URGÈNCIES

Algú va trucar a la porta de l’habitació d’en Louis. Van ser tres cops secs que semblaven provocats per la urgència. Feia dues hores que tot l’edifici havia quedat a les fosques, com si això fos gaire significatiu en una comunitat de cecs. El repicar de la campana, que recordava més el toc d’ànimes que no pas el convit a anar a dormir, ho va sumir tot en un silenci dens. Només les corredisses de les rates que travessaven els passadissos, els roncs d’algun noi o el plor ofegat sota les màrfegues d’algun altre s’atrevien a contradir la regla de silenci.

La nova normativa era estricta. A partir d’aquell moment, ningú no podia abandonar els dormitoris. Desobeir era considerat delicte. Els aldarulls viscuts els darrers dies havien endurit el reglament. En Pierre-Armand Dufau va fer tot un discurs en aquest sentit: actuaria sense condescendència en benefici del bé comú. Tres dies de reclusió a pa i aigua era el càstig estipulat.

El jove professor es va sobresaltar davant els embats repetits a la fusta, aquest cop amb més sigil.

No feia ni cinc minuts que havia acabat l’estudi d’una notació musical i tot just en aquell moment es disposava a posar-se al llit. La seva primera reacció va ser amagar els punxons sota el coixí i cobrir els fulls de paper amb la flassada prima que el protegia de la humitat les llargues nits en què aprofundia en el seu mètode. Els gestos apressats recordaven les maneres d’un brivall enxampat en una malifeta.

En Louis va anar descalç fins a la porta i, amb el batec del cor a la gola, va enganxar l’orella a la fusta. De l’altra banda una veu reclamava entrar:

—Obre. Soc en Gabriel.

En Louis, nerviós, va temptejar maldestrament el forrellat mentre pensava que el grinyol del metall lliscant feixuc sobre el rovell els delataria. Va demanar a en Gabriel que passés de seguida a l’interior i va tornar a parar l’orella.

—Per l’amor de Déu, què hi fas a aquestes hores?! Ens caurà una amonestació, que el director diu que hem de donar exemple…

—Tranquil·litza’t, Louis! Ja no som uns nens als qui poden atemorir amb amenaces. I si vol que donem exemple, que comenci per fer-ho ell. Però no perdem ni un segon més parlant d’aquest individu. Això que tenim entre mans és molt gros, Louis, molt gros!

—Et trobes bé?

—És clar que em trobo bé! Em trobo perfectament! De fet, mai no m’havia trobat millor i, si em fessis cas, tu també t’hi trobaries. De vegades penso que estàs tan capficat a perfeccionar el teu mètode que no te n’adones, però ja no et pertany.

Els dos professors es van situar l’un davant de l’altre. En Braille s’esforçava per copsar el sentit de les paraules que el seu amic pronunciava atropelladament. Un calfred li va recórrer l’espinada quan, prement-li la mà, va dir:

—La prohibició d’utilitzar-lo no ha fet sinó revifar-ne l’ús. No està en mans d’en Dufau la seva extinció, ni depèn que el Ministeri en reconegui l’oficialitat. M’atreviria a dir que ja no depèn ni tan sols de tu! L’han fet seu, Louis! En realitat, tots nosaltres, els cecs, l’hem fet nostre! Els alumnes ja l’anomenen pel teu nom. Els més grans l’ensenyen als més petits…

—Això no és possible! Amb quin material ho fan? En Dufau va donar l’ordre de requisar tots…

—És que no m’escoltes? A falta de punxons fan servir agulles, claus, branquillons… tant és! Practiquen damunt del fang del pati, sobre les parets, en bocins de papers que abans han servit per embolicar arengades. Al taller, d’amagatotis, s’hi construeixen noves regletes. Has tingut oportunitat de parlar amb monsieur Gaudet?

—En Joseph Gaudet, el subdirector?

—Sí, sí, ell mateix.

—Em va venir a donar la benvinguda. Sembla un home afable, fins i tot simpàtic. Els alumnes en parlen molt bé. Em fa l’efecte que l’entusiasma la seva feina.

—No en tinguis cap dubte! El que no puc entendre és que ell i en Dufau siguin amics…

—Tu i jo també som molt diferents —va intervenir en Louis, esperant més un elogi que una dissertació.

—Saps perfectament que no és el mateix! Tu em vols distreure del que t’he vingut a dir, eh?

En Louis va somriure dolçament. Ja havia fet els trenta-quatre anys i, malgrat la malaltia, no havia perdut aquell aire de bonhomia que li era tan propi. De vegades, si la vergonya, el decor o allò que s’entenia per bona educació no l’haguessin retingut, hauria passat el tou dels dits sobre el rostre d’en Gabriel. Es moria de ganes de sentir com es transformava en moments d’exaltació com aquells. No l’hi va dir mai, però. En Gauthier, aliè al que passava pel cap del seu interlocutor, va seguir parlant del subdirector:

—Li van assignar les matemàtiques i tothom para atenció a les seves classes, a més que ell les aprofita per parlar de qualsevol matèria! Té una capacitat sorprenent per relacionar-ho tot: la història, la filosofia, l’art… Em recorda tant el doctor Pignier! No ho podria afirmar del cert, però jo diria que està al cas de tot el que passa.

—Espera un moment! Vols dir que el subdirector sap que es desobeeixen les ordres d’en Dufau? I no hi fa res al respecte?

—Això mateix! I si els meus pressentiments no van errats, pot tenir un paper molt important en aquesta història. T’ho imagines? Ell ens podria ajudar des de dins.

—Parles com si ens preparéssim per a una revolta…

—Ara em comences a agradar! —va exclamar en Gabriel amb veu enriolada mentre li donava un copet a les espatlles—: I, sorpresa!, també tenim ajuda de l’exterior.

En Braille es va empassar les llàgrimes amb dificultat. L’entusiasme del seu amic el desbordava.

—De l’exterior, dius?

—Has fet escola, Louis. Has obert els ulls a molts cecs, i això és molt gros! Recordes l’Antoine Barraud? El noiet que el seu pare va allunyar de l’Institut per aquell incident…

—Com vols que me n’oblidi! Es va vendre les dents per ajudar la seva germana, la petita Adélaïde.

—Doncs enguany fa el seu primer curs de Medicina i fa campanya a la universitat. L’Adélaïde, que ja no és tan petita, li segueix les passes. S’ha convertit en una noieta encantadora que, amb setze anys, devora llibres a una velocitat vertiginosa.

—I?

—Elles també s’han organitzat. Diria que millor, fins i tot, que nosaltres. Es reuneixen a casa de la Juliette. La Lorraine les ha posat en contacte i la Margot també és darrere de tot plegat.

—No sé què dir… Jo només volia…

—Volies trobar la manera perquè tots nosaltres poguéssim llegir i escriure, accedir al coneixement. Es tractava d’això, oi? I com pensaves que ho aconseguiries sense fer una revolució?

—M’agradaria tenir la teva empenta. Sento que la vida se m’escola, Gabriel.

—No diguis bajanades! No hi ha dubte que has tingut una mala època, però aquesta estada a Coupvray ha resultat miraculosa. Ens queda molta feina per fer, amic meu.