EL MÈTODE BARBIER

París, 1819

Molt lluny quedava aquella conversa amb el comandant Lepage, quan anys enrere li havia demanat el seu suport per contactar amb les altes instàncies militars. També els diversos invents que en Charles Barbier havia portat a terme sense gaire èxit els darrers anys. L’oportunitat que se li havia presentat era extraordinària i feia unes quantes setmanes que estava concentrat en la seva correcta realització. Per a aquest fi havia instruït lectors i havia intentat perfeccionar al màxim la seva escriptura nocturna, convençut que salvaria moltes vides i que la posteritat li reservaria un lloc als seus panteons més gloriosos.

Malgrat això, en Barbier s’havia despertat nombroses vegades aquella nit amb els punts del seu sistema ballant-li al cap, com si al capdavall, després de la preparació exhaustiva, pogués oblidar alguna cosa que espatllés totes les seves esperances.

Només aixecar-se va anar a la taula del seu despatx per tal de revisar tots els materials que l’ajudarien a mostrar a França el seu enginy. Tant es va concentrar en aquesta tasca que el tinent d’infanteria Marcel Duillon va haver de trucar repetidament a la porta de casa seva per fer-lo sortir del cercle de les seves cabòries.

Fins i tot quan va encaixar la mà del tinent, en Barbier tenia el cap en una altra banda. El preocupaven algunes crítiques que havia rebut, però es volia convèncer que les opinions negatives al voltant de la complexitat del seu mètode tenien a veure amb l’estretor de ment que es manifestava sempre en totes les societats. L’escriptura nocturna suscitaria admiració entre els alts comandaments que havien de reunir-se al Camp de Mart, i n’era un bon senyal el fet que la demostració s’hagués inclòs dins els actes que s’organitzaven a les exposicions industrials, tan influents els darrers anys per prendre el pols dels avenços científics.

El tinent Duillon era un personatge fosc, sospitós d’un comportament estrany a la batalla de París del 1814, quan alguns l’havien titllat de desertor. Era també l’oficial de major rang que s’havia ofert a ajudar-lo en la demostració. El sentit pràctic d’en Barbier no es podia posar en dubte, i el seu desig de continuar endavant malgrat les dificultats tampoc.

—Pensava que ho havia oblidat —va dir el tinent només traspassar la porta de la casa; feia l’efecte que l’espera l’havia ofès, però en Barbier ja sabia del seu caràcter.

—Com podria oblidar-ho? Serà un dia gloriós… També per a vostè, per la seva col·laboració… —va afegir mentre demanava amb un gest la casaca del nouvingut.

El tinent va dir que preferia mantenir-la si no trigaven gaire a marxar, i en Barbier es va afanyar amb els papers, els mocadors de feltre negre i les plantilles que portaria a l’acte. Al Camp de Mart havia quedat també amb alguns amics, receptius a estudiar el mètode i fer-ne una lectura. La realitat, però, era que no hi confiava gaire; tan sols en Duillon li havia demostrat que seria capaç de fer-ho sense entrebancs.

Amb tots els materials ben protegits dins d’un maletí de cuir, els dos homes van agafar un cotxe que en Barbier ja havia contractat el dia anterior i van fer cap a l’escenari de la presentació.

En arribar-hi es va sentir decebut. L’únic general assistent era en Callois, que no deixava de ser un familiar llunyà, i la presència de diversos comandants i capitans amb els quals havia tingut contacte durant la seva època a l’exèrcit no li va semblar rellevant. Alguns esperaven de peu dret, com si tinguessin el propòsit de desaparèixer a la mínima ocasió que se’ls presentés.

En Barbier es va desfer en salutacions amb una aparença sospitosa de demanda d’auxili i, tot seguit, va pujar a l’escenari amb el seu ajudant. Altres lectors, si bé no en el nombre que esperava, s’havien concentrat a les primeres fileres i el miraven amb expectació. Era el moment definitiu; es va adreçar als presents amb l’aplom que sempre el caracteritzava:

—Amics, celebro la vostra presència en aquesta demostració, però molt especialment vull agrair la fe i l’interès que membres destacats del nostre exèrcit han posat en el meu mètode. He estat anys desenvolupant-lo i, a hores d’ara, puc dir que el considero enllestit, a punt per esdevenir una ajuda estimable, decisiva potser, per als nostres guerrers al camp de batalla.

Bona part del públic es va remoure a la cadira. No creien gaire en el llenguatge patriòtic que feia servir en Barbier, ni tampoc en la vanitat que traspuaven les paraules de l’excapità, però estaven disposats a donar-li una oportunitat. D’altres no tenien tanta fe com havia apuntat el seu creador i es dedicaven a cridar frases perquè comencés l’espectacle que, segons tots els indicis, havien anat a contemplar.

—Volem que els mags surtin ja! —va exclamar de sobte un home, i va provocar les rialles d’alguns dels assistents.

En Barbier va entendre que no era qüestió de demorar gaire la demostració i va presentar el tinent Duillon amb elogis desmesurats. Tot seguit va cridar un voluntari escollit entre el públic perquè certifiqués que els ulls del tinent eren embenats amb una tela no sols negra sinó també opaca.

—Els nostres soldats han patit durant molts anys per les dificultats que suposen les hores de foscor. L’escriptura de la meva invenció, que he volgut anomenar «nocturna», servirà per estalviar milers de vides i, com a conseqüència, per guanyar batalles.

El capità Barbier va demanar al voluntari que li digués una frase a l’orella, la va escriure en un paper i la va mostrar al públic. Tot seguit es va afanyar a escriure-la amb el seu mètode i va posar el paper davant del tinent Duillon, que la va llegir sense problemes, tot i que els més propers van notar les seves vacil·lacions.

—Qui ens diu que no està preparat? Que canviïn el voluntari —va exclamar algú mentre tota la sala s’oferia a substituir la persona esmentada.

El canvi es va fer entre l’expectació dels assistents i la mateixa operació es va portar a terme amb èxit. Tothom va guardar silenci durant uns instants, però després van tornar les opinions favorables i contràries en un conflicte que semblava no tenir fi.

Ningú no va parar esment que, barrejada entre els esvalotadors, hi havia una figura petita i silenciosa, un home que no havia entrat en cap moment en el joc, més propi d’un circ que d’una reunió científica. Assegut en una cadira que quedava lluny de l’escenari, l’Alexandre Pignier escoltava i, sobretot, reflexionava sobre el que hi veia. Més d’una vegada havia demanat a les persones que tenia al seu costat que fossin més respectuoses.

Finalment, en acabar la demostració, mentre en Barbier lluitava contra aquella sensació agredolça, l’home silenciós es va acostar a la taula. El tinent Duillon, davant dels insults que havia rebut d’una part dels presents, havia desaparegut, i només un altre home esperava que es tranquil·litzés una mica tot plegat per parlar amb el creador de l’escriptura nocturna: el general Callois. En Pignier, però, va prendre la iniciativa.

—Monsieur Barbier?

—Sí, és clar —va respondre d’esma el capità, atabalat per les circumstàncies.

—Volia felicitar-lo per aquest treball. M’ha semblat extraordinari, però tinc un dubte que potser em podria resoldre.

—Si és a les meves mans, ja hi pot comptar. —En Barbier de sobte va decidir que aquell home petit i d’ulleres rodones mereixia més atenció.

—Creu que seria possible adaptar aquesta escriptura a les necessitats de les persones cegues?

—Què diu ara, els cecs? L’escriptura nocturna està pensada per al combat, per ajudar el nostre exèrcit quan venen mal dades, quan la foscor es converteix en el gran aliat de l’enemic.

En Barbier estava convençut de les seves paraules, però, malgrat el seu somni, també era cert que temps enrere havia assistit a una demostració on diversos alumnes cecs llegien un llibre mastodòntic amb lletres en relleu, segons el mètode d’un tal Valentin Haüy. En aquella ocasió ja hi havia pensat, d’adaptar el seu sistema perquè el fessin servir els invidents.

L’Alexandre Pignier va respectar durant uns segons l’absència pensativa del capità, però finalment va continuar:

—Hauria de tenir en compte la possibilitat d’ajudar els cecs. No tenen res de semblant, tret del mètode Haüy, però em fa l’efecte que el seu seria molt més factible; també menys costós, la qual cosa ja és molt important en els nostres temps.

—En algun moment m’ha passat pel cap, no li mentiré, però les persones amb qui vaig debatre aquest tema no hi estaven d’acord.

—Li importaria dir-me’n els motius?

—Em van fer acusacions greus, com ara intentar apartar els cecs de la resta de la societat. L’escriptura nocturna només la coneixerien ells; seria, diguem-ne, deixar-los fora, crear una comunitat a banda, aliena a les nostres regles.

—Em permet dir-li que exageren?

—L’hi permeto, i em complau…

Un dels seus ajudants es va acostar per dir-li a l’orella que el general pensava marxar si no li era possible parlar amb ell. En Barbier es va sentir entre dos focs i en Pignier ho va entendre.

—Avui és el seu dia i ha de parar atenció a molta gent. Faci-ho i, quan ens sigui possible, tornarem a trobar-nos per discutir-ho amb deteniment.

En Charles Barbier anava a respondre quan el seu ajudant li va estirar per segona vegada la màniga. El general enfilava ja la sortida i s’hi va adreçar a grans gambades per retenir-lo.

—Serà un instant. M’acomiado de monsieur Pignier i estic amb vostè.

—D’acord, però tan sols tinc uns minuts i el volia felicitar en persona pel seu treball.

—Sí, sí…

Quan el capità Barbier va tornar a l’interior de la sala ja no hi havia ni rastre de l’home petit. D’altra banda, del general Callois tan sols va rebre promeses vagues, intencions de difícil compliment. L’inventor de l’escriptura nocturna es va sentir decebut. Havia imaginat la seva creació com una gran fita, a l’altura d’altres que havien tingut lloc en el passat i que havien vist la llum en aquell indret privilegiat.

Tanmateix, abans que pogués continuar amb les seves elucubracions, van apagar els llums de l’escenari. En Charles Barbier s’ho va prendre com una ofensa al seu mètode, als anys d’investigació i als esforços, a la consideració que mereixia.

Aleshores algú li va posar una nota a les mans. L’Alexandre Pignier hi havia deixat escrita la seva adreça i el seu càrrec: professor de l’Institut per a Joves Cecs de la ciutat de París.