EL DISCURS D’EN HAÜY

París, 21 d’agost de 1821

Mentre el carruatge que duia en Valentin Haüy s’apropava a les portes de l’institut, el cor d’un centenar d’alumnes cecs bategava amb força. Era el 21 d’agost i els nois i noies havien acomodat l’estada d’estiu a casa dels seus pares per no perdre’s aquell acte. Alguns feia dos mesos que es preparaven a fons tenint cura de cada detall. Cadascú hi havia col·laborat segons les seves possibilitats, però cap d’ells no se n’havia sentit exclòs. Fins i tot els més feréstecs, enfadats amb el món des que sortia el sol fins a la posta, s’havien deixat portar per la curiositat o els beneficis que podrien treure d’una situació excepcional.

El nou director n’estava satisfet. No havia estalviat cap esforç per arribar al cor dels cecs i insistir en la idea de justícia que portava ben a dins. Tota una vida de dedicació i sacrifici es mereixia aquell petit homenatge. El doctor Pignier els havia dit, ras i curt, que sense la tossuderia i l’esforç del seu benefactor mai no hauria existit l’espai que ara els acollia i que, sense cap mena de dubte, molts d’ells haurien estat condemnats a pidolar i viure de les almoines i la caritat.

Però allò que havia tingut veritablement inquiets i excitats cadascun dels allí reunits era que, per primera vegada, nois i noies havien treballat braç a braç. Mai fins aleshores no els havien permès compartir tasques o trobar-se per assajar lectures i càntics. De fet, sempre havien estat aïllats els uns dels altres. Gràcies a la visita del doctor Haüy, aquell espai lúgubre feia menys pudor i la monotonia dels dies s’havia esquinçat en mil bocins, mentre cada jornada es vestia amb la il·lusió de l’estrena.

Arribat el moment, els residents de l’Institut per a Joves Cecs es van sentir cofois. Fins i tot els més rondinaires portaven l’uniforme immaculat. Les bates no exhibien ni una sola taca i els mitjons mostraven el blanc més blanc que havien pogut aconseguir. La mare de la Margot havia elaborat unes pastilles de sabó que, a banda de la sosa càustica i l’oli, contenien una essència de flors, regal d’un mecenes molt important.

Alguns nois s’oloraven la pell i la roba una vegada i una altra, com si en la repetició poguessin rescatar de l’oblit una antiga flaire perduda.

Penjats al sostre de l’entrada, i envoltant el pati on havien disposat els elements per a la cerimònia, s’hi podien comptar una dotzena de cistells de vímet. En Louis i els seus companys els havien elaborat al taller de monsieur Tor. L’Édouard i l’Alfred eren els encarregats de penjar-los. Tot just feia un parell d’hores que el conserge i la mateixa madame Zélie els havien omplert de flors.

Els professors mai no havien vist abans aquella dona abandonar la infermeria, on vivia enclaustrada, i abocar-se amb tanta passió a una tasca a cel obert.

El terra, net de la crosta de brutícia que acostumava a adherir-s’hi, mostrava unes rajoles de color imprecís descobertes a còpia de fregar-lo insistentment. Des de la porta principal fins al lloc on havien disposat el seient de monsieur Haüy, en Gabriel Gauthier i l’Hippolyte, guiats per la Margot, havien estès una catifa vermella que les noies s’havien encarregat de teixir.

Un toc de campanes era el senyal convingut perquè tots estiguessin atents a l’instant precís en què el convidat posés els peus a l’institut.

I així va ser. Els aplaudiments van esclatar quan un homenet de setanta-sis anys, aspecte trencadís i amb la testa coronada per la dignitat d’uns cabells blancs com la neu, va recolzar el seu bastó sobre la catifa. Els aplaudiments van guanyar força a mesura que en Haüy recorria el passadís format per les fileres d’alumnes i professors. A l’ancià li era impossible contenir l’emoció. Amb un mocador a la mà i el pols trèmul, s’eixugava les llàgrimes que li rodolaven cara avall. Constatar que s’havia fet realitat un somni llargament perseguit donava sentit a una vida, la seva, perquè, ai las!, ja notava que se li esmunyia entre els dits.

Els nois i les noies anaven girant l’esguard vers l’home que admiraven a mesura que avançava en direcció al pati. No necessitaven pas el sentit de la vista per calcular la distància que els separava de la seva persona o les passes que ja havia fet en guanyar la seva posició.

Els professors i professores, repartits convenientment, responien en veu baixa les preguntes dels més curiosos. L’aparença del doctor, les seves reaccions. Qualsevol cosa els interessava i, gairebé sense excepció, tothom somreia.

Entre els aplegats a la festa, sense que ocupessin un espai físic però no per això menys reals, també hi havia aquells que convocava la memòria d’en Haüy: el grup de músics cecs de la Fira de Sant Ovidi, humiliats per una multitud feréstega; el jove Luka, perdut i mort de por en un carrer de Sant Petersburg; el papa Pius VII, atorgant-li un títol per la seva tasca menys edificant…, i tants i tants altres que s’havien creuat en el seu camí al llarg dels anys; a París, però també a Berlín, a Dresden, a la llunyana Sant Petersburg.

Ara era allí, dret sobre una tarima col·locada per a l’esdeveniment. El director l’havia ajudat a pujar els quatre graons de fusta i ell l’hi agraïa amb un somriure tímid, mentre compassava de nou la respiració. L’acompanyaven a l’improvisat escenari un grup de nois i noies, d’edats ben diferents, i el seu professor de música. Tots, però, es mantenien en un segon terme, pendents que se’ls indiqués que era el seu torn. En primer pla, sobre una taula, hi havia tres enormes llibres oberts que havien traslladat de la biblioteca. Eren els volums impresos amb les lletres en relleu que el vell doctor havia ideat.

Tothom estava a l’espera d’escoltar en Valentin Haüy i l’home podia percebre l’expectació que provocava. Havia assajat un breu discurs; fins i tot havia transcrit unes línies per si la memòria li jugava una mala passada, però les lletres se li apareixien borroses i va desestimar el paper. Un nus a la gola traïa el seu to de veu, que li hauria agradat més ferm, però això no el va fer desistir.

—Us voldria donar les gràcies per la càlida acollida que m’heu dispensat. Després de tants anys, tornar aquí és com tornar a casa. Entre aquestes quatre parets es va gestar el meu somni —va dir, aixecant la vista cap al cel i recorrent els murs de pedra d’aquella vella edificació. Després, pausadament, va prosseguir—: Estic cansat i puc notar com les forces m’abandonen sense remei, però saber que recolliu el meu testimoni em permet acceptar la fi dels meus dies amb serenitat d’esperit. L’esforç i la confiança dels professors en la meva obra em commou, però és a vosaltres, alumnes de l’Institut Nacional per a Joves Cecs, a qui voldria tenir l’oportunitat de dirigir unes paraules.

El sol de migdia començava a escalfar de valent i la Margot ajudava la seva mare a repartir aigua. La noia s’ho va fer venir bé per traçar un recorregut que la portés just al costat d’en Louis. En aconseguir-ho, no li va allargar el vas. Simplement s’hi va acostar prou perquè ell sentís el contacte. Va dubtar si agafar-li la mà, i finalment es va atrevir a fer-ho. El noi es va remoure amb brusquedat.

—No siguis ximplet, qui vols que ens vegi? —va demanar la Margot en veu baixa, en un to entre burleta i divertit.

Amb els seus dits entrellaçats amb els de la noia, en Louis Braille va rebre les paraules d’aquell mestre a qui devia l’accés a la lectura amb tota la solemnitat que la seva condició li permetia.

—Mai no us cregueu inferiors pel fet de no veure-hi —va prosseguir en Haüy—. No permeteu l’insult ni el menyspreu. La vostra vida té un propòsit més elevat que acontentar-vos amb les engrunes; heu de conquerir el vostre lloc a la societat. Per assolir aquesta fita, no en tingueu cap dubte, necessiteu tenir accés al saber i el saber és als llibres. La lectura us redimirà de la condició a la qual se us vol relegar. És a les vostres mans, doncs. És un camí que heu de recórrer en solitari, i el meu mètode us vol donar l’oportunitat de fer-ho.

Aquestes paraules van emocionar profundament en Louis, que es va empassar les llàgrimes tan discretament com va poder. La Margot li va prémer la mà amb força. Aquell gest no va passar desapercebut a monsieur Tor, que observava atentament la reacció dels seus alumnes més brillants.

Alguns dels nois mostraven els ulls humits i s’eixugaven el nas amb la màniga de la bata; d’altres s’agitaven, incòmodes per l’emoció, i tampoc no faltava qui escarnia l’orador.

—Què en sabrà ell! Que és cec, potser? Feu-lo callar, que repapieja. Que li posin una bena als ulls i no l’hi treguin mai més, aleshores podrà venir a donar lliçons, i potser me l’escoltaré.

Qui parlava era en Matthieu Leduc, un dels nois que, per la seva edat, havia d’abandonar l’escola el proper curs i ingressar al Quinze-Vingts. Malgrat que s’havia passat la vida intentant aprendre l’ofici de sabater o, si més no, ataconador de calçat, mai no havia anat gaire més enllà de tallar plantilles. Això sí, deia que el secret per aconseguir que els claus s’aguantessin millor a la pell era ensalivar-los bé, i d’aquest descobriment en feia tota una dissertació.

L’Adrien Fournier, el professor de geografia, va recriminar el seu comportament i li va demanar que callés. El noi, però, no semblava disposat a acotar les orelles. Mai no ho havia fet. La corpulència i la postura crítica li atorgaven un cert lideratge entre els seus companys. Ell bé que se n’aprofitava, d’aquelles virtuts, tant com podia.

—Són els llibres de la biblioteca, Matthieu. Ell va inventar el mètode que ens permet llegir-los —va dir l’Hippolyte amb un cert desconcert.

—Mira que arribes a ser ànima de càntir! I què em vols dir amb això, que potser li hauríem de llepar el cul?

—Calla! —va fer el seu company girant l’esguard d’un costat i l’altre com si amb el gest pogués descobrir qui estava a l’aguait—. Aquestes paraules et podrien portar problemes! Per menys et castiguen a la cel·la d’aïllament.

—Avui no n’hi ha, de càstigs. Pel que sembla, tothom està content. Ens ha visitat el nostre salvador, amic meu! —va reblar el jove cec. I amb un cop a l’esquena va desplaçar un parell de passes l’Hippolyte—. Tu també sortiràs a riure-li les gràcies?

—No. Jo no…

—Tu tampoc ets prou bo, eh! Cec i ruc, vet-ho aquí!

—Si segueixes molestant l’Hippolyte i dient grolleries, no tindré altre remei que demanar a en Demezière que t’acompanyi fora —va dir el professor que ja l’havia amonestat feia uns minuts.

—No passi pena, monsieur Fournier. L’Hippolyte i jo som col·legues, formem part de l’equip dels perdedors —va respondre en Matthieu agafant el noi per les espatlles i apropant-se’l al pit—. Algú ho havia de dir, però! Aquest home ha fet unes lletres en relleu i les ha fet imprimir en llibres gegantins, i d’això en diu llegir. Que potser ho ha provat, vostè? A ulls clucs, és clar!

—Bé, jo…

—No, ja m’ho pensava. Vostè no en té cap necessitat; cap. Però, miri, li’n faré cinc cèntims. Primer ha de concentrar tota la seva atenció a resseguir una lletra i desxifrar quina és, després ha de passar a la següent sense oblidar la primera, i així successivament fins al final de la paraula. Si és curta, té alguna possibilitat, però si no ho és, quan arribi a la darrera lletra és més que probable que hagi oblidat la primera. Llegir una frase és tota una proesa; un paràgraf… A mi no m’enganya. Ell busca una patent que li doni diners o honor!

—No pots entendre que hi hagi gent que vulgui ajudar els altres com un simple acte de generositat?

—Professor, no ens enganyem, nosaltres sempre serem uns pobres diables! Anys enrere algun espavilat va fer diners aprofitant-se d’un grup de músics cecs. Vam ser la riota de la gent. Ara ens tornaran a exhibir com si fóssim ninots de fira, desxifrant missatges per al divertiment dels vidents.

—Això no és pas veritat! —va intervenir en Louis Braille, que ja feia estona que es mossegava la llengua a poques passes d’on tenia lloc la discussió.

—Prou! Acabem la festa en pau, nois! —va dir el professor de geografia. Tot seguit va cridar l’atenció d’en Demezière perquè l’ajudés a restablir l’ordre.

En Louis sentia com li bullien les galtes. L’enuig, que no podia descarregar tal com li hauria agradat, va fer que es clavés les ungles als palmells de les mans. No pensava donar crèdit a aquell imbècil, i es va prometre solemnement que invertiria tot el temps i l’esforç que fes falta per demostrar-li que no tenia raó.

Mentre donava voltes a la manera de fer-ho, el grup de cantors va iniciar la seva actuació. Durant l’execució de les primeres notes de la melodia, en Valentin Haüy va arrencar a plorar com una criatura. Era la mateixa cançó que el 1788 li havien escrit els seus primers alumnes per celebrar el seu sant. D’aquell dia de Sant Valentí ja feia trenta-tres anys.

Quan va acabar l’actuació, un aplaudiment llarg i sincer va donar pas a un altre grup. Set nois i una noia es van posar en filera per fer una demostració de lectura; en Louis Braille va ocupar el darrer lloc. Amb més o menys encert tots van fer-ho el millor que sabien. Val a dir que era un text força treballat i la memòria hi tenia un paper important. Quan li va tocar el torn a la noia, un remoreig de veus la va descentrar durant uns segons, però la Lorraine Dugués va emprendre la seva lectura posant-hi més interès encara. Que els cecs poguessin tenir accés als llibres era un veritable desafiament, però que ho fes una noia era més impensable encara.

A mesura que els lectors acabaven el seu torn, anaven abandonant l’escenari. Un noiet de dotze anys amb cabells rossos i rinxolats, pell pàl·lida i aspecte tan esprimatxat com la majoria, va tancar la tanda. En Louis, encara enutjat pel comportament d’aquell talòs, va voler desafiar l’exercici imprimint-li més dificultat. Amb l’ajuda de les dues mans, va tancar el llibre i després el va obrir de nou, aquest cop a l’atzar. Els dits van anar a la recerca de la primera línia d’una pàgina qualsevol i va iniciar la lectura. Sabia que només el doctor Haüy, els professors i el personal vident de l’escola podrien apreciar la seva gesta. Ells i la Margot, és clar. Però no tenia cap dubte que correria la veu. Era conscient que l’extrema lentitud necessària per desxifrar les lletres atorgava poca fluïdesa al text, però, des d’aquell moment, es va conjurar per aconseguir-ho.

En acabat, es va dirigir a la cadira on seia en Haüy sense desviar-se ni un sol pas. Podia notar la seva respiració dificultosa.

—Gràcies. Moltes gràcies —li va dir allargant-li la mà.

Durant uns segons els dits ossuts del mestre van prémer els seus i en Braille va guardar la sensació ben al fons del cor.

Després es van dirigir tots al menjador, en dos torns, com era costum. Aquell dia les llenties tenien algun bocí de carn, que van engolir amb golafreria fins que una aroma de sucre cremat es va escampar per l’estança.

—Ho ensumeu? Ensumeu el mateix que jo? —va preguntar en Gabriel Gauthier, posant-se dret.

Tots aixecaven la barbeta i flairaven l’aire cercant més indicis que confirmessin aquell fet insòlit.

—És una crème brûlée, fa olor de crème brûlée; no recordo la darrera vegada que la meva mare me’n va fer de petit! —va exclamar l’Hippolyte.

—Proposo que monsieur Haüy vingui a veure’ns un cop al mes! —va afegir amb sarcasme l’Édouard més tard, mentre repassava amb la llengua la superfície del plat.

Cada alumne va passar la resta de la tarda com millor li va plaure. Alguns dels nois van demanar a en Paul Cambar, el jove professor d’àlgebra, i a en Thomas, un supervisor que ja fregava la quarantena, que juguessin amb ells a pilota. Sense la participació d’un parell de vidents es feia molt difícil situar l’esfera, per més que portés un picarol a dins. Amb l’acalorament del joc, els crits se sobreposaven a aquell dringar feble i les topades es multiplicaven.

En Braille no era amant de jocs com aquell, que, massa sovint, acabaven en baralles; a més a més, feia dies que donava tombs a una idea.

—T’he de felicitar, Louis. La teva lectura ha satisfet d’allò més el doctor Haüy —li va dir el director, mentre seia al seu costat.

—Moltes gràcies. L’hi agraeixo, de veritat, però no és prou ràpida.

—Bé, és qüestió de practicar.

En Louis no va respondre. Li hauria agradat tenir la mateixa seguretat que en Pignier. Però alguna cosa li deia que estaven molt lluny d’aconseguir una lectura veritablement eficaç.

—Estàs bé? M’han dit que has tingut una topada amb…

—No ha estat res —va interrompre en Braille, i, canviant de tema, va afegir—: Pensava si no podríem fer un taulell per encastar-hi les fitxes de dòmino.

—Com dius?

—Ara és molt difícil jugar-hi. No és possible retenir en la memòria totes les fitxes que es van col·locant sobre la taula, i quan les palpes per assegurar-te de quines hi ha, tot se’n va en orris… A casa, el meu germà em va fer un plafó perforat perquè jo les pogués consultar tantes vegades com em fes falta.

—Està ben pensat. Hi jugàveu sovint?

—Sí, i moltes vegades guanyava. Els punts es poden resseguir fàcilment i jo tinc bona memòria —va dir en Louis, amb posat satisfet.

—Els punts… És clar! D’això també te’n volia parlar. Fa algun temps vaig conèixer algú interessant; es diu Charles Barbier, i va exposar un sistema molt innovador de lectura. En parlar-me del dòmino m’hi has fet pensar.

—Perdoni, no l’entenc.

—És clar que no m’entens, perquè m’he explicat força malament! —va dir en Pignier fent una àmplia rialla i revoltant-li els cabells—. Volia dir que el sistema del capità Barbier també és de punts.

—Llegeixen punts?

—Sí. Hi ha nou punts disposats de maneres diferents per representar sons. No és gens senzill, però sembla que ha obtingut bons resultats.

—És cec, també?

—No, no, ell no és cec.

—Aleshores per a què necessita una cosa tan complicada?

—Va inventar aquest sistema perquè els soldats poguessin llegir a les fosques al camp de batalla. He pensat que potser vosaltres…

—Sí, és clar. Nosaltres estem sempre a les fosques.

—Li he demanat que vingui a l’Institut per poder parlar-ne tranquils. M’agradaria que ens hi acompanyessis.

La resta del dia en Louis no va poder oblidar les paraules del doctor Pignier. Un mètode amb punts? Lectura a les fosques? Sonava bé. No veia arribat el moment de comprovar-ho amb els seus propis dits!