JULIVERT SOTA EL COIXÍ

París, primavera de 1820

El temps era l’aliat o l’enemic?

En Louis s’ho preguntava des de feia setmanes, després d’entendre que havia començat a acceptar la seva vida a l’Institut per a Joves Cecs. Li havia costat mesos despertar al nou dia i no enyorar de seguida la veu i el tacte amorós de la Marie Céline, l’olor del pa acabat de fornejar o els sorolls provinents del taller del seu pare, que envaïen la casa com un vel protector.

No podia dir que ningú no vetllava per ell. En Gauthier s’havia convertit en un amic distant i entranyable alhora; sempre amatent, però gelós de la seva independència, encara que amb aquesta actitud confongués els altres. Els companys, escèptics al principi, anaven apreciant la vàlua d’en Louis, sobretot els més desperts, amb els qui havia confraternitzat.

No faltaven, però, alumnes que el veien com un frau, convençuts que els seus coneixements i la capacitat de treball que mostrava eren el resultat d’una ajuda exterior, per part dels professors o d’altres interns que gaudien de certa capacitat visual.

La seva inquietud dels darrers temps no tenia tant a veure amb aquests petits conflictes quotidians com amb la presència gairebé evanescent de la Margot Demezière. Des dels primers dies, quan l’havia sentit cantar aquella cançó, la noia entrava i sortia de la vida d’en Louis a rampells. Li deia hola a cau d’orella quan menys s’ho esperava, li servia més patates perquè sabia que li agradaven, o es presentava a la sortida de les classes per dir que necessitava ajuda, la del jove Braille precisament, per transportar unes saques.

Això era tan sols la vida quotidiana, però el noi estava convençut que també era ella qui, algunes nits, li deixava una branqueta de julivert o de gessamí entre els toscos llençols on dormia. En Louis s’hi ficava molt endins per aïllar aquella olor de la que envaïa la resta de l’estança i s’adormia com si hagués descobert la manera de tornar a la casa dels seus pares a Coupvray.

Aquell diumenge, la relació entre tots dos va fer un pas endavant. No hi havia classes. Els residents quedaven tancats dins la institució sota l’estricta vigilància del conserge. Confiats, però, a la incompetència que atribuïen als interns, molts professors deixaven alguna porta d’accés oberta. Si no era així, els alumnes tenien dues solucions: comprar l’ajuda de la Margot, la qual cosa no resultava especialment difícil, o fer servir la clau mestra, un privilegi que s’havien reservat els més grans.

Sovint, les petites rebel·lies quedaven en no res. Trepitjaven el pati només unes quantes passes per tractar d’endevinar quin seria l’àpat del diumenge, al qual la Marie sempre posava algun ingredient sorpresa, o bé entraven al despatx del director per tocar i olorar els llibres que s’hi desaven. Un dels nois, encara capaç de veure-hi amb l’ajuda de la gran lupa que guardava en Guillié al primer calaix, potser els llegia unes línies que, sense acabar-les d’entendre mai del tot, els servien per discutir durant hores.

La filla del conserge tenia altres plans, aquell dia. Li agradava la veu d’en Louis, la seva capacitat per opinar d’una manera clara i concisa, el gest d’estranyesa que feia quan alguna cosa escapava a la seva comprensió. S’havia proposat convertir-lo en el seu company de jocs dins l’edifici, bromes i acostaments que la divertien i que tenien pendents els alumnes, però després d’aconseguir aquell objectiu va saber que no en tindria prou.

Aquest va ser el motiu pel qual la noia va agafar la meitat del formatge que la seva mare desava al rebost, després de treure els quatre cucs que hi campaven, i un tros de pa de la fornada del matí. Tot seguit va sortir al pati central i va fer cap a l’escala que conduïa als pisos superiors. El seu pare no la preocupava. Molt sovint es quedava adormit al banc de l’entrada o, si veia deambular la Margot per l’edifici, pensava que devia ser a causa d’algun encàrrec que li havia fet la Babette, la seva mare.

Quan penetrava d’incògnit en aquell espai, l’obstacle més gran per a la Margot era la foscor; a ningú no li interessava que hi hagués llums encesos el dia que els professors no hi treien el nas. Però un cop s’acostumava a caminar en aquella penombra, hi havia una altra dificultat que ella anomenava desordre.

Si bé els alumnes intentaven que cada cosa fos a lloc, com a única manera de fer valdre els seus sentits, els qui hi veien una mica deixaven cadires al mig dels passadissos o canviaven una taula i la posaven al mig del pas. La Margot sabia que alguns interns s’havien passat molta estona en una habitació perquè eren incapaços de trobar-ne la sortida.

Aquesta era una dificultat que la noia intentava combatre reproduint les habilitats dels invidents, però n’hi havia algunes que li resultaven molt complicades, per més que també havia procurat entrenar-s’hi.

Una de les principals, la necessitat de guardar silenci si volia passar desapercebuda, potser esdevenia la més difícil. No era igual que passejar-se entre ells provocant-los un ensurt o la sospita que hi havia algú més. Al capdavall, en aquelles ocasions poc importava si la descobrien. Travessar els passadissos fins a la sala que feien servir d’estudi va ser tota una odissea, però de seguida va veure en Louis assegut en una cadira baixa, amb un tros de fusta a les mans on havia fixat diversos fragments més petits que semblaven formar un relleu.

—Què és? —va preguntar la Margot en veu baixa, per no sobresaltar-lo.

—Un plànol de l’Institut; bé, només de la segona planta. Si soc capaç d’ensenyar als alumnes més petits com funciona, ja no tindran por, i s’estalviaran els càstigs que reben quan es perden entre el dormitori i les latrines. També podria servir d’ajuda per als nous. Els donaria seguretat; aquest edifici és ple de trampes.

En Louis va acceptar la compareixença de la noia amb total naturalitat, acostumat ja que es presentés de la manera més insospitada. De vegades tenia la sensació que no havien passat hores o dies entre les converses i que continuaven les que havien deixat a mitges.

—Louis.

—Digues —va respondre el noi, distret, ocupat a fixar un del trossos de fusta amb molles de pa que prèviament havia pastat amb saliva.

—No seria millor que fessis servir aigua?

—L’aigua no té les mateixes propietats que la saliva, i es fa més difícil que la molla es quedi adherida un cop s’ha assecat.

—Però ho havies fet mai, això?

—No. M’ha semblat que era una bona idea. A tu no?

—Escolta’m, Louis.

—T’estic escoltant.

—Mira’m, doncs! Apa, disculpa. No volia dir…

—Tant li fa, Margot, ja ho saps.

—M’agradaria que vinguessis amb mi.

El jove Braille va aixecar el cap un instant i la va mirar des de la buidor; la noia no va poder evitar que els seus ulls es fixessin més enllà, a la paret escrostonada per l’efecte de la humitat. Va pensar que potser seria millor deixar-ho córrer, però després va insistir-hi:

—Vull que vinguis amb mi, si és que sents curiositat pel que hi ha més enllà d’aquests murs, és clar.

—Anar amb tu? Sortir de l’Institut? Ets boja —va respondre en Louis, mentre esbossava un somriure tan breu que ella no el va percebre.

—Però això ja ho sabies, i tu també ets una mica boig. Ho diuen els teus companys, però també els professors i el mateix doctor Guillié. Diuen que et passes el temps fent invents que no porten enlloc…

—Sí, tenen raó, però necessitem solucions. Molts altres s’hi han trencat la closca abans que jo. El meu professor de Coupvray ho ha investigat a fons. Imagina-t’ho… Al segle IV, un cec d’Alexandria, en Dídim, va crear un sistema de peces de marfil que representaven lletres en relleu! I no fa gaire, seixanta anys a tot estirar, un músic anomenat Vionville, també cec, es va inventar un sistema de nusos sobre una corda!

—Nusos, dius?

—És increïble, oi? Anaves passant la corda com qui passa el rosari. Els nusos no eren iguals, es diferenciaven pel gruix, per la complexitat o per anar acompanyats d’un nus més petit, al davant o al darrere del principal. Un dia ho he de provar. T’agradaria ajudar-me?

—Aquestes incursions teves no sembla que siguin gaire perilloses —va dir la Margot en veu baixa i amb una certa sorna.

En Louis, però, es va concentrar de nou en el plànol que estava elaborant, com si no pensés atendre la demanda de la noia. Uns minuts més tard, com qui no vol la cosa, va preguntar:

—I on aniríem?

—Hauràs de venir amb mi, si vols saber-ho.

—És perillós. Si ens descobreixen…

—Només podria fer-ho el meu pare, i dorm com una soca amb una ampolla de vi buida al costat. El doctor ha sortit a visitar la seva família i no tornarà en tot el dia; els professors que viuen a la planta baixa tampoc no hi són, i els zeladors tenen festa. Te’ls imagines un diumenge que no hi ha sortides recorrent l’Institut a veure si troben el jove Braille, l’inventor?

—No, la veritat! —En Louis va riure ara d’una manera més evident—. Però no sé si vull sortir. Què en trauré?

—Respirar aire lliure! Et portaré prop del riu i et puc presentar els meus amics. Si continues tancat en aquest edifici, acabaràs emmalaltint; de fet molts dels teus companys ja ho estan, de malalts.

—Doncs…

—Si dubtes un segon més, marxo.

—D’acord, d’acord. Puc agafar més roba?

—És primavera, Louis! No has notat que hi ha ocells cantant al pati?

—També ho fan a l’hivern, quan busquen menjar…

—Ets impossible! Vens o què?

—M’agafes la mà?

La noia l’hi va agafar i van emprendre plegats el trajecte que portava al pati. No van sortir per la porta principal. La Margot va obrir la del despatx del director i la va tancar després que en Louis la traspassés. Hi havia una altra porta mig amagada rere unes cortines i la noia en tenia la clau. En uns instants, tot París va quedar davant seu.