UNES PARAULES QUE HO CANVIEN TOT

Feia una setmana que havia arribat un alumne nou anomenat Albert. L’havia portat el seu pare el dia del seu aniversari. Ho havia volgut fer abans, i fins i tot havia donat a la institució importants sumes de diners, però algú li havia posat dificultats tot objectant que l’edat mínima per ser-hi admès era de deu anys i va haver d’esperar.

L’Albert era fill d’algun personatge important, doncs, però com que no en tenien més informació, cadascú hi deia la seva, amb relació al càrrec que ocupava el progenitor del nouvingut. De manera insòlita, els professors, des del primer dia, no van fer ús del seu cognom a l’hora de passar llista.

Totes aquestes circumstàncies van excitar la curiositat dels alumnes, que, en menys de vint-i-quatre hores, van començar a fer apostes. El grup de l’Édouard i l’Alfred defensava que l’Albert era fill d’un cònsol, però els reis de la nit asseguraven que ho era d’un general condecorat de l’exèrcit.

Fos com fos, el nen no semblava gaire interessat a aclarir aquella qüestió que mantenia els seus companys tan ocupats. De fet, ni aquella ni cap altra que no tingués relació amb la manera d’abandonar un lloc que li resultava insuportablement hostil.

L’Albert estava completament fora de si i el fet que algú se li apropés amb el propòsit de tranquil·litzar-lo desencadenava efectes ben contraris als desitjats. Ja havia mossegat un dels zeladors i, per aquest motiu, s’havia guanyat un ull de vellut; aquell guardià que treia més d’un cap al més alt dels mestres no feia compliments de cap mena.

Tot i ser un sac de nervis i tenir una veu aguda capaç de traspassar-te el timpà, el nouvingut era de complexió prima, més aviat escarransit. Els dos primers dies no va deixar de cridar la seva mare ni un sol instant. Demanava auxili, que el traguessin d’allí, i s’arrencava grapats de cabells amb totes dues mans.

Al pati, l’Alfred i dos amics seus van convèncer una bona colla de nois perquè el convertissin en l’objectiu dels seus jocs i, així, es divertissin una estona. El van acorralar com si anessin de cacera, li bordaven per provocar la seva ira, i quan l’Alfred deia que el menut tornava a ensenyar les dents, tots aplaudien i reien a l’uníson.

—És petit com un talp, ferotge com una hiena i lleig com un ratpenat! —exclamaven els reis del dia.

No tots van estar d’acord amb aquell cruel procediment, i es va organitzar una bona batussa que no podia acabar bé de cap de les maneres. Es van repartir bastonades i càstigs de forma més o menys aleatòria mentre tancaven l’Albert a la cel·la d’aïllament, aquella que s’utilitzava per baixar els fums als alumnes conflictius. Dos dies més tard, el nen va passar a la infermeria, i quan tothom pensava que aquell seria el seu darrer destí, el van tornar al dormitori. Era tot pell i ossos i somiquejava com un gat abandonat.

Per més que uns i altres s’hi van esforçar, movent-se entre la compassió i el remordiment, no van aconseguir que mengés res. Es trobava tan dèbil que no era capaç d’aguantar-se dret.

En Louis ja no sabia què fer ni què dir-li. Fins i tot en Joseph, recuperat de la seva malaltia, però encara feble, que sempre intentava mantenir-se al marge de qualsevol qüestió, va voler que begués una mica d’aigua fent servir un drap de cotó com a filtre. Però el líquid li regalimava per les comissures dels llavis sense que l’Albert fes cap gest per retenir-lo a la boca. Això assegurava l’Édouard, agenollat al seu costat i amb la cara a mig pam de la del nen.

—Si els seus pares no el venen a buscar aviat, el trauran d’aquí dins d’una caixa —va sentenciar en Gauthier.

—El que passa és que no té ganes de viure —va dir en Louis—. No entenc per què no se l’emporten a l’hospital.

—Ves a saber! —va respondre l’Édouard en el to poca-solta que solia exhibir i que l’identificava.

Aquella nit, en Louis no va ser capaç de dormir més de deu minuts seguits. Tenia tot el cos en alerta, i quan aquell lament planyívol desapareixia de sobte sota els esbufecs d’alguns dels seus companys, un nus a la gola amenaçava d’ofegar-lo fins que tornava a sentir la queixa cada cop més dèbil. En dues ocasions va anar de puntetes fins al llit de l’Albert i va parar l’orella per notar la seva respiració extenuada. Agenollat a la vora, va resar una oració.

A les set del matí, els van despertar amb l’anunci que era el dia destinat a la higiene i es va organitzar un gran enrenou. Els nois només tenien ocasió de dutxar-se un cop al mes i per a la majoria era una festa. Desfer-se de la brutícia que se’ls adheria a la pell com una crosta resultava alliberador. Només mitja dotzena s’hi resistien, potser per haver estat objecte de burles per causes que no s’atrevien a confessar als professors.

Envoltat per tot aquell desori, en Louis va cridar en Joseph, que era el nen que dormia més a prop de l’Albert.

—Mira si respira —li va demanar amb un nus a la gola.

—No ho sé, Louis. No soc capaç de sentir res amb aquest sarau.

—Toca’l! —va cridar en Louis com si, de sobte, la urgència s’hagués apoderat d’ell.

No va obtenir resposta del seu company i es va aixecar per dirigir-se fins al llit de l’Albert. La mà li va tremolar com una fulla mentre buscava el front del nen, però en notar la seva pell càlida va deixar anar un sospir d’alleujament.

Aleshores, un dels zeladors va llançar un ultimàtum amb tot tipus d’amenaces per a aquells que no estiguessin ja a la filera, preparats, i amb la roba neta a la mà. En Louis va fer el que se li demanava i va baixar les escales amb el grup. Poc abans d’arribar al darrer replà va sentir la cançó. Sens dubte la Margot era a prop. Ell va repetir la tonada, tal com havien acordat…

—Ding, dang, dong. Ding, dang, dong.

Després va parar l’orella. Dos cops consecutius i després tres de més ràpids era la contrasenya acordada per fer-li saber que l’esperava als safareigs.

En Louis va demanar permís per pujar a buscar els mitjons, que havia oblidat al dormitori. D’aquesta manera, podria acudir a la cita.

—I per què no hi has pensat abans? —va preguntar l’homenot.

—Si us plau… No suportaria tornar-me a posar aquesta cosa llardosa. Fan una pudor…

—D’acord, però no me’ls passegis pels nassos. Espavila! Si no tornes a l’hora, hauràs perdut la teva oportunitat i et caldrà esperar un altre mes.

—Gràcies!

Les coses no van anar tal com en Louis havia previst. Quan, pensant que ja no el veien, es va desviar pel passadís que el portaria fins al seu objectiu, la veu del zelador li va ordenar que s’aturés.

—O ets un carallot i després de tot aquest temps encara no t’has après el camí o, pel contrari, et penses que ho soc jo. I això és més greu —va afegir l’home escurçant amb dues gambades l’espai que els separava i agafant-lo per les orelles.

—Em sap greu! No sé en què estava pensant.

—Tira cap amunt i no em facis perdre la paciència!

En Louis no va tenir altre remei que tornar al dormitori. Desafiar aquell individu era una missió suïcida. La trobada amb la Margot hauria d’esperar; confiava que no es tractés de cap assumpte urgent.

Absort en aquests pensaments, i a pocs metres del dormitori, unes veus que procedien de l’interior van fer que es quedés clavat. Desplaçant-se de puntetes, es va arramblar a la paret i va intentar entendre què deien. El doctor Guillié es dirigia a un tal Jules, i a en Louis, quan va sentir aquell nom, se li van disparar totes les alarmes.

Era l’home del carro! Aquell que li havia furtat la maleta només aterrar a la institució. Per uns moments va estar temptat d’abandonar el seu amagatall i sortir a reclamar el que li pertanyia. Ho havia desitjat tant! Però hi va renunciar, convençut que tenia les de perdre. El vell semblava gaudir del favor i la confiança del director; de ben segur que contradir-lo li podia complicar la vida. El sentit comú també li feia pensar que aquella maleta i la roba que contenia devien haver desaparegut feia molt de temps. Els lladres es desprenien del cos del delicte tan aviat com podien.

Va descartar la possibilitat d’intervenir-hi, però es va mantenir a l’escolta. Per la distància entre les veus i ell, en Louis va calcular que es trobaven al mig de la sala. Tampoc no era difícil concloure que estaven neguitosos; el discurs era entretallat i tens…

—Senyor, si vol que el traslladi amb el carro fins al seu laboratori haurem de parlar del preu. Tinc una família jo i…

—Una família, dius? D’aquella bagassa en dius família? Ets pitjor que les sangoneres!

—No està sent just i ho sap, doctor Guillié. Aquesta feina és perillosa. Si em descobreixen, em portaran de cap a la presó. Bé he de pensar de deixar un coixinet per…

—Calla! Tu creus que els diners em cauen del cel! Les donacions són cada dia més minses i ja no puc reduir més el personal!

—Doctor Guillié, que ens coneixem… —va dir amb sornegueria en Jules.

—Ets un lladre fastigós! Et donaré el que demanes, però no em facis perdre més temps. Escolta’m bé, perquè no t’ho penso repetir. Pregunti qui pregunti, has de dir que portes el nen a l’Hôpital de la Pitié. Jo firmaré l’autorització i d’aquí a mitja hora et vull a la consulta amb aquest mocós. Entesos?

—Cap problema.

—Això mateix em vas dir amb l’André Bracq i de poc que no acabem tots dos a la garjola!

En Louis no se’n sabia avenir. Què pretenia fer el doctor Guillié amb l’Albert, aquell desafortunat que ja tenia un peu a l’altre barri? Fos com fos no podia tractar-se de res de bo. Imaginava quines podrien ser les conseqüències si descobrien que ell n’estava al corrent.

Sense acabar de donar crèdit a la interpretació que feia de la conversa d’aquells dos, va romandre immòbil, amagat darrere d’una pila de flassades i llençols bruts. El cor li bategava amb tanta força que, fins i tot, va témer que la tremolor incontrolada s’escampés a aquell garbuix de roba, dotant-lo de vida i delatant la seva presència.

En Louis tenia la certesa que el doctor Guillié havia abandonat l’escena. Però què podia fer per atansar-se al seu cau? El pànic li va envair tots els porus. Per més que s’hi esforcés, com podia saber si resultava invisible als ulls d’aquell home?

Intentant que aquests pensaments no el portessin a fer algun disbarat, va ocultar el cap entre els genolls flexionats i, fet un cabdell, es va concentrar en el record de la veu de la Marie Céline i en l’olor del pa acabat de sortir del forn els diumenges a la propera, i ara per a ell tan llunyana, vila de Coupvray. Li hauria servit qualsevol motiu que el traslladés a una altra realitat!

El director es va plantar tan a prop d’on era que en Louis li hauria pogut tocar amb la mà el camall dels pantalons. El nen va sentir que les aletes del nas li tremolaven i una escalfor li va recórrer les cames. Moll de cintura cap avall, li va faltar ben poc per abandonar-se al plor. Quan sentia que les forces l’abandonaven, en Guillié va seguir el seu camí.

—Tretze, catorze, quinze…

En Louis comptava els graons que el director davallava. Escoltar com s’anava amortint el so li va permetre respirar més assossegadament. El repicar de les lloses va desaparèixer de cop al darrer replà, i el nen va pensar que era el moment de fugir del seu amagatall.

L’esperava, però, una altra sorpresa. En Jules encara feinejava al dormitori; podia notar l’olor d’alcohol barat del seu alè. Pels sorolls que li arribaven, hauria pogut jurar que l’Albert oferia una minsa resistència, algun gemec prim que el vell silenciava de males maneres.

Entretenir-se era molt perillós i, espantat, en Louis va iniciar una cursa desesperada. No va ensopegar fins al novè graó; aquell maleït graó més estret que els altres i amb més recorregut, que semblava afegit expressament perquè algú perdés l’equilibri, li va jugar una mala passada. Abans de precipitar-se i baixar rodolant escales avall, el van agafar del braç. En Louis no estava segur que aquell fet jugués al seu favor. El primer que li va venir al cap va ser que el director l’havia descobert i li havia parat una trampa. Quan es va sentir a la seva mercè, va empal·lidir; tan sols li van quedar forces per articular una súplica…

—Si us plau…

—Louis, però què et passa?

—Margot!

Va pronunciar el seu nom com si fos una paraula màgica amb poder per alliberar-lo i se li va llençar als braços; ella era l’únic port segur on atracar, juntament amb el seu amic Gauthier. La noia no sabia què fer i, sense gosar tancar els braços al seu voltant, mirava a tort i a dret amb la por que fossin descoberts.

—Louis, no sé què tens, però t’has de tranquil·litzar —va dir la noia apartant-lo delicadament.

Quan el noi va prendre consciència del seu estat, es va avergonyir. Nerviós, va palpar el recorregut de la taca d’orina que intuïa força evident. Sense saber com amagar la pudor, va acotar el cap.

—Ei! No passa res! —va dir ella—. Si t’expliqués les vegades que m’ha passat a mi! El més important és que estàs bé. Ja em feies patir; no has aparegut als safareigs i no sabia on buscar-te.

—Margot, t’he d’explicar una cosa terrible.

—Ara no és un bon moment, Louis, creu-me. He vist que les dutxes encara estan en funcionament. Mira de no cridar l’atenció. Buscarem una manera segura de veure’ns, t’ho prometo. El meu pare s’ensuma alguna cosa.

Alguns minuts després, en Louis intentava incorporar-se al darrer grup de nois que esperaven per entrar en aquell corredor estret i llarg, on una canalera perforada deixava caure sobre els seus caps l’aigua provinent del Sena.

—Salvat per la campana! —va dir el zelador en veure’l aparèixer, i clavant-li una clatellada el va introduir dins el recinte.

El bany al qual finalment es va lliurar va ser una benedicció. Mentre li queia a sobre l’aigua freda, en Louis es va fregar el cos de manera mecànica, desempallegant-se així de la brutícia. Però el seu desig més fervent, aquell que sentia créixer i que s’apoderava també del seu esperit, era desfer-se de l’horror i la humiliació viscuts. Amb les dents serrades i els punys tancats, va contenir un xiscle; malgrat que li oprimia el pit, va treure forces per jurar-se que la baixada a aquell infern no seria debades.

Durant els minuts que li van permetre romandre a la dutxa, al món no va existir res més que ell connectat a la força dels seus propòsits. Va deixar de sentir el guirigall que feien els alumnes al seu voltant, els crits d’alguns que oposaven resistència, les rialles dels altres i els renecs del zelador, que intentava posar ordre.

Potser per primera vegada a la vida, va prendre consciència que abandonar-se a la seva sort era morir amb més o menys celeritat. Havia d’utilitzar la intel·ligència per trobar una sortida digna. No deixaria el seu destí en mans de ningú.

Encara no sabia com, però, sota l’aigua del riu, les paraules de l’abat Palluy, quan li havia explicat el baptisme com el començament de tot, se li van fer presents, van esdevenir un punt de partida, tal vegada una revelació.