LA FELICITAT

—Diu que l’esperis una estona. Sortirà de seguida que pugui.

—Què? I tu te’n vas? M’hi he de quedar sol, aquí?

—No siguis criatura, Louis. Ja em quedo amb tu, però hauries de saber que la Margot no diu mai una cosa per l’altra.

La decisió d’en Canard el va tranquil·litzar. No li feia por quedar-se sol, però no sabia on era, ni com tornar a l’Institut. Què faria si ella no s’hi presentava?

—Hi ha molt d’enrenou —va dir en Louis, que havia sentit veus i l’arribada de carruatges—. Em pots explicar què hi passa?

—Alguna mena de festa. Aquests senyorets tenen una bona vida.

—Què hi fa, aquí, la Margot?

—Ja hi tornes? He dit que serà ella qui t’ho expliqui. —En Canard va fer veu d’empipat, tot i que era massa xafarder per no dir-hi la seva—: Diu que viu molt bé i que no pensa tornar a l’Institut, però tota aquesta gent no tenen res a veure amb nosaltres. A saber com l’estan tractant!

En Louis no es va creure d’entrada les seves paraules. Va encreuar els braços a l’esquena i va posar les mans sobre la pedra del mur, com si volgués tocar alguna cosa real. En Canard encara no havia acabat:

—Les noies com ella, que accepten ser criades dels poderosos, sempre acaben amb un bombo i surant al Sena… Però no ho permetrem, oi que no?

—No farà res que la posi en perill —va respondre en Louis, convençut i enutjat alhora.

—Tu no saps de què és capaç.

Com si estigués escoltant la conversa i volgués acabar-la en aquell punt, la Margot va aparèixer de sobte. No va reconèixer el seu nou perfum, però sí l’escalfor d’aquella mà estimada. Amb el gest, en Louis va prendre consciència de la intensitat del seu enyor.

—Vine! Vull ensenyar-te una cosa —va dir ella mentre l’estirava de la roba; després es va girar cap a en Canard—: On vas, tu? No recordo haver-te convidat.

—Com tornarà en Louis a l’Institut?

—Torna d’aquí a una hora. Però per la porta del darrere, ja saps on és. A qui se li acut esperar aquí perquè us vegin?

En Braille es va deixar arrossegar per la Margot a l’interior de la casa. Tan sols sabia que havien travessat un jardí ple de diferents tipus de flors, que no va tenir temps d’identificar, i pujat tres esglaons que conduïen al que sens dubte era la cuina. Se sentien sorolls de plats i cassoles, i una intensa aroma d’espècies va estar a punt de marejar-lo. Ella li havia agafat la mà i parlava sense descans:

—Els senyors fan una festa i jo estic lliure. No m’hi volen, però ells s’ho perden. Saps la Juliette, aquella noia cega que va durar tan poc a l’Institut? Doncs m’han contractat perquè l’ajudi. Compte, que hi ha més esglaons! Va ser idea seva, no creguis. Es veu que li vaig caure en gràcia.

—És… És veritat que no tornaràs a l’Institut?

—No en tinc cap intenció, si no és que m’hi obliguen. I no els en donaré motius.

—I el teu pare?

—L’home de qui em parles és un impostor. No en vull parlar, Louis. Mira, aquesta és la meva habitació, al costat mateix de la que ocupa la Juliette! —va dir després que entressin en un espai petit; una sentor de roses s’escolava per la finestra oberta i en Louis va pensar que no semblava París, si més no el que ell en coneixia—. Ai, ja sé que no ho pots veure, però te’n faré una descripció. Hi ha un armari amb motius de faunes i flors. És tot de color crema; tret dels dibuixos, que són més foscos. Té dues portes i sis calaixos a sota, per desar coses més petites. També hi ha una altra calaixera al gust anglès, amb mirall i raspalls per pentinar-se. Una butaca molt còmoda i cortines… T’ho imagines ara? Quan la Juliette és amb els seus pares, em passo les hores a la finestra o passejant pel jardí. I hi ha un llit, és clar, molt tou. Vine a seure-hi.

En Louis va fer tres passes en direcció a la veu de la Margot amb les mans per endavant i de seguida va trobar les d’ella. El llit era tan tou com prometien les seves paraules, però s’hi va trobar estrany, com si s’enfonsés…

—No facis aquesta cara de peix bullit! Soc feliç i no em falta de res, Louis. Mai no ho havia estat. I em tracten bé, per més que digui en Canard.

—Ens escoltaves?

—No em cal per saber què pensa. Ell no se’n fa càrrec.

—I jo sí?

La Margot es va girar cap al seu amic amb un somriure. Com que sabia que no ho podria veure, li va fer un petó a la galta. En Louis es va enrojolar. L’aroma de la noia li entrava pel nas i els seus llavis li havien semblat com el tacte de les prunes acabades de collir. Però tot plegat no havia aconseguit esvair la seva preocupació pel que acabava d’escoltar.

—Si et quedes en aquesta casa, no ens veurem mai.

—T’enviaré sovint en Canard!

—Per a mi no és fàcil sortir de l’Institut, ho saps prou bé. A hores d’ara ja em deuen estar buscant.

—Em sap greu. Trobarem la manera, Louis.

—Potser sí. I dius que et tracten bé? —va insistir per trencar un silenci sobtat.

—Oi tant! Són estranys, aquests rics. Es passen la vida fent festes i parlant d’art, tot i que em sembla que no en tenen gaire idea, que parlen només d’oïda. La Juliette toca el piano, i ho fa força bé, em sembla, si tenim en compte les circumstàncies.

—Les circumstàncies no haurien de ser un problema.

—De vegades…, saps? —va continuar la Margot sense parar esment a les seves queixes—, de vegades venen escriptors i filòsofs…

En Louis es va quedar parat davant d’aquelles paraules. Mai no havien tret temes semblants en les seves converses i, de fet, tampoc no se’n parlava gaire, a l’Institut. Algun professor havia citat Voltaire, però gairebé com si se’n penedís. També en Haüy, durant el discurs del seu homenatge, els havia deixat caure una frase d’en Montesquieu que li venia sovint a la memòria: «La llibertat consisteix a poder fer allò que s’ha de fer». Però no tenia gens clar si el tal Montesquieu era un filòsof.

—Què hi tens a veure tu, amb tot això?

—Potser no res, però m’agrada viure aquí. Ningú no em crida i faig una mica el que vull. Espera! Sents aquesta melodia? És la Juliette que toca el piano!

Els acords entraven per la finestra i en Louis els va seguir durant uns segons, meravellat per la seva puresa. Els seus darrers raonaments sobre la música eren encertats. Era un bé de Déu, una manera de mostrar al món que els cecs es podien integrar a la societat, però també podia ser un refugi, l’illa de calma que molts necessitaven, tal com havia pogut comprovar ell mateix.

—Toca d’oïda o l’ajuda el seu mestre?

—Al principi sí que es deixava guiar, però ja fa temps que toca sola. Té una memòria d’elefant!

—I si realment pogués llegir les partitures? Què et semblaria?

—Em semblaria un miracle! Com vols que les llegeixi? —va preguntar la Margot mentre observava amb atenció en Louis; sabia per experiència que les seves preguntes mai no eren a l’atzar i, molt sovint, tenien conseqüències.

—Margot, a Coupvray he avançat molt en el meu mètode d’escriptura.

—Que bé! No saps com m’alegra si això et fa feliç.

—I també intento adaptar-lo al llenguatge de la música.

—Faràs grans coses, Louis. N’estic convençuda!

—Però tu no seràs amb mi per veure-ho.

—No diguis aquestes coses! A més a més, escolta’m bé, hi ha vida fora d’aquell cau de mala mort.

En Louis sentia com si aquella trobada amb la seva amiga fos un comiat. Ella tenia una oportunitat i havia d’aprofitar-la. I ho entenia perfectament, però els que eren com ell, i ell mateix, estaven lligats de peus i mans. Si no aconseguien una major autonomia, en molts sentits serien sempre éssers dependents, com lacais. De debò era capaç de concebre una vida lluny de la rue Saint-Victor?

—Com passa el temps quan estàs bé! Hauria de baixar a la festa, per si la Juliette em necessita… En Canard ja deu estar a la porta per acompanyar-te.

—Sí, és clar. —En Louis no es podia creure encara que ella no pensés tornar, que la cançó del Frère Jacques no viatgés mai més pels passadissos laberíntics de l’Institut—: Vindràs a veure el teu pare, algun dia?

—No ho crec, Louis.

La Margot es va aixecar del llit i li va agafar la mà per portar-lo fora de la casa. Ell s’hi va resistir i se li va llançar als braços.

—Vull ser feliç, Louis!

Van ser les darreres paraules de la noia. Després van baixar plegats unes escales i es van trobar amb en Canard, que els esperava al lloc convingut, com si hagués nascut per obeir les ordres d’un altre.

Durant el camí de tornada, en Louis no va mirar el seu acompanyant ni un sol moment; l’avergonyia que el veiés plorar. Pensava en aquella afirmació de la Margot: «Vull ser feliç!», i es preguntava si, sense llibertat ni igualtat, aquella fita era possible.

Ser feliç segurament tenia a veure amb no passar necessitats, però hi havia alguna cosa més en joc, n’estava segur. L’amor, la sensació de pertànyer a un lloc, a un grup, i la necessitat de sentir-se realitzat. Aquella era la seva lluita. I estava disposat a sortir-se’n.

—Jo també, Margot, jo també —va mormolejar.