riallada falsa, agra.

—Què vols dir?

—Tornem-hi! Ja t’he dit que no em paguen per a això, però ja que hi insisteixes te’n faré cinc cèntims. Segueixes dret?

—Sí —va mormolar en Braille.

—Doncs posa’t còmode, en tenim per a una bona estona. El doctor Dufau té assumptes més importants per atendre i m’ha demanat que t’entretingui. Ja ho veus… Som bufons a la cort. En definitiva, sempre hem fet el mateix, els cecs. Ja ens ho va explicar en Haüy durant aquella visita que ens va fer. Te’n recordes? Sí, és clar que te’n recordes! Vas llegir molt bé. Tu sempre ho has fet tot molt bé…

—Si us plau, Alfred.

—No pateixis, no passa res! Ja ho tinc més que superat, jo. Però tornem al tema.

El cor d’en Louis va bategar amb força a l’espera d’unes notícies que amenaçaven de no ser gens amables. Aleshores es va adonar que estava assegut a la mateixa butaca que havia ocupat el seu pare el dia del seu ingrés a l’Institut. Amb delicadesa, va passar les mans pels travessers de fusta i el vellut gastat i una glopada d’enyorança li va pujar gola amunt. L’Alfred, però, ja havia agafat la paraula.

—Ell també vol fer-se un lloc en la història de l’Institut.

—No sé de qui em parles.

—D’en Dufau, de qui vols que et parli? Hauria de tenir la boca tancada, però no sé si me’n podré estar…

Aquell home, que durant molts anys havia estat considerat un dels reis del dia, administrava la informació amb la mateixa astúcia que els botxins dosifiquen el dolor de les seves víctimes o l’assassí la porció de verí. Qualsevol que hagués assistit a aquella escena hauria assegurat que fins i tot podia percebre la pal·lidesa del rostre d’en Braille i que això formava part del seu gaudi.

—Els ha cremat tots! Ha fet una foguera enorme que, sense saber-ho, els alumnes han alimentat.

—Què t’empatolles, Alfred?

—Va ser el mateix mes que tu vas marxar a Coupvray. Si vols que et digui la veritat, ningú no pensava pas que tornessis. Uns dies després, aprofitant que la majoria d’alumnes havien anat a passar la Setmana Santa a casa i els professors tenien festa, els vam apilar al pati. I com pesaven, els condemnats!

L’Alfred va fer una pausa a l’espera que en Louis demanés més informació, però es va fer el silenci.

—A veure si ara a més de cec t’has tornat mut! —va exclamar el conserge, provocador—. Sé que ets aquí perquè la por et delata. La por també put, saps? Vols que faci com el teu estimat Gabriel i te n’estalviï els detalls o aguantaràs fort l’envestida com un homenet?

—T’has tornat boig —va xiuxiuejar en Braille.

—No ho crec. Aquell dia al pati vaig viure una experiència alliberadora. Tots aquells volums rònecs, aquelles lletres en relleu masegades… Mai no et vas parar a pensar quants dits les havien resseguit abans que tu? Jo ho feia constantment i al final em venien arcades. Escoltava el lletrejar dels altres nens, l’esforç per lligar lletres, per embastar síl·labes, per construir paraules i recordar-les estúpidament perdent el sentit de la frase. Tot això ja s’ha acabat!

—El director ha cremat els llibres en relleu d’en Haüy? M’estàs dient això?

—Exactament. Havien quedat antiquats. Però no passis pena: n’ha fet imprimir de nous amb el mateix sistema però a la moda d’Edimburg. El nostre director volia deixar la seva empremta personal i nosaltres, els pobres cecs, som animals de costums. Tot un reguitzell de noves generacions resseguiran amb avidesa aquest altre tipus de lletra i ell en podrà presumir als congressos i exhibir-nos en demostracions com aquella en què tu i jo vam participar. Per cert —va afegir uns segons més tard—, si estàs pensant que el teu mètode ens redimirà de la ignorància ja te’n pots oblidar. Aquest matí s’han confiscat tots els punxons, regletes i papers i se n’ha prohibit l’ús. Imagino que en Dufau vol tenir-ho tot sota control i deu haver sospesat la idea que el teu retorn no provoqués una revifalla.

—Menteixes! No sé per quin motiu, però menteixes. Si el que dius fos cert, en Gabriel me n’hauria dit alguna cosa!

—Sempre amb en Gabriel a la boca, eh! A mi no m’enganyes, però ja us ho fareu… D’altra banda, ell no te’n podia dir res, l’operació s’ha iniciat al mateix temps que abandonava l’Institut per anar a buscar-te. Però en breu t’ho explicarà fil per randa el director en persona. Segur que sabrà trobar-hi arguments de pes que a mi se m’escapen… Ja saps que mai no he estat gaire llest, jo.