ROMÀNTICS

En Louis Braille havia aconseguit passar un mes a Coupvray. Fins i tot havia anat al riu amb en Gustave, i els habitants de la vila ja no mormolaven al seu pas. Malgrat això, va decidir marxar a les darreries d’agost. No podia suportar durant més temps no saber res de la Margot i, en algun moment de les seves estones de confidències, havia explicat al seu amic que aquella noia el tenia ben confós.

—Això és que te n’has enamorat, però et costa reconeixe-ho.

—No ho sé, no ho crec pas, però estava tan estranya quan la vaig deixar a París… És una amiga, tan sols una amiga, i no en tinc gaires, d’amics…

—Ha, ha…

En Gustave reia, però el seu posat era trist. Ell tampoc no tenia gaires amics i, en aquesta estada d’en Louis, tenia la sensació que havien reprès la seva amistat, que els anys a París, al capdavall, no havien canviat el menut dels Braille.

L’endemà, però, en Gustave ja només era una figura llunyana: en Louis no podia veure com agitava la mà, però sí que va sentir els seus crits de comiat, des de la diligència que el transportava fora de Coupvray.

En arribar a l’edifici de la rue Saint-Victor, en Louis es va tornar a sorprendre de la paciència dels alumnes, que suportaven des de feia tant de temps les pèssimes condicions de vida: la calor sufocant i la brutícia que, malgrat els esforços del director, ho envaïen tot i els feien emmalaltir.

Molts alumnes encara no havien tornat i la sensació era desoladora. Els sorolls habituals de l’Institut s’havien esfumat, la qual cosa dificultava l’orientació d’en Louis. Però el que més l’amoïnava era la sobtada desaparició de la Margot. Ningú no en volia parlar, i en Demezière no semblava disposat a badar boca. Fins i tot s’havia tornat més silenciós i, així com abans els alumnes identificaven fàcilment el seu traginar, ara resultava molt difícil situar-lo; només aquella olor àcida de suor el delatava.

Sense la Margot, en Joseph o en Gabriel, en Louis Braille se sentia sol i perdut. Ni tan sols el mestre Tor havia tornat de la casa que la seva germana tenia a Soissons.

Qui no havia marxat de l’Institut en tot l’estiu era un dels reis del dia, l’Alfred, però mai no creuaven més de dues paraules i, tret de quan feia el fanfarró, era un personatge més aviat taciturn. En Louis vagava tot sol per l’edifici i sovint anava fins a la biblioteca amb l’esperança que en Pignier hagués deixat la porta oberta. Li havia demanat tantes vegades la clau que ja li feia vergonya insistir-hi.

El mètode que havia acabat de desenvolupar amb l’ajuda d’en Gustave no avançava. Tenia la necessitat d’experimentar-lo amb els seus amics abans de fer-ne partícip el director de l’Institut. Però encara passarien uns quants dies perquè els seus desigs es fessin realitat.

Un vespre dels més monòtons que en Louis havia viscut mai, va sentir que algú rondinava pel pati. Pensant que seria en Demezière, va fer una vegada més la mateixa pregunta.

—Em podria dir on és la Margot? No és una pregunta gaire difícil.

—Ja veig que t’importa força. Si no fos així, potser no t’atreviries a fer-la —va dir una veu que en Louis va identificar de seguida com la de l’Alfred.

—Pensava… Tant és.

—Disculpa. Hi tens tot el dret.

—Mira, Alfred, nosaltres no parlem gaire, però…

—Hi ha res de què puguem parlar? A més de lamentar aquest empresonament que patim?

—Entenc que la calor és insuportable, però aviat tornaran tots i la institució cobrarà vida de nou.

—D’això en dius vida? És una bona broma, no?

—Tu no en deus saber res, de la Margot, oi? —va respondre en Louis obviant la ironia.

—Xafarderies.

—Ja és alguna cosa. Des que he arribat ningú no en vol parlar.

—És que no en sabem gaire cosa. En Demezière es torna mig boig cada cop que surt el tema. Sembla que li han trobat alguna mena de feina i que la setmana vinent s’espera que vingui una nova cuinera.

—Una feina? Però on? Per què no torna a casa cada nit?

—Ni idea.

Es van quedar uns segons en silenci. Per com li arribava la veu de l’Alfred, en Louis va calcular que estava parat a l’angle del pati que quedava més al nord; tan sols havia de fer mitja dotzena de passes per anar-lo a trobar, però es resistia a fer-ho.

—Fa un parell de setmanes va venir un noi preguntant per tu. Ja t’ho ha dit en Demezière?

—Què em dius ara, Alfred? Quin noi? Ningú no me n’ha dit res.

—Potser va pensar que no era important.

—No ho hauria de decidir jo, això? —va respondre en Louis emprenyat—. Tant és. Te’n recordes del nom?

—Doncs no, la veritat. Però en Demezière va comentar que vestia com si treballés en una granja de porcs. Espera, tenia nom d’au!

—D’au? Què vols dir?

—Això, d’au.

—Que vols fer una endevinalla? I si era important?

—Esperes un missatge de la Margot, potser? —va etzibar l’Alfred, però la força que havia imprès a la frase havia anat davallant.

—Tant de bo! Però tu, fa uns instants, parlaves de vida i ara t’empipes?

—D’acord, d’acord…

—No em sembla divertit.

—Canard, es deia Canard.

—Sí que ho recordaves! Ets un poca-solta!

—Louis, si us plau! T’ho prens tot massa seriosament.

En Louis ja no va respondre. Va seguir la paret est del pati fins a una escletxa que coneixia. Després va girar noranta graus i va caminar fins a l’escala que portava als dormitoris. No tenia cap dubte que en Canard el buscava per encàrrec de la Margot; era l’únic punt de contacte que hi havia entre ells.

Què volia en Canard? Potser li havia passat alguna cosa a la Margot? Havia vingut per explicar-li la seva nova situació? Només podria saber-ho si hi parlava, però encara que s’atrevís a anar sol fins al riu, ningú li assegurava que el trobaria. Demanar ajuda a l’Alfred, que encara veia contorns, tampoc no li semblava una bona idea després d’aquella conversa. La seva única opció era en Tor, però faltaven dies perquè tornés a l’Institut.

Va baixar de nou al pati per buscar en Demezière i es va aventurar a obrir la porta del cau on vivien. El va rebre una veu que traspuava violència i un esclafit de vidres trencats. No estava segur de si es tractava d’una ampolla o un got el que li havia llançat el conserge, però no va tenir cap dubte que estava borratxo.

El fracàs dels intents per saber de la seva amiga va fer que es concentrés en el seu sistema de punts. Va treballar intensament durant dos dies i va anar agafant pràctica. Cada cop que pensava en la Margot feia per escriure a més ritme, s’equivocava i havia de tornar a començar. Un matí, però, va sentir que en Demezière entrava al dormitori i es plantava davant del seu llit. Hi havia escampats tot de papers escrits, dos punxons i tauletes de material divers que estava provant. En Louis pensava que el renyaria pel desori, però el motiu d’aquella visita era ben diferent.

—Ha vingut aquest noi amic teu, el que vesteix com un pidolaire.

—Què? On és? Ha tornat a marxar?

—I ca! Són molt pesats, els de la seva casta. Ja li he dit que no pot tenir res a veure amb tu, però ell vinga insistir. T’espera a la porta.

—Ara baixo —va respondre en Louis mentre arrossegava part dels estris a terra amb les presses, però al conserge no li va fer ni fred ni calor i va abandonar l’estança a grans gambades.

—Aprofita per dir-li que no torni per aquí… O avisaré els guàrdies!

Encara acostumat als espais dels seus dies a Coupvray, a en Louis moure’s ràpidament per l’edifici li va costar un parell d’ensopegades. Però en Canard encara l’esperava. S’havia assegut en un dels pilons que vorejava la porta per protegir-la de les rodes dels carros i es va aixecar com si tingués una molla a les cames.

—Per fi et trobo! La Margot fa dies que em dona la llauna.

—Canard! Però què… On és la Margot?

—Diu que vinguis amb mi i que no torni si no t’hi porto. Així que…

—Anar amb tu? No és possible, jo…

—Com que no és possible?! Que tens alguna cosa millor a fer?

—No, és clar.

En Louis es va girar cap enrere d’esma. No sentia sorolls al pati, però encara que en Demezière estigués a l’aguait, què podia dir-li? Si la Margot confiava en aquell noi, per què no ho havia de fer ell també? El va agafar del braç i va notar que la tela de la seva camisa era basta i massa gruixuda per a l’estiu. En Canard caminava a poc a poc, amb un respecte excessiu, fins que en Louis li va dir que si l’avisava dels obstacles podia anar més ràpid.

—Tens pressa, potser? T’espera algú més important que la Margot?

—No, no. Però hauria de tornar al més aviat possible.

—Oblida-te’n. Amb ella no se sap mai. Li agrada que estiguem al seu servei.

—Com és que sou tan amics, la Margot i tu?

—Ja veig que no tens pèls a la llengua, oi?

—Disculpa, tan sols era curiositat. No m’has de respondre, si no vols.

—No, si no m’importa. És que no sé què entens tu per amics.

En Louis es va quedar perplex davant d’aquella afirmació. Ara sí que caminaven a bon ritme, potser en direcció sud, perquè a cada pas sentia menys la humitat del riu al nas. El noi que, segons en Demezière, semblava un pidolaire va continuar, després d’una pausa breu:

—Si no fos per ella, no seria una persona lliure. Ara que… no sé si paga gaire la pena. La Margot va evitar que em trinquessin i, pel que havia fet, haurien llençat la clau.

—Què havies fet?

—Sí que ets curiós, sí. Doncs em vaig barallar amb un pinxo i el vaig deixar molt malferit; de fet, no tinc clar que sobrevisqués. Ella va distreure els guàrdies el temps necessari perquè jo pogués desaparèixer. Es va arriscar molt.

—És valenta!

—Sí, però això no és tot. També ens ha ajudat quan venien mal dades i no teníem res per portar-nos a la boca. I no és que a casa seva sobri el menjar…

—Sou lladres, vosaltres?

—Tu mai no has passat gana… Fem el que podem, noi, però no n’has de fer res. Compte, que ara passarem a l’altre costat del bulevard.

—Bulevard?

—Bé, és un bulevard petit. Els més amples són a la part nord del riu, però París també s’estén cap al sud. Crec que els meus companys i jo hauríem canviat abans de districte si no hagués estat per la Margot.

—Vols dir que ja no viurà més a la rue Saint-Victor?

—I jo què sé! Que t’ho expliqui ella, si vol.

En Louis es va adonar que ja no li trauria gaire informació més, a aquell noi. Intentava identificar les olors que li sortien al pas, però sense gaire èxit. Sentia que la gent passava pel seu costat i molts feien olor de flors o d’algun perfum molt intens que no aconseguia identificar. Havia sentit el mateix en arribar a París, mentre caminava amb el seu pare en direcció a l’Institut per a Joves Cecs.

—Ja hi som —va dir en Canard mentre s’apartava, deixant en Louis sense cap punt de suport.

—Però… no em deixaràs aquí, oi?

—He d’avisar la Margot, i potser no podrà venir de seguida. Pots recolzar-te aquí, al mur de la casa. Tornaré a dir-te alguna cosa si has d’esperar gaire estona.

En Louis es va quedar, tal com li havien recomanat, a prop del mur. Pensava que una casa amb mur havia de ser per força una casa principal i no tenia ni idea del que podia estar fent la seva amiga en un lloc semblant. Quan va estendre les mans cap a dalt seguint la superfície fresca de la pedra, va trobar les reixes que impedien saltar-hi.

«Hi ha molts tipus de presons», va pensar mentre es passava la mà pels cabells i es tocava la roba, com si, amb les presses, es pogués haver oblidat alguna cosa.

Tot li va semblar en ordre, però. L’espera va ser tan llarga que va repassar mentalment més de cent vegades el seu alfabet.